La tragèdia va ser el gènere que més èxit va tenir. Els tres autors que més destacaren van ser Èsquil, Sòfocles i Eurípides. Es tractava d’obres de to elevat, llenguatge depurat i personatges que dialogaven, tot cantant, amb el cor, encarregat d’explicar i de jutjar els fets que representaven, transmetre la voluntat dels déus, advertir del destí o dels mals presagis, orientar l’espectador, reflectir la veu de la consciència… L’acció dramàtica es basava en personatges i temes mitològics ja coneguts pel públic, que tot i així acudia al teatre per experimentar una mena de “catarsi” col·lectiva, fruit del patiment sofert en identificar-se amb els sentiments i els conflictes dels personatges. El desenllaç era sempre funest per inspirar llàstima, inquietud o terror i demostrar que el destí no es podia defugir. En tota tragèdia hi ha pròleg (part inicial que procedeix l’entrada del cor), el pàrode (cant d’entrada del cor), l’èxode (breu cant final amb què el cor es retira), els episodis (parts completes de la tragèdia que van entre dos cants corals complets) i els estàsims (cants del cor entre episodis). Les tragèdies s’estructuren en trilogies acompanyades d’un drama satíric; són un espectacle de recitació, cant, música i dansa.
El drama satíric es representava després de les tragèdies i volia fer riure. El cor era representat per sàtirs. Es va originar a Fliünt, a l’Argòlida, a començament del segle V aC.
La comèdia constituïa una crítica ferotge contra alguns ciutadans i contra la societat contemporània. Aquest tipus d’obra servia per destacar els vicis i defectes humans, sovint als antípodes de les grans passions humanes que vivien el herois de les tragèdies. Els protagonistes de les comèdies esdevenien així una mena d’antiherois que l’autor aprofitava per criticar la vida pública de polítics i escriptors. Les obres, plenes de jocs de paraules i situacions ridícules, al·ludien constantment a personatges i a fets de la realitat dels espectadors. L’efecte còmic s’accentuava amb l’ús de màscares i disfresses insòlites (de granota, ocell, núvol…) i amb jocs de paraules plenes de referències sexuals i un llenguatge molt col·loquial, amb baixades constants als registres més vulgars i obscens. Amb el temps, aquestes obres satíriques anaren allunyant-se de la crítica política i decantant-se pel retrat de costums i la crítica social, que entre els llatins acabà triomfant i assentant les bases de la comèdia d’embolics moderna. Els autors més celebrats van ser Aristòfanes i Menandre.
El mim, tan cultivat després pels romans, consistia en escenes picaresques, de fort realisme, agafades de la vida quotidiana. El seu creador va ser Sòfron de Siracusa.
χαιρε!
Les representacions teatrals que més èxit varen tenir en el món grec eren les tragèdies. Les tragèdies solien inspirar-se en temes mitològics ja coneguts per part del públic, el seu final solia ser funest per advertir d’un destí inevitable que juga amb les vides humanes. La tragèdia soli dividir-se en: pròleg, pàrode, èxode, episodis i estàsims. Normalment després de la tragèdia es solia representar un drama satiric amb la voluntat d’alegrar al públic.
La comèdia, pel contrari, destacava els vicis i defectes propis de la humanitat, es tractaven temes quotidians donant-li una representació ridícula per fer riure als espectadors.
Xaipe!
El teatre va sorgir quan va començar la decadència de la poesia lírica , un gènere propi de l’aristocràcia , els poemes es recitaven o cantaven en petits cercles . Davant d’això, la el teatre es representava davant de tot el poble . És , per tant , un gènere popular emmarcat dins de la polis . La fi de la polis va suposar també la desaparició d’aquest gènere. Hi va haver representacions teatrals a totes les ciutats gregues , va tenir especial importància el teatre a la Magna Grècia i Sicília . No obstant això , el cas millor conegut és el d’Atenes. Hi havien comèdies i tragèdies, havent-se originat, en un principi, com a improvisació tant la tragèdia com la comedia, la primera a partir dels qui entonaven el ditirambe i la segona a partir dels que entonaven cants fàl·lics.. A la tragèdia hi destacaven Èsquil, Sòfocles i Eurípides.
Xaipe,
La tragèdia grega és un gènere teatral originari de l’Antiga Grècia. Inspirat en els rituals i representacions sagrades que es feien a Grècia i Anatòlia, aconsegueix el seu apogeu en l’Atenes del segle V a. C. Arriba sense grans modificacions fins al Romanticisme, època en la qual s’obre la discussió sobre els gèneres literaris, molt més del que ho va fer durant el Renaixement.
L’argument de la tragèdia és la caiguda d’un personatge important. El motiu de la tragèdia grega és el mateix que el de l’èpica, és a dir el mite, però des del punt de vista de la comunicació, la tragèdia desenvolupa significats totalment nous: el mythos (μύθος) es fon amb l’acció, és a dir , amb la representació directa (δρᾶμα, drama). On el públic veu amb els seus propis ulls personatges que apareixen com a entitats diferents que actuen en forma independent, l’escena (σκηνή), proveït cadascun, de la seva pròpia dimensió psicològica.
Els més importants i reconeguts autors de la tragèdia van ser Èsquil, Sòfocles i Eurípides que, en diversos moments històrics, van afrontar els temes més sensibles de la seva època.
La tragèdia és una obra teatral que té un final desesperat o trist. Els principals autors de tragèdies van ser Sòfocles, Eurípides i Èsquil.
A la comèdia Epicarm és el primer autor còmic, encara que la comèdia és coneguda sobretot per Aristòfanes
Xaipete!!
Tragèdia en termes generals es refereix a una obra literària usualment teatral que té un final desesperat o trist que el diferència així del drama en el qual el desenllaç pot ser feliç. L’origen cultural de la tragèdia es troba en la Grècia antiga en els cants i danses ditiràmbics en honor del déu Dionís.
Xaipe¡¡
Muy buen apunte¡¡
La tragedia griega es un género teatral originario de la Antigua Grecia. Inspirado en los ritos y representaciones sagradas que se hacían en Grecia y Anatolia, alcanza su apogeo en la Atenas del siglo V a. C. Llega sin grandes modificaciones hasta el Romanticismo, época en la que se abre la discusión sobre los géneros literarios, mucho más de lo que lo hizo durante el Renacimiento.
A la tragedia puedo agregar que:
Es poco lo que sabemos de los autores de la Comedia Antigua, al margen de Aristófanes. Tenemos los títulos de veintisiete comedias de Cratino (c. 520-c. 423 a. C.), quien obtuvo el primer premio seis veces en las Dionisias Urbanas y tres en las Leneas. Aristófanes se burló de él en Los caballeros (424 a. C.) diciendo que la bebida había acarreado su declive. Al año siguiente, Cratino se vengó con su obra Pytine (“la botella”), en la que se metía con las Nubes de Aristófanes. Crates logró tres victorias en las Dionisias Urbanas, la primera en el 450 a. C. Tenemos los títulos de seis de sus obras.
Ferécrates imitó el estilo de Crates y obtuvo premios entre el 400 y el 430 a. C. Tenemos unos diecinueve títulos de obras suyas.
Eupolis representó su primera obra en el 429 a. C.; obtuvo el primer premio tres veces en las Leneas y al menos una vez en las Dionisias Urbanas. Murió poco después del 415 a. C.
De todos los mencionados, los dos más importantes después de Aristófanes, según los griegos, fueron Cratino y Eupolis.
Otros autores de comedia contemporáneos de Aristófanes fueron Aristónimo y Amipsias.
Xaipete!
El teatre grec va tenir els seus orígens al segle VI a.C en les festes dionisíaques que se celebraven en honor al déu Dionís.
Aquestes festes religioses s’efectuaven a la ciutat, al voltant de la segona setmana de març i als afores, (les Dionisses dels Camps) cap a setembre. Duraven cinc dies, el primer dedicat a la processió, el segon a la representació de cinc comèdies i els tres últims es dedicaven a una competició de tragèdies. Cada dia un escriptor representava 03:00 tragèdies prèviament seleccionades per alts funcionaris. Les obres eren seleccionades per un jurat en concurs públic; els poetes havien de presentar tres tragèdies i un drama. El vencedor rebia com a premi una corona d’or i llorers.
Era un espectacle a l’aire lliure. Començava al matí i seguia fins a la posta de sol. El nombre d’actors, mai va arribar a ser més de quatre; el cor el formaven 15 persones en les tragèdies i 24 a les comèdies. No hi havia actrius: els papers femenins eren ocupats per homes. Els actors treballaven en un escenari, que era una mena de plataforma tancada cap enrere per un mur. Vestits amb robes sumptuoses a les tragèdies i vulgars per a les comèdies; els actors es posaven una màscara amb trets exagerats amb la qual cosa la veu adquiria major sonoritat.
He volgut buscar un autor molt representatiu dels dos generes més coneguts:
LA TRAGÈDIA
ESQUIL ( 525-456 A.C )
És considerat el creador de la tragèdia grega. Es va inspirar en els temes de la mitologia : només en una de les tragèdies porta a les escenes altres esdeveniments : Els Perses, que té com a assumpte la derrota soferta per aquests en les Guerres Mèdiques. Els seus personatges són déus que encarnen passions tempestuoses , éssers sobrehumans dominats per una força irresistible , la ” Fatalitat ” ; que els arrossega a cometre crim després crim. Parlen un llenguatge carregat de metàfores ; però la força tràgica de les escenes impressiona i entusiasma els oients.
obres :
Els Perses, Els Set contra Tebes , Agamèmnon , Les Coéforas etc.
LA COMÈDIA
ARISTOFANES ( 445-385 A.C ) És el més celebrat autor d’aquest gènere. Famós pel seu conservadorisme . Preferia la monarquia a la democràcia, i les idees filosòfiques i teològiques establertes , a les noves idees dels sofistes. obres : Lisístrata (la seva obra més famosa ), Els Cavallers, Els Núvols , La Pau, Els Ocells, Les Granotes , L’Assemblea de les Dones, Les Vespes , Les Acamienses , Tesmoforias etc.
Xaipe!
El teatre va sorgir quan va començar la decadència de la poesia lírica , un gènere propi de l’aristocràcia, els poemes es recitaven o cantaven en petits cercles . Davant d’això, la el teatre es representava davant de tot el poble .Per tant, és un gènere popular emmarcat dins de la polis . La fi de la polis va suposar també la desaparició d’aquest gènere. Hi va tenir especial importància el teatre a la Magna Grècia i Sicília, el cas millor conegut és el d’Atenes. Hi havien comèdies i tragèdies, havent-se originat, en un principi, com a improvisació tant la tragèdia com la comedia. A la tragèdia hi destacaven Èsquil, Sòfocles i Eurípides.
El teatre té l’origen en les celebracions religioses populars i està lligat al culte del déu Dionís. Aristòtil atribueix l’origen de la tragèdia al cant líric, i el de la comèdia als cants fàl.lics, tot i que teories modernes relacionen l’origen de la tragèdia amb al culte als morts i el de la comèdia les escenes de tipus grotesc.
Les escenes teatrals tenen lloc des d’un principi a l’aire lliure i les parts principals del teatre eren:
– Les grades: reservades pel públic.
– L’orquestra: una pista de sorra rodona, limitada per les grades.
– L’escena: L’única part edificada amb decoració fixa.
– El prosceni: Una mena de cornisa no gaire ample.
– Les portes d’accés: a banda i banda del prosceni.
Els grecs, que eren molt aficionats al teatre van construir molt teatres, els més famosos va ser el de Dionís a Atenes i els d’Epidaure i Dodona.
Més tard, es van crear els concursos dramàtics, els quals presentaven poetes tràgics i còmics. Finalment es triaven dos guanyadors, segons el veredicte de cinc jutges escollits a sort.
S’atorgaven tres premis per la tragèdia i altres tres per la comèdia: un pel poeta, un altre per el corega (ciutadà que es feia càrrec de les despeses) i un altre pel protagonista.
L’origen del teatre grec es troba en les celebracions religioses populars relacionades amb el culte al déu Dionís. La tragèdia és atribuida per Aristòtil al ditirambe, un cant líric per honorar Dionís. El mateix filòsof, però relaciona l’origen de la comèdia als cants fàl·lics, anteriors al culte d’aquest déu. Sigui com sigui, els poetes van anar desenvolupant els versos dels cants fins a construiur obres amb més pes.
Les representacions teatrals s’originen en un context cultural i social on els mites tenen un gran pes. La necessitat d’honrar i rendir culte als déus, en aquest cas Dionís, fa néixer el gènere teatral que avui dia encara perviu, encara que amb una intenció diferent. Per això mateix no és estrany que sigui un gènere popular farcit d’elements mitològics ben coneguts per tots els públics.
Els teatres més famosos de l’antiga Grècia eren:
-Teatre de Dodona
És un teatre clàssic construït a l’Antiga Grècia durant el regnat de Pirro , en grec Πύρροςτης Ηπείρου. El rei Pirro d’Epiro, el va construir al segle III aC.
-Teatre de Delfos
El teatre de Delfos és un dels més ben conservats de tot el món grec. Va ser construït al segle IV en pedra calcària de la muntanya Parnàs i tenia capacitat per a 5.000 espectadors. Es troba en els voltants del Temple d’Apol·lo.
-Teatre d’Argos
Era un teatre que podia albergar 20.0000 espectadors.De l’edifici escènic grec només queden els fonaments, identificats després de la remoció del edifici romà
-Teatre d’Epidaure
És un teatre antic de Argòlida, edificat al segle IV a. C. per acollir les Asclepeia , concurs en honor del déu metge Asclepi . És el model de nombrosos teatres grecs.Els seients d’honor estaven ricament decorats; també cal destacar l’altar que hi havia en honor al déu Dionís.
-Teatre Dionís
Va ser el major teatre de l’antiga Grècia, situat a la part oriental del vessant sud de l’Acròpolis d’Atenes i formant part dels temples de Dionís.Fou construït durant el segle IV aC, amb una capacitat per a 17.000 espectadors.
-Teatre Odeó d’Herodes Àtic
És un edifici per a audicions musicals construït l’any 161 gràcies a la gran fortuna del cònsol romà d’origen grec Herodes Àtic, que el va fer construir en memòria de la seva dona, Ànnia Regil·la.
El teatre grec neix en un context popular, raó per la qual podem trobar mites allà on en busquem. Específicament, va molt lligat al culte del déu Dionís.
A partir d’aquests cultes i d’aquest teatre popular s’ha creat un dels grans gèneres literaris que més consumim en el segle XXI (juntament amb la poesia i la novel·la).
El teatre té l’origen en les celebracions religioses populars i està estretament lligat al culte del déu Dionís Aristòtil atribueix a l’origen de la tràgedia al ditirambe, cant líric en honor a Díonis, i el de la comèdia, als cants fal·lics, precedents del culte dionisíac.
El teatre com a nou gènere neix a l’Antiga Grècia en una època on el culte als déus i la religió eren fonamentals. Neix amb la finalitat del culte a Dionís i gràcies a que ells van incorporar les representacions teatrals nosaltres avui en dia seguim gaudint d’aquest.
Era tant clar que es va començar a fer pel culte al déu Dionís que fins i tot Aristtòtil ho explicava fent referència a la tragèdia i a la comèdia.
El teatre a Grècia se situa entre el 550 aC i 220 aC, època la qual les polis gregues van anar caient a les mans dels romans. Per una banda té l’origen en les celebracions religioses populars amb molta relació al déu Dionís. Per altra banda, Aristòtil atribueix l’origen del teatre de la tragèdia, origen que actualment es vincula als morts i també atribueix el teatre de la comèdia.
L’any 394 a. C. hi havia a Roma algun tipus de representació teatral, si bé semblen ser pantomimes d’autors etruscos. En els segles IV i III a. C. van triomfar dos tipus de comèdies romanes: les phylaces, representades per actors amb màscares i robes embuatades per a donar un major efecte grotesc amb arguments basats en la vida quotidiana i amb origen probablement en la Magna Grècia; i les farses atelanas de Atella, d’origen campano, comèdies amb personatges estereotipats fixos, parodiant tragèdies i situades en petites viles d’Itàlia; derivava de la comèdia nova grega.
L’inici de la història del teatre a Roma sol datar-se en el 240 a. C., quan Libi Andrónico va presentar en els escenaris una tragèdia i una comèdia gregues traduïdes al llatí. Els primers escenaris i teatres eren de fusta i fins i tot no eren permanents i fixos, sinó que es desmuntaven en finalitzar les representacions; a vegades es van utilitzar els circs per a representar obres de teatre.