La primera sorpresa la vam tenir davant de la tomba d'”El Santet del Poblenou”. Tot estava ple de flors fresques, el terra escombrat i fregat, els objectes nets i ordenats … Una senyora recollia les últimes fulles que havien caiugut d’un roser. Jo em vaig acostar per parlar amb ella. Em va dir que es deia Josefina, que anava tots els diumenges  al cementiri per tenir cura de la tomba d'”El Santet”, que el dia de Nadal no faltava mai, que “El Santet” havia ajudat la seva filla en un tema greu de salut, que feia molt poc temps havia sortit en un programa de TV parlant de la seva fidelitat a “El Santet”… Tal com anava parlant, jo anava reconeixent paraules, sons, modulacions, frases … Vaig preguntar-li si era aragonesa de Terol i ella em va respondre que sí, que era nascuda a Calamocha. El cor em va saltar d’emoció: Calamocha és el poble de la meva mare, enterrada també al cementiri del Poblenou!

La segona va ser comprovar que al cementiri també hi podem trobar coses que ens provoquin riallades. Al nínxol 3.719 vam llegir el següent epitafi:

Josep Verneda em diguí: Jo, que sense mals ni danys, passats setanta-nou anys, robust i trempat visquí. Un metge … no diré qui, sols un dia em visità, un vomitiu m’ordenà, responguí que no el volia; em digué que em curaria i vaig morir l’endemà.

Vam trigar més de tres hores per fer el recorregut pel cementiri. Ens sentíem defallir de fam. Encara sort que, molt a prop, al xamfrà de la Rambla del Poblenou amb el carrer Doctor Trueta, al restaurant Barlovento, ens esperava una taula plena de delicioses tapes que van desparèixer en un moment. Els musclos a la planxa estaven “de mort”!

El Departament II es va crear amb l’annexió d’un solar contigu al cementiri neoclàssic d’Antoni Ginesi. L’ordenació d’aquest recinte monumental de forma rectangular va ser projectat per l’arquitecte Joan Nolla Cortés. Construït entre el 1849 i el 1852 segons dues tipologies funeràries ben diferenciades. Una segueix el perímetre del departament: són els 114 arcs capella, considerats més adequats pels eclesiàstics; l’altra la formen els panteons, monuments rics que ocupen l’espai central del recinte, preferit per  la burgesia fins a la inauguració del cementiri de Montjuïc el 1883.

La navegació

La indústria

El comerç

El temps

Com a paradigma hem seleccionat el panteó  erigit a la memòria del comerciant Juan Vias i Paloma per la seva esposa Isidora Ochoteco, actualment propietat de l’Ajuntament.
L’obra va ser realitzada per l’escultor italià Fausto Baratta de Leopoldo en marbre blanc. L’àngel situat a l’interior del templet és de marbre de Carrara; els altres àngels, situats als laterals, simbolitzen la indústria, la navegació, el comerç i el temps.
Les inscripcions de la façana posterior ens indiquen l’interès de l’esposa per perpetuar-ne el record. No és un monument a la mort, sinó l’exaltació de la memòria del difunt i el reflex del nivell social que va tenir en vida com a comerciant.

El cementiri de Ginesi està format per dos tipus fonamentals de sepultura: els nínxols, que s’han de comprar, i la fossa comuna, que indica la incapacitat econòmica d’accedir a la propietat.

La fossa, on s’enterrava la gent més humil, els marginats i els malalts pobres dels hospitals, es trobava aa l’espai que ara coneixem com a Departament III.
La fossa comuna era un lloc mancat de tota ornamentació i de tota afirmació d’individualitat, un espai sense records i ple d’oblit. L’abandonament d’aquesta part del cementiri de pobres va començar a preocupar la Junta Administrativa cap a l’any 1860. A partir d’aquest moment, el fossar comú començà a tenir un aspecte més decorós.

Creu celta

La gran creu celta construïda l’any 1888 en el cementiri dels pobres sobre una antiga fossa comú, és un monument tardà a la memòria de tots els morts anònims de la ciutat.

El cenotafi –monument sepulcral erigit a la memòria d’un o de diversos personatges  però que no conté les seves despulles– es construí en homenatge als metges, regidors municipals i clergues que van morir víctimes de la febre groga del 1821, contagiats de la malaltia mentre atenien les necessitats de la ciutat en crisi i realitzaven serveis d’assistència als malats.

Metges i regidors són els nous herois.

cenotafi

Barcelona és el nou camp de batalla.

El monument el trobem al bell mig del recinte de Ginesi. Això revela l’impacte emocional que l’epidèmia tingué a la ciutat.
L’aspecte de Barcelona durant els moments de crisi epidèmica –durant el segle XIX en va patir cinc grans epidèmies– era tan desolador  que sembla que l’Ajuntament prohibí el costum tradicional de penjar cortines i crespons negres als balcons com a signe de dol, per l’efecte depriment que causava en els supervivents.

La inscripció –placa de marbre a la dreta de la fotografia– que recorda els afusellats de la Vila de Gràcia és excepcional pels esdeveniments que recorda i per la violència i dolor que transmet. També ho és perquè, tot i ser un monument de caire col·lectiu, identifica el nom de cada un dels homes del poble a qui ret homenatge.

Els afusellats de la vila de Gràcia, 1856

A la memoria de los que fueron fusilados en la villa de Gracia el 28 de julio y el 4 de agosto de 1856  Baltasar Amorós Juan Sué Vicente Martí Juan Blasco Julian Payesa Jaime Casanellas Ramon Pujadas Jacinto Cortés Juan Zaragoza Ignacio Inglés Jaime Vallés José Soler Ramon Estevan Jaime Urpí Facundo Calaf Antonio Coll Galó Burrell Víctima de un funesto error tiránico Jaime Puig E.P.D. El 22 de noviembre de 1868, la villa de Gracia les dedica este recuerdo.

El juliol del 1856, la vila de Gràcia, de tradició obrera i republicana, juntament  amb nombroses ciutats i pobles de Catalunya, s’alçà en defensa del govern progressista de Madrid, que es veia amenaçat per les forces conservadores.

Per reprimir la revolta arribà a Gràcia el coronel Ravell amb la seva tropa. El coronel era molt impopular entre els obrers catalans perquè havia format part del consell de guerra que condemnà a mort el líder sindical Josep Barceló.

Immediatament, els graciencs li feren front i, per un seguit d’errors estratègics, el coronel i sis oficials es van veure acorralats i van haver de rendir-se.

Un cop a les mans dels treballadors i dins de la confusió i violència del moment, el coronel Ravell i els sis oficials van ser assassinats.

L’autoria dels assassinats no va ser mai establerta clarament. Això no impedí que el general Zapatero, decidís venjar les morts dels seus companys d’armes.
Un grup de treballadors de Gràcia, que havien fugit de la repressió de la seva vila i continuaven la revolta política pels voltants de Sallent, van ser detinguts el 28 de juliol. Aquell mateix dia van ser conduïts a Barcelona i, per ordre sumaríssima del general Zapatero, van ser afusellats sense tràmits ni judici ni possibilitat d’apel·lacions.

Uns dies després, el general Zapatero va fer detenir un jove de vint-i-dos  anys i geperut, en Jaime Puig. Es deia que havia participat en l’assassinat dels militars. De nou sense cap tipus de procediment legal, el jove va ser afusellat el dia següent de la seva detenció.