I ara explicarem les anècdotes i curiositats del dia.

Bar Trole

Primera  curiositat: El bar Trole

Està situat just al costat del monument a Lluís Companys (Trafalgar-Passeig de Sant Joan). Tanca els diumenges, per tant no vam poder esmorzar tal com teníem previst.
És un establiment inaugurat l’any 1896 amb el nom de Trolley fent referència al transport públic de tracció elèctrica, com ara els tramvies i els troleibusos, que funcionava gràcies a un dispositiu de presa de corrent denominat tròlei,  format per una perxa, una roda i un fil de contacte.
Durant la dictadura de Primo de Rivera es va obligar a posar-li el nom en castellà,”Trole”.
El Trole d’ara el trobem en un edifici de nova construcció i l’interior està decorat amb fotografies de tramvies i troleibusos.

Bodega Quimet & Quimet

Segona curiositat: la bodega Quimet & Quimet

Està situada al carrer Poeta Cabanyes, 25 i funciona des del 1914. No té tauletes ni tamborets a l’interior. No hi vam poder fer cap  perquè també tanca els diumenges.
Es poden demanar les famoses “bicicletes” que són “montaditos” de patata farcida amb carn; boníssimes!

Un client ha escrit el següent comentari a internet:
“El local Quimet and Quimet deu fer només  12 m2, tot i que a primer cop d’ull sembla tractar-se només d’una bodega-bar,en el seu interior hi ha les tapes fredes més bones de Barcelona. Destaquen la “bandeja” de fumats , el ¨montadito de cecina” o bé el de salmó amb caviar. Les tapes elaborades amb matèria de primera qualitat resulten delicioses. Moltes d’elles combinen el dolç amb el salat aportant uns sabors i textures al paladar sense precedents.

Demaneu pa i us serviran una “bandejeta” amb diferents tipus de pa, ideal per acompanyar, per exemple, els fumats.
Les millors tapes fredes que he probat a BCN.
Gran varietat de licors, destaquen el seu Gin, el vermut i també la seva cervesa Txeca”

SEPU durant la Guerra Civil

Una anècdota:

La visita guiada al Refugi 307 comença a l’exterior. A les parets s’hi exposen diverses fotografies relacionades amb la Guerra Civil. Una d’elles mostra la façana dels magatzems SEPU. Estaven situats a la Rambla dels Estudis de Barcelona, .
En un moment donat, la guia va fer una pregunta al nombrós grup de persones que tenia al davant: “Què volen dir les sigles SEPU?”. Des de l’absolut silenci va sortir la veu de la Conxita Puigarnau: “Societat Espanyola de Preus Únics!”.
La guia, sorpresa, va comentar que sempre havia fet la mateixa pregunta davant la fotografia dels magatzems SEPU i mai ningú no l’havia contestada.
Nosaltres, les seduïdes per Barcelona, ens vam sentir cofoies de tenir una companya que coneix tantes coses de Barcelona.

Els maquis

El dia del casament dels meus pares i els maquis

Quan vam fer la sortida de la Guerra Civil es va parlar sobre milicians i maquis. Llavors em vaig recordar que el meu pare m’havia explicat una anècdota al respecte que va passar el dia del seu casament.

El dia 2 d’abril del 1949 el meu pare, que vivia a Castellnou de Seana (comarca del Pla d’Urgell) estava a punt d’anar-se’n cap a Talavera (comarca de la Segarra) on s’havia de casar a les 12 del migdia.
El dia, d’entrada, era molt bo. Feia un sol esplèndid, encara que al fons de la plana hi havia algun núvol, però res feia presagiar una tempesta.

El meu pare havia llogat un taxi. Només dues persones el van acompanyar al casament, la tia Maria i l’oncle Josep. Eren les 10 del matí quan van sortir cap a Talavera. Van arribar a Sant Antolí i allí, s’havien de desviar  per una carretera més petita (més aviat era un camí de terra) que anava  cap a Talavera i Santa Coloma de Queralt.

Uns quants quilòmetres després de Sant Antolí, la carretera travessava una zona de boscatge. Allí van tenir el primer ensurt. Dos maquis els van parar apuntant-los amb els seus fusells. Tots van quedar esparverats.

Els maquis els van fer baixar del taxi, ja que volien que el taxista els portés a la Panadella, però quan es van assabentar que el meu pare s’anava a casar, en comptes de deixar-los penjats allí se’ls van emportar amb ells amb la intenció de deixar-los lliures quan arribessin al lloc. Eren les 12 del migdia i el meu pare se n’anava a acompanyar uns maquis en comptes d’anar-se’n al seu casament.

Mentre anaven cap a la Panadella amb 6 persones dins del taxi, els maquis li van dir al meu pare que estiguessin tranquils, que no els farien res, ni tampoc els robarien. També li van explicar que ells venien de la Serra del Montsant i s’havien de retrobar amb uns altres maquis amagats a les boscúries de Bellmunt i tots junts marxarien de nit cap a Calaf i Solsona fins arribar a Berga on s’havien de trobar amb la guerrilla d’en Marcelí Massana, el seu cap (encara que tothom el coneixia per en “Pancho”).

Finalment, tot va acabar bé. Però quan estaven a punt de marxar, es va produir el segon ensurt. Es va posar a ploure moltíssim i van haver de quedar-se allà fins que escampés la tempesta. Fins i tot van tenir temps d’acomiadar-se dels maquis, els quals van desitjar al meu pare molta felicitat pel seu casament.

Eren les 3 de la tarda quan arribaven al lloc on havien trobat els maquis. Allí van tenir el tercer i quart ensurt. El tercer, quan el cotxe va quedar embarrancat a causa de les fortes pluges que havien caigut; el quart, quan va aparèixer la Guàrdia Civil que estava buscant els maquis.
Els van preguntar si els havien vist i ells van dir que no amb cara de no haver trencat mai un plat, però en el fons tenien molta por. La meva tia Maria, que estava molt espantada, se’n volia tornar a Castellnou perquè, segons ella, aquell no era bon dia per casar-se. Eren pels volts de les 4 de la tarda.

Mentrestant, la meva mare i la seva família estaven desesperats i angoixats pensant què els podia haver passat. El meu tiet Salvador (cunyat de la meva mare) tenia un camió de transport de palla i, en veure la meva mare tan desconsolada, se’n va anar cap a Sant Antolí a veure si els veia.
Per sort els va trobar i, entre tots, van poder treure el cotxe del fang, fins i tot la Guàrdia Civil els va ajudar.

El meu pare va arribar a Talavera esgotat i amb el vestit de casament brut. El meu tiet Salvador li va haver de deixar el seu vestit de casament.
Finalment, es va poder celebrar la boda i després van fer un bon berenar-sopar, en comptes del dinar que hi havia previst.

Alguns membres de la família no li presagiaven res de bo a aquest matrimoni, però els meus pares creien que si el dia del seu casament els havia passat tot això, els esperava un futur molt esperançador, com així ha estat durant tota la seva vida.

Concepció Gassó

Després de fer un tast de te i un mos de dolç al “Caelum” ens vam encaminar cap al Refugi 307 (c/ Nou de la Rambla 169).
Dins del refugi, emocionades, vam sentir, a través de la pell, la Barcelona com a expressió de la guerra total i el terror i la  Barcelona com a expressió d’un moviment civil i polític de protecció dels ciutadans: la defensa passiva. Resistir, obeir.

Ens semblava que sentíem realment el so de les sirenes i  la mítica veu de Teodor Garriga, locutor de Ràdio Associació de Catalunya, RAC:

“Atenció, catalans, hi ha perill de bombardeig. Aneu als vostres refugis amb calma i serenitat. La Generalitat vetlla per vosaltres”

Dins del Refugi 307

Apagueu els llums, tanqueu portes i finestres.
Apagueu els focs, tanqueu l’aigua i el gas.
Recolliu roba d’abric i màscares si en teniu.
Agafeu queviures, tingueu un llum preparat.
Aneu als refugis assenyalats, amb ordre, no correu, no feu el curiós.
No us poseu darrere de les portes, feu-ho als angles de les parets mestres.
Si no teniu refugi a prop, jaieu a terra, lluny de les cases.
No abandoneu  els cotxes al mig del carrer sinó a les voreres.
Si llancen gasos, un mocador  mullat amb aigua que tapi el nas i la boca.
Baixeu dels tramvies. Ajudeu els vells, els nens i els paralítics.
Fugiu dels llocs mullats. Marxeu contra la direcció del vent.

I a la nit la ciutat es tornava de color blau. Fanals, fars de cotxes, vidres… tot es pintava de blau per protegir-se dels bombardeigs. Fins i tot els raigs del Palau Nacional també eren de color blau. Mercè Rodoreda ens ho recorda en la seva novel·la “La plaça del Diamant”.

Acabem  amb les paraules que Churchill, el 1940, va dirigir  als londinencs terroritzats:
“No vull infravalorar la severitat del càstig que cau  damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.

Plaça de Sant Josep Oriol

La segona visita la fem a la Plaça de Sant Josep Oriol i  ens fixem en una paret que pertany a l’església de Santa Maria del Pi. Observem unes  lletres pintades amb quitrà. Llegim: ” Plaça del milicià desconegut”.
La primera sensació que tenim és d’una gran tristor i d’un gran oblit.  Les lletres, suposadament, van ser escrites per un milicià el setembre del 1937, en plena Guerra Civil espanyola. Va voler immortalitzar els milicians que, en el seu afany de defensar la terra, amb l’única arma d’un fusell penjat a l’espatlla i la força dels seus ideals i la seva joventut, van exposar la vida a cada cantonada.
Amb la imaginació vam retrocedir a la Barcelona del 1936. La vam veure immersa en una guerra civil interna dins de la Guerra Civil que començava en el territori estatal.

El 19 de juliol del 1936 va tenir lloc l’aixecament militar a Barcelona, el govern de la qual romania fidel a la República. La sublevació va fracassar gràcies a la resistència tant de les forces oficials de la Generalitat  com de les milícies populars.
Aquestes milícies controlades per la CNT-FAI creen, el 21 de juliol del 1936, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Durant uns mesos, el poder real de Catalunya està en mans d’aquest Comitè, l’acció del qual va desbordar les institucions republicanes.
De seguida la CNT-FAI va iniciar un procés revolucionari en contra de la burgesia i també una violència anticlerical. La màxima expressió van ser les col·lectivitzacions d’empreses, els assassinats indiscriminats de religiosos i religioses i la crema d’esglésies i edificis.

La divisió entre anarquistes de la CNT-FAI i trotskistes del POUM, partidaris de la revolució, i la resta de partits i sindicats (sobretot ERC, PSUC, UGT i Estat Català), defensors de prioritzar la guerra, esclatà violentament pel maig del 1937 .
Barcelona estava en mans de les milícies. La ciutat era una barreja de sigles comunistes i anarquistes. Les lluites internes entre anarquistes i comunistes acabarien per tenir més interès que la lluita contra Franco; Barcelona viu la seva pròpia guerra civil.
Pertot s’aixequen barricades i tothom resta a l’expectativa.
Els milicians del POUM i el seu dirigent Andreu Nin, assassinat a Madrid, s’emporten la pitjor part.

Pel que fa a les operacions bèl·liques, el moment clau per Catalunya fou l’arribada de les tropes nacionals a la Mediterrània el 15 d’abril del 1938. Catalunya és aïllada de la resta del territori republicà. La resposta catalana de l’Exèrcit Popular de la República fou la batalla de l’Ebre on van participar també columnes de milicians. La pèrdua de la batalla donà pas a l’ocupació general de Catalunya per part de les tropes franquistes.

La guerra s’havia perdut i les conseqüències serien dramàtiques. Milers de catalans prengueren el camí cap a l’exili.
La majoria de milicians també ho van fer  mentre petits reductes de nois molt joves, majoritàriament anarquistes, fugien a les muntanyes adoptant l’estil de vida del guerriller; foren els maquis.

Us recomano la lectura del llibre “Homenatge a Catalunya” de George Orwell.  L’autor, que va lluitar a la Guerra Civil com a milicià del POUM, relata la vida de la milícia i els fets de maig a Barcelona.
“El que ell va veure, ho va veure objectivament, tan objectivament com és humanament possible de veure les coses. I allò que va escriure és acceptat actualment, em penso, com la veritat essencial per qualsevol que sigui digne de ser escoltat”. Paràgraf de la introducció del llibre d’Orwell escrita per Lionel Trilling.

Homenatge a Lluís Companys

Diumenge 29 de gener, tal com estava previst, vuit dones seduïdes per Barcelona ens vam trobar sota l’Arc de Triomf disposades a aprendre més coses sobre la nostra ciutat.
La primera parada va ser davant del monument Homenatge a Companys (Pg. de Lluís Companys – Ronda de Sant Pere).
És una obra plena de simbolisme de l’escultor madrileny Francisco López Hernández; es va inaugurar el 21 d’abril del 1998.
El medalló amb el retrat de Companys és de pedra de Montjuïc i l’escultura de bronze representa una noia jove, Conxita Julià, poetessa i nascuda a Barcelona l’any 1920, encara viva. Porta un mocador a la mà dreta.
La història tendra i humana que ara explicarem va inspirar l’escultor per fer aquest monument.

Quan van tancar Lluís Companys al Penal del Puerto de Santa María, la Conxita, que aleshores tenia 14 anys, sentia converses dels seus pares sobre la solitud i la tristor que devia sentir el President de Catalunya. Empesa per la innocència de l’edat va decidir escriure-li una carta per encoratjar-lo. Ho va fer en vers i li explicava les emocions que va sentir quan acompanyava el seu pare al port per retre-li homenatge quan estava empresonat dins del vaixell Uruguai.
Unes estrofes de la carta deien així:

“… i ha vist unes cares tristes d’uns homes molt honrats
que, per defensar un poble, estaven allí tancats.

I la claror, tafanera, per satisfer sos afanys
ha descobert que allí hi havia el president Lluís Companys …”

Al poc temps la Conxita va rebre resposta del president Companys. A partir d’aquell moment es va establir  una correspondència entre ambdós. La Conxita  va enviar-li moltes cartes i el President quatre. Les encapçalava amb “Estimada filla meva” i les concloïa amb “Estima Catalunya”.

Lluís Companys retorna a la presidència de la Generalitat  l’1 de març del 1936. Dimarts 14 d’abril del mateix any, durant l’ofrena a la tomba de Francesc Macià a Montjuïc, la Conxita, que hi era present,  quan veié  Companys s’emocionà, passà per dessota de la barrera catenària i es llançà al coll del President. Es presentà i el President la recordà com la nena que li escrivia cartes en vers. La Conxita li va demanar un record seu i ell, després de dir-li  que passés  pel Palau de la Generalitat per recollir una fotografia dedicada, va decidir, amb llàgrimes als ulls, donar-li el mocador blanc que sempre portava a la butxaca de l’americana.

La jove tornà a casa i explicà, eufòrica, els fets que havia viscut. Una veïna, la Quimeta, que l’estimava molt, va brodar en un dels extrems del mocador: “Record de l’Honorable  President  Lluís Companys  per  Conchita Julià. 14-4-36” i al mig, l’escut de Catalunya.

Va esclatar la guerra i la seva mare va cremar totes les coses que els poguessin comprometre, entre les quals les cartes del President. La Conxita, aconsellada pel seu pare i sense que ningú ho sabés, va amagar el mocador dins de la solapa de l’abric.

Ja casada i mare de família, caminant per la Rambla del Poble Nou, se li va acostar una coneguda que havia pertangut al comitè de depuració del barri i li vadir: “No vagis tan tranquil·la que encara estàs fitxada”. Llavors, per por d’un escorcoll, va enviar el mocador, mitjançant uns catalans que vivien a Caracas, al Centre Català d’aquella llunyana ciutat.

Reinstaurada la democràcia, Conxita Julià va parlar amb Josep Benet, historiador i polític, que es va interessar pel tema i va fer totes les gestions per tal de recuperar la peça. Finalment, el mocador va tornar de Caracas i el 17 de febrer del 1993 Conxita el va lliurar a la Generalitat en una cerimònia íntima.

El mocador resta guardat en la sala de Reserva del Museu d’Història de Catalunya.