L’amor, igual que a la vida real, és un tòpic predominant a la cartellera teatral de Barcelona amb referents clàssics. I és que tant a la literatura, com al cinema o al teatre l’ésser humà tendeix a recórrer a aquest sentiment, o és algú ha vist mai alguna pel·lícula en la qual no se’n parli?
En la mitologia grega, Eros (en grec Ἔρως, ‘amor’) és el déu de l’amor, el déu responsable de la luxúria, l’amor i el desig, i era també déu de la fertilitat. El seu equivalent en la mitologia romana era Cupido (‘desig’).
Eros
En l’obra de Plaute Amphitrion, el déu Júpiter s’enamora d’Alcmena, esposa del general Amfitrió. Júpiter adopta l’aspecte d’Amfitrió per passar una nit amb la seva estimada. El déu li deixa un record a Alcmena al ventre, Hèracles, també embarassada d’Amfitrió. En aquesta obra podem veure fins a quin punt estem disposats a arribar per tal d’aconseguir tenir un apropament amb qui estimem, encara que sigui mitjançant enganys i mentides.
Alcmena embarassada tant de Júpiter com d’Amfitrió
Júpiter, però, és conegut per les tantes infidelitats cap a Juno; per seduir Leda es va esdevenir en un cigne i, així, poder violar-la. A la cartellera teatral hi trobem una altra violació a Lucrècia, a més de l’amor sincer entre Lucrècia i Col·latí. Quan Col·latí parla sobre la fidelitat de la seva dona i l’enyorança que mostra ella quan ell no hi és, desperta el desig carnal de Tarquini cap a Lucrècia per capritx. Per això, aquest últim acaba violant-la.
Tarquini amenaçant a Lucrècia
En la funció protagonitzada per Jordi Martínez, Els homes són de Mart i les dones de Venus, exposa amb humor els conflictes que es produeixen en una relació sentimental i les seves possibles solucions. D’aquesta manera, fa referència a l’amor entre un home i una dona, la seva convivència i les seves diferències; que per molt que estimem una persona, sempre hi haurà problemes entremig que dificultaran la relació.
A La mort d’en Sòcrates hi trobem un altre tipus d’amor: un sentiment incondicional que sent Plató cap a Sòcrates. Aquesta representació està basada en L’Apologia de Sòcrates, on Plató deixa per escrit les paraules pronunciadas per Sòcrates en el judici que va acabar amb un tràgic final; d’aquesta manera el seu deixeble li fa un clar homenatge al seu mestre Sòcrates, que tant li havia ensenyat.
El somni d’una nit d’estiu gira entorn d’un caos amorós. Tot comença amb l’aproximació del casament del duc d’Atenes i la reina de les Amazones, un amor sincer i sense traves. Per altra banda, Hèrmia i Lisandre, dos enamorats no correspostos, decideixen fugir disposats a lluitar en contra dels que no accepten el seu amor, ja que el pare de la noia volia que s’esposés amb un altre jove, Demetri. El pretendent de la noia persegueix els fugitius i, alhora, Demetri és perseguit per Helena, perdudament enamorada d’ell, però aquest amor és, més aviat, platònic. L’autor d’aquesta obra, Shakespeare, va prendre com a referent el mite clàssic Píram i Tisbe.
En la representació A Mots de ritual per a Electra, basada en Les Coèfores d’Èsquil, hi trobem un cas d’incest entre Electra i el seu germà Orestes, el qual impulsa a tots dos a venjar l’injust assassinat del seu pare Agamèmnon dut a terme per Clitemnestra, la mare dels joves, i el seu amant Egist. En la literatura grega també trobem un altre cas d’incest a Èdip Rei, una tragèdia de Sòfocles, en el qual Èdip mata el seu pare i es casa amb la seva mare sense ser conscient de la seva autèntica descendència.
El retrobament d’Orestes i Electra
A Dido reloaded / Go, Aeneas, go! tracta del mite clàssic de Dido i Eneas sobre un amor impossible, l’etern conflicte entre el desig i el deure. Quan Dido i Eneas es troben, s’encreuen dues cultures diferents i el seu amor sorgeix més pels interessos polítics que pels desitjos personals. Dido té por que el seu romanç amb Eneas pugui afectar els seus deures com a líder.
A la cartellera teatral de Barcelona amb referents clàssics hi predomina, prou semblant a la vida real, tant l’amor sincer, incondicional, autèntic, com enganys i mentides per amor, desitjos carnals extrems que acaben en violacions, incest entre germans, amors no correspostos, impossibles o platònics; i és que qui ha dit mai que l’amor fos fàcil? Per què l’ésser humà té la necessitat innata de buscar algú amb qui compartir moments? Per què ens sentim més feliços al costat d’algú que ens estimi i ens mostri afecte? Per què sentim una insuficiència la qual ens llença a la recerca d’algú que ens ompli aquell buit que per nosaltres mateixos no podem? Per què sentim que se’ns cau el món a sobre de les espatlles quan no som correspostos? Per què busquem enamorar-nos si sempre patim per amor? La naturalesa humana ha estat creada de manera que li donem una importància excessiva a aquest sentiment. Però per què recorrem a aquest referent? Què ens crida d’atenció de l’amor? Potser busquem identificació en tot allò que és fictici o potser volem aprendre per tal de no cometre els mateixos errors. En efecte, és un dels temes predominants a la vida i sense amor no podríem viure. El teatre és la vida mateixa i, per això, no hi ha obra sense amor ni temporada teatral sense aquest tòpic.
