El debat sobre els aliments transgènics no és nou en absolut, ni està prop d’estar tancat. Entre els partidaris i els contraris s’intercanvien arguments que van des de la seguretat alimentària i els possibles riscos per a la salut humana, els perills de la introducció de noves espècies i la disminució de la biodiversitat, fins la millora a les collites que podria ajudar a combatre la sequera o la fam o a lluitar contra malalties.
Una mostra d’aquesta discussió s’escenifica en les següents cartes publicades entre els anys 1997 i 1998 al diari El País. Els protagonistes són Daniel Ramón Vidal, aleshores coordinador nacional de Ciència i Tecnologia d’Aliments del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), per una banda, i Gregorio Álvaro Campos, biotecnòleg, professor del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Castella-la Manxa (UCM) i membre d’Aedenat (Asociación Ecologista de Defensa de la Naturaleza) i Jorge Riechmann, politòleg, professor de la Universidad de Barcelona i membre del Departament Confederal de Medi Ambient del sindicat Comissions Obreres, per altra banda.
Els aliments transgènics, per Daniel Ramón Vidal
En les últimes setmanes hem assistit a un ressorgir de les campanyes de diversos col·lectius ecologistes en contra dels anomenats aliments transgènics. La línia argumental és comuna: menjar-los és perillós, provoquen problemes en el medi ambient i només beneficien a les transnacionals que els produeixen. Què hi ha de cert? Cal entendre primer què són aquests aliments: productes biotecnològics en l’obtenció dels quals s’han utilitzat tècniques d’enginyeria genètica. Des del punt de vista conceptual res de nou en la tecnologia d’aliments, ja que des dels inicis de la història s’ha fet ús d’una grollera eina genètica, l’encreuament sexual i la posterior selecció. Tècnicament, una cosa molt diferent, ja que amb l’enginyeria genètica podem modificar un únic gen del genoma d’un animal o una planta comestible. Són segurs per a la salut? Si ens atenim a criteris científics són tan segurs, si no més, que qualsevol del supermercat. Donada la tecnologia genètica, coneixem millor els canvis introduïts en una patata transgènica que en una varietat tradicional d’aquest vegetal obtinguda per millora clàssica. Però a més, per poder ser comercialitzada aquesta patata transgènica ha de superar llargues proves de laboratori encaminades a delimitar la seva composició i demostrar la seua falta de toxicitat. Només llavors podrà ser venuda. No són proves rutinàries o trivials. En el cas del tomàquet MacGregor, el primer aliment transgènic comercialitzat, l’empresa productora va haver de fer desenes d’assajos durant més de quatre anys fins a tenir el permís. I el més important per al consumidor espanyol: així serà amb tots els que es comercialitzen, ja que després de l’entrada en vigor del Reglament de la CE s’estan creant comitès de científics independents que supervisaran la seua bondat higienicosanitària. Davant d’aquest control exhaustiu recordem que tot aliment tradicional obtingut per millora clàssica no necessita aquestes proves, i no obstant això ningú aixeca la veu, tot i que no sapiguem quantes parts del seu patrimoni genètic hem canviat. Exigim com a consumidors el mateix nivell de control per a tots els aliments, siguen transgènics o no.
Són els transgènics un risc per la natura? Els seus detractors ho pensen, sobretot els vegetals transgènics. D’una banda argumenten que pot produir-se una transferència del gen modificat des de la varietat transgènica a espècies salvatges, amb la consegüent ruptura de l’equilibri ecològic. Aquests fenòmens de transferència es poden produir en la natura amb una freqüència extraordinàriament baixa, però no nul·la. Per això cal un control sobre l’alliberament d’aquestes espècies transgèniques. Però el lector ha de saber que aquest control es fa, i que qualsevol alliberament a l’ambient de plantes transgèniques implica una sol·licitud prèvia avaluada i seguida per un comitè d’experts. D’altra banda són diversos els grups ecologistes que opinen que fer servir varietats vegetals transgèniques pot amenaçar la biodiversitat. Si repassem la història veurem que els majors atemptats contra la biodiversitat alimentària els cometem els consumidors cada dia. Fa 300 anys a Lleida hi havia dues dotzenes de varietats comestibles de pomes. Avui només dues, i sense haver aplicat tècniques d’enginyeria genètica. Els motius són clars: el consumidor ha exigit un determinat patró organolèptic de poma i el productor ha esbiaixat seus cultius per satisfer-lo. Són els transgènics un factor addicional que puga incrementar aquesta tendència? No hi ha motiu racional que ho indique, però no hem d’abaixar la guàrdia. El problema de la biodiversitat és de tots, i sobretot incumbeix als científics. Per això, i no per la producció de transgènics, hem de conscienciar als conciutadans de la preservació de la biodiversitat, i afavorir crear i mantenir col·leccions de cultius i bancs de germoplasma, tasca en la qual moltes vegades es troba a faltar el suport de determinats grups ecologistes.
És clar que les companyies productores de transgènics busquen un benefici per la seua venda. Algunes van comentar al seu dia que els transgènics solucinarien la fam al món. Sens dubte una maldestra campanya publicitària, ja que és evident que aquest problema té solució sense enginyeria genètica, simplement amb un millor repartiment dels excedents alimentaris. A l’altre flanc, els opositors als transgènics exposen que el mercat de llavors transgèniques estarà en mans d’unes poques transnacionals, amb el consegüent risc de monopolis. Saben en mans de quantes companyies hi ha la venda de llavors no transgèniques? En mans de les mateixes que han tingut la capacitat i l’atreviment d’invertir en R+D. Com en el cas dels automòbils, no més de dues dotzenes de companyies. En resum, és evident que les repercussions econòmiques dels transgènics, com les de tot desenvolupament tecnològic, són importants i en certa manera impredictibles. Però és important acabar aquesta reflexió econòmica indicant al consumidor que no tot el desenvolupament de transgènics es fa en laboratoris privats. Hi ha centres públics, amb finançament públic, que investiguen en aquesta producció. El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) és un clar exemple. En els seus laboratoris s’han desenvolupat aliments transgènics que resolen problemes per agricultors i ramaders. Valga com a mostra un llevat transgènic que evite problemes al sector. Els qui en centres públics investiguem la producció de transgènics assistim a un enfrontament entre dos grups: les multinacionals productores i les de l’ecologia. El nostre deure com a funcionaris públics és explicar al consumidor que paga el nostre sou la realitat científica, perquè decideixi. Per desgràcia a Espanya és fàcil de dir, però difícil de fer. Què ven més, una notícia sobre una campanya publicitària d’oposició a un producte o un judici científic raonat?
Llegeix l’article original en castellà: “Los alimentos transgénicos” (El País) »
Val més prevenir que curar, per Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann
Daniel Ramón Vidal, en el seu article “Els aliments transgènics” (El País, 20 de desembre de 1997), realitza una encesa defensa dels aliments manipulats genèticament intentant convèncer que són “científicament segurs”. Aquest text no és només una rèplica a l’article de Ramón Vidal que conté el que segons el nostre parer són importants imprecisions i omissions científiques, sinó que també exposa les raons per les quals diferents sectors de la societat (científics, consumidors, ecologistes, sindicalistes, agricultors ….) creiem que els aliments obtinguts per manipulació genètica ara per ara estan molt lluny de ser segurs. Aliments obtinguts per manipulació genètica (transgènics o recombinants) són aquells que procedeixen d’organismes en què s’han introduït gens d’altres espècies mitjançant l’enginyeria genètica. Per a la introducció de gens forans a la planta o en l’animal comestibles cal utilitzar com a eina el que en enginyeria genètica s’anomena un vector de transformació: “paràsits genètics” com plasmidis i virus, sovint inductors de tumors i altres malalties, com sarcomes, leucèmies… Encara que normalment aquests vectors es “mutilen” al laboratori per eliminar les seues propietats patògenes, s’ha descrit l’habilitat d’aquests vectors mutilats per reactivar-se, podent generar nous patògens. A més, com a vectors porten moltes vegades gens marcadors que confereixen resistència a antibiòtics com la kanamicina (gen present en el tomàquet transgènic de Calgene) o l’ampicil·lina (gen present en el blat de moro transgènic de Novartis), resistències que es poden incorporar a les poblacions bacterianes (en els nostres intestins, a l’aigua o al sòl). L’aparició de més soques bacterianes patògenes resistents a antibiòtics (un problema sobre el qual l’OMS no deixa d’alertar) és un perill per a la salut pública impossible d’exagerar.
Si bé l’enginyeria genètica és una eina potentíssima per a la manipulació dels gens, actualment hi ha un gran buit de coneixement sobre el funcionament genètic de la planta o animal que s’ha de manipular. Quins gens s’activen i es desactiven al llarg del cicle vital de l’organisme, com i per què ho fan? Com influeix el nou gen introduït en el funcionament de la resta del genoma? Com altera l’entorn l’encesa o l’apagada dels gens de la planta conreada? Actualment, totes aquestes preguntes es troben, en gran mesura, sense resposta. La introducció de gens nous en el genoma de l’organisme manipulat provoca alteracions impredictibles del seu funcionament genètic i del seu metabolisme cel·lular, i això pot comportar: a) la producció de proteïnes estranyes causants de processos al·lèrgics en els consumidors (estudis sobre la soja transgènica de Pioneer van demostrar que provocava reaccions al·lèrgiques, no trobades en la soja no manipulada), b) la producció de substàncies tòxiques que no estan presents en l’aliment no manipulat (als Estats Units, la ingestió de l’aminoàcid triptòfan, produït per un bacteri modificada genèticament, va donar com a resultat 27 persones mortes i més de 1.500 afectades), i c) alteracions de les propietats nutritives (proporció de sucres, greixos, proteïnes, vitamines …).
Els perills per al medi ambient són fins i tot més preocupants que els riscos sanitaris. L’extensió de cultius transgènics posa en perill la biodiversitat, estimula l’erosió i la contaminació genètica, i potencia l’ús d’herbicides. Segons un informe de l’OCDE, el 66% de les experimentacions de camp amb cultius transgènics que es van realitzar en anys recents van estar encaminades a la creació de plantes resistents a herbicides. Aquest és el cas de la soja transgènica de Monsanto, resistent a l’herbicida Roundup, que produeix la mateixa multinacional. L’Agència de Medi Ambient dels EUA considera que aquest herbicida d’ampli espectre ha posat a la vora de l’extinció una gran varietat d’espècies vegetals dels EUA, i també és considerat un dels herbicides més tòxics per a microorganismes del sòl, com fongs, actinomicets i llevats. Una altra de les preocupacions fundades sobre els cultius transgènics és la possible fuita dels gens transferits cap a poblacions de plantes silvestres relacionades amb aquests cultius mitjançant el flux de pol·len: ja han estat ben documentades nombroses hibridacions entre gairebé tots els cultius i els seus avantpassats naturals. La introducció de plantes transgèniques resistents a plaguicides i herbicides en els camps de cultiu comporta un elevat risc que aquests gens de resistència passen, per pol·linització creuada, a males herbes silvestres emparentades, creant-se així “malíssimes herbes” capaces de causar greus danys en cultius i ecosistemes naturals. Al seu torn, aquestes plantes transgèniques, amb característiques noves, poden desplaçar espècies autòctones dels seus nínxols ecològics. L’alliberament d’organismes modificats genèticament al medi ambient té conseqüències sovint imprevisibles i incontrolables. Hi ha massa perills reals per afirmar que aquests aliments són segurs. Ara per ara, la comercialització d’aliments transgènics és un acte irresponsable que converteix els consumidors en cobais humans, i a la nostra insubstituïble biosfera en un laboratori d’alt risc. A Europa, el debat està obert. El desembre de 1996 va arribar a Barcelona el primer carregament de soja transgènica procedent dels EUA, entre les protestes dels grups ecologistes. Enquestes realitzades en nombrosos països han revelat un rebuig generalitzat al consum d’aliments transgènics per part de la població. Les autoritats de la UE estan patint una enorme pressió per part del Govern dels EUA i de les multinacionals agroquímiques per aconseguir una legislació laxa que no pose cap tipus de restricció als cultius i als aliments transgènics. S’intenta que països com Luxemburg, Itàlia i Àustria, que havien prohibit el blat de moro transgènic de Novartis, tornen enrere sobre la seua decisió. Els vegetals transgènics es comercialitzen barrejats amb els normals, i a més les companyies es neguen a l’etiquetatge distintiu, de manera que el ciutadà està indefens i sense possibilitat d’elecció. L’interès crematístic i monopolístic de les multinacionals agroquímiques no és la millor garantia per a la nostra seguretat alimentària, la nostra salut ni la habitabilitat de la biosfera.
Des del moviment ecologista i les organitzacions sindicals creiem necessari promoure un ampli debat social sobre els aliments transgènics. Les multinacionals agroquímiques, amb el beneplàcit dels respectius governs, eludeixen el debat i apliquen la violència dels fets consumats quan s’adopten -sense participació democràtica- les decisions que introdueixen aquests aliments en els nostres mercats, les nostres cuines i els nostres estómacs sense el nostre consentiment. Massa grans opcions tecnològiques han mostrat en el passat recent el seu potencial de catàstrofe (DDT, vaques boges, Txernòbil…) com per permetre’ns cap ingenuïtat. Les tristes experiències passades aconsellen prudència extrema perquè no puga passar cap “Txernòbil biotecnològic”. No ho diem animats per cap intenció anticientífica, volem ciència però amb prudència, i sobretot, més democràcia, també per decidir sobre les polítiques científiques i tecnològiques.
Llegeix l’article original en castellà: “Más vale prevenir que curar” (El País) »
Rèplica sobre els aliments transgènics, per Daniel Ramón Vidal
Jorge Riechmann i Gregorio Álvaro van publicar un article amb matisos tècnics titulat “Val més prevenir que curar” (El País, 4 de febrer), en resposta a un article meu (“Els aliments transgènics”, El País, 20 de desembre de 1997). Com a científic no crec que la millor manera d’entaular un debat sobre temes tècnics siga a través d’un diari, però els senyors Riechmann i Álvaro fan al començament d’aquest article una al·lusió a la meua tasca professional que m’obliga a respondre’ls. Els científics vivim de la nostra credibilitat, per això considero que aquests autors, en opinar que el meu article està ple de “importants imprecisions i omissions científiques” sense enumerar-les cometen una falta de rigor. En canvi jo afirmo que l’article “Val més prevenir que curar” està ple d’errors, però a diferència d’ells els vaig a enumerar i comentar a continuació. D’entrada convé aclarir que un aliment transgènic no és el que ells defineixen. Els aliments transgènics no només són aquells en què s’ha introduït un gen provinent d’una altra espècie per mitjà de l’enginyeria genètica, perquè hi ha casos descrits en la literatura on el que s’ha fet és silenciar o canviar l’expressió de gens de l’organisme modificat sense afegir DNA d’una altra espècie. La manca d’informació que els autors tenen sobre el que és un aliment transgènic augmenta a mesura que s’aprofundeix en la lectura del seu article. Així, el dir que per construir aliments transgènics s’utilitzen “vectors de transformació paràsits genètics sovint inductors de tumors i malalties, com sarcomes, leucèmies” és incorrecte, tot i que unes poques línies després s’intente matisar amb la frase “encara que normalment es mutilen al laboratori”. El lector ha de saber que cap dels aliments transgènics comercialitzats fins ara conté un gen que cause o estiga d’alguna manera lligat a leucèmies o sarcomes. És cert que alguns d’ells contenen fragments d’un plasmidi que produeix un creixement tumoral en plantes denominat el “tuor” de l’agalla del coll, una malaltia exclusivament vegetal. Per cert, que quan mengem algun vegetal amb aquesta malaltia, cosa molt freqüent, ingerim diversos milions de còpies d’aquest plàsmid sense que per descomptat desenvolupem un càncer, ja que no tenen efecte en els animals. Però és que, a més, i com ells matisen, en els aliments transgènics tots els gens responsables d’aquest fenotip han estat eliminats i, per tant, és impossible que es desenvolupe la malaltia vegetal. Capítol a part mereix la reflexió sobre les resistències a antibiòtics. Els autors de l’article pinten un panorama desolador pel que en ingerir un aliment amb un gen de resistència a un antibiòtic, la flora del nostre estómac es tornarà immediatament resistent al mateix amb el consegüent problema de salut pública. No parlem d’aparició de resistències per presa inadequada d’antibiòtics, sinó d’aparició de les mateixes per transferència de gens entre espècies. Doncs bé, malgrat els molts estudis realitzats, els científics encara no hem pogut demostrar la transferència d’aquests gens entre bacteris en l’estómac, molt menys des d’un tros d’aliment en digestió a un bacteri. Una mica més: els autors apel·len a l’Organització Mundial de la Salut per donar idea de la gravetat del problema de les resistències a antibiòtics. S’obliden, o desconeixen, alguna cosa: l’OMS va celebrar l’any 1993 un seminari d’experts per estudiar el problema dels gens marcadors de resistència en aliments transgènics. Entre les conclusions d’aquesta trobada es pot llegir la següent: “La presència de gens marcadors “per se” en aliments no constitueix un problema de salut” (Health aspects of marker gens in genetically modified plants, Unitat de Salut Alimentària de l’OMS, pàgina 17). Tanmateix, els últims desenvolupaments d’aliments transgènics, gràcies a l’aplicació de noves tècniques, tendeixen a eliminar els marcadors de resistència, un altre aspecte no comentat en l’article que analitzem.
Es podrien enumerar moltes més imprecisions, però la brevetat mana. És d’especial rellevància el comentar que no hi ha una sola dada experimental que indique que els 27 morts i els 1.500 malalts de la síndrome de eosinofília-miàlgia al qual els autors fan referència s’haja degut no ja als aliments transgènics, sinó ni tan sols a l’enginyeria genètica. Tot el contrari, les dades apunten a una impuresa química no eliminada en la purificació del triptòfan. Clamen els autors per un debat social com també ho fem els científics. Però el punt d’arrencada d’aquest ha de ser la realitat científica i un respecte cap als raonaments i la professionalitat dels altres. Em consta l’actitud oberta a aquest debat per part del senyor Riechmann i reitero des d’aquestes línies el meu oferiment personal a qualsevol iniciativa que en aquest sentit es duga a terme.
Llegeix l’article original en castellà: “Réplica sobre los alimentos transgénicos” (El País) »
Els aliments transgènics, com gairebé tot, tenen els seus perills. Tot i això veig positiu que la comunitat científica en segueixi creant, sempre i quan singui seguint les normatives establertes i prenent les mesures de seguretat necessaries. Pel que fa a la biodiversitat, crec que els transgènics gairebé no són una amenaça, ja que com molt be ha dit Daniel Ramón Vidal els que més mal fem sóm els mateixos conumidors comprant només aquelles varietats de fruita que més bon aspecte o sabor tenen.
Per altra banda, Gregoria Àlvaro Campos i Jorge Riechman defensen els seus arguments d’una manera més agresiva i alarmista. Es veritat que no sabem al cent per cent fins a quin punt afectaran els altiments transgènics al media ambient, però crec que això no és motiu per deixar d’experimentar i investigar en la linea que s’ha estat fent fins ara. Tot i això estic d’acord que existeix la possibilitat que les grans empreses que produeixen transgènics intentin crear una mena de monopoli per tal de controlar gran part dels cultius del món, amb el principal objectiu d’aconseguir el màxim benefici econòmic, com ja ha passat en altres sectors. Això ens faria més dependents dels grans poders econòmics. També és veritat que els transgènics i la majoria de científics no en tenen la culpa.
La polèmica amb els OMG segueix després de molts anys de debat. Després de llegir les cartes publicades al diari El País entre 1997 i 1998 per part dels respectius autors, estic totalment d’acord amb Daniel Ramón Vidal. Com ell bé esmenta en la seva primera carta, els productes transgènics, que són aquells que han estat modificats genèticament, són iguals de segurs que qualsevol altre producte del supermercat. És més, aquests productes transgènics passen per controls molt exhaustius durant un període de temps prou llarg com per afirmar que no hi ha cap perill en la seva comercialització. En canvi, els productes clàssics i tradicionals no ho fan. Així doncs, estic d’acord en la proposta i exigència que fa en Daniel: que tots els aliments, transgènics o no, passin pels mateixos controls. En quant si són perillosos per la natura i afecten a la biodiversitat, en aquestes proves que es realitzen als productes transgènics ja es té en compte qualsevol risc que puguin aportar com per exemple les transferències dels gens modificats a altres espècies. Per tant, els productes transgènics no són els que afecten més directament en la biodiversitat sinó que també ho fan els consumidors triant d’alguna manera aquells productes més bons de manera que els agricultors deixen de cultivar altres espècies per tal de satisfer l’interès dels ciutadans. En Daniel a més explica que sí que és cert que les companyies productores de transgènics volen beneficis però que també s’investiga amb transgènics en centres públics i es vol tenir als consumidors conscienciats per a que pugen decidir.
En quant a la publicació de Campos i Riechmann, “Val més prevenir que curar”, estic d’acord en que els productes haurien de ser etiquetats de manera que el consumidor pugui decidir i ser conscient d’allò que està comprant. Però molts dels seus arguments demostren la falta d’informació, com diu Daniel a “Rèplica sobre els aliments transgènics”. Campos i Riechmann fan referencia a que per obtenir els OMG s’utilitzen vectors de transformació paràsits genètics sovint inductors de tumors i malalties, tot i que després es mutilen al laboratori, així com també diuen que la introducció de nous gens pot comportar riscos com malalties o transferències de gens de resistència. Crec que per tots aquests motius i altres que se’ns pugen ocórrer (els quals els científics ja tenen en compte) es duen a terme tots els control que abans hem esmentat que es realitzen per tal de que els transgènics pugen ser comercialitzats sense cap perill sanitari ni ecològic.
Personalment, estic totalment d’acord amb Daniel i estic a favor de l’ús de transgènics, sempre que sigui un ús responsable i destinat a l’aportació de beneficis o a la resolució de problemes importants que puguin ser tractats amb transgènics, ja sigui per als humans o per altres espècies del planeta.
Irina
Tot començant m’agradaria felicitar tots els autors que s’esmenen i que han fet aquestes cartes d’argumentació i contraargumentació per l’estructura que han dut a terme, res més lluny de la seva posició a favor o en contra dels transgènics.
Pel que fa a la meva opinió personal, em posiciono a favor dels transgènics pels motius que esmenaré a continuació i també fer una mena de ‘mini-rèplica’ a la carta d’en Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann. Ambdós autors constaten que la plantació d’aliments transgènics ressistents amb certes ressistència promou si més no a l’ús d’herbicides i la ‘contaminació gènica’. D’una banda, vull clarificar que el mal ús que se’n pugui donar als herbicides no es deriva del propi aliment transgènic, sinó als encarregats del cultiu, ja que una fumigació concentrada a una zona localitzada no té perquè repercutir en espècies veïnes.
D’altra banda, considero incorrecte i imprecís el terme contaminació gènica com a procés de transferència horitzontal de gens, ja que certament els casos de transferència de gens entre eucariotes, tan animals, com vegetals, com els eucarions que hi pertanyen, són bastant precaris. Si més no, és cert que aquest procés té bastanta ocurrència en procariotes, especialment en bacteris, i també és cert que el fet de produir bacteris recombinants pot produir soques amb ressistències. Ara bé, suposo que no es pot rebatre el fet que naturalment els bacteris estan esdevenint ressistents i cada cop en un índex de més elevat, ja sigui per mutacions puntuals o per negligències humanes a l’hora d’ingerir els antibiòtics, amb poca incidència dels bacteris recombinants, els quals es veuen controlats en tot moment en els laboratoris. Així, no seran en un futur no llunyà aquestes eines de manipulació genètica que emprem per a fabricar aquests transgènics l’única via per a a fer front la ressistència bacteriana? És un altre motiu de reflexió.
Finalment, i sense anar més enllà, tant pels que defensem l’ús dels transgènics, els quals no podem assegurar que siguin segurs amb certesa, com els detractors, els quals no poden vincular-los a problemes sanitaris, opino que cal donar un vot de confiança i conscienciar a la població dels beneficis que se’n deriven del seu ús. L’ús i la comercialització dels transgènics ha estat limitada durant les darreres dècades pels seus ‘possibles’ efectes negatius per a la salut. Ara bé, m’agradaria fer una reflexió si aquesta n’és la principal causa per a agències com Greenpeace per anar-hi en contra: si anem en contra d’uns productes amb uns beneficis clars i sense efectes negatius demostrables científicament, per què no s’ha reprimit l’ús de l’urani com a font d’energia ? Sabem que té efectes positius evidents, ja que probablement no estaria fent aquest incís si no fos per l’energia que n’obtenim, però també escau dir que els inconvenients observables són si més de la mateixa índole o pitjors que els beneficis.
‘Cal que la societat s’impregni de ciència tan o més com la ciència s’impregna i vetlla per la societat, únicament així els opositors es veuran afeblits davant la realitat’.
Eric Matamoros
Al meu entendre la majoria de persones no vol fer ús d’aliments transgènics ja que no saben exactament en què consisteixen.
Jo personalment, no estic en contra d’ells ja que crec que és un gran avenç i, encara que no siguem conscients de si poden tenir efectes negatius en nosaltres, el que demostren de moment és que són alguna cosa mitjanament positiva.
Dic mitjanament, perquè penso que és edivent el fet que un aliment no manipulat serà millor per a la nostra salut i, jo no consumiria habitualment aquests aliments perquè els considero una cosa ”antinatural”.
Per la meva opinio penso que aixo que diu al començament del text és verdaer, que tenen que passar varios controls antes de surtir al mercat perque si per exemple no tingues tants de controls, si surtigues un aliment trangenic perjudicial que pogues aportar alguna enfermetat. Per altra banda entenc que la gent pugue tindre temor dels aliments trangenics perque mai se pot saber que pot surtir de aquesta barreja genetica.
Tot i no ser una estudiant de ciències, sempre tendeixo a estar d’acord amb els científics per la facilitat de poder aportar proves en els seus arguments, com bé ho fa Daniel Ramón Vidal en la seva rèplica. En canvi, en el segon text es pot apreciar la manca d’informació, basant-se els autors doncs en rumors que molts grups ecologistes han estès per tal de crear indecisió en el consumidor respecte a la veracitat de la ciència. Vivint en un món on les pel·lícules de ciència-ficció poc a poc es van fent real (com, per exemple, les impresores 3D), entenc que la gent puga arribar a tenir “por” de la tecnologia, com en el seu dia es va tenir por a volar en avió a arrel de l’accident que va tenir lloc fa menys d’un any prop dels Pirineus. Tot i això, no hi estic d’acord amb l’afirmació que, perdent tota l’objectivitat necessària quan es parla d’un tema científic, diuen Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann al dir “les tristes experiències passades aconsellen prudència extrema perquè no puga passar cap “Txernòbil biotecnològic”. Crec que totes les vides que ha pogut salvar la ciència, no és just que sols es recordiguen els casos en que, desgraciadament, el resultat no va ser l’esperat.
Tornant al tema dels transgènics, jo hi estic d’acord amb el seu ús. Un altre tema és l’etiquetzació, dels aliments, cosa la qual jo crec que s’hauria de fer tant en animals transgènics com en els no transgènics. Al igual penso sobre els llargs processos pels que han de passar els aliments transgènics per a poder ser comercialitzats, crec que també s’haurien de fer en els aliments no transgènics.
Així doncs, jo estic d’acord amb Daniel Ramón, el qual es basa en la ciència i no en les veus del carrer.
Personalment, crec que la majoria de gent o una part d’ella, no volen aquests aliments pel seu nom “transgènics” (ja que la majoria de gent no saben ben bé el que són i potser tenen por per si acàs passés alguna cosa amb aquests aliments “modificats”).
Jo estic parcialment d’acord amb l’ús dels transgènics ja que crec que ens poden aportar beneficis, com per exemple el tractament de la diabetis amb l’obtenció d’insulina transgènica, pero també tenen els seus defectes. La pol·linització dels insectes produeix contaminació transgènica en les especies no transgèniques.
A llarg termini, no es pot saber els efectes de les alteracions ja que per a aconseguir les mutacions genètiques s’han de alterar els gens mijançant les radiacions, etc., així que encara seria precipitat treure conclusions sobre els efectes positius o negatius d’aquest tipus d’aliments en nosaltres, les persones.
No estic d’acord amb els arguments de Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann, ja que com diu Daniel Ramón Vidal al seu article tenen una manca d’informació sobre que és un aliment transgènic.
En canvi, sí que estic d’acord amb Daniel Ramón Vidal, perquè dona arguments com molt convincents per estar a favor dels aliments transgènics, com per exemple al deixar clar que els 27 morts i els 1.500 malalts de la síndrome de eosinofília-miàlgia al qual fan referència Álvaro Campos i Jorge Riechmann, no és degut als aliments transgènics, és degut a una impuresa química no eliminada en la purificació del triptòfan.
Després d’haber llegit aquests comentaris, continuo sent fidel als transgènics ja que tinc molts més arguments per posicionar-me a favor que no pas en contra. A més crec que la diferència entre obtenir una patata classica, tal i com explicava Daniel Ramón en el seu artícle no s’allunya tant a com s’obté un transgènic o recombinant; tot i això aquests últims els podria arribar a considerar més “saludables” ja que han de passar moltes més proves per poder accedir al comerç. És cert que no és sap si a llarg termini aquests poden arribar a perjudicar-nos però pel moment ens poden aportar altres tipus de propietats o potenciar, en alguns casos, les ja existents.
Realment puc entendre aqustes persones que estan en contra d’aquest tipus de recombnats, però és obvi que si no entens ni coneixes part del funcionament de l’enginyeria genètica i per tant estàs mal informat no pots basar-te en res clar i personalment crec que no haurien d’entrar en aquest debat (parlo a nivell urbà).
Estic d’acord amb l’ús dels transgènics i bàsicament s’ha de partir des d’un punt de vista on la ciència formí part, ja que necessitem detallar i comprovar si aquest és correcte.
Utilitzar aliments transgènics pot potenciar alguns punts febles de la industria alimentaria, ja que les collites que sofreixen alguns problemes amb les plagues es podrien eliminar i inclús aquells animals que no produeixen suficients proteïnes podrien duplicar la seva producció.
Finalment vull concloure amb el que afirma Daniel Ramon, els productes transgènics passen per diferents provés abans de sortir al mercat, aportant més seguretat al consumidor i assegurant que no hi hagui cap problema amb l’aliment.
Abans de llegir els articles ja estava decantada a favor dels aliments transgènics però desprès de llegir-los encara ho estic més.
Primer perquè tal i com diu D. Ramon:
“Des del punt de vista conceptual res de nou en la tecnologia d’aliments, ja que des dels inicis de la història s’ha fet ús d’una grollera eina genètica, l’encreuament sexual i la posterior selecció.”
És a dir, els aliments transgènics no tenen perquè haver-se fet en un laboratori modern amb les ultimes tecnologies (que es el que molts pensen), un aliment transgènic pot haver estat creat a partir de la pròpia naturalesa creuant gens de diferents espècies fent que n’aparegui de nou.
A part, ells mateixos donen l’evidència de que no tenen ni idea del procés que ha de passar per a que un aliment sigui transgènic amb les preguntes que ells fan:
“Quins gens s’activen i es desactiven al llarg del cicle vital de l’organisme, com i per què ho fan? Com influeix el nou gen introduït en el funcionament de la resta del genoma? Com altera l’entorn l’encesa o l’apagada dels gens de la planta conreada? Actualment, totes aquestes preguntes es troben, en gran mesura, sense resposta.”
Abans de posar-se a favor d’una opinió o d’una altra, s’ha de saber de què tracta el tema, i tenir prou informació com per a parlar-ne, i més abans de començar a fer un debat
Ja ho diu D. Ramon a la segona carta:
La manca d’informació que els autors tenen sobre el que és un aliment transgènic augmenta a mesura que s’aprofundeix en la lectura del seu article.
Estic completament d’acord en la utilitació dels transgènics i crec que a l’hora d’opinar el més important es partir d’unes bases científiques i per tant demostrades. Així , es pot opinar d’una manera racional i tenint en compte l’evolució tecnologica que hi ha present i no creuren’s el primer que es llegix, s’ha de constrastar.
Penso que l’ús d’aliments trangènics és un gran avanç ja que avança unes posibles males collites entre altres coses, i es bo pel fet de que es pot controlar millor els conreu.
També afegeixo, que possiblement aquestes proves en aliments trtansgènics en un futur poden ser la salvació de malalties gràcies a l’experimentació de introduir un tros d’ADN en unes certes característiques.
Finalment això em fa repleantejar si en un futur, aquestes persones que estan en contra dels transgenics, tinguesin una malaltia també estarien en contra d’una solució a las eva maltia?
Des del meu punt de vista, després d’haver llegits els textos estic d’acord amb la informació i arguments que ens proporciona Daniel Ramón Vidal perquè a més d’aportar arguments convincents, respon i desmenteix els arguments de Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann. Segons els quals els transgènic són un greu perill per a la salut i, això és molt important perquè al desmentir els seus arguments podem percebre que els transgènics no són un problema per a la salut sinó tot el contrari.
Penso que l’enginyeria genètica ha estat un gran avenç científic que, sent estudiat amb molta cura, pot solucionar greus problemes com el de la fam mundial, o pot arribar a curar malalties que fins ara semblen incurables. Tenint una mentalitat progressista, penso que estudis futurs acabaran per refutar arguments antitransgènics com els dels senyors Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann.
Els aliments transgènics han estat, estan i estaran dins de les nostres vides, lo que provoca diferents opinions com les que es poden veure als articles esmentats anteriorment.
Després d’haver llegit els articles puc dir que estic a favor de que hi hagin aliments transgènic, seguin els arguments de Daniel Ramón Vidal he pogut convencem més, com és el fet de que hi hagin moltes proves prèvies per a poder donar l’aprovat, fent-ho així més segur; però m’agradaria dir que part de la negació a aquest aliments es per la connotació negativa que avui en dia encara se li dona a la paraula “transgènics” sense saber bé el que és.
Personalment no estic cent per cert d’acord amb els aliments transgènics, ja que avui en dia ha arribat a un cert punt que no sabem si el que mengem es transgènic o no i per l’altra cara els aliments transgènics no tenen el mateix gust que els naturals, és a dir els ecològics. El que vull dir es que s’ha parlat molt sobre els efectes dels transgènics en la salut humana. Avui dia no hi ha cap estudi científic sever, que haguí trobat cap efecte negatiu associat a la introducció d’un producte transgènic.
Per l’altra part degut a l’augment ràpid de la superfície de cultiu dedicat als transgènics en tot el planeta s’ha de considerar com un índex clar del seu èxit definitiu,és a dir ja que l’ésser humà fa un excés de consum del producte degut a l’alimentació excessiva personal…Mengem més del que necessitem. Tot i que com diu en Daniel Ramon, els productes transgènics passen per diferents provés abans de sortir al mercat i no hi ha cap perill.
Per començar, m’agradaria dir que en certa part em fa ràbia no poder ésser imparcial en temàtiques com les tractades en els textos anteriors. Com a estudiant de ciències, sempre tenedeixo a decantar-me per les argumentacions científiques, com si defenses a “capa y espada” els ideals del grup al que pertanyo.
Ara bé, partint d’aquesta imparcialitat m’agradaria, ara sí, comentar certs punts tractats en aquests textos.
Primerament, crec que la problemàtica recau en la manca d’informació de la gent que opina. Aquesta, tal i com m’ha passat a mi abans de començar a llegir, prefereix observar una imatge catastròfica que fa referència als transgènics, que llegir-se un estudi científic o quelcom sobre aquests. La peresa, la manca d’actitut crítica i/o el sensacionalisme ens porten molt cops a adoptar com a verídic quelcom que veíem per Internet o pels mitjans de comunicació quan, primer ens hauríem d’informar en profunditat del tema per després formar la nostra pròpia opinió.
Per altra banda, quan en el segon text fan referència a que la introducció transgenic pot danyar un ecosistema, m’agradaria afegir que la introducció d’una altra espècie d’origen natural també pot ésser perjudicial per a un sistema. Si més no, no cal anar molt lluny per trobar-nos en el cas del cargol poma.
A més a més, en aquest mateix text s’empra la frase: “Massa grans opcions tecnològiques han mostrat en el passat recent el seu potencial de catàstrofe (DDT, vaques boges, Txernòbil…)”, la qual em sembla desproporcionada i molt sensacionalista, que busca, mitjançant la demagogia, crear por en el lector per a què rebutgi els transgènics. Segons el meu parer, aquesta resulta una mesura desesperada per suplir la presència d’arguments sustanciables.
Finalment, també trobem una oració semblant al parlar dels 27 morts i els 1.500 malalts de la síndrome de eosinofília-miàlgia. Ara bé, aquests varen ser un grup reduit de persones comparat amb els 318,9 milions de persones que viuen als Estats Units. I aquest fet es pot comparar al nombre de persones que ha resultat afectades pels efectes secundaris dels medicaments. Ara bé, no per això les persones deixen de prendre l’aspirina, però sí que sembla un argument vàlid a l’hora de parlar de transgènics.
Després d’haver llegit aquests articles, he reforçat la meva opinió a favor dels aliments transgènics. Tot i que Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann donen molts arguments en contra dels transgènics, com a lector, no m’han semblat força convincents, ja que considero que no acaben ben bé de definir els seus conceptes. En canvi, Daniel Ramón Vidal ja m’ha convençut des del principi, on diu que els aliments transgènics reben molts més controls sanitaris. I a banda d’això, crec que els aspectes negatius que pogué tindre u aliment transgènic, com ara una reacció al•lèrgica, no es poden comparar amb totes les avantatges que aquests aliments podrien proporcionar si fossin globalitzats.
Què ven més, una notícia sobre una campanya publicitària d’oposició a un producte o un judici científic raonat?
Aquesta pregunta formulada pel senyor Daniel Ramón Vidal, ha sigut la que possiblement m’ha cridat més l’atenció de les tres cartes ja que per desgràcia, en molts de casos és la primera opció.
Jo no tenia una opinió a favor ni en contra sobre aquests aliments, però després de llegir aquestes cartes he tingut una idea molt més clara. Daniel Ramón Vidal dona uns arguments amb molt de pes i molt interessants en la primera carta, a la segona, els senyors Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann, també donen arguments però crec que no estan prou fonamentats i a més a més en la tercera carta, molts d’aquests són falsejats.
Crec que abans de criticar tant els transgènics, com bé es diu a la primera carta, s’hauria d’informar a la població amb arguments sòlids i desprès com diuen a la segona, fer l’ús de la democràcia ja que aquesta no es pot dur a terme si la població no té la informació necessària per tenir la seva pròpia opinió.
Personalment, estic d’acrod amb l’ús dels aliments transgènics, ja que com diu en Daniel Ramon, els productes trangènics passen per diferents provés abans de sortir al mercat i a més a més, la recombnació genètica es una tècnica que s’utilitza des de fa temps amb l’encreuament de dues espècies.
Per iniciar la meva argumentació respecte al tema, no voldria fer-ho sense remarcar l’ambigüitat d’aquesta temàtica ja no només en l’àmbit social, sinó que també en l’àmbit científic. Personalment penso que és un tema díficil de tractar a causa de que no s’han obtingut fins la data dades suficients per valorar al 100% el funcionament dels transgènics. Però al ser una pesona de mentalitat científica estic amb Daniel Ramon, una mentalitat progressista, que té en compte els possibles problemes que la creació d’aliments transgènics pot tindre però pensa que són una bona alternativa per seguir evolucionant i millorant les nostres condicions de vida.
Jo estic totalment d’acord amb l’ús dels transgènics. No els veig per a res un perjudici per a la salut, sinó tot el contrari. Crec que ens poden aportar molts beneficis, com per exemple el tractament de la diabetis amb l’obtenció d’insulina transgènica, o com es posa d’exemple en les anterior notícies, l’obtenció de panís transgènic amb resistència a plagues. L’únic punt en contra que li veig és el fet de que poden contaminar cultius ecològics, i això és un perjudici per al pagès. Per tant, crec que s’hauria de controlar molt bé l’espai on es conreen els transgènics i fer tot el possible per no hibridar altres cultius.
En definitiva, crec que els transgènics són una opció molt favorable per als consumidors, per això se’ls ha d’informar bé sobre què són i com actuen per no estar desinformats i no creure’s a qualsevol persona que els pugui enganyar dient-los qualsevol barbàrie (com les que es diuen a la notícia “val més prevenir que curar”).
Personalment he de dir que tinc arguments a favor però també en contra sobre els aliments transgènics.
Principalment, em sembla bé, ja que per exemple, fan que els aliments durin més temps, cosa que abans no passava, per tant, ens fan descobrir noves coses.
Per l’altre costat, penso que no està bé ja que els aliments naturals sense haver estat modificats són els millors.
Penso que tant Daniel Ramón Vidal com Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann tenen uns bons arguments per defensar la seva opinió sobre els transgènics. Però, avui en dia i en la situació social en què ens trobem crec que la manera més senzilla de solucionar aquest problema és, deixant de banda els assumptes econòmics, cosa que és molt difícil, donar els ciutadans i consumidors tota la informació possible d’una manera objectiva. Per tant, que mentre les qüestions sanitàries sobre els transgènics estiguin sent investigades, cadascú tingui el dret de saber que conté cada aliment i la llibertat de decidir quins aliments vol consumir.
Els aliments transgènics crec que no son dolents perquè de fet nosaltres tampoc ho notem si son transgènics o no. Simplement es modifica l’adn de una planta per a que el fruit es pugui autoprotegir sobre algun insecte o corc concret.
A part els aliments transgènics no ens perjudiquen perque quan el nostre cos fa la digestió solament extreu les proteïnes i la resta ho expulsa.
Manipular l’adn d’un aliment ens pot ajudar a que sigui mes productiu.
Crec que la polèmica que hi ha dels aliments transgènics es reduiria informant a la gent, perquè quan a una persona li diuen que es manipula l’adn es pensa que es dolent però en ralitat afavoreix l’aliment.
Per una part estic d’acord amb que l’enginyeria genètica modifiqui aliments però tambè veig punts en contra. Estic a favor perquè els aliments transgènics porten menys malalties ja que s’els incorporen propietats que els fan matar insectes, els aporten més proteines, els fan durar més temps i no es fan malbé tan pronte, etc.
Aquests són els principals punts a favor que jo hi veig però com ja he dit tambè en veig en contra,com per exemple: Crec que no només aporten coses bones els aliments transgènics, sinó que si porten elemens per fer-les mes fortes(les plantes) i matar insectes tambè deuen aportar-nos coses negatives a nosaltres. No estic parlant de danys que ens puguin matar, ni molt menys, però si de danys que poden pasar-nos algun tipus de factura en un futur.
Crec que no s’han de deixar de fabricar aliments transgènics ni tampoc s’ha de deixar d’intentar millorar-los i fer-los més saludables per tal d’estar segurs que per molts que en mengem no ens pasaràn factura dintre d’uns anys.
No crec que els aliments transgènics siguin un perill per a les persones ja que quan modifiquem els gens d’una planta li fiquem el bacteri per a que l’infecte, però abans em llevat la part d’añina per a que així nomes infecte el que natros volem. Per una altra part quan natros ens mengem una planta transgènica no podem començar a produir un herbicida o a fer un canvi en el nostre cos ja que no estem unint els nostres ADNs sinó que ens estem alimentant de les seves propietats energètiques, sinó tant sol mingant una planta normal ja tindrien que efectuar-se canvis en el nostre cos.
Per una altra part els aliments transgènics ens poden ajudar a conrear en llocs on abans no es podien ja sigui per contaminació del sòl o perquè es cultivi en llocs on la planta no esta preparada.
crec que aquesta questio sobre els aliments transgenics es un tema que en general a pocs els interesa i que no s’ho qüestionen . A mi la veritat m’ha donat dubtes sobre el que penso. Alguns diuen que es perillos, altres que es segur. Que creure? la meva opinio es que algo de risc en la nostra salut si té. veig que cadascú d’ells com en Daniel, Gregorio i Jorge aporten opinions que et demostren perque creuen que es aixi com ells diuen, i crec ue es defensen molt be cadascú d’ells. l’unica solució que crec convenient es que cadascú te dret a fer el que vulgui. si volen consumir alimens transgenics que ho faiguen. A mes crec que si fos tan perillos no ho consentirien. cada aliment te la seva etiqueta i ho diu ven clar que es el que porta el aliment.
Jo estic d’acord en què les empreses que produeixen aliments transgènics busquin el seu propi benefici, que és inentar vendre el màxim possible. Però quan he llegit que per culpa de la ingestió d’aminoàcid triptòfan van morir 27 persones i també hi havien 1500 persones afectades, i tot això per aconseguir un benefici propi, em pareix una bestialitat. Entenc que vulguin comercialitzar, però tot té un punt.
Estic d’acord amb el Daniel, que diu que la fam al món és per culpa d’un mal repartiment.
A més, la gent és conscient de els aliments que van a ingerir, perquè se suposa que si un aliment és transgènic ho ha de posar a l’etiqueta.
Jo estic d’acord en que hi hagin aliments trangénics.
Estavan molt ben argumentats cada opinó de Daniel Ramón Vidal com els de Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann i cada opinió es respectable.
M’agrada com s’argumenta Daniel perquè apart de que explica tots els avantatges de dels aliments trangénics també es capaç de dir tots els inconvenients.
Però per altra part entenc tots els temors que tenen Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann perquè no es normal que per culpa d’una soja manipulada haguin mort 27 persones i 1500 afectades i es normal que tinguin temó que aixo passi en altres aliments trangénics perquè més val prevenirde lamentar.
I estaria bé que en cada aliment trangénic possin una etiqueta indicant totes les manipulacions que té aquell aliment i que després prenguin la decició els compradors.
Encara que fins i tot no m’agradia que els aliments que m’estic menjan tinguin alguna medicina que no sigui bona per al meu cos.
Han hagut bons arguments que m’han fet dubtar sobre la meva postura, que està en contra dels aliments transgènics, però com diu Daniel Ramón Vidal en “Els aliments transgènics”, es coneix millor els canvis introduïts en una patata transgènica que en una varietat tradicional, i estic d’acord en que que es podria fer un control per a tots dos tipus d’aliments, tot i que sempre serà una “aposta segura”, crec jo, els aliments de varietat tradicional.
També es cert que poden amenaçar la biodiversitat, però com ha dit al seu article, el problema de la biodiversitat es de tots i no hauríem de donar la culpa només als cultius d’aliments transgènics.
No crec que els aliments transgènics puguin solucionar la fam al món, també estic d’acord amb Daniel quan diu que es culpa d’un mal repartiment.
Personalment no m’agrada la idea d’ingerir paràsits genètics, encara que no afectin al meu sistema en cap aspecte. Tampoc m’agrada que es desconegui del tot el funcionament genètic, en aquest aspecte estic d’acord amb Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann en el seu article.
Crec que es podrien comercialitzar sense problemes els aliments transgènics si estigues assenyalat en els productes i la societat pugues elegir si consumir-los o no, ja que actualment no es fa i això provoca descontentament a una gran part de la societat.
Per una part estic d’acord amb Daniel Ramón Vidal al seu article de “Els aliments transgènics” ja que grácies a les modificacions que fan, els aliments poden durar més de temps. Pero per l’altra part, antenc a Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann al seu article “Val més prevenir que curar” ja que, sincerament, he trobat més raons en contra dels aliments transgènics que a favor, com la producció de proteïnes estranyes, la producció de substàncies tòxiques i alteracions de les propietats nutritives. Quan han anomenat que per culpa de la ingestió de l’aminoàcid triptòfan van morir 27 persones i més de 1.500 van ser afectades, m’he sorprés moltíssim, ja que aquesta és una quantitat de persones molt gran i trobo que això no és normal. També m’ha molestat bastant que les multinacionals s’aprofiten en benefici propi d’aquest procès, però suposo que es algo que no es pot canviar.
De tota manera, crec que és bo que gràcies a aquest procés puguem millorar la població, però també trobo que això pot ser perillós per a nosaltres, a partir dels arguments que van donar Gregori Álvaro Campos i Jorge Riechmann. És a dir, crec que es poden produir més aliments transgènics, però que ho facin amb la màxima cura que puguin, per així millorar els nostres aliments i la nostra població, sense posar-nos en perill a nosaltres mateixos.
A mi tan mi és que facin aliments transgènics o no, si els fan es perquè son sans. Però crec que la biotecnologia i la enginyeria genètica perden molt de temps buscant la manera de crear tots els aliments transgènics possibles. Com he llegit en la carta de Daniel Ramón Vidal, l’empresa productora del primer aliment transgènic comercialitzat va estar quatre anys fent proves i assajos. I jo penso, per a que mal gastar tant de temps fen proves amb aquests aliments si també estan els aliments no transgènics que serveixen per al mateix? El cas es que ens alimentéssim, que més dona amb què?
Estic per una part a favor, i per l’altra en contra dels aliments transgenics. Per una part, trobo que els aliments transgenics, son bons perque donen als aliments una serie de ventatjes, les quals farien falta alguns materials per a durles a terme.
Per l’altra part trobo que la posibilitat de que aquests aliments puguen contaminar aliments propers creix cada vegada mes. A part tambe crec que per moltes proves que els facin a aquests aliments, mai se sap el que pot pasar d’un dia per a l’altre. Jo crec que el millor son els aliments naturals, i no cal complicar-se molt mes la vida.
Els aliments transgènics tenen les avantatges de que com son dissenyats per ingenieria genètica, permeten dotar als aliments de propietats especials. Per exemple: resistència a les plagues, major temps de conservació ,etc.Pero també tenen els seus defectes, la pol•linització dels insectes produeix contaminació transgènica en les especies autòctones no transgèniques.
Amb de destacar que al llarg termini no se pot saber els efectes de aquest tipo de alteracions del genoma ya que para aconseguir les mutacions genètiques s’han de alterar els gens per mitjans agressius. Per exemple: amb radiacions ,electricitat ,tòxics ,etc. Seria precipitat traure conclusions sobre els efectes benèfics o nocius d’aquest tipus d’aliments en les persones, pos es una tecnologia molt recent i a pesar de que diguin que es segura ,penso que no esta suficientment provada i que hi ha mes interès en traure-li rendiment econòmic que en la salut de les persones.
La meva opinió sobre aquest tema és un poc difusa, ja que per una part estic d’acord que s’investigui en com millorar els nostres aliments, però em tira enrere l’idea de que encara caminem sobre terreny pantanós, i per l’altra no m’agrada l’actitud de les multinacionals que controlen la majoria de transgènics; M’explico:
Crec que està bé que es desenvolupin maneres de potenciar les qualitats dels aliments si això suposa una millora de vida per a la població, sempre i quan es tingui un mínim de certesa el qual ens asseguri que no pot tenir cap conseqüència negativa ni per a les persones ni per al entorn.
El que em desagrada és que les multinacionals utilitzin aquest potencial per a fins lucratius, i com ja és habitual en la seva forma d’actuar, no tenen miraments ni pel medi ambient que envolta les plantacions de transgènics ni la dels consumidors. Per raons de respecte al consumidor, crec que no etiquetar adequadament els productes que treguin al mercat deixa molt que desitjar per part d’aquestes empreses.
Així donçs, opino que els transgènics s’haurien de desenvolupar ja que podrien millorar la qualitat de vida, però no de la manera que s’està fent actualment
Estic d’acord amb la segona carta de Daniel Ramón Vidal.
Com a científics que són, no crec que la millor manera d’entaular un debat sobre temes tècnics sigui a través d’un diari.
Personalment, aquesta segona carta explica millor el tema en qüestió, ja que, a part de continuar defensant tot el que va dir amb l’anterior carta, ha de demostrar que el que argumenten Jorge Riechmann i Gregorio Álvaro en l’article “Val més prevenir que curar” (El País, 4 de febrer), no es correcte.
La primera carta, de Daniel, aporta tot temes a favor; la segona de Jorge i Gregorio són tot temes en contra, i la tercera, altre cop de Daniel, ensenya els dos aspectes i defensa amb termes correctes i amb un nivell d’entesa amb el tema adient.
En aquesta, en mostra com, les acusacions que fan els altres dos científics, no són motiu d’alarma per a la resta de lectors i població. Com esmenta Daniel, no hi ha motiu de preocupar-nos per les suposades malalties que originen els aliments transgènics.
Continuo pensant que sempre sorgiran temes de debat com aquests. Persones a favor i persones en contra sempre discutiran.
Opino que pel fet de que a la terra hi hagin 7 mil milions d’humans i mes de la mitat de la població esta patint gana, pel simple fet de que les multinacionals amb la campanya de salvar al afam al món, gràcies als aliments transgènics ,encara no s’ha posat en practica. Aixi que estic totalment en contra dels aliments transgènics ,per que no hi ha cap argument valid que demostre la seva eficàcia.A més els únics éssers que s’aprofiten d’aquests aliments ,no som només nosaltres ,de fet es tot un ecosistema ,ens estem fent mal a nosaltres i també al que ens envolta ,per que considero que no es lo més saludable del món menjar aliments que són resistents als insecticides i que tinguin propietats que poden matar insectes que les ataquen.
Personalment, trobo punts a favor dels aliments transgènics, però també alguns en contra.
Per començar, amb els punts negatius, crec que tenien molta raó Gregorio Álvaro Campos i Jorge Riechmann al titular a la seva carta “Més val prevenir que curar ja que, tot i que avui en dia la ciència està més desenvolupada que al 1997, no sabem tot el que poden provocar en un futur aquests canvis en les plantes i animals.
Tot i això, trobo bé que gràcies a aquestes modificació puguem aconseguir que la fruita o la verdura duri més temps ja que, normalment, és fa malbé molt ràpidament.
Per tant, estic a favor de que es modifiquin alguns aliments per obtenir beneficis sempre i quan no és facin, crec jo, bogeries com introduir insecticida o medicaments a les plantes, ja que pot ser molt perjudicial.
Com he pogut comprovar a les cartes del diari de l’Avui, els aliments transgènics estan sent una polèmica molt gran. Hi ha diferents opinions sobre els beneficis i els perjudicis que pot aportar tant al ser humà com al planeta Terra.
La meva opinió està dividida ja que he trobat bons arguments en tots dos casos.
La enginyeria genètica ha aportat bens en la societat actual,com per exemple la insulina, la llarga duració dels tomàquets, la soja, el panís, etc. La primera carta ens explicava que no sols un aliment transgènic tindria que seguir un estricte control alimentari, ja que avui en dia et pots trobar molts aliments dolents per al cos humà i estan a la venta, i en això estic totalment d’acord.
El consumidor tindria que saber en tot moment el que compra, ajudat per una etiqueta indicativa i així poder decidir ell mateix.
En canvi un inconvenient prou important són els aliments alterats en gens d’antibiòtics. No m’agradaria estar menjant un aliment que contingues medicina no necessària per a mi en aquell moment i quan realment la necessites ja no hem fos tan eficaç.
Un altre inconvenient seria que els científics no saben a ciència certa quines serien les conseqüències en un futur. Per exemple els arbres transgènics viuen molt anys, durant els quals poden sofrir un canvi inesperat.
En conclusió, estic a favor dels aliments transgènics sempre i quan no portin gens d’antibiòtics en el seu interior i crec que una etiqueta indicativa en els productes alterats ajudaria a suavitzar un poc la polèmica.
Bé, les cartes van ser publicades a El País, i aquesta polèmica, tot i ser vigent en l’actualitat, data de l’any 1997. Es suposa que els vostres comentaris han de demostrar que heu llegit i entès l’article.
Doncs jo crec que els aliments trangènics no són dolents. No fan mal a ningú, són aliments obtiguts d’espècies a les que s’han afegit de manera artificial que no els són propis mitjançant tècniques de biotecnologia. Per una part estic d’acord perque tal com diu Daniel Ramón Vidal, en el seu article “Els aliments transgènics” al 1997, com que introduim célules de animals o plantes poden crear malties però crec que els aliments trangénics també tenen que existir perque no hi hagui tanta fam. Els aliments trangènics possen en perill la biodiversitat, estimulen l’erosió i la contaminació genètica. Cada persona pensa d’una manera diferent i cada u diu la seva opinió, per a uns els aliments trngénics es tindrien que eliminar i no fer-se perque fan mal però d’altres pensen que no així que a mi em dóna igual, avui en dia tot fa mal i crec que no es tindrien que llevar així hi ha més varietat de menjars.
Estàs segura que Daniel Ramon diu això al seu article? I si així fos, és aquest un argument per estar a favor? Fixeu-vos bé en el que llegiu i en el que argumenteu…