Category Archives: Juny

Juny

Maite, ambaixadora de Lleida

La nostra Maite que va ser una guia perfecta quan el grup “Seduïdes per Barcelona” es va desplaçar a Lleida, la seva ciutat, ja és Ambaixadora oficial de la Ciutat del Segre.

Maite, Ambaixadora de Lleida

 

Notícies de La Paeria – Ajuntament de Lleida

La Paeria convida els ambaixadors i ambaixadores de la ciutat a la tradicional recepció nadalenca

Data de publicació: 24/12/2012

L’alcalde ha presidit l’acte que enguany s’ha fet al Castell dels Templers. Ros ha compartit amb els ambaixadors i ambaixadores els projectes d’enguany i de l’any que ve i ha insistit que l’actuació municipal s’ha centrat sobretot en els àmbits socials, de l’ocupació i de la promoció de l’activitat econòmica

TURISME DE LLEIDA

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha presidit aquest dilluns la recepció de Nadal que la Paeria organitza cada any als ambaixadors i ambaixadores de la ciutat. L’acte s’ha fet al Castell de Templers, amb els ambaixadors i ambaixadores que aquests dies han tornat a casa per celebrar amb els seus familiars les festes nadalenques. El Programa d’Ambaixadors i Ambaixadores de Turisme de Lleida l’integren actualment 585 persones nascudes a Lleida, a les quals l’alcalde ha agraït la promoció que fan de la ciutat i el fet que un any més hagin respost a la cita nadalenca.

Com cada any, l’alcalde ha repassat els projectes que s’han conclòs i els que es faran l’any que ve. Ros ha explicat que les línies d’actuació municipals s’han centrat sobretot en els àmbits socials, de l’ocupació i de la promoció de l’activitat econòmica. En el seu parlament, també ha parlat de la transformació que ha seguit la ciutat amb actuacions de “microurbanisme” i ha detallat els projectes del Pla de l’estació amb el pàrquing, l’inici de la restauració de la Seu Vella, la progressió que continua fent el Parc Científic o les obres entorn del Passegi de Ronda. L’alcalde també ha avançat que el pròxim any es tirarà endavant l’entrada a la ciutat des de Saragossa, el projecte de remodelar la Rambla de Ferran, que es troba en ple concurs d’idees, o el Mercat del Pla, en concurs per a la seva explotació. També s’inclou el futur de Les Basses, que s’està treballant amb l‘oposició.

 

Recepció d'ambaixadores i ambaixadors

La recepció ha començat amb l’actuació d’un grup de saxos del Conservatori que han interpretat l’himne d’Europa. El paer en cap ha comentat que aquest inici ha estat simbòlic, ja que “els catalans i les catalanes serem allò que vulguem ser dins de l’estat de dret i de la democràcia, amb el dret a decidir el nostre futur”, ha dit. I ha afegit que el futur va vinculat a Europa i que “els catalans i catalanes tenim un futur lligat a Europa”.

El regidor de Turisme, Fèlix Larrosa, també ha dirigit unes paraules als assistents. Larrosa ha comentat que els ambaixadors i ambaixadores tenen un paper important en la internacionalització de la ciutat que Turisme de Lleida s’ha proposat potenciar, amb especial interès en els mercats britànic, francès i alemany. El regidor ha parlat de tres línies bàsiques del model negoci que passen pel turisme gastronòmic, el desenvolupament i la promoció del sector negocis i convencions i la potenciació cultural.

Aquestes trobades s’han fet en diferents llocs emblemàtics de la ciutat, com la Paeria, la Llotja o la Seu Vella.

Nous ambaixadors i ambaixadores

Aquest 2012 s’han donat d’alta 29 ambaixadors i ambaixadores. La xarxa consta de 585 lleidatans i lleidatanes residents arreu del món, dels quals 365 resideixen en diferents punts del territori estatal i el Principat d’Andorra i 198 que ho fan a l’estranger. Els països que compten amb més ambaixadors o ambaixadores són els Estats Units, seguit de França, Anglaterra i Alemanya. N’hi ha també d’Argentina, Filipines, Zimbabwe, Grècia o Xina, entre altres.

El programa dels Ambaixadors i Ambaixadores de Lleida

L’Ajuntament de Lleida, a través de Turisme de Lleida, va iniciar el programa dels Ambaixadors i Ambaixadores fa 11 anys i aquesta ha estat la setena recepció. És una eina de promoció de la ciutat a través de la qual els lleidatans i lleidatanes que hi participen fan de “cicerones” allà on es troben. Per tant, està adreçat als lleidatans i lleidatanes que resideixen fora de la ciutat i que volen contribuir a la seva projecció. El seu propòsit és formar una xarxa de persones interessades a canalitzar la promoció turística de la ciutat de Lleida en el seu lloc actual de residència, ja sigui a l’Estat espanyol, Europa o arreu del món.

D’aquesta manera, Lleida manté llaços d’unió i contacte permanent amb totes elles i les anima a col·laborar en la difusió i promoció dels valors del territori. Per ser ambaixador o ambaixadora només cal haver nascut a Lleida i residir-hi fora, ja sigui per motius professionals, acadèmics, familiars o personals. Un cop acceptada la sol·licitud, es rep una credencial que t’identifica i un diploma signat per l’alcalde de Lleida.

El compromís dels ambaixadors i ambaixadores passa per promocionar els atractius de la ciutat. Per això, tenen un tracte preferencial en la tramesa de comunicacions de promoció turística i ciutadana. Reben informació de tots els esdeveniments, actes, festes, trobades que es duen a terme a la ciutat. També disposen d’una àrea exclusiva i privada en el centre web de Turisme.

A reveure Lleida!

El temps no té aturador i tot arriba, sigui bo o dolent. La nostra estada a Lleida arribava a la fi la tarda del diumenge dia 10 de juny. Ens ho havíem passat molt bé i la ciutat ens havia encantat.
La Maite encara tenia  sorpreses  amagades per oferir-nos; el nostre comiat el celebraríem  al parc dels  Camps Elisis.
Són uns jardins deliciosos d’estil francès amb nombrosos racons romàntics, inaugurats l’any 1864, on trobem edificis noucentistes i modernistes, escultures, i fonts de gran bellesa.
Segons Homer, els camps Elisis es troben en l’extremitat occidental de la Terra. En l’Odissea, Proteu els descriu així a Menelau (IV, 563-568):

«Els Immortals et portaran amb el ros Radamant,
»als camps Elisis, que són tot al final de la terra.
»És allà que la més dolça vida és oferta als humans;
»Mai neu ni grans freds ni xàfecs tampoc;
»No se sent arreu que zèfirs de les brises xiuxiuejant
»Pugen de l’Oceà per donar la frescor als homes.»

El parc explica molt sobre la ciutat.
Ens diu que en la segona meitat del segle XIX Lleida era ja una ciutat amb mentalitat europea  que  sentia la natura com a font de valors pedagògics, terapèutics, estètics, higiènics … i fins i tot morals.  També demostra que comptava amb una classe alta, burgesa, que s’identificava amb la seva ciutat i es preocupava del seu aspecte.

Tot passejant pel camí dels plàtans centenaris ens imaginàvem el parc consagrat com a lloc de relació de les classes altes i mitges de la societat lleidatana de l’època.

Assegudes en un banc des del qual teníem una vista magnífica dels finestrals gòtics de la Seu Vella vam recitar  una poesía de Marius Torres,  fill il·lustre de Lleida.

 

MOLT LLUNY D’AQUÍ

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit. 

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

12 juny 1939

 

 

I com a colofó de la visita, mentre  gaudíem del paisatge que ens envoltava, vam menjar “granados”, especialitat dolça de la ciutat que va ser creada el 1956 per retre homenatge a un altre fill il·lustre, el compositor Enric Granados. Boníssims!!

Homenatge al cinema

Bienvenido Mr. Marshall
El projecte va sorgir al 2005, quan l’Alcaldia va encarregar a Ureña elements escultòrics per ubicar als carrers de l’Eix. 

L’artista ha explicat que va anar arrodonint la idea, es va documentar sobre experiències d’art urbà en d’altres ciutats i va visitar en profunditat la zona comercial de Lleida.
Ureña va arribar a la conclusió que es podrien crear unes figures amb el món del cinema com a fil conductor, primer, fetes de paper i posteriorment copiades en planxa de metall.

Humphrey Bogart
Són tres els grups escultòrics de Joaquim Ureña, realitzats en xapa d’acer,  que homenatgen  el món del cinema als carrers de l’Eix comercial de Lleida.
Remeten a actors i pel·lícules abastament coneguts. 

Tres personatges de Bienvenido Mr. Marshall coronen el far de la plaça de Sant Joan.

Una silueta del tot semblant a Humphrey Bogart vigila l’IMAC.

Una escultura que evoca l’escena on Gene Kelly balla sota la pluja i giravolta agafat a un fanal al film Singin’ in the Rain s’ha ubicat en un fanal proper a l’auditori.

Singin’ in the Rain
La col·locació de les escultures es va fer coincidir  amb la Mostra de cinema llatinoamericà de Lleida, l’abril del 2008. 

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, va assegurar que gràcies a la col·laboració del mestre lleidatà Joaquim Ureña, l’art s’ha fet present en un eix important de la ciutat amb voluntat de renovació.

L”autor, va explicar que el cine és la forma revolucionària de l’art en el segle XX i ell, per mitjà de les seves estructures, volia homenatjar les persones que el fan possible.

 

 

 

 

Ambaixadora de Lleida

El diumenge 24 de juny al matí,  vam fer una visita al  Centre d’Informació i Reserves de Turisme de Lleida. Vam entaular una  conversa amb la noia que ens va atendre i li vam explicar que la Maite ens havia animat a passar el cap de setmana a Lleida i que ens havia organitzat uns itineraris molt interessants. Confesàvem, que gràcies a ella estàvem encantades i enamorades de la ciutat.

La noia  ens va fer saber que dins del Pla integral de qualitat que Turisme de Lleida impulsa com a marc general d’actuació, endega ara un nou programa de divulgació interactiva adreçat a lleidatans i lleidatanes residents fora de la ciutat que vulguin contribuir a la projecció de la mateixa. El programa  té el propòsit de formar una xarxa de persones, ambaixadores de Lleida, interessades a canalitzar la promoció turística de la ciutat  en el seu lloc actual de residència, ja sigui a l’Estat espanyol, Europa o el món.

La ciutat de Lleida vol mantenir llaços d’unió i contacte permanent amb tots els lleidatans i lleidatanes. En particular, vol reforçar els vincles de comunicació i relació amb les  que viuen fora de la ciutat. A la vegada, les anima a col·laborar en la difusió i promoció dels valors de Lleida.
Ambaixadores de Lleida són persones nascudes a Lleida que viuen fora de la ciutat, però que mai n’han perdut les arrels.
Persones lleidatanes que per motius professionals, acadèmics, familiars o personals han canviat la seva residència.
Són ambaixadores de Lleida les que, a més a més, volen col·laborar a difondre valors com l’amistat, la convivència, la universalitat i la cultura.
La seva estima a Lleida, a la llengua, als valors culturals, al patrimoni artístic, a la història i a la gastronomia són les credencials que les distingeixen.
Turisme de Lleida atorga a les persones que sol·liciten ser ambaixadores de Lleida i compleixen els requisits establerts, una credencial identificativa.
Les  ambaixadores es comprometen a actuar de promotores dels atractius de la ciutat i a desenvolupar el rol de cicerones de Lleida allà on resideixen.
Immediatament les seduïdes vam sol·licitar la credèncial d’ambaixadora per a la Maite que havia demostrat posseir tots els requisits establerts per Turisme de Lleida. L’hi van concedir.
Per commemorar l’esdeveniment les seduïdes de Barcelona vam prometre menjar aquell migdia una bona llauna de caragols amb all-i-oli.  La fotografia testimonia la realització de la promesa.
Caragols a la llauna

 

 

La Paeria

El Bestiari de Corpus
Catifa de flors

 

El diumenge 22 de juny Lleida celebrava la Diada Tradicional del Corpus banyada per un sol implacable. Els gegants i el bestiari sortien de la porta romànica de La Paeria acompanyats pels cavallets del Corpus  que hi interpretarien  una dansa. Les catifes de flors embellien el carrer Major. Els lleidatans i, les seduïdes amb ells, gaudien del moment.

La Paeria és el nom tradicional de l’Ajuntament de la ciutat.  El sobrenom, el van adoptar els batlles després de la concessió del privilegi atorgat pel rei Jaume I el 1264 als antics cònsols de Lleida.

La Paeria és  la casa del “paer” en cap o alcalde. El terme “paer” procedeix de la paraula llatina “patiarii”, que significa home de pau.

 

 

 

 

 

 

 

La Casa Templera de Gardeny

Casa Templera de Gardeny

Al Turó de Gardeny, visitem el Centre d’Interpretació de l’Orde del Temple de Gardeny en la recuperada Casa dels Templers. La visualització d’un video, la decoració basada en la presentació estratègica de figures de cera representant escenes de la vida de la milícia monacal i l’explicació de la guia,  ens donen la possibilitat de conèixer  en el mateix escenari medieval,  l’obra i la història de l’Orde del Temple.

Els Templers

L’orde que els poderosos van elevar al cim quan els necessitaven:

– El 1147, el Papa Eugeni III els va concedir un hàbit propi amb capa blanca i creu vermella.
– El Papa Innocenci III,  el més poderós dels papes de l’edat mitjana, no dubtava a declarar-se templer
–  Oferint les garanties d’equitat i saviesa política que la situació requeria, els templers, van acollir el petit hereu fill i successor del rei Pere II d’Aragó i el van convertir en  el rei més gran, Jaume I.

L’orde que els poderosos van enviar als inferns quan no els necessitaven:

– Felip IV de França, el Bell, davant els deutes que havia adquirit amb ells i l’enveja pel poder que manejaven, va convèncer el papa Climent V que iniciés un procés contra els templers acusant-los de sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia i adoració d’ídols pagans,  d’escopir sobre la creu, renegar de Crist a través de la pràctica de ritus herètics i de tenir contacte homosexual, entre d’altres. Les acusacions no es van poder provar mai.

Si voleu informació sobre la Ruta Domus Templi: http://www.domustempli.com/documents/catala/lle_his.php?idioma=0

 

 

La Seu Nova

La Seu Nova

La Catedral Nova de LleidaSeu Nova és l’actual seu del Bisbat de Lleida.

Quan la ciutat de Lleida fou conquerida per les tropes de Felip V (1707), les tropes borbòniques convertiren la Seu Vella en caserna militar i l’activitat litúrgica s’hagué de traslladar a l’església de Sant Llorenç. Sota el regnat de Ferran VI s’intentà infructuosament recuperar les funcions eclesiàstiques de la seu i el bisbat es va veure obligat a construir una nova seu.

Carles III d’Espanya concedí el permís i part del finançament per construir una nova catedral, sota la condició d’abandonar definitivament les intencions de recuperar la Seu Vella per a l’Església lleidatana.

Les obres s’iniciaren el 1761 i finalitzaren amb la consagració de la nova catedral, el 1781.

Mirant el campanar de la Seu Nova,  Lleida, als ulls de les barcelonines, va esdevenir bucòlica.Vam veure força nius de cigonyes blanques, l’espècie paradigmàtica de la ciutat i les vam sentir saludar-se entre elles amb el claqueig característic.

Ens vam assabentar que la cigonya està molt controlada a la ciutat des de fa molts anys.  Alguns  lleidatans diuen que se’ls hi ha fet mobbing.
El cert és  que el departament de Medi Ambient i els voluntaris de l’Associació Trenca del Centre de Recuperació de Fauna de Lleida van iniciar a principis d’aquest segle,  un procés per intentar convèncer les cigonyes que el millor per elles és  marxar de la ciutat. Es pretén que aquestes aus vagin a viure a espais naturals vora els rius Segre i Noguera Ribagorçana i treure pressió al centre urbà  on s’han instal·lat.

Aquestes aus provoquen maldecaps als propietaris dels edificis on viuen, per la grandària dels nius i la brutícia que generen. A la catedral de Lleida on hi ha instal·lats diversos nius, cada any s’hi han de fer treballs de neteja i manteniment que consisteixen a reduir els nius i retirar els excrements, cosa que obliga els voluntaris de Trenca a penjar-se amb cordes a les torres i la coberta del temple. No obstant, el 85 per cent de les restes que retiren els voluntaris són de coloms.  També fan els seus nius moltes orenetes.

A Catalunya hi ha en aquests moments una colònia d’unes 250 parelles de cigonyes blanques; 185 són a Lleida, una zona adient per a aquestes aus perquè hi predomina el clima càlid i té nombroses zones humides gràcies als rius i a les terres de regadiu.  En general, cada niu té una productivitat mitjana de més de dues cries.

A la Seu Vella es dóna un fenomen a la inversa, en referència a una altra au impressionant:  el falcó pelegrí (Falco peregrinus brookei). El mes de maig del 2003 s’instal·len en un niu artificial 3 exemplars, amb la pretensió que facin una bona aclimatació i incorporar-los així a la vida de la ciutat.
El falcó pelegrí és l’animal més veloç del planeta, capaç de superar els 300 quilòmetres per hora en vol picat. S’alimenta exclusivament d’ocells capturats en vol, molts durant les  rutes migratòries. També aprofita les concentracions d’estornells per trobar aliment fàcil.

S’encetà aleshores el programa de reintroducció d’aquesta rapaç a la capital del Segrià. Amb l’adhesió de Lleida, les quatre capitals catalanes treballen juntes en el mateix projecte: els falcons són aclimatats mitjançant la tècnica del hacking.
El hacking consisteix a construir una caixa niu, on s’instal·len els ocells, s’alimenten diàriament i poden veure l’exterior sense poder-hi sortir. Un cop els polls han crescut i poden volar, se’ls obre la caixa niu per tal que es comencin a adaptar al nou hàbitat.
El falcó constitueix  un factor de control sobre la dinàmica de poblacions de coloms i augmenta la diversitat biològica en un àmbit urbà, tal com s’ha pogut constatar en altres ciutats catalanes  com ara Barcelona, Tarragona i Girona. Aquestes ciutats han estat pioneres a Europa en la reintroducció d’aquesta au, després de l’èxit de programes similars duts a terme als Estats Units.

El balcó del serraller

El balcó del serraller

A l’antiga plaça de la Carnisseria, després d’admirar la Casa Sauces i l’escala del palau de la Diputació, escoltem la llegenda que ens narra la Maite segons el text de Joan Bellmunt i Figueres.

“Després de viure cruentes i destructives guerres, Lleida volia refer-se, redreçar-se, tirar endavant… La gent de Lleida, estalviadora i soferta, treballava de sol a sol. Les corrues de someres i ruquets portant hortalisses i queviures vers la ciutat, convertien els camins de l’horta en una mena de serps bellugadisses que donava bo de veure.
Mentre això succeïa al defora, dintre de la ciutat prenia embranzida el treball artesà. Els serrallers cada vegada eren més nombrosos i el seu bon fer els donava un prestigi més que ben guanyat.
En un anomenat taller de forja hi treballava un jove manyà, ben plantat, i molt destre en l’ofici. Amb poc temps de treballar-hi ja s’havia guanyat el reconeixement dels altres companys de feina, de l’amo,  i… de la filla de l’amo.
L’Adrià –que així es deia el jove– també s’havia fixat en la boniquesa i la bondat d’aquesta noia: la Maria. La veritat és que no gosava ni aixecar els ulls quan ella passava pel taller entrant o sortint de casa seva, ja que era filla de l’amo i, per tant, d’una situació social superior a la seva.
Com que l’amor veritable no es regeix per normes o estructures,  tant en el cor d’ell com en el d’ella, cada vegada que es veien –ni que fos de passada–  afloraven nobles sentiments. Uns sentiments que van anar arrelant i creixent, fins al punt que els dos joves enamorats  buscaven qualsevol excusa per sortir de casa amb la finalitat de poder-se veure, ni que fos un breu moment.

Amb el consentiment de la seva estimada, un dia el jove Adrià va plantejar al seu amo el sentiment i l’estima que sentia per la seva filla, per la qual cosa li demanava el seu consentiment per  casar-s’hi.  L’amo mirà l’Adrià i li contestà que ell pertanyia a una nissaga de bons serrallers  i que aquest ofici havia de continuar endavant a casa seva, per la qual cosa la seva filla només es casaria amb qui demostrés ser un bon serraller.
Davant aquesta resposta, l’Adrià decidí  iniciar d’amagat i fora d’hores de treball, el que era capaç de fer  per amor a la Maria. Va començar a freqüentar una vella casa que tenien els seus pares on no hi vivia ningú. Els veïns el veien entrar molts dies quan la fosca abraçava la ciutat i, després de sentir misteriosos sorolls dintre de la casa, comprovaven que en sortia ben entrada la nit.  Això es repetia un dia i un altre dia.
El jove entrava portant un sac carregat a coll i quan sortia no duia res. Això despertà la intriga d’aquells qui el veien entrar. Les murmuracions començaren a fer-se habituals i molts ja sospitaven que l’Adrià amagava, dintre d’aquella casa, el famós bandoler Carrasclet,  a qui li portava menjar dintre del sac.
Això va fer que els veïns denunciessin l’Adrià a l’autoritat, aquesta arribà per entrar a la casa i tots els veïns s’arremolinaren a l’entrada per veure la captura d’en Carrasclet.
La Maria s’assabentà de l’aldarull, com també el seu pare. Van córrer vers aquell indret on van arribar just en el moment que l’autoritat feia obrir la porta a l’Adrià.  Davant de tots els ulls, en lloc d’en Carrasclet, va aparèixer un magnífic balcó de forja realitzat pel jove Adrià per amor a la Maria. El balcó deixà tothom embadalit de tan meravellós com era. Mai s’havia vist una obra semblant.
El pare de la noia manifestà que ni ell no hauria fet mai una obra així. Allí mateix, va concedir l’autorització a la seva filla Maria perquè es casés amb l’Adrià, ja que havia demostrat ser el millor serraller de la ciutat.
La Maria i l’Adrià van poder fer realitat el seu amor gràcies al balcó. Un balcó que, encara avui, es conserva a la ciutat com a testimoni d’una història d’amor que van viure dos joves lleidatans al segle XVIII.  És conegut popularment com el Balcó del Serraller i està col·locat a la façana del Palau de la Diputació que dóna al carrer del Carme.”

 

Les devocions dels lleidatans

Mare de Déu del Blau

La Maite ens va explicar que  hi ha moltes nenes lleidatanes que tenen el nom de Blau; aquest nom no té res a veure amb el color del cel, tanmateix sí que està relacionat amb el cel.

Ho explicaré:

Bé sigui pel seu valor artístic o bé per la llegenda que l’envolta, molts lleidatans senten una especial devoció per una escultura policromada que Lleida custodia des de fa més de cinc-cents seixanta anys. Es coneix com la Mare de Déu del Blau.
I … diu la llegenda:
Als lleidatans que pujaven a missa a la Seu Vella no els agradava la marededéu que presidia el Pòrtic dels Apòstols. Asseguda en una mena de cadira, la trobaven tan vella i malcarada que en comptes de representar la mare de Jesús semblava la sogra de Judes.  Els canonges de la catedral de Lleida van decidir substituir-la, per la qual cosa van encarregar al millor escultor de Lleida una nova estàtua, digna de presidir la magnífica portalada d’accés al claustre per la banda de la ciutat.  L’artista disposava d’un obrador on aprenien l’ofici mitja dotzena de xiquets, tots ells orgullosos de tenir per mestre aquell gran artista de la pedra.
L’home, que ja es feia vell i de vegades li tremolava el pols, es va prendre l’encàrrec com la gran obra de la seva vida. Damunt dels papers va esbossar la imatge d’una noia jove amb cara de salut, dreta a la manera de les estàtues clàssiques i amb el cap lleugerament inclinat endavant. Amb el braç esquerre sostenia el Nen Jesús grandet que ja devia gatejar, però que feia l’efecte de ser lleuger com una palla. El Nen mirava  un colom que s’havia aturat amb les ales esteses damunt la mà dreta de la mare i que representava l’Esperit Sant. Els ulls de la mare miraven cap avall,  els devots que entraven i sortien del portal.  Quan l’artista va tenir més o menys clar el projecte damunt del paper, va canviar el carbó pel cisell i s’enfrontà al bloc de marbre.
Al cap d’uns mesos, l’escultor havia enllestit el cos de l’estàtua amb el replecs i brodats del vestit, i la figura del Fill amb els ulls esbatanats i la maneta estesa cap al colom, com si volgués tocar-lo. Només li faltava la feina més compromesa, que era donar  expressió al rostre de la Mare de Déu.  El vell mestre no se’n sortia.  Un matí, fastiguejat de provatures i després de manar feina als aprenents, va sortir a fer un tomb per la ciutat per esbargir-se una estona. Tal volta, en la cara d’alguna jove bugadera del riu podria copiar els gest que li ballava pel cap.
Cap al migdia va tornar a l’obrador arrossegant les mateixes cabòries. En obrir la porta, va quedar veient visions: la seva estàtua estava totalment acabada, amb un rostre expressiu que meravellava.
– Qui ho ha fet això?  – va exclamar.
– Que us agrada, mestre? – va fer, sense dissimular l’entusiasme el seu millor alumne.
– El mestre va fulminar-lo amb la mirada:
– Qui t’ho ha manat?  No és la teva feina mocós!
– Jo em pensava…
El mestre li prengué el martell de les mans i d’una revoltada el llançà amb força contra la imatge amb la intenció de destrossar l’obra que el rebaixava davant dels seus aprenents. El ferro espetegà al mig del front de la imatge i de rebot tocà el cap del mestre, amb tan mala fortuna que li encertà el pols i va caure mort. Quan van haver retirat el cadàver, l’aprenent va voler comprovar el dany que la martellada havia causat a l’estàtua. El noi es va quedar de pedra davant del prodigi: el front de la imatge era llis, sense el més petit cop ni rascada, i al mig hi havia sortit una taca fosca, d’un blau moradenc. Com si el cap de la Verge en comptes de ser de marbre, fos de carn i ossos. Van pintar-li la cara per fer desaparèixer el morat, però per capes de pintura que hi posessin, el blau tornava a sortir.
La marededéu ferida, coneguda popularment com la Mare de Déu del Blau

La Mare de Déu del Blau va ser col·locada inicialment, l’any 1447, al mainell de la Porta dels Apòstols de la Seu Vella.  Enmig d’aquella dotzena de sants barbuts encara semblava més jove i bonica. L’any 2001, la imatge fou entronitzada a la boca del presbiteri de la Seu Nova de LLeida.
Pep Coll
La nit que la muntanya va baixar al riu. Llegendes d’arreu de Catalunya.
Ed. La Galera

_________________________________________________________________________________________________________

 

Mare de Déu dels Fillols

L’escultura  de la Mare de Déu dels Fillols és una obra d’art que pertany al Museu Diocesà de Lleida i que està acollida actualment a l’església de Sant Llorenç.
S’anomena així perquè estava situada a la Porta dels Fillols de la Seu Vella, que era l’accés obligat a la catedral fins al segle XVII, per als nens i nenes el dia del seu baptisme.

Sant Crist Trobat (fotografia, Institut Cartogràfic de Catalunya)

El Sant Crist Trobat és la imatge jacent del Crist difunt que es troba dins d’una urna o sepulcre.
La història:
El dia 31 de desembre de 1635 van caure forts aiguats a la ciutat de Lleida. Potser fou per aquest motiu que Mn. Pau Mallol volgué fer arranjar una paret de casa seva, desplomada i amb humitat,  situada a la placeta de mercat. Per això aquell mateix dia Jaume Nadal, mestre paleta i el seu ajudant Jaume Carpi es posaren mans a l’obra per adobar aquella ruïnosa paret.

Tot just havent començat a fer forat, a l’ajudant l’hi semblà veure en l’interior  un tors humà. Ampliat el forat es trobaren amb un Sant Crist, sense cap, mans ni peus. Avisaren ràpidament el reverend Mallol, el qual portà el Sant Cos a un altar de l’església de Sant Llorenç aquella mateixa nit.

Mentre s’obria un debat entre les autoritats eclesiàstiques si fora necessari o no d’afegir cap, peus i mans al Sant Cos, ocorregué un fet inesperat. El 4 de gener de 1636 fou entregat a la Comunitat Eclesiàstica per un penitent, un cap que encaixaria perfectament amb el que faltava al Sant Cos.

El dia 19 de Juliol de 1636 es col·locà solemnement a l’altar Major de l’església de Sant Llorenç. Des d’aquella data la ciutat prengué el Sant Crist com a protector i patró.

La devoció a aquest Sant Crist va ser una de les formes de pietat emblemàtiques de la ciutat de Lleida. La imatge i la resta de l’església parroquial van ser cremades durant la guerra civil del 1936. Més tard restaurades per Jaume Perelló i Miró.


 

Un jove taxista

El dissabte  ens havíem llevat molt d’hora, molt d’hora perquè la Maite ens tenia preparada una agenda d’allò més atapeïda.

Esmorzar a l’hotel, visites durant tot el matí, dinar a l’emblematic Celler del Roser on vam celebrar l’aniversari de la Cèlia amb menjar abundant, ben cuinat, ben servit i ben regat amb  Raimat Abadia negre.
A l’hora del cafè es van afegir a la festa la nostra amiga Rosa i el seu fill que viuen a la comarca de l’Alt Urgell.
A la tarda més turisme i a la nit sense haver passat per l’hotel, sense dutxar-nos, sense canviar-nos de roba, sense pentinar-nos i sense haver paït completament el dinar, la Maite ens va portar a un restaurant de luxe de la zona alta.
Només vam demanar una amanida i una ampolla d’aigua fresca.  Van trigar una barbaritat de temps en servir-nos! No els van agradar les nostres pintes?

A quarts d’una de la matinada sortíem del restaurant absolutament derrotades i la Maite ens va ensardinar, a les quatre de Barcelona, en un taxi que ens havia de dur a l’hotel.
Era molt de nit, el taxi estava molt fosc.  El cas és que ell, el taxista, ens va començar a cantar les virtuts de la ciutat i de la qualitat de vida que tenen els lleidatans. Escoltar això ens va animar i vam iniciar una conversa. No van passar 5 minuts que el taxista ens va proposar portar-nos a Da·moon, la terrassa del Palau de Congressos, per prendre, segons va dir, la penúltima copa i gaudir de la vista panoràmica més espectacular de Lleida.
Les receptores de la proposta teníem totes més de seixanta anys i al taxista no se li endevinava cap problema visual; ens vam quedar bocabadades!
Vam rebutjar l’oferiment, vam arribar a l’hotel, i la Mª Jesús, la més sensata, veient les nostres mirades rialleres,  ens va fer tocar de peus a terra de seguida:
-Segur que li donen comissió quan porta clients o clientes- va dir.

Al dia següent estàvem encuriosides i vam cercar informació sobre el Palau de Congressos de Lleida per saber què ens havíem perdut la nit anterior.

 

 

Palau de Congressos, la Llotja de Lleida
El Palau de Congressos, inaugurat el 21 de gener del 2010, està situat a la vora del riu Segre, en connexió directa amb el recinte firal, en el cor econòmic de Lleida.
Lleida es troba a la confluència dels principals eixos de comunicació entre Madrid i Barcelona, la qual cosa converteix la ciutat en un punt de trobada per a empreses i entitats presents en ambdues metròpolis. Aquesta ubicació, una potent activitat empresarial basada en l’agricultura i la ramaderia, les formacions tecnològiques de la seva universitat han contribuït a atreure, en els últims anys, nombroses empreses. 

La Llotja, un reeixit projecte de Francine Houben, arquitecta holandesa fundadora de l’estudi Mecanoo,  s’ha convertit en una icona arquitectònica. Un edifici que s’integra en el seu entorn i alhora projecta la imatge de Lleida cap al futur. Una ciutat connectada al món, que aposta per infraestructures modernes i ambicioses. És un edifici de la ciutat i per als seus habitants.

 

 

Des de la terrassa ‘Da-Moon’ del Palau de Congressos els  visitants poden fruir d’una panoràmica única de Lleida
El recinte compta amb dos espais diferenciats: el ‘Cocktail Lounge’ que serveix  els còctels de tendència en un ambient selecte fins a les 03:00 hores, i el ‘Tapas Bar’ on s’ofereix una nova carta autèntica i experta, en horari de 21.15 a 00.00 hores.