Arxiu de la categoria: ESO

Investigació espacial

1r BAT, 1r ESO, , , , , ,

Una sèrie d’esdeveniments que han estat notícia recentment han ficat de nou d’actualitat la investigació espacial, per motius distints. Per una banda el recent aniversari del llançament de les sondes Voyager, per altra, la mort de la primera persona que va trepitjar la Lluna i finalment i sobretot, les notícies que sobre Mart ens envia la sonda Curiosity.

Neil Armstrong va passar a la història quan, l’any 1969 va ser la primera persona que va ficar un peu al nostre satèl·lit natural, La Lluna, com a culminació del programa espacial Apol·lo 11. Seua és la famosa frase:

Un petit pas per a l’home, un gran pas per a la humanitat.

Juntament amb ell viatjaren Buzz Aldrin, que també va passejar per  La Lluna, i Michael Collins. Aquesta fita, efectivament una de les més importants assolides mai per l’ésser humà, va fascinar tota una generació que ho va viure en directe (o quasi) a través dels mitjans de comunicació. I com davant molts altres esdeveniments d’aquesta dimensió, és relativament comú trobar algú que nega que una cosa així va succeir realment. Com a antídot, o per als escèptics, recomano aquesta entrada a La ciencia y sus demonios.

El passat mes d’agost Neil Armstrong moria als 82 anys d’edat, i amb ell se’n va un dels mites de la carrera espacial i una de les icones del segle XX.

Llegeix l’entrada a Amazings »

Al voltant de la mateixa data es celebrava l’aniversari del llançament de les dues sondes Voyager que, trenta-cinc anys després, continuen enviant informació ja des dels límits del nostre Sistema Solar. A més, aquestes sondes inclouen un disc amb informació que es va enviar en el supòsit hipotètic que una civilització extraterrestre es trobés amb la Voyager i fos capaç de reproduir-lo. En aquest disc s’inclouen des de salutacions i missatges en distints idiomes, músiques diverses i imatges del nostre planeta. Carl Sagan, coordinador del projecte, va definir-ho com “un missatge en una ampolla enviat a l’oceà còsmic”.

També el passat mes d’agost aterrava a Mart la sonda Curiosity, nom amb què és conegut l’últim intent d’explorar el veí planeta roig, i el més susceptible d’haver tingut aigua líquida i, per tant vida, del nostre entorn. Aquesta característica de Mart és, precisament, un dels objectes d’estudi de la misió espacial. La maniobra d’aterratge de la sonda a la superfície marciana va ser un experiment tan arriscat, que els tècnics de la NASA el qualificaren prèviament com els “set minuts de terror”, en referència al temps que s’esperava que durès la mateixa. El resultat satisfactori ha fet d’aquesta la última fita, de moment, en la investigació fora del nostre planeta.

Consulta la secció Curiosity / Viaje a Marte de El País »

Educació per a la ciutadania

3r ESO

Es va començar a impartir el curs 2007-2008, i va arribar carregada de polèmica. A determinats sectors de la societat i grups polítics i d’opinió, els semblava que alguns aspectes del currículum d’aquesta matèria, com ara la visió del model de família o el tractament de l’homosexualitat, constituïen una mena d’adoctrinament ideològic. Aquests grups van fer molt de soroll, incloent-hi manifestacions en contra i objeccions a cursar-la. Ara, amb el nou govern i la futura nova reforma educativa, Educació per a la ciutadania desapareixerà, i serà substituïda per una nova matèria anomenada Educació cívica i constitucional.

  • Per què creus que va aixecar tanta polèmica en el seu moment aquesta assignatura?
  • A qui penses que pot molestar o incomodar els temes que tractem en ella? Per què creus que és així?
  • Quins canvis suposes que hi haurà en la nova matèria respecte a l’actual Educació per a la ciutadania? (per informar-te pots llegir aquest enllaç)
  • Què hi penses tu? Eliminaries la matèria? La canviaries per una altra? En cas afirmatiu, que hi faries en el seu lloc, i per què?

Anem a participar en un fòrum en què tractem aquestes qüestions i d’altres que se t’ocorren i estiguen relacionades, des de la pròpia assignatura d’Educació per a la ciutadania. Pots trobar més informació en els següents enllaços:

Quan participes a un fòrum a Internet, ja saps que hi ha algunes normes que cal seguir:

  • Escriu correctament: és un fòrum, no un xat o un missatge de text a un mòbil; tots els usuaris t’han de poder entendre. Escriu paraules senceres, evita les errades d’ortografia i utilitza de forma adient els signes de puntuació.
  • No insultes ningú ni utilitzes arguments ofensius. Pots defendre les teues postures de forma respectuosa.
  • Aquest fòrum presenta moderació. Això vol dir que els teus missatges no es publiquen immediatament, sinó que abans han de ser acceptats per l’administrador del fòrum. No es publicaran missatges il·legibles ni ofensius, que parlen de temes que no corresponen al fòrum (off-topics), o que busquen provocar o crear enfrontaments (trolls).

Les teues aportacions seran valorades en la nota, no sols pel número d’intervencions, sinó també per la qualitat de les mateixes i el nivell d’interacció amb la resta de participants.

Qui s’anima a començar?

Terratrèmols a la Mediterrània

2n BAT, 4t ESO, , , ,

Ja han finalitzat les classes de Ciències de la Terra en 2n de Batxillerat, però no les notícies relacionades. En els últims dies hem tingut notícia de dos terratrèmols a la Mediterrània: un, sense conseqüències, a casa nostra; altre, malauradament amb víctimes mortals, al nord d’Itàlia. La col·lisió de la placa tectònica Eurasiàtica amb l’Africana i la Indoaustraliana fa del cinturó transmediterrani i transasiàtic una de les tres zones amb major activitat sísmica del planeta (junt amb el cinturó circumpacífic i les dorsals oceàniques).

Ja són set els morts i 3.000 els evacuats pel terratrèmol a Itàlia (El Periódico) »
Terratrèmol de 3,0 al sud de Sort (3/24) »
La sismicitat de Catalunya a l’Institut Geològic de Catalunya »

Els grups sanguinis i la donació de sang

2n BAT, 3r ESO, 4t ESO, , , , ,

Els marcadors biològics són combinacions particulars de gens que permeten identificar un individu. Hi ha molts, però els més coneguts són els grups sanguinis, el complex d’histocompatibilitat (que ens fa diferents i és responsable del rebuig en els trasplantaments) i les empremtes genètiques (usades en medicina legal per identificar persones).

Entre els grups sanguinis el més conegut és el sistema ABO. Els individus que presenten el gen (l’al·lel) per a la proteïna A en la superfície dels glòbuls rojos, són del grup A; si el presenten per a la proteïna B, són del grup B; si no en presenten cap d’aquests dos, són del grup O; i si els dos hi són presents, del grup AB. Cada persona fabrica anticossos contra les proteïnes d’aquest sistema que no són presents al seu cos; així, una persona del grup A fabrica anticossos anti-B (o anticossos β), una del grup B fabrica anticossos anti-A (o anticossos α), una del grup O fabrica anti-A i anti-B, i una del grup AB no en fabrica cap. Això determina la compatibilitat a les transfusions sanguínies: hom pot acceptar la sang que no tinga proteïnes estranyes a la seua pròpia (en cas contrari, serà atacada pels anticossos que ell mateix fabrica).

El factor Rh és més simple: l’Rh és positiu si existeix una altra proteïna a la membrana dels glòbuls rojos, negatiu si aquesta no hi és. L’Rh+ és dominant i, per tant, més freqüent que el negatiu. Aquest sistema també determina compatibilitats.

Aquests dos sistemes són els marcadors biològics més coneguts a la sang, però n’existeixen trenta, i recentment s’han descobert dos més, denominats Langereis i Junior. La seua presència, com la resta, pot provocar problemes d’incompatibilitats a les transfusions de sang o entre la mare i el fetus si la seua sang entrés en contacte (com pot ocórrer amb una mare amb Rh- que tinga un fill amb Rh+). A més, la presència de les proteïnes responsables d’aquests sistemes està associada a la resistència a medicaments contra el càncer, la qual cosa augmenta encara més l’interès del seu estudi. (Llegeix la notícia a El País »)

Les donacions de sang són un acte solidari, voluntari i altruista, que ajuda a salvar moltes vides. Avui dimecres 16 de maig es celebra a Amposta una marató de recollida de sang. Si tens entre 18 i 65 anys i fas més de 50 kg, encara que no estigues en dejú, pots passar-te per la Sala de ball de la Societat Musical La Lira Ampostina entre les 10h del matí i les 22h. Anima’t!

El mètode científic

1r BAT, 2n BAT, 4t ESO, , ,

Des que l’ésser humà va tindre capacitat de fer-se preguntes, ha buscat les respostes. La forma d’apropar-se als misteris de la natura, allò que ha proporcionat les tan buscades respostes, ha segut la màgia, la religió o la ciència, depenent del moment històric o de la cultura en qüestió. La ciència no proporciona totes les respostes a les nostres preguntes, però és el mètode d’exploració de la natura que ens ha portat més lluny, en tots els sentits.

El mètode científic es caracteritza per una sèrie de passos que podem resumir fàcilment de la següent manera:

1. Identifiquem el problema a resoldre.

2. Cerquem tota la informació possible que ens permeta resoldre’l.

3. Formulem el nostre problema en forma de pregunta i, a partir d’ell, la nostra hipòtesi de treball.

Per formular correctament un problema és interessant plantejar-lo com una pregunta del següent tipus:

P. ex. Afecta la concentració de greixos dels nutrients (A) al creixement d’una determinada espècie animal (B)?

Hipòtesi: Potser la concentració de greixos dels nutrients influeix sobre el creixement d’aquesta espècie.

“A” representa les variables independents, els factors que vols saber si afecten (o no) al que tu estudies. “B” és la variable dependent, el que tu estàs estudiant.

En el nostre exemple estudiem el creixement animal: és la nostra variable dependent. Volem contrastar si la concentració de greixos pot afectar el creixement: és la nostra variable independent.

4. Dissenyem un experiment que ens permeta contrastar la hipòtesi: descartar-la o no.

En el disseny de l’experiment hem de fer rèpliques, és a dir, utilitzar distints grups experimentals, per eliminar els efectes de l’atzar als nostres resultats. Tindrem un grup control, al que no fem cap modificació, que ens servirà per comparar els canvis ocorreguts en la resta de grups. Cal diferenciar clarament entre les variables dependent i independents. Aquestes últimes han de ser constants per a tots els grups experimentals, i variar sols d’una en una, per saber a quina variable són deguts els possibles canvis que trobem.

5. Interpretem les dades obtingudes i les relacionem amb la informació de què disposàvem. Sempre que puguem, representem els resultats en forma de taules o gràfics, que posteriorment analitzarem.

6. Arribem a una conclusió, que serà si podem rebutjar la nostra hipòtesi o no.

7. La nostra conclusió pot donar peu a nous problemes, i per tant a noves hipòtesis i noves investigacions.

La ciència és un mètode que ens porta a conclusions que són susceptibles de canviar. Quan trobem una explicació que s’ajusta a les observacions millor que les anteriors, aquestes seran ampliades, completades o substituïdes per la nova, i així successivament, de manera que en ciència no tenim “veritats absolutes”, sinó models en contínua revisió.

Un exemple senzill i molt clar dels passos del mètode científic »

Cavall de Troia

1r BAT, 2n BAT, 3r ESO, , , , ,

El virus de la sida o VIH és un retrovirus: el seu material genètic es troba en forma d’ARN i, mitjançant l’enzim transcriptasa inversa es transforma en una doble hèlix d’ADN que s’integra en el genoma de les cèl·lules que infecta. Aquestes són els limfòcits T, als que reconeix a través d’una proteïna de la membrana viral que s’uneix a la proteïna CD4 que es troba a la membrana cel·lular dels limfòcits. També pot introduir-se a través de les cèl·lules dendrítiques, altre tipus de glòbuls blancs que funcionaria com a “cavall de Troia” i permetria l’entrada del genoma viral a les cèl·lules humanes.

Científics de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa amb participació d’investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) han descobert la proteïna de la membrana del virus que permet l’entrada a aquestes cèl·lules, i així, en un termini de 15 o 20 anys, tal vegada es podrien desenvolupar fàrmacs que impediren l’accés del VIH i per tant l’avanç de la malaltia després de la infecció.

Llegeix la notícia a IrsiCaixa, el CSIC, el 3/24 i a El País »

Posidònia

1r ESO, 2n BAT, , , , , ,

És freqüent trobar-nos a les nostres platges amb unes “algues” verdes, com si foren fulles allargades que semblen cintes més o menys rígides d’un centímetre d’amplada i uns quants de llargada. Les vegem amuntonades a la sorra quan ha hagut mala mar i l’aigua les ha tretes, ja d’un color marró fosc quasi negre. També hem vist les pilotes “peludes” que formen les seues tiges subterrànies o rizomes quan són arrencades i embolicades per les onades i els corrents. A vegades hem sentit dir que “la mar està bruta d’algues”, o hem vist a banyistes fugir-les en el seu bany.

En realitat aquest organisme no és un alga: Posidonia oceanica (aquest és el seu nom científic) és una planta amb flor (també anomenades fanerògames o espermatòfites) marina. La diferència no està sols en la flor; les plantes, al contrari que les algues, presenten teixits diferenciats a la seua estructura interna. La seua presència no sols no significa  “brutícia”, sinó, ben al contrari, és un bioindicador de la qualitat de les aigües, ja que és molt sensible als canvis ambientals i concentra fàcilment substàncies contaminants als seus teixits. És, a més una espècie endèmica del nostre litoral: sols creix a la Mediterrània.

Les praderies d’aquesta planta formen ecosistemes molt valuosos dels que en depenen moltes altres espècies i que cal conservar.

La posidònia es reprodueix de forma sexual, a través de les seues flors, i també de forma asexual, per creixement dels rizomes. Aquesta última modalitat dóna lloc a còpies idèntiques, clons, d’ella mateixa, que es poden extendre per superfícies molt extenses i tenen un creixement especialment lent. Aquests clons, genèticament iguals entre ells, podrien adaptar-se fenotípicament als distints ambients en què trobem la planta. Tan lent pot ser el creixement d’aquests clons que recentment un equip d’investigadors ha trobat a les costes de les Illes Balears un exemplar al que se l’estima una edat d’uns 100.000 anys! Això fa d’aquesta espècie la que pot viure més anys de totes les que coneixem.

Llegeix la notícia a l’Ara »

L’extinció dels neandertals

1r ESO, 2n BAT, 4t ESO, , , , ,

Els neandertals (Homo neanderthalensis) van ser una espècie humana que va viure a Europa i va desaparèixer fa uns 30.000 anys. Durant uns milers d’anys van coexistir en l’espai i en el temps amb els éssers humans moderns (Homo sapiens). Les dues espècies van tindre contacte, i un dels objectes d’investigació és si es van encreuar entre ells.

Recentment s’ha descobert que abans que Homo sapiens arribés des d’Àfrica, els neandertals ja estaven en clar declivi, possiblement degut al canvi en les condicions climàtiques a Europa, i que les últimes poblacions mostrarien una variabilitat genètica molt baixa. Els científics responsables de la investigació han arribat a aquestes conclusions després d’analitzar l’ADN de restes fòssils d’individus neandertals, i comprovar que la variabilitat genètica d’aquests és fins a sis vegades major en les mostres amb més de 50.000 anys que en les posteriors a aquesta data. Què va passar? Sembla que van estar a punt d’extingir-se i posteriorment la població es va recuperar a partir d’un petit grup de supervivents. Això explicaria la reducció de la diversitat. Aquest procés de canvi genètic és un cas particular de deriva gènica conegut amb el nom de coll d’ampolla: no tots els genotips passen a la següent generació, per una qüestió d’error de mostreig, d’atzar.

La reducció de la diversitat suposa dos problemes per a qualsevol població: acumulació de gens recessius potencialment perjudicials, i menys diversitat genètica amb què fer front als canvis ambientals.

Aquest possible escenari trencaria amb la idea que les poblacions neandertals van ser estables a Europa fins l’arribada dels humans moderns, i que aquests serien els principals causants de la seua desaparició.

Llegit a El País »

Fukushima, un any després

1r ESO, 2n BAT, 4t ESO, , , , , , , , , ,

Fa un any, un terratrèmol de 9 graus en l’escala de Richter (el major al Japó i un dels majors mai enregistrats des que es pot mesurar la magnitud dels sismes) produïa a la costa est del Japó un tsunami de grans dimensions. Entre les moltes destrosses provocades pel terratrèmol i posterior tsunami, es va trobar l’accident a la central nuclear de Fukushima Daiichi, que ja es considera el pitjor accident nuclear de la història després del de Txernòbil (Ucraïna).

L’augment de la contaminació per radiactivitat va forçar l’evacuació de la població en un radi de 30 km al voltant de la central nuclear, que en molts casos, encara no ha tornat a les seues cases.

A pesar de l’elevada exposició, deguda a l’alta densitat de població (hi viuen més de 120 milions de persones) Japó és el lloc del planeta més preparat davant dels moviments sísmics. L’arxipèlag és un arc d’illes en una zona de subducció en què convergeixen les plaques tectòniques Pacífica, Eurasiàtica, Nord-americana i Filipina. Aquesta catàstrofe, però, va superar les previsions dels japonesos que, malgrat tot, van mostrar al món la seua capacitat organitzativa i solidaritat davant una situació tan adversa. Així mateix, l’accident de Fukushima ha reobert la polèmica sobre l’ús de l’energia nuclear al Japó i arreu del món.

Llegeix al National geographic: Japón, refugiados nucleares i La calma antes de la ola »

Més recursos sobre el terratrèmol i el tsunami al Japó a l’XTEC »

L’aniversari de la notícia al 3/24, El Periódico, El Punt Avui i El País »