Conquerida la ciutat musulmana de Larida l’any 1149 pels comtes catalans Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell, s’imposà la necessitat de construir una catedral. L’any 1203 es col·locà la primera pedra, si bé els treballs s’allargaren fins ben entrat el segle XV, quan en quedaren configurats els espais: l’església, el claustre, el campanar i la Canonja. Els segles del gòtic i els primers decennis del segle XVI foren els moments de màxima esplendor. No passà el mateix els segles següents.

Durant la guerra dels Segadors (1640) fou utilitzada com a hospital i magatzem d’armes. L’any 1707, i en el marc de la guerra de Successió, fou tancada al culte per ordre de Felip V i poc després transformada en caserna militar. A excepció del campanar, tots els seus espais foren compartimentats amb la construcció de diferents pisos, al temps que una importantíssima part del seu patrimoni artístic era mutilat, emparedat, profanat o bé cremat.

Amb la guerra del Francès (1810) arribaren noves pèrdues i mutilacions i, malgrat que fou declarada monument històric l’any 1918, la catedral esdevingué un camp de concentració durant la Guerra Civil (1936) i caserna fins a l’any 1948. Començava llavors una nova etapa, la de la recuperació i restauració del vell edifici.

 

______________________________________________________________________________________

El claustre de la Seu Vella es troba anòmalament emplaçat davant de la façana  principal de la basílica, s’accedeix a ell per les tres portes interiors de les naus de la catedral o per la porta exterior de la part oest, l’anomenada dels Apòstols.

La  seva atípica situació a ponent de l’església li permet assolir unes dimensions considerables i tenir lliure el costat meridional per fer una galeria sobre la ciutat. La construcció va ser feta en aproximadament 150 anys i va començar amb les robustes formes del romànic fins arribar a la lleugeresa del gòtic florit en el segle XV.

Amb  total hi ha disset arcades, solament dues repeteixen la decoració de les traceries.

Està considerat el més gran dels claustres d’estil gòtic

__________________________________________________________________________________________

 

A dalt de la muntanya que domina com miranda els bells termes lleidatans, s’enlaira un campanar fet per gegants o per homes de raça gegantina.  Quan guaita cap avall, l’aigua veïna del riu li dóna espill i l’horta encants; i guaitant cap amunt, toca amb les mans i conversa amb la lluna i la boirina. Pugem-hi, doncs … L’escala cargolada que als ulls dóna mareig i al cor neguit, sembla que estigui des del cel penjada. I amunt, amunt, ja ets dalt! Ara esperit, si ets sents d’àliga el cor, pren revolada, que ja ets a mig camí de l’infinit.

“Lo campanar de Lleida”  sonet escrit el 1912 per Magí Morera Galícia, autèntic himne de la ciutat.

De tot el conjunt monumental està el campanar com a element amb més força representativa.
El seu poder simbòlic està potenciat pel fet de no haver deixat mai de servir per allò que fou construït en l’edat mitjana: una meravellosa torre de campanes.
El campanar de la Seu Vella de Lleida fou l’única construcció que no va ser adequada als usos de la caserna.

_______________________________________________________________________________________