Can Fabra


El logotip dissenyat pel basc Iñigo Aranburu. El fil recorda els origens del centre.
L’any 2002 s’inaugura el Centre Cultural Can Fabra que alberga serveis per a la cultura i la participació de primera magnitud i qualitat. 

planta baixa:
• Espai fórum de trobades internacionals• Bar-cafè amb programació d’espectacles• Hemeroteca• Sala d’exposicions• Punt d’informació

1ª planta:
• Dues àrees d’accés  a Internet• Àrea de petits lectors• Àrea d’audiovisuals• Punt d’informació

2ª planta:
• Important fons del poeta i dramaturg andreuenc Ignasi Iglésias• Sala d’informació• Sala d’autoaprenentatge• Sales d’estudi i altres activitats• Sala d’accés a Internet• Espai de la dirección• Zona de treball intern del personal de la biblioteca.

3ª planta:
• És un gran espai sociocultural equipat per acollir i produir projectes de formats, dimensions i àmbits diversos.

 

Font "màgica"

La plaça de Can Fabra projectada per l’arquitecte Ramon Llopart, compta  amb un aparcament subterrani, un parc públic enjardinat, una plaça dura i una font cibernètica espectacular. 

La font cibernètica fou inaugurada el 29 d’abril del 1995 junt amb la nova reestructuració del Parc Can Fabra. La font està dotada de sortidors parabòlics i verticals i polvorització amb jocs d’aigua. La incorporació de la música a l’espectacle d’aigua i llums en moviment representa una mostra d’avenç tecnològic d’un espai recuperat del passat. Un programa informàtic tradueix les notes musicals en brolls d’aigua d’intensitat i direcció diverses que, posteriorment, són corregides per un coreògraf.

La façana de 71 m de llargada

El 1984 s’enceta una campanya veïnal amb el lema “ Can Fabra per al barri” que tingué per objecte mantenir l’ús públic de les instal•lacions de l’antic “vapor del fil”. Poc després, l’Ajuntament de Barcelona  adquireix els terrenys ocupats per Can Fabra. Uns 14.000 m2. dels quals  1.511,85 m2 corresponen al sòl ocupat per aquest edifici. 

Enderroquen totes les dependències llevat de l’edifici central de prop de 6.000 m2 de superficie. Aleshores s’inicia una nova mobilització veïnal, 1987, 1989, amb el lema “No fareu pisos a Can Fabra”.

El 1995 es crea la Coordinadora d’Entitats de Sant Andreu per a Can Fabra, que vol salvar l’edifici de l’enderrocament. El 1997, des del Consell de Districte s’anuncia oficialment la voluntat de no enderrocar la nau de Can Fabra, rehabilitar-la i donar-li  un ús com a equipament de Districte. S’inicien les obres l’estiu del 2.000.

La presència imponent de la façana esdevé  l’element més destacat d’aquest edifici catalogat gràcies a l’equip  format pels arquitectes  Moisès Gallego, Tomàs Morató i Jaume Arderiu.

 

S’hi van trobar una sèrie de patologies i degradacions :
• Un terreny de baixíssima qualitat. Els fonaments  es trobaven al límit de càrrega ja que estava sobre  la glera de l’antiga riera de Sant Andreu.
• Nombroses i importants fissures que afectaven seriosament l’estabilitat de l’edifici.
• Excessiva longitud de la façana  mancada d’una junta de dilatació.
• L’afegit d’una tercera planta coberta amb xarxes metàl•liques  causant tot plegat el principi de desplom de l’edifici.
S’havia de tenir en compte que el nou edifici dedicat a biblioteca afegia més sobrecàrrega sobre els pilars de la fossa i les voltes de ceràmica dels forjats.
Durant 16 mesos es van reforçar tots els fonaments  amb capes de formigó armat, es van embotir bigues en platines metàl•liques, es posaren camises de formigó d’alta resistència  en els pilars de la planta baixa … Aquestes operacions havien de ser portades a terme amb gran precisió i en una seqüència que no provoqués lesions a l’edifici.
L’edifici es completa amb un nou nucli de comunicacions verticals a la façana posterior. Aquest element és ancorat a totes les entreplantes del cos principal i actua com a contrafort per absorbir  els esforços horitzontals de la nau i recuperar-la amb absoluta nitidesa.
Des de l’interior estant, les plantes són diàfanes i l’usuari  podrá, d’un cop d’ull, reconèixer  les dimensions de l’antiga fàbrica, així com gaudir de la magnífica lluminositat natural que l’edifici sempre ha tingut. 

 

La planta baixa  compta amb una entrada principal on s’ubica una escultura de marbre de l’artista andreuenc  Joan Mora nascut l’any 1944.

L’art de Joan Mora és  l’art de la vida mateixa. De la realitat al marbre. És el joc dels sentits, del real i de l’irreal.
Va tenir la sort de néixer entre blocs de marbre. La seva família treballa aquest material des de fa generacions dins el món de l’art funerari.
De seguida Mora captà la seva necessitat d’anar més enllà, de desenvolupar les seves inquietuds artístiques. D’aquell trencament neix l’escultor, el Joan Mora reconegut internacionalment com l’escultor d’allò quotidià.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *