El debat sobre els aliments transgènics no és nou en absolut, ni està prop d’estar tancat. Entre els partidaris i els contraris s’intercanvien arguments que van des de la seguretat alimentària i els possibles riscos per a la salut humana, els perills de la introducció de noves espècies i la disminució de la biodiversitat, fins la millora a les collites que podria ajudar a combatre la sequera o la fam o a lluitar contra malalties.
Una mostra d’aquesta discussió s’escenifica en les següents cartes publicades entre els anys 1997 i 1998 al diari El País. Els protagonistes són Daniel Ramón Vidal, aleshores coordinador nacional de Ciència i Tecnologia d’Aliments del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), per una banda, i Gregorio Álvaro Campos, biotecnòleg, professor del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Castella-la Manxa (UCM) i membre d’Aedenat (Asociación Ecologista de Defensa de la Naturaleza) i Jorge Riechmann, politòleg, professor de la Universidad de Barcelona i membre del Departament Confederal de Medi Ambient del sindicat Comissions Obreres, per altra banda.
Els aliments transgènics, per Daniel Ramón Vidal
En les últimes setmanes hem assistit a un ressorgir de les campanyes de diversos col·lectius ecologistes en contra dels anomenats aliments transgènics. La línia argumental és comuna: menjar-los és perillós, provoquen problemes en el medi ambient i només beneficien a les transnacionals que els produeixen. Què hi ha de cert? Cal entendre primer què són aquests aliments: productes biotecnològics en l’obtenció dels quals s’han utilitzat tècniques d’enginyeria genètica. Des del punt de vista conceptual res de nou en la tecnologia d’aliments, ja que des dels inicis de la història s’ha fet ús d’una grollera eina genètica, l’encreuament sexual i la posterior selecció. Tècnicament, una cosa molt diferent, ja que amb l’enginyeria genètica podem modificar un únic gen del genoma d’un animal o una planta comestible. Són segurs per a la salut? Si ens atenim a criteris científics són tan segurs, si no més, que qualsevol del supermercat. Donada la tecnologia genètica, coneixem millor els canvis introduïts en una patata transgènica que en una varietat tradicional d’aquest vegetal obtinguda per millora clàssica. Però a més, per poder ser comercialitzada aquesta patata transgènica ha de superar llargues proves de laboratori encaminades a delimitar la seva composició i demostrar la seua falta de toxicitat. Només llavors podrà ser venuda. No són proves rutinàries o trivials. En el cas del tomàquet MacGregor, el primer aliment transgènic comercialitzat, l’empresa productora va haver de fer desenes d’assajos durant més de quatre anys fins a tenir el permís. I el més important per al consumidor espanyol: així serà amb tots els que es comercialitzen, ja que després de l’entrada en vigor del Reglament de la CE s’estan creant comitès de científics independents que supervisaran la seua bondat higienicosanitària. Davant d’aquest control exhaustiu recordem que tot aliment tradicional obtingut per millora clàssica no necessita aquestes proves, i no obstant això ningú aixeca la veu, tot i que no sapiguem quantes parts del seu patrimoni genètic hem canviat. Exigim com a consumidors el mateix nivell de control per a tots els aliments, siguen transgènics o no.
