Les devocions dels lleidatans

Mare de Déu del Blau

La Maite ens va explicar que  hi ha moltes nenes lleidatanes que tenen el nom de Blau; aquest nom no té res a veure amb el color del cel, tanmateix sí que està relacionat amb el cel.

Ho explicaré:

Bé sigui pel seu valor artístic o bé per la llegenda que l’envolta, molts lleidatans senten una especial devoció per una escultura policromada que Lleida custodia des de fa més de cinc-cents seixanta anys. Es coneix com la Mare de Déu del Blau.
I … diu la llegenda:
Als lleidatans que pujaven a missa a la Seu Vella no els agradava la marededéu que presidia el Pòrtic dels Apòstols. Asseguda en una mena de cadira, la trobaven tan vella i malcarada que en comptes de representar la mare de Jesús semblava la sogra de Judes.  Els canonges de la catedral de Lleida van decidir substituir-la, per la qual cosa van encarregar al millor escultor de Lleida una nova estàtua, digna de presidir la magnífica portalada d’accés al claustre per la banda de la ciutat.  L’artista disposava d’un obrador on aprenien l’ofici mitja dotzena de xiquets, tots ells orgullosos de tenir per mestre aquell gran artista de la pedra.
L’home, que ja es feia vell i de vegades li tremolava el pols, es va prendre l’encàrrec com la gran obra de la seva vida. Damunt dels papers va esbossar la imatge d’una noia jove amb cara de salut, dreta a la manera de les estàtues clàssiques i amb el cap lleugerament inclinat endavant. Amb el braç esquerre sostenia el Nen Jesús grandet que ja devia gatejar, però que feia l’efecte de ser lleuger com una palla. El Nen mirava  un colom que s’havia aturat amb les ales esteses damunt la mà dreta de la mare i que representava l’Esperit Sant. Els ulls de la mare miraven cap avall,  els devots que entraven i sortien del portal.  Quan l’artista va tenir més o menys clar el projecte damunt del paper, va canviar el carbó pel cisell i s’enfrontà al bloc de marbre.
Al cap d’uns mesos, l’escultor havia enllestit el cos de l’estàtua amb el replecs i brodats del vestit, i la figura del Fill amb els ulls esbatanats i la maneta estesa cap al colom, com si volgués tocar-lo. Només li faltava la feina més compromesa, que era donar  expressió al rostre de la Mare de Déu.  El vell mestre no se’n sortia.  Un matí, fastiguejat de provatures i després de manar feina als aprenents, va sortir a fer un tomb per la ciutat per esbargir-se una estona. Tal volta, en la cara d’alguna jove bugadera del riu podria copiar els gest que li ballava pel cap.
Cap al migdia va tornar a l’obrador arrossegant les mateixes cabòries. En obrir la porta, va quedar veient visions: la seva estàtua estava totalment acabada, amb un rostre expressiu que meravellava.
– Qui ho ha fet això?  – va exclamar.
– Que us agrada, mestre? – va fer, sense dissimular l’entusiasme el seu millor alumne.
– El mestre va fulminar-lo amb la mirada:
– Qui t’ho ha manat?  No és la teva feina mocós!
– Jo em pensava…
El mestre li prengué el martell de les mans i d’una revoltada el llançà amb força contra la imatge amb la intenció de destrossar l’obra que el rebaixava davant dels seus aprenents. El ferro espetegà al mig del front de la imatge i de rebot tocà el cap del mestre, amb tan mala fortuna que li encertà el pols i va caure mort. Quan van haver retirat el cadàver, l’aprenent va voler comprovar el dany que la martellada havia causat a l’estàtua. El noi es va quedar de pedra davant del prodigi: el front de la imatge era llis, sense el més petit cop ni rascada, i al mig hi havia sortit una taca fosca, d’un blau moradenc. Com si el cap de la Verge en comptes de ser de marbre, fos de carn i ossos. Van pintar-li la cara per fer desaparèixer el morat, però per capes de pintura que hi posessin, el blau tornava a sortir.
La marededéu ferida, coneguda popularment com la Mare de Déu del Blau

La Mare de Déu del Blau va ser col·locada inicialment, l’any 1447, al mainell de la Porta dels Apòstols de la Seu Vella.  Enmig d’aquella dotzena de sants barbuts encara semblava més jove i bonica. L’any 2001, la imatge fou entronitzada a la boca del presbiteri de la Seu Nova de LLeida.
Pep Coll
La nit que la muntanya va baixar al riu. Llegendes d’arreu de Catalunya.
Ed. La Galera

_________________________________________________________________________________________________________

 

Mare de Déu dels Fillols

L’escultura  de la Mare de Déu dels Fillols és una obra d’art que pertany al Museu Diocesà de Lleida i que està acollida actualment a l’església de Sant Llorenç.
S’anomena així perquè estava situada a la Porta dels Fillols de la Seu Vella, que era l’accés obligat a la catedral fins al segle XVII, per als nens i nenes el dia del seu baptisme.

Sant Crist Trobat (fotografia, Institut Cartogràfic de Catalunya)

El Sant Crist Trobat és la imatge jacent del Crist difunt que es troba dins d’una urna o sepulcre.
La història:
El dia 31 de desembre de 1635 van caure forts aiguats a la ciutat de Lleida. Potser fou per aquest motiu que Mn. Pau Mallol volgué fer arranjar una paret de casa seva, desplomada i amb humitat,  situada a la placeta de mercat. Per això aquell mateix dia Jaume Nadal, mestre paleta i el seu ajudant Jaume Carpi es posaren mans a l’obra per adobar aquella ruïnosa paret.

Tot just havent començat a fer forat, a l’ajudant l’hi semblà veure en l’interior  un tors humà. Ampliat el forat es trobaren amb un Sant Crist, sense cap, mans ni peus. Avisaren ràpidament el reverend Mallol, el qual portà el Sant Cos a un altar de l’església de Sant Llorenç aquella mateixa nit.

Mentre s’obria un debat entre les autoritats eclesiàstiques si fora necessari o no d’afegir cap, peus i mans al Sant Cos, ocorregué un fet inesperat. El 4 de gener de 1636 fou entregat a la Comunitat Eclesiàstica per un penitent, un cap que encaixaria perfectament amb el que faltava al Sant Cos.

El dia 19 de Juliol de 1636 es col·locà solemnement a l’altar Major de l’església de Sant Llorenç. Des d’aquella data la ciutat prengué el Sant Crist com a protector i patró.

La devoció a aquest Sant Crist va ser una de les formes de pietat emblemàtiques de la ciutat de Lleida. La imatge i la resta de l’església parroquial van ser cremades durant la guerra civil del 1936. Més tard restaurades per Jaume Perelló i Miró.


 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *