Els científics de l’IRB Barcelona ubicats al Parc Científic de Barcelona ballen en aquest vídeo amb l’objectiu de donar a conèixer i aconseguir suport per la recerca de malalties com el càncer i la metàstasi, l’Alzheimer o la diabetis. Per cada visita que el vídeo reba a YouTube els patrocinadors faran un donatiu a la recerca de l’IRB Barcelona.
Arxiu d'etiquetes: Investigació científica
El mètode científic
Des que l’ésser humà va tindre capacitat de fer-se preguntes, ha buscat les respostes. La forma d’apropar-se als misteris de la natura, allò que ha proporcionat les tan buscades respostes, ha segut la màgia, la religió o la ciència, depenent del moment històric o de la cultura en qüestió. La ciència no proporciona totes les respostes a les nostres preguntes, però és el mètode d’exploració de la natura que ens ha portat més lluny, en tots els sentits.
El mètode científic es caracteritza per una sèrie de passos que podem resumir fàcilment de la següent manera:
1. Identifiquem el problema a resoldre.
2. Cerquem tota la informació possible que ens permeta resoldre’l.
3. Formulem el nostre problema en forma de pregunta i, a partir d’ell, la nostra hipòtesi de treball.
Per formular correctament un problema és interessant plantejar-lo com una pregunta del següent tipus:
P. ex. Afecta la concentració de greixos dels nutrients (A) al creixement d’una determinada espècie animal (B)?
Hipòtesi: Potser la concentració de greixos dels nutrients influeix sobre el creixement d’aquesta espècie.
“A” representa les variables independents, els factors que vols saber si afecten (o no) al que tu estudies. “B” és la variable dependent, el que tu estàs estudiant.
En el nostre exemple estudiem el creixement animal: és la nostra variable dependent. Volem contrastar si la concentració de greixos pot afectar el creixement: és la nostra variable independent.
4. Dissenyem un experiment que ens permeta contrastar la hipòtesi: descartar-la o no.
En el disseny de l’experiment hem de fer rèpliques, és a dir, utilitzar distints grups experimentals, per eliminar els efectes de l’atzar als nostres resultats. Tindrem un grup control, al que no fem cap modificació, que ens servirà per comparar els canvis ocorreguts en la resta de grups. Cal diferenciar clarament entre les variables dependent i independents. Aquestes últimes han de ser constants per a tots els grups experimentals, i variar sols d’una en una, per saber a quina variable són deguts els possibles canvis que trobem.
5. Interpretem les dades obtingudes i les relacionem amb la informació de què disposàvem. Sempre que puguem, representem els resultats en forma de taules o gràfics, que posteriorment analitzarem.
6. Arribem a una conclusió, que serà si podem rebutjar la nostra hipòtesi o no.
7. La nostra conclusió pot donar peu a nous problemes, i per tant a noves hipòtesis i noves investigacions.
La ciència és un mètode que ens porta a conclusions que són susceptibles de canviar. Quan trobem una explicació que s’ajusta a les observacions millor que les anteriors, aquestes seran ampliades, completades o substituïdes per la nova, i així successivament, de manera que en ciència no tenim “veritats absolutes”, sinó models en contínua revisió.
Un exemple senzill i molt clar dels passos del mètode científic »
Sense Ministeri de Ciència
Quan vam conèixer la composició del nou govern de l’Estat Espanyol alguns vam comprovar, no sense sorpresa, que entre les noves carteres ministerials no hi figurava aquella que es dedica al nostre àmbit de coneixement: la ciència. Efectivament, almenys durant aquesta legislatura, i si no hi ha cap remodelació ministerial molt significativa, no tindrem Ministeri de Ciència. És clar que darrere d’un govern amb menys ministeris hi ha la situació de crisi en què ens trobem, però per altra banda crida l’atenció el desdoblament dels ministeris “econòmics”: Ministeri d’Economia i Competitivitat i Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. De fet, la regulació de l’R+D+I (recerca, desenvolupament i innovació) recaurà sobre una Secretaria d’Estat, a càrrec de Carmen Vela, depenent del Ministeri d’Economia i Competitivitat, del qual és titular Luis de Guindos, quan altres vegades la ciència ha tingut ministeri propi, o ha anat lligada a educació.
La prestigiosa revista científica Nature es feia ressò d’aquesta notícia. En aquest article (en anglès) podem llegir els comentaris d’Amaya Moro-Martín, física del Centre d’Astrobiologia de Madrid:
Els investigadors estan alarmats pel senyal que es llença. “Molts dels països per davant d’Espanya en investigació i desenvolupament tenen un ministeri especialitzat”, diu.
Que els mals de la investigació científica a casa nostra (sistemes educatius que no recolzen suficientment la ciència, qualitat de les nostres universitats, endogàmia, sistemes de promoció post universitària, manca d’inversió privada, i un llarg etc.) no es solucionen amb la creació d’un ministeri, això està clar. Però aquest fet ens indica quines no són les prioritats d’aquest govern. Tot i que puga semblar que en Secundària no ens afecta directament, aquest és el recolzament a la ciència que es trobaran els nostres alumnes de Batxillerat científic en els anys immediats.
Llegit a La ciencia y sus demonios y a Amazings »