A reveure Lleida!

El temps no té aturador i tot arriba, sigui bo o dolent. La nostra estada a Lleida arribava a la fi la tarda del diumenge dia 10 de juny. Ens ho havíem passat molt bé i la ciutat ens havia encantat.
La Maite encara tenia  sorpreses  amagades per oferir-nos; el nostre comiat el celebraríem  al parc dels  Camps Elisis.
Són uns jardins deliciosos d’estil francès amb nombrosos racons romàntics, inaugurats l’any 1864, on trobem edificis noucentistes i modernistes, escultures, i fonts de gran bellesa.
Segons Homer, els camps Elisis es troben en l’extremitat occidental de la Terra. En l’Odissea, Proteu els descriu així a Menelau (IV, 563-568):

«Els Immortals et portaran amb el ros Radamant,
»als camps Elisis, que són tot al final de la terra.
»És allà que la més dolça vida és oferta als humans;
»Mai neu ni grans freds ni xàfecs tampoc;
»No se sent arreu que zèfirs de les brises xiuxiuejant
»Pugen de l’Oceà per donar la frescor als homes.»

El parc explica molt sobre la ciutat.
Ens diu que en la segona meitat del segle XIX Lleida era ja una ciutat amb mentalitat europea  que  sentia la natura com a font de valors pedagògics, terapèutics, estètics, higiènics … i fins i tot morals.  També demostra que comptava amb una classe alta, burgesa, que s’identificava amb la seva ciutat i es preocupava del seu aspecte.

Tot passejant pel camí dels plàtans centenaris ens imaginàvem el parc consagrat com a lloc de relació de les classes altes i mitges de la societat lleidatana de l’època.

Assegudes en un banc des del qual teníem una vista magnífica dels finestrals gòtics de la Seu Vella vam recitar  una poesía de Marius Torres,  fill il·lustre de Lleida.

 

MOLT LLUNY D’AQUÍ

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit. 

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

12 juny 1939

 

 

I com a colofó de la visita, mentre  gaudíem del paisatge que ens envoltava, vam menjar “granados”, especialitat dolça de la ciutat que va ser creada el 1956 per retre homenatge a un altre fill il·lustre, el compositor Enric Granados. Boníssims!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *