Quinzè conte proposat per la Verònica BeltránM’estava tornant boig. Havia mirat per sota els llits, darrera dels armaris, a la tauleta de nit, i res, ni rastre d’aquell maleït sobre!

Vaig començar a pensar més llocs on el podria haver ficat…jo, el sabater del poble, la persona que més cuida els diners de tot Mequinensa, i resulta que ara havia perdut una gran quantitat…!

De sobte, em vaig adonar que en cap moment havia pensat que me’ls podrien haver robat…! Sí. Segur que era això! Jo sempre tinc molta cura dels meus diners…i era totalment impossible que els haguès perdut.

A partir d’ara començaria un interrogatori per saber qui havia gosat treure’m els diners, i que es prepari, perquè quan el trobi s’endurà una bona catxamona!

De primer em va venir al cap l’amo del Cafè Silvestre…un home gran, que el bar només li dóna just per menjar i quatre tonteries més!. Segur, segur que havia estat ell…li faria passar el trill per l’esquena fins que no confessés tota la veritat: com, quan i per què m’havia robat!

De camí vaig anar al Cafè, i em vaig asseure a la barra

• – ei tu
• – òndia! Que fas aquí a aquestes hores? Tu no hauries d’estar treballant?
• – Això hauria…però hi ha un assumpte que no em deixa fer res…escolta, per casualitat tu no hauràs vist un sobre que duia jo l’altre dia no?
• – Un sobre?…no, no em sona!
• – Està bé. Adéu!

Vaig sortir del bar sense dir res més. Estava engarbinat…l’amo del Cafè semblava molt segur de les seves paraules…tot i així no em podia fiar de ningú! La gent d’aquest poble sap mentir molt bé…i qualsevol podia ser el culpable.

Vaig seguir pensant en altres possibilitats…potser la peixatera…no, aquella tenia una gran herència que el seu pare, mort feia dues setmanes li havia deixat. I en Miquel Garrigues?…aquell s’havia quedat sense treball feia un mes…segur que el menjar que entra a casa seva és pèssim…! si, aniria a parlar amb ell. No el deixaria en pau fins que no m’expliquès tota la veritat: com, quan i per què m’havia robat!

Al tardet, quan ell surt del treball, vaig anar a veure’l a casa seva. Estava fet un pendatxo…semblava que li acabessin d’abatanar de valent! Tot i així no em vaig compadir d’ell, i al entrar a casa seva, el primer que vaig fer fou preguntar-li pel meu sobre

• – que diu Senyor Sabater?! Un sobre?…ni idea noi…ja m’agradaria a mi haver-me trobat un sobre amb tants diners. Ara amb això de la meva feina ens hem quedat de soldat de peu…no s’ho pot ni imaginar..

Ell tampoc?…no sabia què fer! Estava desesperat…havia de trobar aquell sobre com fos! Eren meus els diners…meus i només meus! Ningú me’ls podia treure!

Al matí següent anava caminant pel carrer submergit en els meus propis pensaments, quan de sobte una veu femenina em digué:

• – Garrepa! Que és vostè un garrepa!, com gosa dubtar del meu marit?!

Em vaig girar, i vaig veure a la dona de l’amo del Cafè Silvestre. Em vaig quedar molt parat…però de sobte em vaig veure el trill als garrons! Quasi tota la gent del poble estava darrera de la dona de l’amo del Cafè. Esgatinyant-me i dient que com podia ser que dubtés de persones que havien viscut amb mi tant de temps!

Sense saber molt bé què fer, em vaig posar a còrrer fins arribar a casa meva  Un cop allà, em vaig sentir molt més segur. Tota la gent del poble en contra meva! Jo només volia trobar el meu sobre amb diners…i ara resulta que a part del sobre també havia perdut l’amistat d’aquells habitants…això se m’estava anant de les mans…però no podia deixar l’assumpte! Havia de trobar els meus diners de qualsevol de les maneres! Així que vaig decidir fer-ho sense que la gent se n’adonés, és a dir espiar-les d’amagatons, per tal de saber qui tenia els meus diners, i què estava fent amb ells!

Al dia següent, vaig anar a la sortida d’on treballava l’Elies…era molt possible que ell m’hagués agafat els meus diners! Feia poc que la seva dona havia mort, i valorava tant els diners com a ella, per no dir més!

Estava jo tot amagat perquè no em veiés, esperant que agafés el sobre, o bé que agafés molts diners de la seva cartera…almenys això em faria veure que havia estat ell! Vaig seguir-lo fins que va arribar a casa seva…i res, ni rastre dels diners…no havia fet res que em fes pensar que havia estat ell…

Estava desesperat! Vaig arribar a casa, i vaig obrir la porta. Al entrar, la meva dona m’estava esperant amb les maletes fetes:

• – no aguanto més. no puc més amb la teva inseguretat cap a les persones! Dubtes de tothom, i ets massa garrepa! Mai em deixes gastar un sol duro, i això de desconfia de la gent del poble ja ha sigut massa! Me’n vaig…no em busquis.

I dient aquestes paraules va agafar la porta i va marxar. Sol. M’havia quedat sol. Els diners havien fet que em quedés sens amics i sense la meva estimada dona…

Vaig anar a l’habitació sense ànims de fer res..al entrar vaig veure una cosa blanca que sortia per sota de la catifa…em vaig acostar a mirar què era, i em vaig quedar blanc…no podia ser! El sobre! Estava aquí…amb tots els diners a dins!

Oh sí! Ara  me’n recordava…els havia deixat aquí perquè ningú me’ls pogués robar…

Seré beneït…!

Sense els meus amics, sens la meva dona, i amb uns diners que ara ja de poc em servirien…

Eric Chito Garcia

– No sé què em passa! Des que l’Antonia, que té llengua d’escurçó, em va avisar que anés amb compte amb els meus olivers, perquè hi havia molts pocavergonyes pel poble que s’estaven emportant la collita dels pagesos.Estic una mica inquiet, perquè a l’estar tot el dia a la botiga despatxant cigrons i patates, no puc parar de pensar en el meu bocí de terra, que vaig heretar del meu oncle Tomàs, per si m’estan robant la collita.-Aquesta Antonia m’ho ha ficat al cap i ara no penso en altra cosa.Al principi em feia molta il·lusió llaurar el bocí de terra, però d’en mica en mica, a mesura que passa el temps vaig anar perdent la il·lusió pels meus olivers, ja que no sé si és perquè sóc molt treballador, i l’únic dia que puc anar és el diumenge, perquè no obro la botiga, i com que és un dia de descans a mesura, que em faig vell no tinc ganes de posar-me a fer llistat de feines, després de molts dies darrere  el taulell despatxant.I com que ja els arbres estan per fer la collita, tinc pensat fer-la aquest diumenge. Però la sorpresa me la van donar una inseparable parella molt amiga meva, des de fa una cinquena doble d’anys que ho són, que com són tant muntanyencs, perquè els agrada introduir-se en aventures per camins de la muntanya, donà la casualitat que havien passejat feia una miqueta d’estona a prop dels meus olivers, llavors es van recordar de mi, i van decidir anar a veure’m a la meva botiga dient-me, que l’home que hi havia deixat perquè recollís la collita era molt treballador, i anava bastant ràpid.No se’m va ocórrer una altre cosa que tancar la botiga i sortir com quan a algú se li escapa un barril de sabó moll carrer cap a baix. I com sempre vaig trobar a moltes persones pel camí, com en Víctor Cardona el ferrer que s’estava prenent un descans, i em veurem la cara em va preguntar què em passava, l’únic que li vaig dir que m’estaven robant, no podia trigar massa perquè sabia que sinó s’escapava el lladre, però amb el pas que portava trobant-me tothom com en Jaume Vilanova, on vaig notar com em mirava els peus, és la mania que té sempre el sabater del poble, mai arribaria. Però quan ja pensava que no em trobaria ningú, vaig trobar-me  l’Antonia, encara que aquesta ni em va preguntar què em passava sinó que ja s’havia assabentat fins i tot qui era el pocavergonya, i m’ho va dir!.Una vegada vaig saber qui era, vaig afluixar una miqueta el pas, perquè sabia fins i tot on vivia aquest pocavergonya de veí que teníem al poble, però encara el volia enxampar d’imprevist.En arribar al meu bocí de terra, vaig veure l’home a sobre d’un oliver.Aquest home el coneixia jo de quan érem petits i, de quan vam anar junts a la guerra. I quan em va veure es va quedar gelat, però és molt astut i volia donar-li la volta a la truita dient-me que només em volia fer un favor que si no m’ho havia dit la seva dóna. Però ja em va veure la cara que no m’ho creia, llavors em va dir, que no em creiés desprès de tantes excuses el que xerra la gent del poble, que tenien llengua d’escurçó . Però no se’m va ocórrer altre cosa que agafar el bastó que hi havia al costat meu i… ell no parava de donar-me més excuses…!  

Quinzè conte de El cafè de la Granota per Sergio Jiménez

La veritat era que tot i això s’ho hagués merescut el paio. S’ho havia buscat ell tot sol després d’haver-nos espifiat la bona temporada que portàvem aquest any. A aquestes altures, encara se segueix parlant sobre si l’àrbitre va rebre alguns cales extres per aquell penalti.
                     Encara recordo perfectament aquell dia, ens jugàvem tot en l’últim partit de la temporada, teníem la possibilitat d’ascendir de categoria. Era un dia esplèndid. Semblava que el cabal del riu Ebre i del Segre no canviaria massa, per tant no hi hauria perill de que s’inundés el camp, encara que si t’atures a pensar, ens hagués sigut de bona ajuda.  Teníem totes les de guanyar, o aixó era el que semblava ja que en tots el darrers enfrontaments havíem sortit victoriosos.

Amb el xiulet de l’àrbitre, va exclatar l’eufòria al camp de Mequinensa. Tothom va asistir-hi, fins i tot els que no sentien una gran afinitat pel fútbol com la Ramona o la Clenxa. Tot anava sobre rodes després que el nostre equip fes l’ 1-0 en una jugada d’aqelles que se’n veuen poques. L’afició no parava de cantar i animar l’equip quan l’àrbitre va expulsar a dos dels nostres per protestar. Des de llavors tot va començar a anar malament, l’equip visitant ens va empatar, i quan només quedava un minut, l’àrbitre va assenyalar un penalti en contra que va transformar l’altre equip. Un altre any més sense ascendir per culpa d’aquell caloi, que ens havia pifiat totes les nostres il·lusions.

 L’afició va embojir quan va acabar el partit, tots volien saltar al camp per pegar l’àrbitre. El vell Cristòfol, fan incondicional i que mai no es perdia cap partit, es va quedar plorant assegut al terra després del que acabava de succeïr. L’Elies es va quedar al costat de la tanca, vigilant si li queia alguna cosa de les butxaques als aficionats i així faria una mica de caixa per poder comprar-se unes espardenyes noves, que ja feia uns quants mesos que tocava renovar-les. Tot semblava que acabaria bastant malament, quan de sobte van intervenir els tricornis, segurament estarien mirant el partit d’amagotons, i es van emportar al pobre àrbitre cap els vestidors. Passava el temps i els aficionats esperaven fora al camp, per veure, si amb sort, podrien tirar unes quantes pedres i que alguna encertés al col·legiat. Es feia tard i l’àrbit no sortía , amb l’espera els aficionats es van tranquil·litzar , i van començar a marxar cap a casa.

Al dia següent al café no es parlava d’una altra cosa que del que havia succeït, i no em refereixo al penalti, ja que aquí estem molt acostumats a veure’ns defraudats per la colla de matats de l’equip vilatà, sinó perquè havien arribat veus que l’àrbitre havia desparegut. Aquella mateixa tarda van aparèixer Epifianio Torrijos, la broca i Hermógenes Martínez, dos triconis especialitzats en casos relacionats amb el futbol tot i que mai no n’havien resolt cap ni un, al café de la Granota anunciant que havia desaparegut el caloi que feia d’àrbitre. Van amenaçar que seria millor que s’entregués qui havia comés tal malifeta o ho pagaria ben car.

Per unes hores es va deixar de jugar a la botifarra i es va començar a especular què podia haver passat.

-El vell Cristòfol era un gran fan, potser…

-Estàs boig, el vell no mataría ni una mosca, tu creus que podria llençar un cos al riu?

-Ara que parles del riu, vaig veure la Clenxa tirant pedretes al riu…

-No crec que hagi estat ell…

-I l’Elies, jo vaig veure com eixia ràpidament del camp.

-Ara que ho dius…podria ser perqué aquest per quatre duros es capaç de fer qualsevol cosa.

     Al café de la granota fins i tot va haver-hi alguna baralla ja que no feien res més que inculpar-se uns als altres. El carrer principal estava ple de triconis que recorrien des d’adalt fins abaix el molló, preguntant per totes les botigues si havien observat alguna cosa estranya després d’el partit. Quan de sobte va pujar corrents en Florenci, cridant que l’havia trobat. Pel que sembla, el molt pocavergonya, va esmunyir-se del vestuari per la finestra per por a que li fessin la cara nova. No trobava cap lloc on amagar-se fins que va trobar un llaüt, i amb la pressió no va dubtar en fer una llarga becaina dins.

  15º conte del Cafè de la Granota per camila Predacino

Com sempre, totes les tardes a les set s’ajuntaven l’agutzil, el metge del poble i altres veïns al Cafè de la Granota. Ja era quasi una tradició, després de la feina el millor que hi havia al poble – a part del futbol – era anar-hi i jugar a les cartes amb els amics i veïns.

  Òbviament només podien jugar els homes i quan començaven a jugar al cafè hi havia un silenci insòlit i fred. Tothom desconfiava de tothom. A mi no em deixaven jugar mai; deien que “no es podia jugar amb mi”, “que era un embaucador”, etc. Són tots uns dropos! No era jo el que els enganyava! Un dia vaig seure amb ells i els vaig dir:

• – Puc jugar amb vosaltres, respectables senyors? –

  Burlant-se de mi, em van respondre – Com vas dir tu, Ramon, només els homes respectables poden jugar i tu ets un lladre! –

  Després de treballar enlloc d’anar a dormir – com hauria fet jo – ells anaven a beure i després es posaven a jugar a les cartes. En Tomàs, un dels vells que sempre estava al Cafè de la Granota, era el que sempre portava la botifarra i per això era del que més desconfiaven els altres.

  Començaven a jugar i m’ignoraven. L’agutzil Jeroni era el que sempre assignava els punts perquè era una d les persones més respectades i una de les considerades més honestes al poble. A més era el que feia respectar les lleis, el que ens assegurava la tranquil·litat a les postres cases. La Maria, la meva veïna – una de les que encara em parlen – em va explicar que l’agutzil era tan valent que havia viscut amb presoners a casa seva!

  Els punts s’assignaven amb mongetes seques, d’aquelles blanques.

  Soviet jugaven més d’una hora i apostaven diners, però no moles. Tothom reconeixia que el que millor jugava  era el metge però, estranyament, no guanyava molt.

  Fa una setmana que no es juguen més a les cartes al Cafè de la Granota perquè no saben qui assignarà els punts ara que l’agutzil no ho fa més. Ja no és benvingut al cafè i al poble ja no el respecten com abans.

  L’agutzil Jeroni Salses i Santapiga assignava els punts correctament però els seus eren mongetes seques i els dels altres eren paparres. Llavors, mentre tothom jugava a les cartes concentrat, els punts “s’escapaven”.

 Quinzè conte de El cafè de la Granota per Enric Subiranas

Eren les onze de la nit, feia una nit molt calorosa, i en Elies va rebre una trucada a casa. Li trucava el seu amic Horaci. L’Elies va conèixer l’Horaci en un viatge a França anys enrera, des que el va conèixer cada estiu planificaven un viatge per anar junts a visitar llocs nous. Aquí està la raó de la trucada. Horaci volia saber on aniria aquest any de viatge, però l’Elies li va dir que no podria fer cap viatge ja que anava malament de diners i no s’ho podia permetre. Llavors L’Elies li va dir a l’Horaci que si volia podia venir a passar uns dies a Mequinensa la setmana vinent, que ell li ensenyaria el poble i podria dormir a la seva casa. L’Horaci va acceptar la proposta.

Va ser així, que va passar la setmana i Horaci va arribar a Mequinensa a les nou de la nit. Anava caminant per el poble pujant carrers molt empinats amb totes les maletes fins arribar a casa del seu amic Elies.

Aquest el va rebre amb molta il·lusió, el va fer passar i el va ajudar a instal·lar-se a una habitació que sempre era lliure.

Després van sopar i en van estar parlant una bona estona recordant les vacances que als llocs on havien anat a visitar de vacances anys enrera. Es feia tard i l’Elies havia de treballar al dia següent. Van quedar que ja continuarien parlant.

A l’endemà l’Elies va haver d’anar a treballar i quan va acabar de la feina va decidir anar cap a casa seva a buscar al Horaci per anar al cafè de la granota per prendre unes copes. En el cafè de la granota l’Elies va ensenyar a jugar a la botifarra al Horaci que li va dir que era un joc del seu poble, de Mequinensa.

Horaci va observar que l’entorn d’aquell lloc on l’Elies l’havia portat era estrany i que havia passat alguna cosa en aquell lloc, estava tot molt buit faltaven mobles, televisors ..

L’ Elies l’hi va explicar tot el que va passar aquell cafè al Horaci,

– Fa dos dies que al cafè un grup de persones van batanar a l’amo del cafè, a un caloi ,i l’amo en te un braç trencat i lesions a la cama dreta, els lladres van robar les endergues i tots els diners que hi havia al bar.

– I no hi ha cap idea de qui ha pogut ser els lladres?

– Sí, els lladres ja han estat enxampats, ja que els lladres eren ésser de poca xolla.

– Ésser de poca xolla?

– I tant! el mateix amo del cafè els va reconèixer. Per la tarda van entrar cinc persones per prendre unes copes al cafè, aquests anaven vestits tots iguals, amb texans i amb la samarreta d’un equip de futbol.

Es veu, que van anar a veure un partit de futbol i quan va acabar van passar per davant del cafè per guanyar uns diners. Anaven amb passamuntanyes per tapar-se la cara però las samarretes encara les portaven posades.

Horaci es va quedar bocabadat i li preguntar a l’Elies si passaven tantes coses a Mequinensa. L’Elies li va contestar que no s’estranyés però que si.

Horaci va passar uns dies més a casa de l’Elies i va marxar cap a França.

Quinzè conte proposat per Bouchra Samadi:       

– Joana Ribes: escolta’m Gabriela

– Gabriela: sí mare, què vols?

– Joana Ribes: Saps què? Crec que he trobat una solució pel teu mal d’amor.

– Gabriela: no crec que hi hagi cap solució!

– Joana Ribes: tu escolta’m primer que aquesta vegada crec que funcionarà;

   La senyora Enriqueta m’ha proposat d’anar a veure la bruixa Napa, la coneixes?

– Gabriela: sí, he sentit parlar d’ella, però no crec que serveixi per gran cosa.

– Joana Ribes: sí dona! te’n recordes de la veïna del carrer Peu de la Creu, que sempre discutia amb el seu marit?

– Gabriela: ah! Si aquella que es tapava la cara perquè el seu marit l’estomacava i la pobra deia que era el gat que se li creuava entre  les cames i la feia ensopegar?

– Joana Ribes: aquella mateixa que últimament està més contenta que un gínjol del seu marit gràcies a la bruixa Napa.

– Gabriela : no ho sé si és cert que la bruixa pot fer tot això…

– Joana gabriela : Doncs bé, hem d’anar el més ràpid possible

– Gabriela: provem-ho.

– Joana Ribes: he pensat que la senyora Enriqueta ens podria acompanyar.

– Gabriela : que no hi podem anar soles?

– Joana Ribes: aquella en sap més d’aquestes coses que ningú, ha ajudat a parir a totes les dones del poble i ha sentit els primers plors de l’alcalde , del mestre , de l’apotecari… tant dels rics com els pobres , aquells que van presumint tan com aquell que no té on caure mort, té amistats fins i tot amb les pedres i a més està disposada a ajudar a tothom!

(totes tres queden una tarda per anar a veure la bruixa Napa)

– Gariela: Guaita! Que n’està d’amagada aquesta bruixa!

– Enriqueta: Quan passem aquest munt de llenya vés en compte amb el que dius perquè la bruixa ho sent tot, té les orelles més fines que un gos i s’empipa pel brunzit de les mosques.

Ah! una altra cosa, la cova és una mica fosca està plena de potingues, en les parets té penjades tota mena de pells d’animals i a més fa una olor peculiar .Però tu no t’esveris per això

– Napa: dimonis de l’infern convoqueu una südwestlich von cova…!

– Enriqueta: bon dia Napa! venim amb l’esperança de trobar una poció per els problemes d’amor

– Napa: ja ho sé m’ho han dit els meus ajudants espereu-vos que consulti la meva gran enciclopèdia.

– Joana Ribes (dirigint-se a l’Enriqueta ) Quina enciclòpedia?

– Napa.: Ja ho tinc! Us donaré la solució adeqüada i vosaltres obriu bé les orelles i procureu no deixar cap element perquè la solució sigui positiva:

Primer heu d’aconseguir la pell d’una serp, la talleu a juliana, la barrejes amb excrements de cabra i afegeixen oli d’oliva verge i de tots aquesta elements en fas una massa homogènia i ara us falta la part més important, que és llançar la massa en el riu abans de les dotze de la nit.

– Enriqueta : moltes gràcies ho farem tot!

(Uns dies després)

– El vell Cristòfol: sabeu que ha passat senyors ?

– Tots: què ha passat?

– La filla de la Joana Ribes . Sabeu quina és ?

– Tots: si! la Gabriela, aquella que tenia problemes constants amb el seu marit?

– El vell Cristòfol: doncs un dia parlant amb l’Enriqueta, em va explicar que van anar a veure la bruixa Napa per trobar una solució dels problemes matrimonials. Doncs bé sembla que els va donar una poció que les pobres la van seguir al peu de la lletra i sembla que l’efecte que va donar va ser contrari, perquè un dia més tard la Gabriela després d’una discussió amb el seu marit la va apunyalar que va caure mort al terra. I el final el marit va anar a parar a la presó.

Quinzè conte proposat per la Laia Anguera 

Tornant de deixar els nens a l’escola vaig passar per comprar pa per dinar i quan sortia del forn es va posar a ploure, no duia paraigües i vaig anar de pressa cap a casa per no mullar-me molt.  Un cop a casa vaig tancar la porteta del gat perquè no volia que sortís al carrer si estava tot mullat, després em deixava la casa feta un nyap i el sofà i els llits encara més. Quan vaig entrar no el vaig veure, cosa que em va fer sospitar que ja s’havia posat altre cop dins de l’armari a dormir, era capaç de quedar-s’hi tot un matí. Efectivament, vaig obrir la porta de l’armari per començar a buidar la roba i estava allà, entremig del jersei de llana que em va regalar en Gerard pels meus 29 anys. El vaig fer baixar i vaig començar a agafar-ho tot. De cop vaig sentir el soroll de la centrifugadora, la rentadora ja acabava, cosa que m’anava perfecte perquè si m’havia d’endur coses de dins, com més aviat les estenia més aviat s’assecarien.  

Abans que acabés de centrifugar la rentadora vaig aprofitar per plegar quatre mitjons que hi havia estesos, que estaven ben molls perquè plovia i els vaig posar a l’assecadora, però em vaig esperar a que acabés la rentadora per a engegar-la. Vaig decidir esperar a que la roba estigués seca per seguir fent la maleta. De moment ja tenia tot el tema d’abric damunt del llit. A Londres feia molt de fred i havia d’anar ben preparada. Abans de marxar, volia deixar la casa ben neta, de fet, com sempre. Però és que la meva família la cuidava poc. De fet, si no hagués estat per mi, hagués estat cada dia del revés.  

Vaig començar per l’habitació de l’ Albert, estava prou bé per com la tenia normalment, els cotxes que li vaig dir la nit anterior que els desés, estaven escampats pel terra, però. Amb un moment els vaig posar a la caixa i vaig tenir pista lliure per treure la pols dels quadres, escombrar i fregar el terra. Vaig fer el mateix amb l’habitació de l’ Anna. Quan van estar les dos habitacions llestes, tan buides i netes, me les vaig mirar i em va agafar una esgarrifança per tot el cos. Em vaig quedar encantada mirant-les fins que vaig sentir l’avís de la rentadora que ja havia acabat. Vaig posar tota la roba a l’assecadora juntament amb els mitjons i la vaig engegar, eren només samarretes fines i roba interior, per tant, va acabar de pressa. Mentre anava a buscar el drap altre cop per seguir espolsant la pols van sonar dos quarts d’onze, cosa que em fer començar a posar-me nerviosa perquè me n’adonava que el temps anava passant i que la llista de les mil coses que havia de fer no s’empetitia. 

 El taxi venia a buscar-me a dos quarts de dues. Vaig acabar de treure la pols de tota la casa amb els nervis al cos, començava a posar-me histèrica, començava a veure realment el que estava a punt de passar. Intentant no perdre la calma, vaig seguir. Vaig passar el drap tres cops seguits pel quadre que va pintar la meva mare quan era jove. Era un quadre que m’agradava molt i que formava part de la casa i m’agradava que estigués sempre ben net. Estava penjat a la meva habitació i feia conjunt amb els llençols del llit i l’estora. Me’l vaig quedar mirant durant uns segons i em va venir al cap una frase que em va dir el dia que em vaig quedar embarassada de l’ Anna, em va dir: – a partir d’aquest moment, no pararàs de patir en tota la vida. Vaig girar els ulls cap a la meva tauleta de nit on hi havia una foto dels dos fills, preciosos, l’ Anna rosseta amb uns ulls ben marrons i ben grans, una pell morena com el seu pare amb una boca amb molta classe. L’ Albert no era tan moreno, era més blanquet, com jo, amb els ulls verds i unes pestanyes llarguíssimes. Se’m va encongir el cor de cop i em vaig girar per sortir de l’habitació. Va ser llavors quan vaig veure la roba a cabassos del cistell de la roba per planxar. No me’n recordava ja. La pila era bastant grossa, ja que hi havia tota la roba que l’Albert s’havia endut de colònies. Havia arribat un dia abans i, clar, la roba de tres dies, s’acumula fàcilment. Vaig anar a treure la roba de l’assecadora que ja havia acabat i em vaig posar a planxar. Mentre planxava pensava que més havia de fer i em venia al cap que li havia de posar menjar a
la Fosca, la gata que es passava el dia dormint dins l’armari.  

Tenia la sensació que la pila no s’acabava mai, sort que anava mirant la televisió, que si no m’hagués tornat boja, perquè feia temps que no havia planxat tanta roba de cop. El que se’m va fer més pesat van ser les camises d’en Gerard, com bon encarregat d’empresa que és, vestit amb camises ha d’anar cada dia, i a mi em tocava planxar-les totes, perquè ell i la planxa gaire amics no eren, i els nens encara eren massa petits per tocar-la, de fet, no arribaven ni a la post de planxar. Quan vaig haver acabat de planxar, l’esquena ja se’m queixava, i cada vegada estava més nerviosa. Escales avall a buscar el menjar per a
la Fosca, obro l’armari i em trobo la bossa del menjar que només hi quedava un culet de pinso. Em vaig sentir obligada a anar al súper del poble a comprar-ne més, cosa que em feia por perquè
la Montse, la dependenta, s’enrotlla més que una persiana i era capaç de tenir-me una hora allà a caixa explicant-me les activitats extraescolars que feien els seus néts, el que havien fet el cap de setmana els seus néts, i tot sobre els seus néts, n’estava molt d’ells. I jo me’ls coneixia del que em deia ella, que era bastant.  

Vaig anar cap allà desitjant que hi hagués cua, perquè així no m’agarraria amb una història de les seves, i vaig tenir mala sort. Només hi havia l’ Isabel de la farmàcia que venia a demanar-li canvi però que va marxar ràpid perquè ja havien tingut alguna enganxadeta algun cop i no tenien gaire relació. Vaig entrar esverada perquè entengués que tenia pressa, directament a la secció d’animals, vaig agafar el pinso de sempre i vaig anar cap a caixa. – Com estàs, Maria? Et veig molt atabalada..-, em va dir amb la seva veu trencada. – Doncs si, Montse, si, la veritat és que sí, marxo a Londres d’aquí poquet i just me n’adono que se m’ha acabat el pinso del gat-. Li vaig contestar amb por de que seguís la conversa a partir del que li havia dit. – ah renoi, cap a Londres, tens raó, m’ho ha dit en Miquel, el sabater, anava a acompanyar a en Joan i l’ Abril al camp de futbol i me l’he trobat i m’ho ha explicat-. Jo, amb els nervis que m’explotaven al cap li vaig contestar: – doncs si, si, a dos quarts de dues em ve a buscar el taxi i encara haig de fer força coses- intentant fer-li entendre que tenia pressa i a veure si així em deixava marxar, perquè ja havia introduït els seus néts a la conversa i això em feia por, però és que tenia el meu canvi a la mà que anava xerrant i no me l’acabava de donar mai. – En Miquel m’ha dit que has deixat els nens a dinar al menjador de l’escola perquè ho havies de preparar tot, dona, la propera vegada els deixes a casa meva que hi tinc els néts i s’ho passaran bé. Podran jugar a futbol al pati que ara la meva filla els ha apuntat a l’equip mixt infantil que han creat i s’ho passen d’allò més bé. O si no als jocs de taula que tenen, que no en són pocs-. (m’estava començant a posar nerviosa de veritat, veia que s’anava embrancant i que no tenia ganes de callar), jo vaig fer un gest com si li volgués agafar el canvi de les mans i em va entendre. Seguidament em va dir: -ai si nena si, que tu tens coses a fer i jo no faig més que enredar-te. Que vagi molt bé per Londres, ens veiem a la tornada-. Jo vaig respirar a fondo, vaig agafar el pinso, i vaig sortir per la porta dient-li adéu. Sortint vaig veure a la senyora Antonieta que s’acostava per l’altra vorera, però com que no hi veu gaire, vaig poder canviar de carrer sense que em veiés, perquè aquesta, també, t’agafa i no et deixa marxar.  

Vaig entrar a casa, feia olor a net, la feina s’anava acabant. Caminant pel passadís de l’entrada vaig topar amb el quadre on hi havia la foto de casats d’en Gerard i jo. El vaig col·locar bé altre cop, perquè s’havia mogut una mica i se’m van negar els ulls quan vaig observar la foto on hi sortíem tots dos agafats de les mans i mirant-nos amb aquella passió amb un somriure d’orella a orella. Vaig apartar la vista, vaig mirar amunt, vaig agafar aire, i vaig anar cap a omplir el plat del menjar del gat. Vaig desar la bossa del pinso i vaig anar cap a dalt. Només em quedava fer la maleta, ara que ja havia planxat tota la roba. La de l’assecadora no la vaig poder planxar, però vaig pensar que ja ho faria allà. Vaig omplir dues maletes fins a dalt i una altra de més petita per a les sabates. Tota l’estona se m’anaven acudint de coses que no havia agafat i havia d’agafar. Vaig tenir les maletes enllestides al cap de mitja hora, la veritat és que em pensava que trigaria més. Les vaig baixar com vaig poder per les escales, fent viatges, és clar, i les vaig deixar a l’entrada. Un cop amb les maletes a baix vaig recordar-me del mocador que m’havia regalat la meva àvia quan vaig fer divuit anys que no me’l posava ja però el desava al calaix de la tauleta de nit. El vaig anar a buscar i vaig baixar lliscant la mà per la barana de l’escala preguntant-me si a Londres existien aquell tipus de baranes tant suaus. Ara ja només quedaven vint minuts perquè arribés el taxi que m’havia de portar cap a l’aeroport. Vaig mirar que tot estigués a lloc, vaig col·locar l’estora del menjador bé i la funda del sofà de tal manera que no hi quedessin arrugues. I vaig desar els comandaments de la televisió i el vídeo al seu lloc. Ara ja només em quedava el més important. Vaig obrir la meva bossa i vaig agafar un sobre que hi havia dins que l’havia deixat jo dos dies abans després d’escriure la nota. Vaig agafar la nota i la vaig deixar sobre la taula amb les paraules següents:  

Estimada família, no m’hauria arribat a pensar mai que podria passar una cosa com aquesta. Potser no és la millor manera de dir-vos una cosa tant important com aquesta, però no em veig capacitada de fer-ho de cap altra manera. Potser per vergonya o impotència, no ho sé, però la veritat és que no m’ha estat gens fàcil per a mi prendre aquesta decisió i no he sabut com afrontar-la. No hagués pogut suportar de veure-us les cares després d’haver-vos dit tot això. M’avio, lluny, no puc seguir aquí, sento que no sóc feliç i tinc por de que segueixi així. Me’n vaig, si, a Londres, com us he dit, però per sempre. No em veig amb cor de seguir vivint en aquesta casa, i no perquè us hagi deixat d’estimar. Vull començar de zero, una vida nova, diferent. He conegut una altra persona, i vull donar-me una altra oportunitat. Espero que algun dia pugueu perdonar-me. 

Mama 

Vaig sortir per la porta, i quan estava a punt de tancar la porta amb clau, vaig recordar de la carn per sopar. El microones s’havia espatllat i havia de treure la carn del congelador perquè estigués descongelada a l’hora de sopar. Vaig treure pit de pollastre, perquè és el que els agrada més a tots. Llavors sí, vaig sortir de la cuina, vaig aturar-me a la saleta, i amb la llàgrima que em queia del cantó de l’ull, vaig mirar al voltant de l’estança pensant que mi més tornaria a sentir-me dins d’aquelles parets. Era una casa preciosa i sabia que l’enyoraria de mala manera. Vaig tancar la porta amb clau i vaig anar cap a la cantonada del carrer on m’esperava el taxista. Caminant cap a ell, em vaig girar, se’m va caure tot el món a sobre, sentia que la tristesa m’enfonsava sota terra. Però vaig ser forta, vaig girar-me altre cop, i després d’un últim sospir, amb l’ajut del taxista vam carregar les maletes al cotxe, vaig pujar-hi, i em vaig acomiadar de Mequinensa per sempre més.

Proposta de quinzè conte de Federico Vallejos

Això m’ho va explicar la meva tia Ramona. Ja sabeu com és ella, sap tot el que passa al poble, no se li escapa ni una. És com si diguéssim la cronista del poble. Cosa que vols saber sobre el poble? Vés a la tia Ramona. Doncs això que us explicaré va passar uns anys enrere, quan en Miquel Garrigues, dels Garrigues del carrer nou, encara era viu. En Miquel Garrigues estava casat amb l’Adelaida, que té una botiga a la punta de dalt del carreró de Sant Francesc. En Miquel Garrigues era un home seriós, no li agradava l’oci, era molt avorrit. Des de feia anys havia caigut en la rutina, i com és de suposar, al llit… millor no dir res. Pobre Adelaida, quin marit que té! -deia la tia Ramona-

Doncs això que l’Adelaida, cansada del seu marit tan avorrit, i que feia temps que no passava una bona estona, sigui on sigui, va pensar de deixar-lo. Però després s’ho va repensar. Vint anys de casats, vint anys de casats -es repetia la senyora Adelaida- La seva vida, per culpa del seu marit, s’havia fet tan monòtona i tan llarga com un dia sense pa. A més, que pensarien les dones del poble, si s’assabentaven que havia deixat el marit? Millor seguir com estava i no buscar-se problemes –pensava l’Adelaida-

Llavors un dia, mentre l’Adelaida treballava a la seva botiga, va entrar el senyor Cristòfol –vell Cristòfol pels amics- Va demanar una mica de sabó moll, perquè es veu que van entrar al Cafè de la Granota els de l’equip del poble, que havien estat entrenant, tots bruts de fang -conseqüències de tenir el camps de futbol al costat del riu- per demanar unes canyes, i ho van deixar tot brut, per això ara havien de netejar. Però no canviem de tema. Doncs l’Adelaida, inconscientment, es va fixar en el senyor Cristòfol. Li va semblar una persona atractiva –perquè encara que se’l coneixés com el vell Cristòfol, no era tan vell- Llavors se’n va recordar del rumors que deien les dones del poble. Que si havia estat amb moltes dones, que si ho feia molt bé, que si la tenia… bé deixem-ho que això són coses de dones. Aquell mateix dia, en arribar a casa seva, li va proposar al seu marit d’anar a fer un tomb pel poble. Era estiu, i les nits d’estiu al poble són molt tranquil·les. Pots anar a passejar pel molló, amb els seus llaüts amarrats, i si tens sort algun barquer et convida a donar una volta per l’Ebre. Doncs això, li va proposar, però com es de costum, en Miquel no en tenia ganes. Deia que estava cansat de la feina. Excuses, excuses. Però l’Adelaida no es volia quedar sense la seva passejada, i per tant se’n va anar ella sola. Caminant pel parc es va trobar amb el vell Cristòfol. Van seure a un banc i van parlar molta estona. Això ho va dir la senyora Enriqueta, que els va veure pel balcó de casa seva. La senyora Enriqueta, que és molt tafanera, i en els tafaners mai pots refiar-te’n. L’Adelaida i el vell Cristòfol parlaven de les seves vides, del seu passat. Llavors l’Adelaida es va posar a plorar, i el vell Cristòfol la va consolar. L’Adelaida li va explicar que el seu marit no li feia cas, semblava com si ja no l’estimés, i que amb ell la vida és un avorriment constant. Entre plors i consolacions va passar el que mai es podien pensar. Es van petonejar, però de seguida es van separar. Van mirar-se fixament als ulls i de cop van començar a petonejar-se una altra vegada. Això, com és de suposar, ho va veure la senyora Enriqueta. L’Adelaida va arribar tard a casa. Es va ficar al llit sense fer soroll, perquè el seu marit estava dormint. No es podia dormir. No deixava de pensar en el que havia succeït. El cap li donava voltes. Li havia sigut infidel al seu marit- pensava- però li havia agradat. Des d’aquell dia, per les nits, es veia amb el vell Cristòfol, però en llocs on no hi hagués ningú. Ella no volia que ho sabés tot el poble. Va passar una setmana, i en Miquel ni s’adonava que la seva dona tenia un amant. Només ho sabia una sola persona, la senyora Enriqueta. Un matí, en què l’Adelaida treballava a la botiga i en Miquel tenia el dia lliure, la senyora Enriqueta va anar a casa d’ells i li va explicar tot al senyor Miquel. Aquest, sense mostrar cap expressió de confusió, només va dir un miserable “d’acord”, i va acompanyar la senyora Enriqueta fins la porta. Aquell mateix dia el senyor Miquel volia comprovar per ell mateix si el que li havia dit la senyora Enriqueta era cert. Va dir-li a la seva dona que arribaria bastant tard de la feina, ja que havia de fer unes coses a l’oficina -com anomenava ell a la caseta del molló, ja que era barquer- Doncs aquella nit, abans que arribés la seva dona de la botiga, es va amagar a un armari que ja no feien servir. Va estar amagat dues hores. De cop va arribar la seva dona, però no estava sola. En Miquel des de on estava no podia veure res, però si sentia les veus de la seva dona… i la d’un home. Aquesta veu la va reconèixer enseguida. Era la del vell Cristòfol. Però va preferir quedar-se amagat per veure com continuava tot això. Els dos amants, pocavergonyes, van entrar a l’habitació, i es clar, van començar a fer les típiques coses que fan els amants, però no ho diré ja que això ho poden estar llegint menors d’edat. Llavors, el senyor Miquel, fart d’escoltar gemecs, va sortir de cop de l’armari, i molt decebut de la seva dona, els va fotre un discurs, un discurs avorrit. Després d’això el senyor Miquel va fer fora al vell Cristòfol, i va dir-li que ho pagaria molt car. Al cap de dos dies el vell Cristòfol va rebre una carta del senyor Miquel que deia:

Senyor Cristòfol, com li vaig dir, el que ha fet amb la meva dona ho pagarà molt car i les conseqüències no li agradaran gens. Passi demà per la meva oficina, si encara té la poca cara que li queda.

Cordialment:

Miquel Garrigues

A l’endemà el senyor Cristòfol va passar, com deia a la carta, per l’oficina del Senyor Miquel. El vell Cristòfol que treballava al molló, com a ajudant del senyor Miquel, va rebre el pitjor càstig, segons el senyor Garrigues. El paper que li va donar el senyor Miquel ho deia tot: li havia abaixat el sou, i es quedaria sense festius.