Category Archives: Març

D

Anècdotes de la 3a passejada

Escoltant Llorenç Codern

Lliçó magistral. 

Llorenç Codern, a més d’una lliçó d’història, ens va impartir una lliçó d’ortografia catalana basada en la normativa de Pompeu Fabra.

S’aplica a quatre prenoms: Ponç, Vicenç, Llorenç i Sanç (Sancho) que, en ocasions, exerceixen com a cognoms: Pons, Vicens, Llorens i Sans (Sancho).

Quan fan de prenoms, noms de pila, s’han d’escriure amb ç. Si fan de cognoms s’escriuen amb s.

A Internet hem trobat un cas molt gràfic, es tracta de Ponç Pons, un poeta menorquí nascut el 1956.

 

Petxines de la pastisseria Foix

I… vam menjar petxines. 

És quan dormo  que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Sóc la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
– O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

J.V. FOIX

Bar Tomàs

El diumenge següent… 

La Maite i la Carme van tornar a Sarrià i aquesta vegada sí, van menjar patates braves.

Les taules de fora i de dintre estaven totes plenes de gent; hi havia persones que feien cua per emportar-se les patates i menjar-se-les a casa o asseguts a les cadires públiques del carrer Major. Nosaltres, dretes a la barra.

Eren les dues del migdia i tot Sarrià endrapava patates braves a l’uníson!!

 

Monestir de Santa Isabel a Sarrià

Claustre del Monestir de Santa Isabel (1878)

Baixàvem pel carrer Major de Sarrià gaudint de les cases familiars situades a banda i banda, especialment les que mostren, orgulloses, el seu rellotge de sol. Érem a les acaballes de la passejada i, com que ja era hora de dinar, la Raquel va proposar menjar  unes tapes al bar Tomàs on, segons els veïns, fan les millors “braves” de Barcelona.

Vam aturar una senyora de la nostra edat que caminava  en sentit contrari amb la intenció de preguntar-li on era el bar Tomàs exactament. Ens va contestar i, sense adonar-nos,  ens vam trobar totes xerrant com si ens coneguéssim de tota la vida. Es deia Isabel, era mestra com nosaltres, li va encantar la nostra activitat i no entenia per què no havíem programat la visita al Monestir de Santa Isabel, on ella havia estat alumna i mestra.  Immediatament vam oblidar les patates braves i vam aprofitar aquella guia que ens venia del cel. Ens va acompanyar fins al monestir, hi vam entrar, però l’església i el claustre estaven tancats; era massa tard. Bé, no podíem demanar que l’atzar fos perfecte. Hi tornaríem un altre diumenge !  http://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02isab.htm


Aprofitant que uns pares amb els seus fills sortien de les instal·lacions esportives, els vam demanar informació. Ens van dir que, en una part dels terrenys del monestir, hi ha la construcció moderna que pertany al Colegio Real Monasterio de Santa Isabel sota la direcció de la congregació religiosa Legionarios de Cristo.  http://www.rmsantaisabel.com/cas/105.php?aaa=e100

Quan vam arribar al bar Tomàs hi havia una cua tan llarga vam haver de canviar la nostra programació gastronòmica. Els canvis ens van divertir molt; us ho explicarem a les anècdotes de la 3a passejada. La Maite i la Carme es van comprometre a tornar el diumenge següent per veure el claustre del monestir de Santa Isabel i menjar patates braves al bar Tomàs.

A la tarda, mentre  descansava a casa, vaig rebre una trucada de la Conxita Puigarnau. Em feia saber que les casualitats no s’havien acabat. A la Vanguardia sortia el següent article:

El Vaticano recalca que ni Juan Pablo II ni Benedicto XVI fueron

encubridores del caso de Marcial Maciel

Un grupo de víctimas del ex responsable de los Legionarios de Cristo vertieron acusaciones contra ambos pontífices

Internacional | 25/03/2012 – 17:44h

Madrid. (EUROPA PRESS).- El jefe de la sala de Prensa del Vaticano, el padre Federico Lombardi, ha asegurado en México que ni Juan Pablo II ni Benedicto XVI han sido encubridores de la doble vida que llevó Marcial Maciel al frente de los Legionarios de Cristo, en referencia a las acusaciones vertidas por un grupo de víctimas durante la presentación de un libro que coincide con la presencia del Pontífice en el país, según informa Radio Vaticana.

En este sentido, Lombardi ha definido a Benedicto XVI como un “descubridor” que ha hecho “mucho” por ir contra estos problemas y por que la Iglesia asuma medidas para afrontarlos. “Es injusto considerar al Papa como alguien en contra de la verdad ni de la transparencia”, ha asegurado.

Respecto a Juan Pablo II, ha recalcado que no tuvo conciencia de la doble vida y la “faceta oscura” de la vida de Maciel y ha recordado que durante la causa para la beatificación de Juan Pablo II el prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe dio un testimonio muy importante en este sentido.

Por otro lado, ha precisado que en este viaje no se ha producido un encuentro entre el Papa y víctimas de abusos sexuales porque no se dan las premisas que se han generado en otros encuentros. Así, ha señalado que estos encuentros deben tener un preciso sentido y una preparación y que las víctimas se encontraban en un proceso de sanación y de reconcialización en el cual la Iglesia estaba envuelta.

“El centro de este viaje es el encuentro del Papa con el pueblo mexicano. Cada día en una forma muy popular y muy cariñosa. Esta idea del encuentro de victimas (en México) no se presenta como un proceso de sanación, es más una propuesta con una cierta agresividad y ambigüedad.

En este sentido, se habla de encontrar victimas, pero están personas que no desean escuchar personalmente al Papa en un diálogo profundo”, ha comentado. Lombardi no ha descartado, sin embargo, que el Papa se haya reunido con víctimas del crimen organizado.

Finalmente, sobre la presencia del presidente de Venezuela, Hugo Chávez, en Cuba, y la posibilidad de que se produzca un encuentro con Benedicto XVI, ha asegurado que hasta el momento no tiene constancia de que se haya producido ninguna petición de encuentro entre ambos mandatarios.

 

Un historiador amb encant en un teatre encantador

Quan vam sortir de la plaça de Sant Gaietà vam enfilar el carrer Pare Miquel de Sarrià que duïa al carrer Major de Sarrià. No havíem fet tres passes que ens vam trobar amb el Centre Parroquial Sant Vicenç de Sarrià. Feia molta calor i vam pensar que allà podríem beure alguna cosa fresqueta i … “fer un pipí”.

La primera sorpresa: el bar estava tancat.
La segona sorpresa: la Glòria coneixia la senyora que estava al despatx de recepció! Ens vam presentar i li vam explicar la nostra història de “seduïdes per Barcelona”. Ella ens va presentar el Llorenç Codern, fill de Sarrià, historiador i molt vinculat al Centre. Tot  providencial!

El Llorenç Codern ens va portar a un pati interior on ens esperava la tercera sorpresa: hi havia un teatre de color de rosa, petit i encantador lluint, a la seva façana, emblemes musicals.

Les preguntes van ploure  sobre l’historiador que ens va explicar, amb tota clase de detalls, les vicissituds per les quals han passat els sarrianencs, socis del Centre,  des del 1896 per aconseguir que aquesta petita joia continuï actualment amb la seva activitat.

Podeu veure fotografies i accedir a la programació de les activitats a través del web   http://www.centredesarria.cat/ca/

Mur amb la imatge de Sant Josep

El Centre Parroquial té els seus orígens a l’Acadèmia Josefina, fundada pel rector mossèn Arseni Sacases l’any 1896, com a centre de formació i esbarjo dels laics de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià. Es posà l’entitat sota l’advocació de Sant Josep.
El local tenia un gran jardí i un petit bar, però com que no tenia condicions per organitzar-hi representacions teatrals, es traslladà en diverses ocasions fins arribar, l’any 1905, al local cedit per la família Mumbrú al carrer Catalunya núm. 19 –actualment Major de Sarrià 117– on encara segueix.
El corral que hi havia al pati de la casa es reformà i es convertí en teatre per a continuar les representacions pròpies de l’entitat. 

L’any 1907, l’Acadèmia Josefina es transformà en l’Institut de Sant Josep i, amb aquest nom, representarà, al seu teatre, l’obra més significativa de l’entitat: L’Estel de Natzaret (Els Pastorets).

La lira en la façana

Per diversos motius econòmics, la potent entitat teatral es va convertir en la Fundació de l’Orfeó Sarrianenc l’any 1917. La creixent activitat va fer petit l’antic teatre i per això l’any 1927 s’enderrocà i se’n construí un de nou, l’actual, amb un escenari a la italiana, imitació del Teatre Romea de Barcelona. El mestre d’obres fou Jacint Torner i a la façana es col·locà l’emblema de l’Orfeó, la lira, on encara llueix. 

En començar la Guerra Civil l’any 1936, els locals foren confiscats, es va cremar l’arxiu de l’Institut de Sant Josep i de l’Orfeó Sarrianenc i les seves activitats cessaren.
L’any 1939, finalitzat el conflicte, l’entitat del nou règim, Educación y Descanso, intentà apoderar-se del local i del patrimoni de l’Orfeó, però la intervenció dels sarrianencs davant del governador civil de Barcelona va permetre aturar l’espoli. Primer amb la recuperació de l’antic Institut de Sant Josep, l’any 1939, i després amb la constitució del Centre Parroquial de Sant Vicenç de Sarrià el 20 de novembre del 1943.

El prosceni

Gràcies a disposar d’un terreny adjunt i del bescanvi d’alguna propietat i, essent rector de la parròquia mossèn Felip Casañas, l’any 1991  es van poder realitzar obres d’ampliació del Centre i dotar-lo d’una nova entrada pel carrer Pare Miquel de Sarrià núm.  11. 

L’any 2007 se celebrà el centenari de les representacions de L’Estel de Natzaret a Sarrià.

Actualment, la Parròquia col·labora en les despeses de les obres de restauració de la caixa escènica per tal que compleixi les condicions requerides per la normativa vigent i que respongui al nivell d’exigència de les obres que es representen, tant de teatre com d’òpera.

 

Dues places amb encant


Plaça Sant Gaietà

Plaça de Sant Gaietà 

Les “seduïdes” estem d’acord que és la plaça més poc transitada de Barcelona. S’hi accedeix a través d’un petit passatge que surt del carrer Pare Miquel de Sarrià, tot just davant del mercat, que acaba a la plaça. En comptes d’una plaça pública més aviat sembla un pati de veïns  i així pensem que ho viuen ells, els veïns, ja que a las façanes de les poques cases que hi ha, hi trobem llenya apilada per encendre la llar de foc, alguna moto aparcada i una gran quantitat de testos de flors exuberants; també dues cadires.

Tot plegat crea una atmosfera de pau i bona convivència, però, parlant amb la veïna del número 6, ens vam adonar que tan sols és el miratge del passavolant. Aquesta senyora ha posat moltes demandes a l’Ajuntament del districte a causa del soroll produït per altres veïns de matinada. De moment les hostilitats estan vigents: quina llàstima!

 

Verge del Roser a la placeta del Roser

Placeta del Roser 

Situada al costat de l’Església de Sant Vicenç, davant de la Rectoria, va ser inaugurada l’any 1962. És una plaça petitona i molt tranquil·la; el brollador de la font crea una atmosfera romàntica. Està dedicada a la Verge del Roser, patrona de l’antic poble de Sarrià.

A la cantonada trobem Can Margenat. És una construcció de tres plantes de pedra, d’estil gòtic. Va ser restaurada el 1881 pel mestre d’obres Joan Carpinell. Probablement aquesta és una de les cases més antigues de Sarrià. Va pertànyer originalment a la família Anglí i, a mitjans del segle XIX, va passar als hereus de la família Margenat emparentada amb els Anglí.

 

Parròquia de Sant Vicenç

Sant Vicenç d’Osca i Santa Eulàlia
L’any 985 existia una església romànica dedicada a Sant Vicenç, creada pels comtes de Barcelona. Entre les proves que certifiquen la seva existència hi ha un pergamí trobat a la British Library de Londres. 

L’any 1347 l’església romànica va quedar petita per acollir el gran nombre de feligresos i també corria el perill de ruïna. Es reedificà el temple gòtic.
D’aquesta època és l’antic retaule de l’altar major dedicat a sant Vicenç, obra de Jaume Huguet. Aquesta joia gòtica es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

L’any 1781, després de sis segles, el temple era vell i es va decidir construir-ne un altre al mateix emplaçament que fos l’orgull del veïnat: L’església d’estil neoclàssic aixecada per Josep Mas, arquitecte de l’església de la Mercè de Barcelona.

El juliol del 1936 l’església va ser cremada i posteriorment l’edifici es va restaurar i es va decorar.

 

Explica la llegenda que sant Vicenç d’Osca va patir molts turments: la graella, la creu en aspa, el poltre, el fuet, els ganxos de ferro… Finalment, va ser llançat a una masmorra on va morir.

El seu cos es va abocar a un femer i els corbs van protegir-lo perquè les feres no se’l mengessin. Però no n’hi va haver prou. També  li van lligar una mola al cos i el van llençar al Túria. El cos va ser retornat a la riba i va ser enterrat  per cristians de les rodalies de la ciutat. Els corbs continuaven al seu voltant visitant la tomba amb freqüència.
La imatge de sant Vicenç d’Osca es representa sempre amb una mola lligada al coll.

 

Plaça del Consell de la Vila

La seu del districte Sarrià-Sant Gervasi

Aquest és l’escut del poble de Sarrià que trobem dins  la seu del Districte Municipal. Segons ens va explicar l’historiador Llorenç Codern, l’origen de la petxina pot ser l’escut d’armes del llinatge Sarrià.
A l’Edat Mitjana els senyors feudals feien pelegrinatge a Roma. Un cop descoberta la tomba de l’Apòstol l’any 813, anaven a Santiago de Compostel·la.

Les vieires comunes o petxines del pelegrí, són el símbol dels que fan el camí de Sant Jaume perquè, com que són típiques de les costes de Galícia, els pescadors oferien als pelegrins vieires com a aliment.  I aquests duien les petxines als seus llocs d’origen com a prova que havien culminat el Camí.


 

La deessa Pomona: Una altra seduïda, com nosaltres.

Quina sorpresa!

La deessa Pomona va ser “seduïda” per Vertumne després de presentar-s’hi disfressat de moltes maneres com a mostra de la seva variada personalitat. FInalment la prengué per parella.

Vertumne era una divinitat itàlica de la vegetació d’origen etrusc (poble de l’antiguitat que vivia a la Toscana). El seu nom es relaciona amb el llatí vertere (girar o tombar), referint-se als canvis de les plantes al llarg de les estacions.

El  4 d’octubre del 1997, durant la festa major, l’escultura de la deessa, obra de Josep Clarà, es va col·locar a la plaça un cop ja s’havia tancat la casa-museu Clarà, actualment biblioteca, per raons de reorganització museística i de política cultural (no era rentable).

Carrers i places amb encant

Font modernista

Comencem aquesta passejada que té per títol “carrers i places amb encant” en una plaça de Sant Gervasi que no és una plaça encantadora, ans al contrari, és una plaça abandonada tant pels veïns com pel districte.

Em refereixo a la plaça Adrià. Neta i cuidada seria molt interessant ja que ens permet admirar una font modernista amb una escultura “encantadora”, valorar l’art públic interactiu i augmentar els coneixements de la nostra història pròxima en el temps.

La plaça Adrià va ser triada  per ubicar el Memorial dedicat a Manuel Carrasco i Formiguera (mireu la pàgina 1 d’aquesta passejada). El 17 d’agost del 1938, poc després d’haver estat afusellat, l’aleshores conseller de Governació va posar la primera pedra i un tub de vidre amb un pergamí on van signar totes les autoritats que es trobaven en aquells moments a Barcelona; fins i tot el govern d’Euskadi refugiat a la ciutat.

El 21 d’abril del 2001, amb motiu del trasllat de les despulles de Carrasco i Formiguera del cementiri parroquial de Sant Genís dels Agudells al de Montjuïc, l’ajuntament de Barcelona va decidir portar a terme les intencions que es van fer paleses l’any 1938.

La font roman en aquesta plaça des de l’any 1959. Pren el nom de l’escultura que hi ha sobre  el pedestal: “La lliçó”.

Com es pot veure, al fons hi ha situats permanentment tots els contenidors d’escombraries de la plaça. Per tant, quan entres des del carrer Muntaner, el primer pensament que et ve al cap és que  l’Art i la Història no importen gens als responsables del manteniment de la plaça.

Les vores de la font cauen a trossos.

Les persones grans no seuen als bancs de la plaça perquè tot està brut. Només apareixen a l’hora de baixar les escombraries.

L’escultura de les nenes de pedra està fastigosa, plena d’excrements de coloms que regalimen per les seves cares fins a caure damunt del llibre.

La lliçó

Tant la font com l’escultura són obra de Silvestre de Edeta (Llíria 1909). 

L’escultor representa tota una institució de l’art valencià.

Entre les seves obres destaca la font que presideix la plaça de la Verge, davant de la catedral de València, coneguda com “El riu Túria”.

 

 

 

A l’extrem oposat a la font trobem el memorial a Carrasco i Formiguera. El monument es va encarregar  l’any 2001 a l’escultor i dissenyador industrial gironí Pep Admetlla (Girona 1962). L’artista va treballar durant dos anys en l’elaboració del projecte que es va inaugurar l’any 2003.

El monument, “Die Raum” (“L’espai” en alemany), consisteix en la reproducció d’un cub d’acer amb unes plaques del mateix material encastades a terra. Les paraules que hi ha gravades han estat extretes de diverses cartes que va escriure  Carrasco i Formiguera a la seva família des de la presó de Burgos. Els números corresponen a les mateixes cartes; les numerava totes. Si ens hi entretenim, podem confegir una frase seva.

El cub, de l’alçada d’una persona, està col·locat  amb una inclinació de tres graus respecte al terra. Segons explica l’artista, això, en donar-li sensació de moviment, humanitza el volum geomètric.

La presència d’aquests elements que conformen el conjunt escultòric respon a la voluntat d’Admetlla de crear l’al·legoria d’un espai de reflexió i de pervivència de les idees.

És un espai interactiu on es posen en joc la memòria, la intuïció, la sensibilitat, l’experiència ….

Die Raum

Admetlla situa l’escultura en línia recta amb la font. En el cub hi ha diversos orificis. El costat on n’hi ha dos, hauria d’estar il·luminat gràcies a la fibra òptica permetent que l’espectador pugui mirar amb els dos ulls. Aleshores s’hauria de veure un arbre amb un estany al darrera.
Pel forat únic que hi ha en un altre costat, l’ull esquerre hauria de veure el firmament.
La idea de l’artista era crear la il·lusió d’un espai confús entre aigua, terra i cel. 

Doncs bé, la realitat és que tot el perímetre del cub que toca a terra està tacat de pixums. Quan mirem amb els dos ulls no veiem l’arbre perquè hauria d’estar plantat entre la font i el cub i ha desaparegut. I tampoc no s’il·lumina res.

Per tots els motius negatius que s’han exposat, aquesta plaça hauria de portar el sobrenom de “Plaça de la frustració”

 

Hem escrit un mail al districte de Sarrià-Sant Gervasi denunciant l’estat de la pobre plaça Adrià.