Reprenem el fil de les hipòtesis plantejades en aquesta recerca per tal de valorar-ne els resultats obtinguts:
Ofereix la cartellera teatral de Barcelona obres amb referents clàssics? Rotundament sí.
[youtube]http://youtu.be/e8aLwy5MLuc[/youtube]
Malgrat això, el que més predomina són les adaptacions modernes com El somni d’un nit d’estiu, obra que William Shakespeare, amant de la cultura grecollatina, es va basar en el mite clàssic de Píram i Tisbe. Timó d’Atenes també tracta d’una altra adaptació de Shakespeare, el qual pren com a referent Vida Alcibíades de Plutarc i el diàleg de Llucià, Timó, el Misàntrop. A més a més, aquesta obra està ambientada en l’actualitat, igual que en el cas de Dido reloaded / Go, Aeneas, go!, on observem que els creadors d’aquesta òpera líquida de cambra mitjançant un mite clàssic, Dido i Eneas, han transportat als personatges a l’actualitat.
Però aquestes dues obres no són les úniques traslladades. A Tot pels diners. Cleòpatra, l’Ivàn Morales pren el símbol de l’emperadriu Cleòpatra i la transporta a les Vegas, una referència molt actual; altre cop, a partir d’un referent clàssic es reescriu una història basada en la modernitat. I el mateix passa a Bartolomé encadenado, que tracta de la versió moderna de Prometeu encadenat, obra d’Èsquil. Aquesta funció barreja dos conceptes: el suïcidi de Dimitris Christoulas l’any 2012, un veterà grec que es negava a viure menjant de les escombraries, juntament amb una obra clàssica. Per modernitzar l’obra l’Olimp dels Déus és substituït pel Banc Mundial. José Sanchis Sinisterra, director de l’espectacle, va decidir que cada any representarien una obra teatral a partir d’un tema contemporani barrejat amb el teatre grec.
La representació Mots de ritual per a Electra és una altra l’adaptació escrita el 1958 per Josep Palau i Fabre a París, on va exiliar. L’autor pren aquest referent clàssic per recuperar la cultura perduda a l’època d’exili. A més a més, relaciona aquest mite amb l’actualitat en què Palau i Fabre vivia, així podia tractar temes d’exili, resistència interior i exterior durant el franquisme. Lucrècia, també és una obra adaptada pel menorquí Joan Ramis i Ramis, que es va inspirar en un episodi del llibre de Tit Livi: Ab urbe condita.
D’altra banda trobem funcions amb referències indirectes com a Els homes són de Mart i les dones de Venus. Aquest és un clar exemple perquè el nom ho diu explícitament -Mart i Venus-, però si ens fixéssim més hi trobaríem milers d’obres que incorporen referents clàssics, tot i així, caldria veure-les i examinar-les detenidament.
La feina d’Eugenio Navarro també és de gran mèrit. Prendre com a referent la Guerra de Troia per culturitzar els més petits de la casa mitjançant l’espectacle El cavall de Troia i la petita Helena amb ombres xineses, és tot un repte. Tot i així, l’Eugenio, com diu a l’entrevista que em va concedir, tenia ganes des de fa temps de prendre un referent clàssic, així pot ensenyar cultura clàssica als nens d’una manera entretinguda i divertida, que més es pot demanar?
L’actor i contaire Arnau Vilardebò que es decanta, més aviat, a explicar mitologia mitjançant un monòleg, en el qual afegeix un toc humorístic i actual; d’aquesta manera, aprenem mitologia mentre passem una bona estona, com a Ese Sísifo o 88 infinits.
Paradoxalment a tots aquests casos també trobem companyies que representen les obres clàssiques el més fidel possible. La companyia teatral Dionisos, va representar La mort d’en Sòcrates, basada en un fet històric real, el judici del filòsof grec Sòcrates. Aquest espectacle intenta ser el més fidel possible a l’Apologia de Sòcrates: utilitzen la vestimenta coetània, el llenguatge, les expressions corporals, etc., és a dir, no pretenen modernitzar l’obra. També hi trobem companyies com Producciones Imperdibles que representen obres clàssiques. Amphitrion, comèdia representada a Barcelona en el Teatre Gaudí, encara que també pretenen reflectir l’època en la qual Plaute es basa, incorporen humor contemporani, característic de les comèdies.
A través de la recerca a Cartellera Teatral, s’ha reflectit que el teatre grecollatí a la cartellera teatral de Barcelona es manté viu, però es decanten, més aviat, a prendre els referents i relacionar-los o inclús incorporar-los a l’actualitat, que no pas dur a terme una representació tal qual va ser escrita a l’època clàssica. Els clàssics no passen mai de moda, són sempre vigents ja que s’actualitzen i s’adapten als nou temps. Els directors, guionistes i tots aquells que es dediquen al món teatral, prefereixen apropar-se a un públic poc culturitzat mitjançant les obres; busquen que s’identifiquin amb allò que es representa, per això s’allunyen dels tòpics clàssics, ja que tendeixen a ésser més rebuscats i obliguen a l’espectador a passar més temps reflexionant. El públic busca el riure fàcil i el passar-s’ho bé. Per això, prenen referents per tal d’incorporant-los en l’època contemporània, de manera que siguin formats senzills, amb o sense missatge; intenten entretenir als espectadors una estona i que no es preocupin de buscar una interpretació diferent a què l’obra reflecteix. A més a més, l’alt preu de les funcions influencia molt a l’hora d’anar al teatre des de la pujada de l’IVA cultural. D’aquesta manera, s’eviten les funcions que tindran pocs espectadors, ja que sense públic no hi ha teatre.
Però, excepcionalment encara trobem companyies que es dediquen a recuperar clàssics. Tot i així, aquestes companyies no són professionals, són, més aviat, amateurs, o no són procedents de Barcelona. Es tracten de companyies independents que intenten recuperar els clàssics per no perdre el fil de la cultura procedent del bressol de la nostra civilització.
