Quinzè conte de El cafè de la Granota per Enric Subiranas

Eren les onze de la nit, feia una nit molt calorosa, i en Elies va rebre una trucada a casa. Li trucava el seu amic Horaci. L’Elies va conèixer l’Horaci en un viatge a França anys enrera, des que el va conèixer cada estiu planificaven un viatge per anar junts a visitar llocs nous. Aquí està la raó de la trucada. Horaci volia saber on aniria aquest any de viatge, però l’Elies li va dir que no podria fer cap viatge ja que anava malament de diners i no s’ho podia permetre. Llavors L’Elies li va dir a l’Horaci que si volia podia venir a passar uns dies a Mequinensa la setmana vinent, que ell li ensenyaria el poble i podria dormir a la seva casa. L’Horaci va acceptar la proposta.

Va ser així, que va passar la setmana i Horaci va arribar a Mequinensa a les nou de la nit. Anava caminant per el poble pujant carrers molt empinats amb totes les maletes fins arribar a casa del seu amic Elies.

Aquest el va rebre amb molta il·lusió, el va fer passar i el va ajudar a instal·lar-se a una habitació que sempre era lliure.

Després van sopar i en van estar parlant una bona estona recordant les vacances que als llocs on havien anat a visitar de vacances anys enrera. Es feia tard i l’Elies havia de treballar al dia següent. Van quedar que ja continuarien parlant.

A l’endemà l’Elies va haver d’anar a treballar i quan va acabar de la feina va decidir anar cap a casa seva a buscar al Horaci per anar al cafè de la granota per prendre unes copes. En el cafè de la granota l’Elies va ensenyar a jugar a la botifarra al Horaci que li va dir que era un joc del seu poble, de Mequinensa.

Horaci va observar que l’entorn d’aquell lloc on l’Elies l’havia portat era estrany i que havia passat alguna cosa en aquell lloc, estava tot molt buit faltaven mobles, televisors ..

L’ Elies l’hi va explicar tot el que va passar aquell cafè al Horaci,

– Fa dos dies que al cafè un grup de persones van batanar a l’amo del cafè, a un caloi ,i l’amo en te un braç trencat i lesions a la cama dreta, els lladres van robar les endergues i tots els diners que hi havia al bar.

– I no hi ha cap idea de qui ha pogut ser els lladres?

– Sí, els lladres ja han estat enxampats, ja que els lladres eren ésser de poca xolla.

– Ésser de poca xolla?

– I tant! el mateix amo del cafè els va reconèixer. Per la tarda van entrar cinc persones per prendre unes copes al cafè, aquests anaven vestits tots iguals, amb texans i amb la samarreta d’un equip de futbol.

Es veu, que van anar a veure un partit de futbol i quan va acabar van passar per davant del cafè per guanyar uns diners. Anaven amb passamuntanyes per tapar-se la cara però las samarretes encara les portaven posades.

Horaci es va quedar bocabadat i li preguntar a l’Elies si passaven tantes coses a Mequinensa. L’Elies li va contestar que no s’estranyés però que si.

Horaci va passar uns dies més a casa de l’Elies i va marxar cap a França.

Quinzè conte proposat per Bouchra Samadi:       

– Joana Ribes: escolta’m Gabriela

– Gabriela: sí mare, què vols?

– Joana Ribes: Saps què? Crec que he trobat una solució pel teu mal d’amor.

– Gabriela: no crec que hi hagi cap solució!

– Joana Ribes: tu escolta’m primer que aquesta vegada crec que funcionarà;

   La senyora Enriqueta m’ha proposat d’anar a veure la bruixa Napa, la coneixes?

– Gabriela: sí, he sentit parlar d’ella, però no crec que serveixi per gran cosa.

– Joana Ribes: sí dona! te’n recordes de la veïna del carrer Peu de la Creu, que sempre discutia amb el seu marit?

– Gabriela: ah! Si aquella que es tapava la cara perquè el seu marit l’estomacava i la pobra deia que era el gat que se li creuava entre  les cames i la feia ensopegar?

– Joana Ribes: aquella mateixa que últimament està més contenta que un gínjol del seu marit gràcies a la bruixa Napa.

– Gabriela : no ho sé si és cert que la bruixa pot fer tot això…

– Joana gabriela : Doncs bé, hem d’anar el més ràpid possible

– Gabriela: provem-ho.

– Joana Ribes: he pensat que la senyora Enriqueta ens podria acompanyar.

– Gabriela : que no hi podem anar soles?

– Joana Ribes: aquella en sap més d’aquestes coses que ningú, ha ajudat a parir a totes les dones del poble i ha sentit els primers plors de l’alcalde , del mestre , de l’apotecari… tant dels rics com els pobres , aquells que van presumint tan com aquell que no té on caure mort, té amistats fins i tot amb les pedres i a més està disposada a ajudar a tothom!

(totes tres queden una tarda per anar a veure la bruixa Napa)

– Gariela: Guaita! Que n’està d’amagada aquesta bruixa!

– Enriqueta: Quan passem aquest munt de llenya vés en compte amb el que dius perquè la bruixa ho sent tot, té les orelles més fines que un gos i s’empipa pel brunzit de les mosques.

Ah! una altra cosa, la cova és una mica fosca està plena de potingues, en les parets té penjades tota mena de pells d’animals i a més fa una olor peculiar .Però tu no t’esveris per això

– Napa: dimonis de l’infern convoqueu una südwestlich von cova…!

– Enriqueta: bon dia Napa! venim amb l’esperança de trobar una poció per els problemes d’amor

– Napa: ja ho sé m’ho han dit els meus ajudants espereu-vos que consulti la meva gran enciclopèdia.

– Joana Ribes (dirigint-se a l’Enriqueta ) Quina enciclòpedia?

– Napa.: Ja ho tinc! Us donaré la solució adeqüada i vosaltres obriu bé les orelles i procureu no deixar cap element perquè la solució sigui positiva:

Primer heu d’aconseguir la pell d’una serp, la talleu a juliana, la barrejes amb excrements de cabra i afegeixen oli d’oliva verge i de tots aquesta elements en fas una massa homogènia i ara us falta la part més important, que és llançar la massa en el riu abans de les dotze de la nit.

– Enriqueta : moltes gràcies ho farem tot!

(Uns dies després)

– El vell Cristòfol: sabeu que ha passat senyors ?

– Tots: què ha passat?

– La filla de la Joana Ribes . Sabeu quina és ?

– Tots: si! la Gabriela, aquella que tenia problemes constants amb el seu marit?

– El vell Cristòfol: doncs un dia parlant amb l’Enriqueta, em va explicar que van anar a veure la bruixa Napa per trobar una solució dels problemes matrimonials. Doncs bé sembla que els va donar una poció que les pobres la van seguir al peu de la lletra i sembla que l’efecte que va donar va ser contrari, perquè un dia més tard la Gabriela després d’una discussió amb el seu marit la va apunyalar que va caure mort al terra. I el final el marit va anar a parar a la presó.

Quinzè conte proposat per la Laia Anguera 

Tornant de deixar els nens a l’escola vaig passar per comprar pa per dinar i quan sortia del forn es va posar a ploure, no duia paraigües i vaig anar de pressa cap a casa per no mullar-me molt.  Un cop a casa vaig tancar la porteta del gat perquè no volia que sortís al carrer si estava tot mullat, després em deixava la casa feta un nyap i el sofà i els llits encara més. Quan vaig entrar no el vaig veure, cosa que em va fer sospitar que ja s’havia posat altre cop dins de l’armari a dormir, era capaç de quedar-s’hi tot un matí. Efectivament, vaig obrir la porta de l’armari per començar a buidar la roba i estava allà, entremig del jersei de llana que em va regalar en Gerard pels meus 29 anys. El vaig fer baixar i vaig començar a agafar-ho tot. De cop vaig sentir el soroll de la centrifugadora, la rentadora ja acabava, cosa que m’anava perfecte perquè si m’havia d’endur coses de dins, com més aviat les estenia més aviat s’assecarien.  

Abans que acabés de centrifugar la rentadora vaig aprofitar per plegar quatre mitjons que hi havia estesos, que estaven ben molls perquè plovia i els vaig posar a l’assecadora, però em vaig esperar a que acabés la rentadora per a engegar-la. Vaig decidir esperar a que la roba estigués seca per seguir fent la maleta. De moment ja tenia tot el tema d’abric damunt del llit. A Londres feia molt de fred i havia d’anar ben preparada. Abans de marxar, volia deixar la casa ben neta, de fet, com sempre. Però és que la meva família la cuidava poc. De fet, si no hagués estat per mi, hagués estat cada dia del revés.  

Vaig començar per l’habitació de l’ Albert, estava prou bé per com la tenia normalment, els cotxes que li vaig dir la nit anterior que els desés, estaven escampats pel terra, però. Amb un moment els vaig posar a la caixa i vaig tenir pista lliure per treure la pols dels quadres, escombrar i fregar el terra. Vaig fer el mateix amb l’habitació de l’ Anna. Quan van estar les dos habitacions llestes, tan buides i netes, me les vaig mirar i em va agafar una esgarrifança per tot el cos. Em vaig quedar encantada mirant-les fins que vaig sentir l’avís de la rentadora que ja havia acabat. Vaig posar tota la roba a l’assecadora juntament amb els mitjons i la vaig engegar, eren només samarretes fines i roba interior, per tant, va acabar de pressa. Mentre anava a buscar el drap altre cop per seguir espolsant la pols van sonar dos quarts d’onze, cosa que em fer començar a posar-me nerviosa perquè me n’adonava que el temps anava passant i que la llista de les mil coses que havia de fer no s’empetitia. 

 El taxi venia a buscar-me a dos quarts de dues. Vaig acabar de treure la pols de tota la casa amb els nervis al cos, començava a posar-me histèrica, començava a veure realment el que estava a punt de passar. Intentant no perdre la calma, vaig seguir. Vaig passar el drap tres cops seguits pel quadre que va pintar la meva mare quan era jove. Era un quadre que m’agradava molt i que formava part de la casa i m’agradava que estigués sempre ben net. Estava penjat a la meva habitació i feia conjunt amb els llençols del llit i l’estora. Me’l vaig quedar mirant durant uns segons i em va venir al cap una frase que em va dir el dia que em vaig quedar embarassada de l’ Anna, em va dir: – a partir d’aquest moment, no pararàs de patir en tota la vida. Vaig girar els ulls cap a la meva tauleta de nit on hi havia una foto dels dos fills, preciosos, l’ Anna rosseta amb uns ulls ben marrons i ben grans, una pell morena com el seu pare amb una boca amb molta classe. L’ Albert no era tan moreno, era més blanquet, com jo, amb els ulls verds i unes pestanyes llarguíssimes. Se’m va encongir el cor de cop i em vaig girar per sortir de l’habitació. Va ser llavors quan vaig veure la roba a cabassos del cistell de la roba per planxar. No me’n recordava ja. La pila era bastant grossa, ja que hi havia tota la roba que l’Albert s’havia endut de colònies. Havia arribat un dia abans i, clar, la roba de tres dies, s’acumula fàcilment. Vaig anar a treure la roba de l’assecadora que ja havia acabat i em vaig posar a planxar. Mentre planxava pensava que més havia de fer i em venia al cap que li havia de posar menjar a
la Fosca, la gata que es passava el dia dormint dins l’armari.  

Tenia la sensació que la pila no s’acabava mai, sort que anava mirant la televisió, que si no m’hagués tornat boja, perquè feia temps que no havia planxat tanta roba de cop. El que se’m va fer més pesat van ser les camises d’en Gerard, com bon encarregat d’empresa que és, vestit amb camises ha d’anar cada dia, i a mi em tocava planxar-les totes, perquè ell i la planxa gaire amics no eren, i els nens encara eren massa petits per tocar-la, de fet, no arribaven ni a la post de planxar. Quan vaig haver acabat de planxar, l’esquena ja se’m queixava, i cada vegada estava més nerviosa. Escales avall a buscar el menjar per a
la Fosca, obro l’armari i em trobo la bossa del menjar que només hi quedava un culet de pinso. Em vaig sentir obligada a anar al súper del poble a comprar-ne més, cosa que em feia por perquè
la Montse, la dependenta, s’enrotlla més que una persiana i era capaç de tenir-me una hora allà a caixa explicant-me les activitats extraescolars que feien els seus néts, el que havien fet el cap de setmana els seus néts, i tot sobre els seus néts, n’estava molt d’ells. I jo me’ls coneixia del que em deia ella, que era bastant.  

Vaig anar cap allà desitjant que hi hagués cua, perquè així no m’agarraria amb una història de les seves, i vaig tenir mala sort. Només hi havia l’ Isabel de la farmàcia que venia a demanar-li canvi però que va marxar ràpid perquè ja havien tingut alguna enganxadeta algun cop i no tenien gaire relació. Vaig entrar esverada perquè entengués que tenia pressa, directament a la secció d’animals, vaig agafar el pinso de sempre i vaig anar cap a caixa. – Com estàs, Maria? Et veig molt atabalada..-, em va dir amb la seva veu trencada. – Doncs si, Montse, si, la veritat és que sí, marxo a Londres d’aquí poquet i just me n’adono que se m’ha acabat el pinso del gat-. Li vaig contestar amb por de que seguís la conversa a partir del que li havia dit. – ah renoi, cap a Londres, tens raó, m’ho ha dit en Miquel, el sabater, anava a acompanyar a en Joan i l’ Abril al camp de futbol i me l’he trobat i m’ho ha explicat-. Jo, amb els nervis que m’explotaven al cap li vaig contestar: – doncs si, si, a dos quarts de dues em ve a buscar el taxi i encara haig de fer força coses- intentant fer-li entendre que tenia pressa i a veure si així em deixava marxar, perquè ja havia introduït els seus néts a la conversa i això em feia por, però és que tenia el meu canvi a la mà que anava xerrant i no me l’acabava de donar mai. – En Miquel m’ha dit que has deixat els nens a dinar al menjador de l’escola perquè ho havies de preparar tot, dona, la propera vegada els deixes a casa meva que hi tinc els néts i s’ho passaran bé. Podran jugar a futbol al pati que ara la meva filla els ha apuntat a l’equip mixt infantil que han creat i s’ho passen d’allò més bé. O si no als jocs de taula que tenen, que no en són pocs-. (m’estava començant a posar nerviosa de veritat, veia que s’anava embrancant i que no tenia ganes de callar), jo vaig fer un gest com si li volgués agafar el canvi de les mans i em va entendre. Seguidament em va dir: -ai si nena si, que tu tens coses a fer i jo no faig més que enredar-te. Que vagi molt bé per Londres, ens veiem a la tornada-. Jo vaig respirar a fondo, vaig agafar el pinso, i vaig sortir per la porta dient-li adéu. Sortint vaig veure a la senyora Antonieta que s’acostava per l’altra vorera, però com que no hi veu gaire, vaig poder canviar de carrer sense que em veiés, perquè aquesta, també, t’agafa i no et deixa marxar.  

Vaig entrar a casa, feia olor a net, la feina s’anava acabant. Caminant pel passadís de l’entrada vaig topar amb el quadre on hi havia la foto de casats d’en Gerard i jo. El vaig col·locar bé altre cop, perquè s’havia mogut una mica i se’m van negar els ulls quan vaig observar la foto on hi sortíem tots dos agafats de les mans i mirant-nos amb aquella passió amb un somriure d’orella a orella. Vaig apartar la vista, vaig mirar amunt, vaig agafar aire, i vaig anar cap a omplir el plat del menjar del gat. Vaig desar la bossa del pinso i vaig anar cap a dalt. Només em quedava fer la maleta, ara que ja havia planxat tota la roba. La de l’assecadora no la vaig poder planxar, però vaig pensar que ja ho faria allà. Vaig omplir dues maletes fins a dalt i una altra de més petita per a les sabates. Tota l’estona se m’anaven acudint de coses que no havia agafat i havia d’agafar. Vaig tenir les maletes enllestides al cap de mitja hora, la veritat és que em pensava que trigaria més. Les vaig baixar com vaig poder per les escales, fent viatges, és clar, i les vaig deixar a l’entrada. Un cop amb les maletes a baix vaig recordar-me del mocador que m’havia regalat la meva àvia quan vaig fer divuit anys que no me’l posava ja però el desava al calaix de la tauleta de nit. El vaig anar a buscar i vaig baixar lliscant la mà per la barana de l’escala preguntant-me si a Londres existien aquell tipus de baranes tant suaus. Ara ja només quedaven vint minuts perquè arribés el taxi que m’havia de portar cap a l’aeroport. Vaig mirar que tot estigués a lloc, vaig col·locar l’estora del menjador bé i la funda del sofà de tal manera que no hi quedessin arrugues. I vaig desar els comandaments de la televisió i el vídeo al seu lloc. Ara ja només em quedava el més important. Vaig obrir la meva bossa i vaig agafar un sobre que hi havia dins que l’havia deixat jo dos dies abans després d’escriure la nota. Vaig agafar la nota i la vaig deixar sobre la taula amb les paraules següents:  

Estimada família, no m’hauria arribat a pensar mai que podria passar una cosa com aquesta. Potser no és la millor manera de dir-vos una cosa tant important com aquesta, però no em veig capacitada de fer-ho de cap altra manera. Potser per vergonya o impotència, no ho sé, però la veritat és que no m’ha estat gens fàcil per a mi prendre aquesta decisió i no he sabut com afrontar-la. No hagués pogut suportar de veure-us les cares després d’haver-vos dit tot això. M’avio, lluny, no puc seguir aquí, sento que no sóc feliç i tinc por de que segueixi així. Me’n vaig, si, a Londres, com us he dit, però per sempre. No em veig amb cor de seguir vivint en aquesta casa, i no perquè us hagi deixat d’estimar. Vull començar de zero, una vida nova, diferent. He conegut una altra persona, i vull donar-me una altra oportunitat. Espero que algun dia pugueu perdonar-me. 

Mama 

Vaig sortir per la porta, i quan estava a punt de tancar la porta amb clau, vaig recordar de la carn per sopar. El microones s’havia espatllat i havia de treure la carn del congelador perquè estigués descongelada a l’hora de sopar. Vaig treure pit de pollastre, perquè és el que els agrada més a tots. Llavors sí, vaig sortir de la cuina, vaig aturar-me a la saleta, i amb la llàgrima que em queia del cantó de l’ull, vaig mirar al voltant de l’estança pensant que mi més tornaria a sentir-me dins d’aquelles parets. Era una casa preciosa i sabia que l’enyoraria de mala manera. Vaig tancar la porta amb clau i vaig anar cap a la cantonada del carrer on m’esperava el taxista. Caminant cap a ell, em vaig girar, se’m va caure tot el món a sobre, sentia que la tristesa m’enfonsava sota terra. Però vaig ser forta, vaig girar-me altre cop, i després d’un últim sospir, amb l’ajut del taxista vam carregar les maletes al cotxe, vaig pujar-hi, i em vaig acomiadar de Mequinensa per sempre més.

Proposta de quinzè conte de Federico Vallejos

Això m’ho va explicar la meva tia Ramona. Ja sabeu com és ella, sap tot el que passa al poble, no se li escapa ni una. És com si diguéssim la cronista del poble. Cosa que vols saber sobre el poble? Vés a la tia Ramona. Doncs això que us explicaré va passar uns anys enrere, quan en Miquel Garrigues, dels Garrigues del carrer nou, encara era viu. En Miquel Garrigues estava casat amb l’Adelaida, que té una botiga a la punta de dalt del carreró de Sant Francesc. En Miquel Garrigues era un home seriós, no li agradava l’oci, era molt avorrit. Des de feia anys havia caigut en la rutina, i com és de suposar, al llit… millor no dir res. Pobre Adelaida, quin marit que té! -deia la tia Ramona-

Doncs això que l’Adelaida, cansada del seu marit tan avorrit, i que feia temps que no passava una bona estona, sigui on sigui, va pensar de deixar-lo. Però després s’ho va repensar. Vint anys de casats, vint anys de casats -es repetia la senyora Adelaida- La seva vida, per culpa del seu marit, s’havia fet tan monòtona i tan llarga com un dia sense pa. A més, que pensarien les dones del poble, si s’assabentaven que havia deixat el marit? Millor seguir com estava i no buscar-se problemes –pensava l’Adelaida-

Llavors un dia, mentre l’Adelaida treballava a la seva botiga, va entrar el senyor Cristòfol –vell Cristòfol pels amics- Va demanar una mica de sabó moll, perquè es veu que van entrar al Cafè de la Granota els de l’equip del poble, que havien estat entrenant, tots bruts de fang -conseqüències de tenir el camps de futbol al costat del riu- per demanar unes canyes, i ho van deixar tot brut, per això ara havien de netejar. Però no canviem de tema. Doncs l’Adelaida, inconscientment, es va fixar en el senyor Cristòfol. Li va semblar una persona atractiva –perquè encara que se’l coneixés com el vell Cristòfol, no era tan vell- Llavors se’n va recordar del rumors que deien les dones del poble. Que si havia estat amb moltes dones, que si ho feia molt bé, que si la tenia… bé deixem-ho que això són coses de dones. Aquell mateix dia, en arribar a casa seva, li va proposar al seu marit d’anar a fer un tomb pel poble. Era estiu, i les nits d’estiu al poble són molt tranquil·les. Pots anar a passejar pel molló, amb els seus llaüts amarrats, i si tens sort algun barquer et convida a donar una volta per l’Ebre. Doncs això, li va proposar, però com es de costum, en Miquel no en tenia ganes. Deia que estava cansat de la feina. Excuses, excuses. Però l’Adelaida no es volia quedar sense la seva passejada, i per tant se’n va anar ella sola. Caminant pel parc es va trobar amb el vell Cristòfol. Van seure a un banc i van parlar molta estona. Això ho va dir la senyora Enriqueta, que els va veure pel balcó de casa seva. La senyora Enriqueta, que és molt tafanera, i en els tafaners mai pots refiar-te’n. L’Adelaida i el vell Cristòfol parlaven de les seves vides, del seu passat. Llavors l’Adelaida es va posar a plorar, i el vell Cristòfol la va consolar. L’Adelaida li va explicar que el seu marit no li feia cas, semblava com si ja no l’estimés, i que amb ell la vida és un avorriment constant. Entre plors i consolacions va passar el que mai es podien pensar. Es van petonejar, però de seguida es van separar. Van mirar-se fixament als ulls i de cop van començar a petonejar-se una altra vegada. Això, com és de suposar, ho va veure la senyora Enriqueta. L’Adelaida va arribar tard a casa. Es va ficar al llit sense fer soroll, perquè el seu marit estava dormint. No es podia dormir. No deixava de pensar en el que havia succeït. El cap li donava voltes. Li havia sigut infidel al seu marit- pensava- però li havia agradat. Des d’aquell dia, per les nits, es veia amb el vell Cristòfol, però en llocs on no hi hagués ningú. Ella no volia que ho sabés tot el poble. Va passar una setmana, i en Miquel ni s’adonava que la seva dona tenia un amant. Només ho sabia una sola persona, la senyora Enriqueta. Un matí, en què l’Adelaida treballava a la botiga i en Miquel tenia el dia lliure, la senyora Enriqueta va anar a casa d’ells i li va explicar tot al senyor Miquel. Aquest, sense mostrar cap expressió de confusió, només va dir un miserable “d’acord”, i va acompanyar la senyora Enriqueta fins la porta. Aquell mateix dia el senyor Miquel volia comprovar per ell mateix si el que li havia dit la senyora Enriqueta era cert. Va dir-li a la seva dona que arribaria bastant tard de la feina, ja que havia de fer unes coses a l’oficina -com anomenava ell a la caseta del molló, ja que era barquer- Doncs aquella nit, abans que arribés la seva dona de la botiga, es va amagar a un armari que ja no feien servir. Va estar amagat dues hores. De cop va arribar la seva dona, però no estava sola. En Miquel des de on estava no podia veure res, però si sentia les veus de la seva dona… i la d’un home. Aquesta veu la va reconèixer enseguida. Era la del vell Cristòfol. Però va preferir quedar-se amagat per veure com continuava tot això. Els dos amants, pocavergonyes, van entrar a l’habitació, i es clar, van començar a fer les típiques coses que fan els amants, però no ho diré ja que això ho poden estar llegint menors d’edat. Llavors, el senyor Miquel, fart d’escoltar gemecs, va sortir de cop de l’armari, i molt decebut de la seva dona, els va fotre un discurs, un discurs avorrit. Després d’això el senyor Miquel va fer fora al vell Cristòfol, i va dir-li que ho pagaria molt car. Al cap de dos dies el vell Cristòfol va rebre una carta del senyor Miquel que deia:

Senyor Cristòfol, com li vaig dir, el que ha fet amb la meva dona ho pagarà molt car i les conseqüències no li agradaran gens. Passi demà per la meva oficina, si encara té la poca cara que li queda.

Cordialment:

Miquel Garrigues

A l’endemà el senyor Cristòfol va passar, com deia a la carta, per l’oficina del Senyor Miquel. El vell Cristòfol que treballava al molló, com a ajudant del senyor Miquel, va rebre el pitjor càstig, segons el senyor Garrigues. El paper que li va donar el senyor Miquel ho deia tot: li havia abaixat el sou, i es quedaria sense festius.

Proposta de quinzè conte d’Andrea Garcia. 

Ja hi tornem a ser un altre cop. Aquí en aquest fastigós camp de futbol. Mare de Déu Senyor, però que he fet jo per merèixer aquest càstig del cel?

En fi, no em queda res més que aceptar-lo i tirar endavant. Si el meu pobre germà aixequés el cap, no li agradaria veure que tot se n’ha anat  en orris per culpa d’un germà irresponsable i analfabet quan es tracta de xutar una pilota, Així que endavant. Ja començo a parlar sol i tot… (en aquells moments passa per devant l’ home que s’encarrega del bar del camp de futbol).

-Hola Pep, que? Obrint el bar de bon matí?

-Sí noi, aquí estic com cada dia.. Escolta, últimament et sento canviat, com si no fossis tu. Suposo que estàs afectat per la mort del teu germà bessó no?

-Si, bé, no és realment això… de fet… res és igual. Arreveure Pep, que vagi bé.

I ara a entrenar els nois aquests que en saben més que jo.. mare meva no sé com podré seguir aquest ritme…

Tot això no l’aguès començat mai si no tinguès un bessó futbolista.

Com cada dia, vaig anar al Cafè del Silvert a fer l’esmorzar. Allà em vaig trobar amb el sabater i la dona de les verdures. Vam seure els tres junts mentre petavem la xerrada.

-Has sentit que la peixetera ha apujat els preus?

-Si noia, al final per menjar peix haurem d’anar al moll a pescar-lo.

-Tu rai que ets llaüter i aquests temes els maneges Emili.

-No digui tonteries home que no té res a veure…

-I què? Com li va al teu germà? Cada vegada té més i més partits oi?

-Si tu, li ha sortit bé això del futbol, però jo sempre ho vaig saber….

-Si, sempre va ser el mes espavilat, ja de…(l’Emili l’interromp.)

-Ui, és tard ja, hauria d’anar marxant… Arreveure gent.

Quina dona més pesada i xafardera, que si en Marià tal, que si en Marià qual… Marià, Marià i Marià, ni que fos perfecte!

Seguidament vaig anar a parar al molló, on havia de treballar amb els llaüts nostres de cada dia, en fi. Això és el que passa quan tens setze anys i prefereixes estar al carrer amb els teus amics en comptes d’estudiar de valent, ja m’ho deia la meva pobre mare, ja: (Emili, estudia que si no acabaràs al moll com el teu pare…) i jo res, ni cas.. Però bé el Marià tampoc ha estudiat res, el que ell ha tingut és sort. Una sort increïble. Ja m’agradaria ja a mi poder treballar d’entrenador de futbol, i ser tan sumament ric. Ara que no m’estranya que guanyi calers, sempre que hi ha inundacions al poble guanya els partits, Així tothom es faria d’or. Un dia explicaré a tot el món que guanya perquè el camp de futbol esta inclinat!

Bé no em vull desviar…

Vaig estar tot el dia treballant i treballant fins que va venir la meva pobra dona a portar-me el recapte per passar la gana, què en faria jo sense la meva Dora, la veritat és que si no fos per ella no m’aixecaria als matins. Bé per ella i pels5 fills que tenim, que vulguis o no gasten una fortuna. Que si un neccessita bolquers i farinetes, l’altre roba nova perquè la trenca cada dos per tres, l’altre vol que li compris un móbil perquè tothom a la seva classe ja en té, i a sobre per postres el gran ja et demana la moto. Si és que entre una cosa i una altra sempre ens estem gastant els diners en bajanades inneccessàries.

Ja m’estic tornant a desviar…

En fi que a l’acabar de menjar-me l’àpat que m’havia portat la Dora vaig tornar al cafè del Silvert, una mica mort per cert, ja que la gent ja tornava a la feina, Així que em vaig posar a parlar amb en Silvert que últimament feia una mica de mala cara.

-Què li passa home, que últimament el veig malament?

-Si bé, és que n’estic una mica fart ja del bar, massa feina per un home tan gran…

-Si té raó, perquè no el traspassa?

-Ui no, no. No vull que cap dròpo s’en fagi càrrec, no no, mentre sigui viu jo el portaré.

I en aquell moment va sonar un telèfon, i mare meva però si és meu!

El meu germanet Marià, que voldria a aquestes hores? Doncs el de sempre, que l’ajudès a carregar unes fustes al seu cotxe, quina cara que té mon germà.

-Què si, que a les nou a la carretera del Segre. Vinga, Adéu.

Així que vaig tornar al moll a seguir amb la meva perfecta feina tan rutinària que tinc. Vaig estar tot el dia cap a munt i cap avall, fins que es van fer les vuit i mitja, hora desitjada per tots els llaüters d’aquella quadrilla, l’hora de deixar l’olor a aigua salada que tinc ficada des de fa anys al nas, i tornar a casa amb la teva “adorada” familia. Però no, jo havia d’anar amb el meu germanet a ajudar-lo a pujar no se quines andròmines, no si és que a mi mai em deixen descansar.

En arribar a la carretera del Segre estava alla parplantat i quiet amb el somriure aquell que té, amb el que sempre ensabona gent. Vam carregar les fustes i bla bla bla, fins que, pum! Inesperadament no sé d’on va sortir un cotxe a cent cinquanta km per hora que va deixar al meu germà estabornit contra el terra. Mare meva si, obviament, me l’havien matat. Vaig trucar a la policia i va venir immediatament amb en Joaquim, l’home que portava els partits. (Que diantre feia aquell home allà?, molt fácil, ensabonar-me a mi.) Van emportar-se al meu germà, i més tard ens van comunicar que sí, estava molt.

Dijous següent vam anar tots de negre al cementiri, en Marià mort, mare meva. Va venir tot el poble, fins i tot la peixetera. Tots els homes i les dones de dol. No sabia que el meu germà fos tan estimat per la gent d’aquest poble, però mira, si. A vegades fins que no mor una persona, no te n’adones de la gent que l’estimava (o de la hipocressía que existeix en els pobles, el ui quin greu que em sap, ho sento per tu) per mi ho sents? Sí clar segur.

En fi, quan ja no quedava ningú va apareixèr en Joaquim de sota les pedres i em va dir a l’orella: (farem com si no hagués passat res. A partir d’ara en quan passis per la porta del camp de futbol, tu seràs en Marià em sents?, t’encarregaràs de portar l’equip del teu germà. Sou bessons no? Doncs els atontats aquests que venen del poble del costat, no se’n adonaran que tu no ets el seu veritable entrenador. Ens paguen molts diners per les classes que els donem a aquesta gent, i a sobre guanyem quantitat de partits, Així que et vull cada dia allà de nou a onze de la nit).

De pedra. De pedra em vaig quedar. Òbviament les vuit i mitja va deixar de ser la meva hora preferida, ara era la meva hora fatídica. Havia d’entrenar uns pelacanyes, que em donaven a mi mil lliçons de futbol. Vinga si Emili, més feina encara.

Quasi em mata la Dora quan se’n assabentar. Menys mal que les xerrameques del barri no acudeixen absolutament mai a aquell camp de futbol, perquè si no seria el riure de tot el poble.

Doncs mira que bé m’ha sortit a mi això de ser bessó, després de mort, m’ha seguit portant feina aquest home.

Era un dia de pluja i cerç  a Mequinensa, tothom  era al cafè , estava tot ple, no sabia on asseure’m la veritat, no hi havia cap taula lliure on em pogués asseure jo  sol, vaig decidir-me per la taula on hi havia el vell Cristòfol, en Ramon i en Vicent. Estaven espellotant al sabater. El vell Cristòfol deia que era un home estrany, deia que sempre que  entrava a la seva botiga per a mirar si hi havia portat sabates noves i més maques que les que hi havia habitualment perquè segons ell eren horribles, sempre que hi entrava a mirar el sabater no parava de seguir-lo per la botiga i de preguntar-li quines li  agradaven més. En Ramon deia que sempre que  anava pel carrer i es creuava amb el sabater sempre se’l li  quedava mirant les sabates, deia que suposava que era per saber si eren de la seva botiga o no. En Vicent deia que era un home molt ranci, que sempre aconseguia les sabates a molt bon preu però als clients les venia a un preu excessiu per a ell poder guanyar més diners. Jo vaig  afegir que no coneixia massa aquest home i que per fora se’l veu molt bona persona però que les aparences alguns cops  enganyen molt i que algun dia ja m’adonaria  de com es realment aquell home. 

El sol començava a sortir per l’est i així s’iniciava un nou dia al poble de Mequinensa, jo m’acabava de despertar quan els primers raigs de sol entraven per la meva habitació, després de fer-me un bon esmorzar em vaig quedar reflexionant sobre la conversació que vaig tenir ahir al cafè . Després d’estar-hi unes quantes hores rumiant en l’assumpte vaig acabar decidint per anar a la botiga del sabater a veure si era veritat tot el que deien sobre ell. Em vaig donar una dutxa ràpida i em vaig arreglar per anar a la sabateria, volia aparentar que tenia classe, que tenia diners i que era un home que tenia bon gust i  sabia  triar sabates. 

Després de recórrer tot el poble de Mequinensa vaig arribar a la sabateria, hi havia força gent. A primera vista, com deia en vell Cristòfol, les sabates eren horribles i de colors tristos i deprimits molt apropiades per als funerals, vaig endinsar-me endins la botiga i vaig comprovar que el sabater no parava de seguir-me i preguntar-me si m’agradaven les sabates que hi venia. Em van agradar unes sabates de color negre molt fosc i vaig decidir emportar-me-les,  quan em trobava a la caixa per a pagar-les vaig veure una cosa molt estranya que  em va fer quedar-me molt sorprès.  Vaig veure com tres dones amb mocador al cap i vestimentes característiques de les dones musulmanes entraven a la part del darrera   de la botiga del sabater, jo em preguntava què hi haurien fer allà aquelles dones amb unes pintes tan entranyes. Vaig decidir anar al cafè a consultar-lo amb el vell Cristòfol i els altres.  

Era mitja tarda  i vaig arribar al cafè, dins hi eren el vell Cristòfol i els altres  asseguts a una taula, vaig anar-hi corrents per a explicar-los el estrany fet que havia vist a la botiga del sabater, el vell Cristòfol i els demès al sentir el que hi havia vist es van quedar molt sobtats, en Ramon va dir que alguna cosa estranya  estava succeint  allà, i que hauríem d’anar a investigar al respecte. En Vicent deia que érem una colla de mal pensats i que segurament només serien les dones que hauria contractat  per a que li facin la feina de casa i res més. El vell Cristòfol que era el que tenia més experiència en aquestes coses deia que era per preocupar-se i molt, la seva experiència li deia que segurament estaria utilitzant a aquestes dones per a que li facin les sabates de baixa qualitat i pagar-los  un sou molt baix i així ell poder guanyar més diners i que segurament les dones aquelles no tindrien papers.  Vam estar una bona estona discutint sobre qui tenia raó fins que jo em vaig cansar i vaig dir que el millor seria que ens poséssim a investigar sobre la qüestió, tots es van posar d’acord amb mi i vam decidir investigar.Al dia següent, quan començava a sortir el sol varem citar-nos al cafè, per a començar a investigar, després d’estar una bona estona discutint , vam optar per plantar-nos a la porta de la sabateria tot el dia i veure que era el que hi succeïa allà de veritat. Les hores passaven i passaven i allà no hi passava re, estàvem molt desesperats per arribar al final de la qüestió, vam decidir esperar que fos per la nit per a entrar a la sabateria a veure que era el que estava succeint. 

La nit va trigar en arribar, era més de mitja nit i el sabater no sortia de la botiga i les tres dones d’origen musulmà tampoc, vam veure una finestra a la part alta de la teulada, vam decidir enfilar-nos per la teulada i mirar per la finestra. Quan estàvem tots a dalt  i al mateix temps que  hi fèiem una ullada per la finestra vàrem veure una cosa molt estranya. A l’interior de la sabateria hi havien varis teixidors i cubells plens de tint per tenyir les sabates, i varem veure com les tres dones d’origen musulmà hi treballaven a l’interior, el vell Cristòfol de seguida va exclamar que ell tenia raó i que tots els altres ens equivocàvem, que això era claríssimament un cas d’explotació laboral a unes pobres musulmanes que no tenien papers,  i que el sabater les tenia hores i hores treballant pagant-los un sou indignant. Vam decidir anar al dia següent a la policia i denunciar-hi el fet que havíem contemplat. 

Era mitja tarda al poble de Mequinensa, era un dia de pluja i ens dirigíem cap a la comissaria de policia. Quan vam arribar vam comunicar-los el que vam veure la nit anterior, la policia ens va dir que era un assumpte molt greu i que mai s’havia vist a Mequinensa i que aquella mateixa nit els portéssim fins a la botiga del sabater i esbrinéssim de veritat el que succeïa allà. 

A mitja nit bufava garbinada quan  vam arribar a la sabateria, la policia va forçar la porta i van entrar sorprenent a les persones de l’interior, al entrar al interior de la botiga ens vam emportar una sorpresa molt gran, tots esperàvem trobar a les dones musulmanes fent sabates i treballant sense parar, però la cosa no va ser així, a l’interior, les tres dones musulmanes estaven nues, tal com déu las va portar al món, ens vam emportar una sorpresa molt grossa,  a una altre habitació petita hi havia el sabater, també com déu el va portar al món, tots ens preguntàvem que feien tots en pilota picada, a l’esquerra del tot vam veure un armari i vam decidir obrir-lo, al seu interior hi havia  vibradors, fuetades,gaiates, i altres endergues típiques  del cinema porno . 

La policia se’n va emportar al sabater i les tres dones d’origen musulmà a la comissaria, els policies deien que allà succeïa alguna cosa molt estranya i que arribarien al fons de la qüestió . Va començar un dia nou i el sabater i les tres noies d’origen musulmà van acabar confessant el que  feien a la sabateria, el sabater va confessar que en les seves estones lliures li agradava fer guions de pel·lícules porno, i que últimament estava treballant en una nova pel·lícula, en la qual també hi feia d’actor, a la pel·lícula hi sortia que contractava  a tres dones musulmanes per a treballar a la botiga i per la nit mentre  hi treballaven ell les agafava i hi feien orgies molt duraderes, era una nova tendència que es portava de moda al cinema porno. La policia desprès d’aquesta declaració va comprovar que era veritat el que deien i els van deixar en llibertat. 

Després d’aquest fet vam tornar al cafè i vam seure a la taula i vam comentar que cap de nosaltres en tenia raó sobre el que hi passava a la botiga del sabater i que molts cops les aparences enganyen. 

 Antonio Giménez sanz

Havia estat un dia magnífic, en general, no havia notat res diferent útimament, però sempre havia hagut alguna cosa, que m’inquietava, i eren aquells rumors que corrien pel meu poble de Maquinensa. Hi havia un vell que sempre anava dient coses dels altres. El vell Enric era molt estimat en aquell poble, tots l’estimàvem molt, i sempre li havíem confiat les nostres inquietuds, ja que era molt savi, i molt bona persona.A mi, personalment era una persona que m’havia cridat molt l’atenció últimament, perquè el seu comportament no era del tot normal.Ell, era un client excepcional del cafè de la granota, ja que hi anava cada dia, dos i tres cops, li encantava aquell magnífic lloc, i coneixia tothom, i es portava d’allò més bé.Jo estava anant cap a casa quan l’Enric em va parar per parlar, i llavors va començar la nostra conversació, ell em va dir.– et puc dir un secret?

La veritat és que aquest és un dels fets més rellevants del nostre poble. Encara que sigui possible que tu no n’hagis sentit a parlar mai ja que la majoria d’implicats en aquell cas no en van dir res i  t’ho asseguro jo que en van ser molts xiquet, o i tant que sí. 

Era l’hora de començar el partit de tots els dissabtes; típic partit de costellada, ja que tocava jugar contra els penúltims a la classificació que eren els de Gandesa; coneguts pel seu joc passiu característic des de feia unes quantes generacions. 

Abans del partit hi va haver un petit dinar de germanor per enllepolir el dia entre les colles dels dos equips on repartien dues botifarres amb una mica de pa amb tomàquet per qui volgués matar la gana. 

Però centrem-nos en el cas, doncs el fet és que quan era l’hora de començar el partit i el delegat, el senyor Puig, va anar a agafar la pilota  de l’armari per començar a jugar, resulta que no hi era. 

Aquest fet va desencadenar una sèrie d’esdeveniments que van provocar, gairebé, que se suspengués el partit. 

Però en aquell moment va arribar el senyor Rams, que havia estat inspector de policia, es va posar a fer un conciliàbul per interrogar tots els sospitosos entre els quals hi havia diversos ciutadans com ara l’escombriaire, el Valerià o el senyor Puig. 

A tot això cal afegir les ganes de tots ells per aviar-se’n,  cosa que va provocar que acabés fins i tot l’àrbitre acusat d’haver amagat la pilota per tal que no es jugués l’enfrontament. Amb tot això el senyor Rams no va treure res gens clar, tot estava engarbinat, i va decidir marxar a casa a continuar escrivint la seva autobiografia que més tard va tenir escasses vendes, fet que va provocar que l’editorial que li havia publicat se n’anés en orris.  

Just en el moment que l’àrbitre anava a donar per guanyat el partit per al Gandesa va aparèixer l’alcalde amb la pilota a les mans i va dir: 

-M’ha fet molt de servei, feia temps que no jugava amb el meu fill i portava demanant-m’ho unes quantes setmanes, per tant he agafat la pilota del armari que estava obert i me l’he emportada per passar una estoneta. No hi ha res millor que passar-se una estona jugant amb el fills, oi? 

Sí vailet, les coses són així aquí. El partit? Ah sí, el varem guanyar per sis gols a un i perquè els vam deixar fer el gol de l’honor, que jo trobo totalment desencertat tractant-se d’aquest equip, perquè això pot afectar en la classificació ja que…  

Jordi Llenas