Peter Shaffer s’inspirà a escriure Equus el 1973 després de llegir als diaris sobre un crim perpetrat per un adolescent que va treure els ulls a sis equins amb un punxó. L’escena macabra fou prou poderosa com per portar el dramaturg anglès a escriure un relat fictici sobre les causes que portaren el jove a perpetrar el damnatge. El relat de Shaffer se’ns presenta com un text gairebé detectivesc, una aproximació íntima a la figura del jove Alan Strang (Lluís Arruga) a través de les converses tingudes amb el seu psicòleg, Martin Dysart (Carles Fígols) en les quals, fent ús dels principis de la psicoanàlisi i la psicopatologia, fan referència a les passions i desenganys més personals del jove i, alhora, als diversos personatges que conformen el text. Equus és una història sobre la fascinació sexual i religiosa que exerceix un cavall en un noi de 17 anys i el procés de curació en un hospital psiquiàtric.
Un relat que ens condueix fins a l’escena del crim i que ens ofereix moments d’intensitat poètica, repulsió, joc i acció en el que no deixa de ser un retrat naturalista de la nostra pròpia societat.
Val a destacar l’adaptació dramàtica de Denís Fornés i l’excel·lent escenografia d’Ainoa Guilera i el treball de David Abrodos fins al punt que Andreu Lahoz, amb el treball de Mamen Alcàzar, sembla un cavall, Diamant.
Equus de Peter Shaffer és un dels grans clàssics teatrals del segle XX i també hi trobem amb referents clàssics, a més dels indirectes, gràcies al pare de la Lola Fígols (l’alumna de Grec 2 que tamb participa en el making off) hem pogut gaudir del text amb refeències clàssiques que ell mateix interpreta a l’obra.
DYSART: Aquella nit vaig tenir un somni molt eloqüent. Jo era
un sacerdot a la Grècia d’Homer. Duia una ampla màscara d’or, de trets nobles i barba, com l’anomenada Màscara d’Agamèmnon. Dret, a tocar d’una gran pedra rodona, amb un esmolat ganivet a la mà, oficiava un sacrifici extraordinàriament important. Les víctimes eren cinc-centes criatures que formaven una corrua que travessava la plana de terra rogenca d’Argos. Al meu costat, dos sacerdots, també amb màscares, fabulosament forts, aferraven una criatura rere l’altre i la llançaven sobre la pedra. I, amb una habilitat que fins i tot a mi em meravellava, jo els hi clavava el ganivet, els obria de dalt a baix fins al melic, tallava els budells, els hi extreia, calents, fumejants. Els sacerdots examinaven les formes que adoptaven, com si volguessin desxifrar un jeroglífic. Però el que ells no sabien era que jo començava a sentir una nàusea que, amb cada víctima, es feia més intensa. Darrera la màscara, la meva cara era lívida.
Jo sabia que, si aquell parell s’adonaven de la meva aflicció i dels meus dubtes sobre la utilitat d’aquella feina repugnant, jo seria la propera víctima. I aleshores, naturalment… la maleïda màscara començava a relliscar… ells m’arrencaven el ganivet de la mà… I em vaig despertar.
————————————————–
(FRANK se separa d’ells i s’asseu amb posat fatigat.)
ALAN (bregant amb el mot): Equitació…
DORA: Li vaig explicar que la paraula venia d’equus, que en llatí vol dir cavall. Aquesta paraula el fascinava. Suposo que perquè mai s’havia topat amb dues us plegades.
ALAN (amb delit): Equus![youtube]https://youtu.be/AGXqhW53VBk[/youtube]
Aquest cap de setmana encara es representa al Teatre de La Massa de Vilassar de Dalt, s’estrenarà el 10 de novembre a Tarragona i es podrà veure de l’’1 al 24 de febrer (2019) al Teatre Gaudí de Barcelona
No us la perdeu, tot i que hàgiu llegit el llibre o vist la pel·lícula del 1977.
