La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht amb Clara Segura

Oriol Broggi dirigeix al TNC, amb un equip provinent quasi en la seva totalitat de La Perla 29, La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht que ens parla de la bondat i com pot ser difícil de dur-la a terme enmig d’una situació de misèria i necessitat. Parteix d’una visita de tres déus, anomenats els resplendents, a la terra a la recerca d’una persona hospitalària que recorda el mite ovidià de Filèmon i Baucis.

En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.

L’actriu Clara Segura s’enfronta al doble paper protagonista. Un gran repte per a l’actriu,  que supera amb molt d’èxit, i encara més si pensem que aquest rol ha estat interpretat per  Núria Espert (en el muntatge de Ricard Salvat, el 1966) i Anna Lizaran (dirigida per Fabià Puigserver, el 1988).

 Clara Segura en una escena de ‘La bona persona de Sezuan’. © David Ruano – TNC

Clara Segura en una escena de ‘La bona persona de Sezuan’. © David Ruano – TNC

n una escena de ‘La bona persona de Sezuan’. © David Ruano – TNC

Joan Carreras i Clara Segura en una escena de ‘La bona persona de Sezuan’. © David Ruano – TNC

Toni Gomila i Joan Garriga en una escena de ‘La bona persona de Sezuan’. © David Ruano – TNC

El text, publicat per Arola Editors i TNC, ha estat traduït per un dels introductors de Brecht a Catalunya: Feliu Formosa. N’ha traduït tretze obres de teatre, quatre llibres de poemes i dos d’assaig.

Imatge de previsualització de YouTube Imatge de previsualització de YouTube Imatge de previsualització de YouTube

Amb aquesta obra emblemàtica del teatre èpic, Bertolt Brecht, un autor cabdal per entendre el teatre del segle XX, planteja una reflexió incòmoda. Quins són els límits de les bones intencions, especialment quan aquestes no afronten les dificultats materials amb contundència i pragmatisme?

La bona persona de Sezuan encara ens segueix parlant en el segle XXI, després de setanta-sis anys de la seva estrena. “La bona persona de Sezuan” és atemporal i extrapolable a qualsevol part del món.

No us perdeu La bona persona de Sezuan. No us deixarà indiferent. Comença com una tragèdia i acaba ben bé com una tragèdia. En gaudireu molt!

Programa de mà

Publicat dins de General, Referències clàssiques indirectes | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Kassandra de Sergio Blanco amb Elisabet Casanovas

Elisabet Casanovas, la Tània de Merlí o la Zerafina de La senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda, ara és Kassandra, la protagonista del monòleg Kassandra, un text de l’uruguaià Sergio Blanco dirigit per Sergi Belbel que desmitifica el personatge mític de Cassandra. T’ho perdràs?

Imatge de previsualització de YouTube

Elisabet Casanovas ha triomfat al Temporada Alta i aquests dies es revela com una actriu consagrada a la sala Tallers del TNC.

De la mà de Sergio Blanco, gran coneixedor de la tragèdia grega, Cassandra, la filla del rei Príam de Troia i d’Hècuba, germana d’Hèctor i de Paris, entre d’altres, castigada per Apol·lo amb el do d’endevinar el futur però de no ser creguda, és ara una esclava sexual transsexual refugiada de la guerra de Troia que treballa al club Odyssey i que s’expressa en una llengua que no és la seva ni la de l’autor. Una obra escrita en un anglès molt bàsic,comprensible per tothom, el que s’anomena broken english. A través de les seves històries passades, Kassandra ens explica les nostres històries presents: les nostres insuportables guerres, les nostres infortunades Troies, el desig de ser estimada. Reivindica que cap dramaturg grec, ni Èsquil, ni Sòfocles, ni Eurípides li van dedicar una obra com a Antígona o a Medea, tot i haver mort els seus dos fills. Amb la màscara posada del seu personatge preferit, Bugs Bunny, llegeix amb tota la solemnitat dels actors grecs amb màscara uns versos en grec antic de Les Troianes d’Eurípides en què la seva mare Hècuba s’adreça a ella.

Fotografia de David Ruano / TNC

No cal ni saber anglès ni mitologia per passar una estona ben agradable al club Odyssey amb música dels anys vuitanta i amb la gran Elisabet Casanovas, plena d’humanitat, sensibilitat i fortalesa.

#kassandraTNC

La professora Montse Bastons de l’escola Aula de Barcelona arran de Kassandra ha il·lustrat la cançó Cassandra d’Abba:

Imatge de previsualització de YouTube

Valèria Cuní

Publicat dins de General, Mitologia, Tragèdia grega | Etiquetat com a , , , , , , , | 7 comentaris

Equus de Peter Shaffer

Peter Shaffer s’inspirà a escriure Equus el 1973 després de llegir als diaris sobre un crim perpetrat per un adolescent que va treure els ulls a sis equins amb un punxó. L’escena macabra fou prou poderosa com per portar el dramaturg anglès a escriure un relat fictici sobre les causes que portaren el jove a perpetrar el damnatge. El relat de Shaffer se’ns presenta com un text gairebé detectivesc, una aproximació íntima a la figura del jove Alan Strang (Lluís Arruga) a través de les converses tingudes amb el seu psicòleg, Martin Dysart (Carles Fígols) en les quals, fent ús dels principis de la psicoanàlisi i la psicopatologia, fan referència a les passions i desenganys més personals del jove i, alhora, als diversos personatges que conformen el text. Equus és una història sobre la fascinació sexual i religiosa que exerceix un cavall en un noi de 17 anys i el procés de curació en un hospital psiquiàtric.

Un relat que ens condueix fins a l’escena del crim i que ens ofereix moments d’intensitat poètica, repulsió, joc i acció en el que no deixa de ser un retrat naturalista de la nostra pròpia societat.

Val a destacar l’adaptació dramàtica de Denís Fornés i l’excel·lent escenografia d’Ainoa Guilera i  el treball de David Abrodos fins al punt que Andreu Lahoz, amb el treball de Mamen Alcàzar, sembla un cavall, Diamant.

Equus de Peter Shaffer és un dels grans clàssics teatrals del segle XX i també hi trobem amb referents clàssics, a més dels inderectes, gràcies al pare de la Lola Fígols (l’alumna de Grec 2 que tamb participa en el making off) hem pogut gaudir del text amb refeències clàssiques que ell mateix interpreta a l’obra.

DYSART: Aquella nit vaig tenir un somni molt eloqüent. Jo era
un sacerdot a la Grècia d’Homer. Duia una ampla màscara d’or, de trets nobles i barba, com l’anomenada Màscara d’Agamèmnon. Dret, a tocar d’una gran pedra rodona, amb un esmolat ganivet a la mà, oficiava un sacrifici extraordinàriament important. Les víctimes eren cinc-centes criatures que formaven una corrua que travessava la plana de terra rogenca d’Argos. Al meu costat, dos sacerdots, també amb màscares, fabulosament forts, aferraven una criatura rere l’altre i la llançaven sobre la pedra. I, amb una habilitat que fins i tot a mi em meravellava, jo els hi clavava el ganivet, els obria de dalt a baix fins al melic, tallava els budells, els hi extreia, calents, fumejants. Els sacerdots examinaven les formes que adoptaven, com si volguessin desxifrar un jeroglífic. Però el que ells no sabien era que jo començava a sentir una nàusea que, amb cada víctima, es feia més intensa. Darrera la màscara, la meva cara era lívida.
Jo sabia que, si aquell parell s’adonaven de la meva aflicció i dels meus dubtes sobre la utilitat d’aquella feina repugnant, jo seria la propera víctima. I aleshores, naturalment… la maleïda màscara començava a relliscar… ells m’arrencaven el ganivet de la mà… I em vaig despertar.
————————————————–
(FRANK se separa d’ells i s’asseu amb posat fatigat.)
ALAN (bregant amb el mot): Equitació…
DORA: Li vaig explicar que la paraula venia d’equus, que en llatí vol dir cavall. Aquesta paraula el fascinava. Suposo que perquè mai s’havia topat amb dues us plegades.
ALAN (amb delit): Equus!

Imatge de previsualització de YouTube

Aquest cap de setmana encara es representa al Teatre de La Massa de Vilassar de Dalt, s’estrenarà el 10 de novembre a Tarragona i es podrà veure de l’’1 al 24 de febrer  (2019) al Teatre Gaudí de Barcelona

No us la perdeu, tot i que hàgiu llegit el llibre o vist la pel·lícula del 1977.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Tebas Land de Sergio Blanco

Pablo Espinosa i Pablo Gómez Pando

Pablo Gómez Pando i Pablo Espinosa. Fotografia: Vanessa Rábade

Era Èdip realment un parricida? La resposta la trobareu fins diumenge al TNC amb Tebas Land  (escrita el 2012 i estrenada el 2013) de Sergio Blanco, dirigida ara per Natalia Menéndez i interpretada per Pablo Espinosa (Martín/Fede) i Pablo Gómez-Pando (S). Sergio Blanco, nascut a l’Uruguai però resident a París, és un autor que juga amb l’autoficció i esdevé imprescindible per conèixer el teatre actual. Si encara no el coneixeu, tot i ser un dramaturg internacional, aquesta tardor el trobareu arreu: el TNC li dedica un cicle gràcies al qual podrem conèixer també la seva visió de Kassandra sota la direcció de Sergi Belbel, el podrem conèixer a ell mateix com actor parlant-nos de les visions que li provoca Joan Brossa amb el retorn de Cartografia de una desaparición, també a La Badabadoc es representa La ira de Narciso, portat a escena per la directora Corina Fiorilla i protagonitzat per l’aclamat actor Gerardo Otero, i al Temporada Alta podrem veure El bramido de Düsseldorf, a més podrem fer la lectura del seu teatre gràcies al llibre Teatre reunit de Sergio Blanco  que l’editorial Arola publica en col·laboració amb el mateix TNC.

El muntatge londinenc de Tebas Land va ser guanyador del prestigiós premi Award Off West End de Londres l’any 2017.

A Tebas Land, Sergio Blanco amb altes dosis d’autoreferencialitat i altres tantes de metateatralitat s’allunya de la dimensió ètica del parricidi per reflexionar sobre les possibilitats estètiques del fet teatral. L’autor reprèn el mite d’Èdip de l’Èdip rei de Sòfocles i el del complex d’Èdip a partir de Freud, també hi ha referències a altres parricides famosos, com a Els germans Karamàzov de Dostoievski, i a referències musicals (Concert per a piano núm. 21 de Mozart, el nen maltractat pel seu pare, Amante amada de Roberto Carlos o  With or without you d’U2) per tal de qüestionar el procés artístic de l’autoria teatral. Quan es comença a escriure o a cometre un parricidi? Quines són les concomitàncies entre el crim i l’escriptura?

Imatge de previsualització de YouTube

Tebas Land parteix de les diferents trobades a la presó / pista de bàsquet, vigilada per càmeres de vídeo, entre Martín que ha matat el seu pare clavant-li 21 forquillades i S (de Saffores però es dirà  S seguint els personatges de Kafka i amb múltiples referències:  “S”ergio [Blanco], un poc de “S”igmund [Freud] i també de “S”òfocles), un  dramaturg que es disposa a estrenar una peça escènica inspirada en el cas d’un jove parricida (Pablo Espinosa) disposat a col·laborar en el procés creatiu de l’espectacle i, fins i tot, a interpretar-se a ell mateix a l’escenari fins que finalment un actor (el mateix Pablo Espinosa) ha d’interpretar el paper de l’assassí, i que, en un clar desdoblament teatral, acaba portant les mateixes ulleres i les mateixes esportives que l’assassí, encara que en un cas es tracti d’originals i en l’altre de còpies.

S. A ver… Voy a tratar de explicártelo. Él no te va a imitar. Él es un actor. Y el trabajo del actor no es imitar. Él va a crear lo que se llama un personaje. Va a inspirarse, es decir, va a partir de vos, de tu historia, de todo lo que me vas a contar, para crear él mismo un personaje.

MARTÍN. Pero entonces no voy a ser yo.

S. Bueno… No. Va a ser un personaje. Un personaje creado a partir de vos. En realidad nadie más que vos puede ser vos.

MARTÍN. ¿Por eso querías que fuera yo el que actuara en el teatro?

S. Claro. Si vos hubieras podido actuar, en ese caso ibas a ser al mismo tiempo vos y tu personaje.

Gairebé al principi de l’obra, S formula les dues preguntes que articulen Tebas land: Com es comença a escriure un text? Com es comença a gestar un parricidi? Aquestes dues preguntes obren alhora una pila més de preguntes: Què en resta de veritat en una representació artística quan aquesta vol transmetre uns fets reals utilitzant paraules fictícies pronunciades per actors que alhora es fan passar per persones reals? Quina diferència existeix entre una imitació i una interpretació? Quin és el punt en el qual la distorsió de la realitat o metalepsi (per exemple, la substitució d’un rosari de gessamí per un rosari de pètals de rosa) dóna més informació que la mateixa realitat? És un parricida aquell que mata el pare sense saber que és el pare? El parricida és un assassí o més aviat una víctima de maltractament que ha trobat l’alliberament?…

Si la pregunta que obre la peça és “com es pot matar algú?”, la pregunta que la clou és “com es pot representar algú?”. No us perdeu Tebas Land! (vid. Programa de màComprar entrades)

Publicat dins de General, Mitologia, Tragèdia, Tragèdia grega | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Maremar de Dagoll Dagom, dues històries en una

 

A Maremar, basada en Pèricles, Príncep de Tir, de William Shakespeare a partir de la traducció de Salvador Oliva i l’adaptació de Jofre Borràs, la companyia Dagoll Dagom, dirigida per Joan LLuís Bozzo, fa un bon cop de timó, es reinventa i ens emociona amb un musical diferent, en què tots els actors ballen amb una coreografia (contemporània i trepidant) d’Ariadna Peya i els nou intèrprets canten a cappella (i alguna peça amb percussió, violoncel o acordió) una dotzena de fragments de diferents temes actualitzats de Lluís Llach (L’estimada m’acompanya; Vinc de molt lluny; Som tu i jo; OnadesI si canto trist; Cançó a Mahalta; Abril del 74; Madame; Cant de l’enyor; Un núvol blanc i Maremar) i algunes creacions del director musical, Andreu Gallén. Acostumats als espectacles acolorits i plens de detalls en l’escenografia i vestuari, Maremar parteix d’un escenari minimalista i ben gris, per denunciar la crisi dels refugiats i la mort a la Mediterrània. Tot i així, a mida que avança l’obra i que es narra la història de Pèricles, els actors i actrius canvien constantment de vestuari colorit i perruques per encarnar els diversos personatges que cada un dels actors interpreta.

Per reforçar el dramatisme de l’obra i la contextualització de cada escena, a l’escenari hi pengen unes llargues teles que onegen des de dalt de tot del sostre  fins a tocar del terra de l’escenari, les quals tenen moviment i s’hi projecten les diferents animacions, a càrrec de Joan Rodón i Emilio Valenzuela, del mar i de les ciutats de la Mediterrània Oriental i fotografies reals de refugiats i de la destrucció de Síria.  

Imatge de previsualització de YouTube

Maremar comença amb un estremidor plany, el d’una nena (Elena Terrats) que ha perdut els pares i viu en un camp de refugiats.

La nena troba la deessa Diana (Mercè Martínez), que la reconfortarà explicant-li la història de Pèricles, príncep de Tir. És un títol de Shakespeare poc representat, malgrat haver estat un dels grans èxits populars en vida de l’autor. La dramatúrgia de Maremar insereix l’obra de Shakespeare en el context de l’onada migratòria que inunda de cadàvers i dolor les costes del Mediterrani i  trena una història d’exili, naufragis i aventures dissortades, gairebé totes marineres, que recorden molt la novel·la grega d’amor i aventures i alhora són una Odissea revisitada per l’extrem nord-oriental de la Mediterrània: Mitilene, Efes, Antioquia, Tarsus, Pentàpolis…

Localització geogràfica de l’acció dramàtica dels viatges de Pèricles, abans d’entrar a la sala del teatre Poliorama. Fotografia de Valèria Cuní

La dansa imita les onades del mar, ho amara tot. Un gran moment de l’espectacle és l’escena del prostíbul amb la interpretació d’Abril 74 (el poc que hi ha de reconeixible de Lluís Llach en el bon treball d’Andreu Gallén), o el torneig de candidats. 

Imatge de previsualització de YouTube

Paraula, Dansa i Cançó per recordar-nos que encara hi ha esperança quan espera un món sencer, que és mentida que la mentida guanyi sempre a la bona gent. 

Dagoll Dagom setembre 2018

L’epíleg de Maremar supera el de Pèricles, príncep de Tir de Shakespeare i fa que el públic salti de les butaques per aplaudir amb entusiasme. És un espectacle colpidor, emociona i alhora denuncia.

El personal de Maremar el dia de l’estrena

A més de la bellesa poètica de la dansa i el cant, l’acció dramàtica de Shakespeare, la poesia de Màrius Torres i de Pere Quart, els referents clàssics a dojo i molts tòpics literaris de naufragis, pèrdues, i retrobaments… aquest espectacle trena dues històries en una: un relat dins un altre relat, un que passa a l’antiguitat i l’altra en l’actualitat. Ens parla d’exili forçós, de venjança, de tràfic d’éssers humans, de guerra, de mort,…  i revifa el drama dels refugiats que segueix tan present com quan era notícia cada dia en els telenotícies i en les classes, i ara sembla que s’hagi esvaït. 

Maremar una gran oportunitat per anar al teatre i gaudir-ne amb la família, amb els amics o amb l’escola.

Valèria Cuní

Abans de la representació de Maremar 6 d’octubre de 2018, fotografia de Valèria Cuní

Publicat dins de General, Musical | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Una Ilíada amb Eduard Farelo

Una Ilíada. Eduard Farelo

Eduard Farelo a Una Ilíada es posa a la pell de tots els personatges de l’epopeia d’Homer, la Ilíada, en un intens monòleg dirigit per Juan Carlos Martel Bayod i música de Juan Pablo Balcázar. Lisa Peterson i Denis O’Hare van agafar la Ilíada d’Homer, un dels textos més importants de la literatura universal, per reduir-la a un potent monòleg sobre la insalvable atracció humana per la violència, la destrucció i el caos.

Les veus dels déus, dels herois, dels guerrers i dels reis, el fragor de les batalles èpiques i el llunyà rumor de les passions transformades en mites gairebé universals. Tot condensat en la força de la paraula d’un sol actor.

Una Ilíada és una relectura actualitzada del text homèric. Aquesta Ilíada que l’Eduard Farelo té la necessitat vital i professional d’explicar sol cada nit davant el públic, resulta molt propera a l’espectador, la còlera funesta d’Aquil·les és el nostre cabreig incontrolable al volant o a la cua del supermercat, els morts de la Ilíada són els nostres morts i tenen noms molt propers i són d’indrets de casa nostra. Realment encara, després de milers d’anys, ens movem per la còlera, l’orgull, la gelosia, la fúria… fins al punt de no saber ja ni per què es fan les guerres? Per què no diem prou? “No vull barallar-me més, vull escoltar i intentar comprendre i construir”. El missatge de la Ilíada és d’amor i de pau.

S’estrena el dissabte 13 d’octubre al Temporada Alta i del 18 d’octubre al 4 de novembre al Teatre de la Biblioteca de Catalunya de Barcelona (entradas).

Imatge de previsualització de YouTube

“Cada vegada que explico aquesta història, tinc l’esperança que sigui l’última.”
Això diu El Poeta mentre s’endinsa en el cant de la història èpica d’Homer. De la guerra, l’honor, la violència i el setge grec a la ciutat de Troia. La Ilíada, de tradició oral, evoca des de fa segles herois i batalles. Ara, a l’ombra de la guerra a l’Iraq, Afganistan, Síria… la història ressona més que mai.

El Poeta, aquí, no només recita, també comenta, xerra i obliga a l’espectador a connectar amb el text, amb la seva pròpia història que és la de tota la humanitat. Per què caiem sempre en els mateixos paranys? El Poeta és clar: és la còlera individual dels éssers humans la que provoca les guerres amb milers de morts. El seu anhel, acabar amb la violència a partir de repetir i repetir la seva història. Aquest és el motor que empeny el nostre poeta, l’Eduard Farelo, a aixecar aquest monòleg.

Valèria Cuní

Publicat dins de Èpica grega, General, Mitologia | Etiquetat com a , , , | 7 comentaris