Per què? Por qué? Why?… no, no sóc MOU. Ja sabem perquè ha guanyat el Barça.
Aquest post no vol parlar de futbol si no de les causes de la crisi. Poso a continuació les respostes a aquests "perquès" a partir d’enllaços i vídeos d’economistes com Arcadi Oliveras.
Sigui com sigui val la pena anar pensant en els motius per saber on estan le solucions.
I tant que en tenim, aquests dos enllaços mostren quines són les alernatives a la crisi. I el vídeo de l’economista Arcadi Oliveras parla del decreixement com alternativa.
Llegeixo avui a La Vanguardia un molt bon article de Manuel Castells: #Wikiacampades
Cito a continuació un paràgraf que crec que resumeix el sentit:
"Podrán salir de las plazas, para volver periódicamente a ellas, pero no saldrán de las redes sociales y de las mentes de quienes participan. Ya no están solasy han perdido el miedo. Porque descubrieron nuevas formas de organización, participación y movilización que desbordan los cauces tradicionales de los que una parte de la sociedad, y la mayoría de los jóvenes, desconfían. Partidos e instituciones tendrán que aprender a vivir con esta sociedad civil emergente. Si no, se irán vaciando desde dentro conforme los ciudadanos vayan pasando de las wikiacampadas a esa democracia en red aún por descubrir en una práctica colectiva que tiene su raíz en cada persona."
La prova aquesta nit amb la celebració de la copa d’Europa del Barça, tal com diu Castells: " La no violencia es un principio básico asumido por todos"
Aquest matí m’he llevat amb la notícia a la ràdio del desallotjament de la Plaça Catalunya. Al principi les notícies eren confoses, només es volia netejar la plaça? Però a mida que passava el temps era evident que era un desallotjament en tota regla.
Les imatges del que ha passat avui ho diuen tot:
Ara bé, el més important de tot, és que la resposta pacífica però ferma i contundent de tornar de nou a la Plaça han fet que la reivindicació tingui encara més força.
I és que la filosofia dels "INDIGNATS" és ben clara: l’esperança per sobre de l’exasperació, pensar en un món millor i lluitar per ell, fer xarxa i organitzar-se buscant alternatives….
Tot llegint a Hessel interpreto que en Felip Puig té forces actituds israelianes (entenguis el govern israelià que oprimeix als palestins és clar):
"He constatat, i no sóc l’únic, la reacció del govern israelià davant
el fet que cada divendres els ciutadans de Bil”id Van, sense llançar
pedres, sense utilitzar la força, fins al mur contra el qual protesten. Les
autoritats israelianes han qualificat aquesta marxa de “terrorisme noviolent”.
No està malament… Cal ser israelià per qualificar de terrorista
a la no-violència. Cal estar molest per l’eficàcia que té la
no-violència per suscitar el suport, la comprensió i la sustentació de
tots els adversaris de l’opressió."
La plaça torna a estar plena, la indignació és més gran i la resistència pacífica un lema per a tots i totes.
Cal que continuem lluitant. Per cert, si voleu demanar la dimissió d’enFelip Puig….
Avui
he estat a Plaça Catalunya. Tenia ganes de veure (i viure) de prop
l’ambient de l’acampada i compartir també la meva indignació.
Aquests
dies pels mitjans es parla molt d’aquest moviment, he sentit parlar a
favor i en contra, igual que els polítics: n’hi ha qui s’apunten al
carro, n’hi ha qui ho critiquen….
Sigui
com sigui val la pena explicar què està passant, més que res per
aquells que diuen que és un moviment que no té les idees clares, o
que no saben el que volen, o que volen tenir un maig…. com si tots
l’haguéssim tingut!
D’entrada
diré que és, com bé diuen els qui hi són a la plaça,un
moviment pacífic:
La
gent va amb els seus fills, s’improvisen jocs i espais per a nens i
nenes. També hi ha molta gent que va caminant tranquil.lament o que
en cercle (molts cercles!) es posen a xerrar i debatre. Hi ha
sobretot molta tranquil.litat.
També
es respira il.lusió… i no la del Mas del Polònia. Il.lusió
per pensar en una nova societat, pel canvi, per una transformació…
Tal com hem pogut llegir en el díptic d’avui:
“Estem
aquí perquè volem una nova societat que doni prioritat a la vida
per sobre per sobre dels interessos polítics i econòmics”.
Debat. Aquesta
és la gran paraula. Mentre vas passant per Plaça Catalunya et vas
trobant amb molts grups de gent, uns parlen de propostes, altres
organitzen, altres fan debats sobre el canvi… però tot amb molta
tranquil.litat.
Transformació.
No accepto als articulistes de torn que es troben amb la necessitat
d’etiquetar el que està passant. Només sabem que està començant i
que la capacitat de transformació dependrà de la quantitat de gent
que pugui recolzar el que està passant, o que ens poguem anar
sumant.
“Ens
uneix el malestar per unes vides precàries per les desigualtats,
però sobretot ens uneix una vocació de canvi.”
I
lluita, perquè cal lluitar i es pot fer pacíficament. Perquè
es pot fer aconseguint que les persones siguem les protagonistes de
la lluita i no d’altres que s’erigeixen com als nostres
representants,… personatges de l’espècie anomenada política i que
viuen amb una "pasta" considerable a partir de les nostre
retallades. Hi ha una frase que he sentit a Plaça Catalunya i que
crec que ens ha de fe reflexionar: “Ser alcalde no és un ofici, és
un servei”. Lluita i protagonisme són dos
conceptes que van del tot lligats al moviment 15-M, o acampadaBCN, o
democracia real ja…
“Apostem
perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi”.
Després
d’haver-me passat per Plaça Catalunya me’n ric dels que encara
pensen que els que estan allà, no saben el que volen. Jo també ho
vull, ho vols tu?
Després de tot un curs treballant el projecte Fora Muralles amb la ràdio ha arribat el moment de la trobada presencial: Diferents escoles de Ciutat Vella s’han trobat a les biblioteques "Andreu Nin" del Gòtic, "Sant Pau i Santa Creu" del Raval i "La Fraternitat" de la Barceloneta per explicar-se històries i contes.
Ha estat molt bonic, però sobretot, ha estat una mostra més que projectes com la ràdio a les escoles ajuden a trencar el mur de la incomunicació. Tots junts fem Ràdio Ciutat Vella.
"Atrapats en sèpia" és el títol que els nens i nenes de la classe van decidir posar a la pel.lícula que hem fet aquest curs.
Des de principi de curs volíem enfocar el treball del vídeo a partir del que volíem treballar de la història de l’escola, ja que aquest curs hem celebrat, i encara ho estem fent, el seu 75è aniversari.
Teníem molt clar que un fet com aquest de celebració ens permetia poder fer una bona investigació. Volíem que els nens i nenes fossin els autors i protagonistes del seu aprenentatge i que alhora poguessin descobrir fets històrics d’una manera molt vivencial, i és per aquest motiu que la fòrmula que vam triar vas ser la de la WEBGIMCANA.
Es tractava que els nens i nenes investiguessin la història de l’escola tot analitzant documents i objectes antics (fotografies, documentals, llibres, estàtues, la façana de l’escola…) i entrevistant a testimonis de la història recent, és a dir a exalumnes que per cert, vam localitzar pel facebbok.
I és que una cosa porta a una altra. De les entrevistes que els alumnes van fer als exalumnes va sorgir la idea que el vídeo pogués explicar com era l’escola a l’època franquista. Va ser necessari saber escoltar i saber preguntar per extreure dades, però sobretot poder transformar la informació rebuda en un producte diferent: un vídeo que pogués mostrar diferents escenes del que va ser aquell moment.
Pels nostres alumnes ha estat com fer un viatge al passat, han recollit objectes antics per poder fer l’ambientació i s’han posat en el paper i evidentment, han comparat el passat i el present i han pogut fer les seves valoracions.
Això si, també han valorat el procés de treball i són molt conscients del que han fet i del que han aprés, aquesta presentació és el fruït de les seves valoracions. Tots els esquemes els vam fer a partir de les seves intervencions, són esquemes grupals.
Una de les coses que més valoren és que han après a col.laborar… i ben segur que són conscients que aprenen els uns dels altres.
Aquest reconeixement s’afageix a l’orgull que senten els nens i nenes per la feina ben feta, i per què no dir-ho?, a l’orgull que sentim les mestres perquè els nens i nenes ens continuen ensenyant i demostrant que treballar en equip és la millor forma de fer les coses. I és que en aquest cas, com en tants altres, aquest treball és fruït del treball d’un equip de mestres que ha col.laborat amb les tutores per poder tirar endavant el projecte: ajudant en l’ambientació, aportant idees, estan amb els nens i nenes….
Amb els nens i nenes de l’escola treballem dins el projecte del Kiosk Jove. Aquest curs hem fet especial seguiment de la notícia de la creació del manifets "Justícia i respecte" que va provocar la mort del jove Badre Benhasaine.
El passat divendres 15 d’abril, tot just abans de les vacances de Setmana Santa el barri del Raval va fer el seu homenatge a Badredine Benahsaine, mort el 2 de desembre de 2010 sense haver rebut l’assistència mèdica que necessitava i un tracte deporable en alguns mitjans de comunicació.
Com a conseqüència d’aquest maltracte diverses entitats del Raval vam promoure un manifest: Manifest del Raval: Justícia i respecte que va aconseguir tenir molt ressó i va fer que els mitjans de comunicació expliquessin la vertitat del que va passar, així com demanar disculpes a la família.
La ràbia que tenien els joves del barri va ser a més a més, canalitzada i treballada pels educadors i educadores del Raval que han ajudat als nois i noies a transformar la ràbia en esperança.
És així com el passat dia 15 d’abril de 2011, amb l’homenatge a Badre: "Badre, sempre amb nosaltres", els nois i noies del Raval han pogut expressar el seu sentiment i demostrar alhora, l’esperança que el barri té i necessita.
"Break Dance, guitarres, cant coral, percussió, Hip Hop. I tot el que se m’escapa. Dalt de l’escenari, es va demostrar que la ràbia per una ambulància que va arribar massa tard el fatídic dia, havia quedat transformada en il·lusió. La impotència de veure com els mitjans s’havien encebat de prejudicis i estereotips a l’hora de cobrir la notícia de la seva mort, va ser convertida en força, serenor, creativitat. I que, en aquell punt de trobada que és la Plaça Folch i Torres, es tornaven a ajuntar el jovent del barri, “com a Badre li hauria agradat”, afegien els seus companys."
Deixo a continuació la cançó i la lletra de la cançó que un dels seus amics li va dedicar a l’homenatge, una cançó on també podem escoltar al Badre dir en un acte que va organitzar XAMFRÀ: "Porque siempre estamos habalndo de la crisis, bombas, guerras y un poquito de buen rollo estaría bien".
La lletra:
"Juego 01 b.x barrio chino, juego a lo que quieras estoy bien decidido no me importaría perderme en el camino ya no es lo mismo desde que se fue mi amigo es mucho camino lo que hemos recorrido primero la infancia y ahora la distancia es muy triste esto que nos a ocurrido espero que estés bien allí donde te has ido muchas lágrimas son las que han caído amigos y familia están todos unidos todas mis ilusiones han disminuido no tengo esperanza así que estoy jodido
Necesito respirar aire libertad necesito un momento de tranquilidad necesito desaparecer de este mundo necesito desconectar tan solo un segundo mi objetivo es profundo no hago nada mas que pensar en ti no puedo olvidar el día en que te perdí cada día cada noche son muy largas tristes amargas s’he te echa de menos de mi parte por lo menos cada vez quedamos menos menos mal que ya nos veremos.
Escucha cual es la respuesta de mis errores tras el aburrimiento busco mis diversiones así que aparta contempla y ve mis ilusiones por que dentro de nada surgiré con intenciones tan eficaz como la lucha por la paz expresar mis sentimientos ya no pido mas se que algún día me despertare y con la rima de estos labios me reencontraré pero con la mente en blanco no sabré que hacer contemplando lo que siento escrito en el papel hay muchas historias que nos coinciden muchas consecuencias ante lo que deciden el rap es un milagro por eso nos siguen nosotros lo soltamos si ustedes lo piden
La gente normalmente suelen criticarnos vienen hasta aquí solamente para juzgarnos vienen a decir que esto es de locos como este barrio solo quedan pocos sentimiento de un hermano nunca olvidado siempre recordado ante lo que haya pasado nunca pasaras a formar parte de un pasado estando a nuestro lado hermano.
Mi corazón no tiene salida sentimientos comprimidos llenos de heridas busco la esperanza de esta vida busco ser feliz a base de mentiras el amor no es un chiste es lo mas bonito que ahora existe es único es lógico es especial en el mundo es critico todo es muy difícil las cosas se complican despertarse en otro mundo exactamente igual todo se repite eso no es normal tu podrás lograrlo eres del raval no tengas miedo relájate recuerda lo que sientes y rebélate intenta alcanzar tu limite esto es un adiós bay Badre cuídate."
Derechos de autor: Mohamed Lakjah
Anna Pérez
Mestra Tic-Tac -TEP (De les tecnologies de la Informació i l'aprenentatge a les que promouen l'empoderament i participació).
