L'escut del segle XVIII

El fet d’emprar un senyal parlant com, en aquest cas, la mà era una de les formes habituals de dotar-se d’un element identificador d’acord a la interrelació d’un so comprès en un topònim amb la d’algun objecte versemblant. El cas de la mà és comú en alguns altres pobles que també disposen de la grafia “mà”, com Almatret, Manlleu o Raimat. També  trobem senyals parlants en municipis com Sabadell, que ho fa amb una ceba, Agullana amb unes agulles, Vinaixa amb una aixada, Aranyó amb una aranya, Alella amb una ala o Torà amb un toro. Sigui com sigui, aquesta relació no té res a veure amb una base científica de tipus etimològic però és important que la utilització d’aquest element identificador s’hgia anat emprant tradicionalment durant segles.

L'escut actual

Amb el pas del temps l’escut primigeni ha sofert algunes modificacions:  La creu de Sant Andreu és la mateixa. La mà gira i es posa cap amunt. S’afegeix un colomer de torre. Un fil de colomer uneix el colom i la mà

Sant Andreu apòstol i màrtir.

La tradició explica que va ser crucificat en una creu en forma d’X (crux decussata), sense claus, amarrat, on va estar predicant dos dies.

Colomer de torre.

Els colomers de torre van esdevenir un model constructiu característic dintre de l’arquitectura vernacular entre els segles XVI i XVIII. Estaven destinats a la cria de coloms domèstics. Es podien trobar tant a tocar de la casa com en el centre d’algun prat proper. La cria de coloms tenia dues finalitats: d’una banda, el consum d’aquestes aus com a part de la dieta alimentària i, de l’altra, l’aprofitament dels seus excrements, la colomassa, com a adob natural. No totes les cases tenien colomer; en algunes estava integrat en l’habitatge o l’era, amb forats oberts a la façana, i eren poques les cases que disposaven d’un colomer de torre que, a banda de les funcions esmentades, constituïa un element de prestigi.