Scapa Flow: de la mar a la lluna

scapaflow.jpgVaixells alemanys de la primera guerra mundial han arribat a la Lluna. Aquesta afirmació no és cap tonteria, de fet, és certa d’alguna manera. L’acer d’aquests vaixells va ser utilitzat per fabricar la nau apol·lo 11 que va arribar a la Lluna. Però, què els feia especials a aquests vaixells per utilitzar el seu acer, i on els van trobar?

La resposta és Scapa Flow, una petita regió costanera situada al nord d’Escòcia. L’any 1918, 74 vaixells de la marina alemanya es van internar dintre la badia escocesa pendents d’una reunió a Versalles sobre el futur de la Primera Guerra Mundial. Els alemanys es van rendir finalment i desprès de l’armistici, els vaixells podien passar a mans britàniques. Però l’almirall Ludwig von Reuter, oficial en cap de la flota alemanya a Scapa Flow, va decidir enfonsar tota la flota per evitar precisament que els britànics en poguessin fer-ne us.

Trenta anys desprès es va acabar un altra guerra, en aquest cas la Segona Guerra Mundial. Els nord-americans van llençar dues bombes atòmiques sobre el Japó que els van fer rendir sense cap contemplació. Uns anys més tard, va començar la carrera per enviar l’home a la lluna, i els nord-americans van buscar acer per fer les naus. Però tot l’acer fabricat desprès de les explosions atòmiques tenien traces d’elements radioactius degut a que per fabricar l’acer s’utilitza una gran quantitat d’aire, que transferia la radioactivitat que havia agafat de les explosions. Aquest acer no servia, ja que aparells molt sensibles a les radiacions podien donar lectures errònies, i per anar a la Lluna més aviat suposava un problema.

Però llavors a algú li va venir al cap que hi havia un acer de gran qualitat que no estava contaminat al haver estat 30 anys enterrat sota l’aigua i que no havia patit les radiacions de les bombes atòmiques: la flota alemanya Kaiser Guillem II de Scapa Flow. Aquesta badia és poc fonda, pel que reflotar els vaixells va ser relativament fàcil.

Altres missions espacials que requereixen acer sense traces de radiació han usat també els vaixells alemanys: la sonda Galileo que va anar a Júpiter, o la sonda Pioneer que ja ha superat l’orbita de Plutó. Les ironies del destí han fet que els alemanys que van combatre contra els nord-americans, els facilitessin el material per conquerir l’espai. Va ser també un alemany que treballava per a elsl que va fabricar el coet per anar a la Lluna: Werner von Braun

Scapa Flow: de la mar a la lluna

scapaflow.jpgVaixells alemanys de la primera guerra mundial han arribat a la Lluna. Aquesta afirmació no és cap tonteria, de fet, és certa d’alguna manera. L’acer d’aquests vaixells va ser utilitzat per fabricar la nau apol·lo 11 que va arribar a la Lluna. Però, què els feia especials a aquests vaixells per utilitzar el seu acer, i on els van trobar? Continue reading

El túnel transatlàntic

tuneltransatlantic.jpgLa classe de primer de batxillerat estava de viatge final de curs a París. Venien de Roma, i tenien previst anar a l’Òpera a veure Turandot de Puccini. A molts d’ells no els agradava la idea, preferien un concert de “DJ Peres”. Però hi havia un problema que no acabaven d’entendre: les entrades eren del teatre Metropolitan de Nova York, i això estava bastant lluny de París i feia falta només una hora per al començament.

– Tranquils- va dir el professor.- arribarem a temps
– Però com?- va contestar un del batxillerat científic- . És impossible, això està a l’altra punta de món.
– Això ja us ho expliquem nosaltres, que sabem de què va – va dir Jaume -. Anirem amb el tren que creua el túnel transatlàntic. Amb una hora arribarem a Nova York.
– Efectivament, – va dir el professor-. No us en lliurareu de Turandot…

 

Aquesta història podria ser certa si es du a terme un túnel transatlàntic de 5000 kilòmetres per on circularien trens de levitació magnètica a 8000 Km/h. Per fer-vos una idea, el tren més ràpid ara mateix no arriba als 500 Km/h, i els avions comercials ho fan a uns 800 Km/h. Això suposa unir Nova York i Paris en poc menys d’una hora.

Aquest túnel es faria a 100 metres de profunditat, la justa per no tenir problemes amb els vaixells que circulen per la superfície, i que la pressió de l’aigua no sigui excessiva. Per que es mantingués quiet, s’anclaria al fons marí mitjançant cables d’acer. Aquest cables podrien destensar-se per evitar possibles impactes amb submarins o balenes.

La tecnologia per fer-los moure seria amb trens MAGLEV, de levitació magnètica, els únics que actualment podrien arribar a aquestes velocitats, ja que els elèctrics i els de gasolina no ho poden fer degut al fregament amb les vies tant gran que pateixen. Els trens magnètics no tenen fregament al volar literalment per la via. Però encara hi ha un fregament que tenen que vèncer: el de l’aire. Quan més es corre, més aire s’ha d’apartar i més fregament hi ha. Per això s’ha pensat en treure l’aire de túnel, crear el buit, el que afavoriria que arribessin a altíssimes velocitats.

Un altre problema és l’anomenada força G. És la sensació que es produeix quan es pateix una acceleració o desceleració. La sensació de que un cos pesa més és més gran quan més gran és aquesta variació de la velocitat, pel que s’ha pensat que per reduir aquesta força G, durant 18 minuts, uns 1200 Km, l’acceleració seria moderada, la justa per no partir aquest problema. Per frenar, el mateix: durant 18 minuts es frenaria molt a poc a poc per reduir la sensació d’aquesta força.

Un darrer problema és l’econòmic. S’han calculat desenes de bilions d’euros per dur-lo a terme. Per veure fins a quin punt és monstruosa aquesta obra, la quantitat d’acer necessària per fabricar-lo seria la producció mundial d’un any sencer si es treballés les 24 hores del dia.

Quedaria també el problema del jet lag, que son desequilibris del rellotge biològic de la persona que el pateix degut als canvis horaris. El cos es pensa que ha de ser de nit quan encara és de dia, o a l’inrevés, produint trastorns com insomni, marejos i fins i tot, vòmits. Però aquest seria un problema menor si la recompensa és veure una òpera al teatre Metropolitan de Nova York… no?

Que tingueu bon viatge i ens retrobem a la tornada de vacances.

Els següent vídeo explica com seria aquesta idea.

 [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/oLbDNO1z69w" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

El túnel transatlàntic

tuneltransatlantic.jpgLa classe de primer de batxillerat estava de viatge final de curs a París. Venien de Roma, i tenien previst anar a l’Òpera a veure Turandot de Puccini. A molts d’ells no els agradava la idea, preferien un concert de “DJ Peres”. Però hi havia un problema que no acabaven d’entendre: les entrades eren del teatre Metropolitan de Nova York, i això estava bastant lluny de París i feia falta només una hora per al començament.

– Tranquils- va dir el professor.- arribarem a temps
– Però com?- va contestar un del batxillerat científic- . És impossible, això està a l’altra punta de món.
– Això ja us ho expliquem nosaltres, que sabem de què va – va dir Jaume -. Anirem amb el tren que creua el túnel transatlàntic. Amb una hora arribarem a Nova York.
– Efectivament, – va dir el professor-. No us en lliurareu de Turandot… Continue reading

L’autèntic inventor de la bombeta

sawn.jpgA la classe de Tecnologia estaven parlant d’electricitat. Al llibre posava que un tal Edison va inventar la bombeta incandescent.

– Això no és del tot cert – va dir el professor-. Fa poc van descobrir que havia estat una altra persona, però ara no recordo el nom. Us ho buscaré i el proper dia us ho explico.
– Ja! – va dir l’Alba-. El mateix ens vas dir quan havies de buscar quin tipus de fusta usaven per fer el salmó fumat i no ho vas fer.

La classe va seguir més o menys bé fins que va sonar el timbre. L’Albert va obsequiar al professor amb uns dels seus ja famosos acudits dolents. El primer que va fer el mestre va ser anar corrents a la sala de professors en busca d’un ordinador. Desprès de navegar per Internet i de contrastar diverses dades, finalment ho va descobrir. Efectivament, no va ser Edison qui va inventar la bombeta incandescent, va ser…

… el químic britànic Joseph Wilson Swan, malgrat que tots els llibres li atribueixen a Thomas Alva Edison. La bombeta de Swan tenia el problema que no acabava de funcionar perquè entrava aire dintre i el filament es cremava. Edison va agafar l’invent de Swan, que no estava patentat, i va tenir la paciència de fer moltes proves fins que se’n va sortir. Llavors la va patentar, atribuint-se l’invent.

Edison va provar durant 800 dies seguits 6.000 filaments diferents de tot tipus: vegetals, animals, minerals, fins i tot va usar un pel de la barba d’un dels seus ajudants. Però tots els filaments acabaven cremant-se. Finalment el va trobar: va posar un filament de carbó dintre una ampolla on no hi havia aire i va aconseguir que fes llum sense que es cremés. El 21 d’octubre de 1879 va realitzar la primera demostració pública de la bombeta incandescent davant 3.000 persones. La primera làmpada va durar 48 hores. L’any 1882 Edison va inaugurar a la ciutat de Nova York la primera il·luminació pública. Va ser a Wall Street, a Manhattan.

La bombeta incandescent actual està feta d’un filament d’un material anomenat tungstè i està dintre un recipient de vidre amb gas argó, que evita que el filament es cremi i fa que duri més temps sense que es trenqui.

Actualment, la historia d’Edison està pendent de revisió. Se’l considera un dels inventors més grans de segle XX, amb milers d’invents, però se l’acusa d’apropiar-se’n molts de manera indeguda. Es diu que els copiava d’inventors europeus a través d’espies que ell enviava, o amb amenaces als legítims inventors.

L’autèntic inventor de la bombeta

sawn.jpgA la classe de Tecnologia estaven parlant d’electricitat. Al llibre posava que un tal Edison va inventar la bombeta incandescent.

– Això no és del tot cert – va dir el professor-. Fa poc van descobrir que havia estat una altra persona, però ara no recordo el nom. Us ho buscaré i el proper dia us ho explico.
– Ja! – va dir l’Alba-. El mateix ens vas dir quan havies de buscar quin tipus de fusta usaven per fer el salmó fumat i no ho vas fer.

La classe va seguir més o menys bé fins que va sonar el timbre. L’Albert va obsequiar al professor amb uns dels seus ja famosos acudits dolents. El primer que va fer el mestre va ser anar corrents a la sala de professors en busca d’un ordinador. Desprès de navegar per Internet i de contrastar diverses dades, finalment ho va descobrir. Efectivament, no va ser Edison qui va inventar la bombeta incandescent, va ser… Continue reading

Polietilentereftarat

pet.jpgUn home entra a una farmàcia i li diu al dependent:

–         Posi’m una capsa d’àcid acetilsalicílic.
–         Voldrà dir una capsa d’aspirines.
–         Això, d’aspirines. És que no me’n recordo mai del nom…

Els noms científics de les medecines soles ser molt llargs, pel que és habitual que se’ls hi posi noms més fàcils de recordar o es busquen abreviatures. Amb els plàstics passa exactament el mateix.

Els plàstics venen a ser com un collar de perles: estan fets unint moltes molècules iguals en forma de cadena, com si fora un collar. Depenent del tipus de molècula que s’ajunta, tenim un tipus de plàstic. Així, per exemple, si unim moltes molècules d’un compost que es diu etilè, s’obté polietilè, abreviat és PE, que és el plàstic que s’usa per fer bosses. O si s’ajunten molts estirens, s’obté poliestirè, abreviat és PS, que és l’envàs que s’usa per als iogurts. És per això que la majoria de plàstic comencem per la paraula poli, que ve a ser molts, o sigui moltes molècules juntes d’un compost químic.

Un dels plàstics on més s’agraeix l’abreviatura és el que s’utilitza per fer les ampolles d’aigua: el polietilentereftarat, el PET. Aquest plàstic en va substituir a un altre, al PVC (policlorur de vinil) per fer aquestes ampolles. El motiu va ser per què al cremar el PVC s’emeten un substàncies tòxiques anomenades dioxines. El PET és molt més net i serveixen bé com a recipient d’aigua.

A simple vista és impossible distingir que quin tipus de plàstic està fet un material, pel que normalment solen portar una identificació per saber de què està fet. Es posa un número o l’abreviatura dintre d’un triangle, que significa que es pot reciclar. Depenent del tipus de plàstic, hi haurà un 1 o PET, un 2 o HDPE, un 3 o PVC, i així fins a set, que són els més habituals. La següent taula té aquesta relació.

simbilsplastics.jpg

 

El següent video mostra com es fabriquen les ampolles de plàstic.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/51VRiGblY9U" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Polietilentereftarat

pet.jpgUn home entra a una farmàcia i li diu al dependent:

–         Posi’m una capsa d’àcid acetilsalicílic.
–         Voldrà dir una capsa d’aspirines.
–         Això, d’aspirines. És que no me’n recordo mai del nom…

Els noms científics de les medecines soles ser molt llargs, pel que és habitual que se’ls hi posi noms més fàcils de recordar o es busquen abreviatures. Amb els plàstics passa exactament el mateix. Continue reading

Els canaris del grisú

canario.pngLa mina estava molt fosca, i Bart es va quedar atrapat dintre un pou. Quan es van assaventar, tot el poble es va posar a cavar un altre pou al costat per poder treure’l sa i estalvi. De sobte, el canari que havien baixat es va morir. Tots van pujar corrents esporuguits a la superfície.

– El canari ha mort de vell.- va dir el doctor.
– Tot-hom al pou!!- va dir WIlly.-a seguir cavant!! 

Aquesta història va passar a un capítol de la sèrie els Simpsons: volent fer una broma, Bart es queda atrapat dintre un pou i no pot sortir. Però, què feia un canari dintre un pou?

El carbó mineral és un fòssil format per restes de plantes vegetals que van quedar enterrades dintre el que era un llac. Això va passar al període anomenat Carbonífer, d’aquí el nom de carbó. Altes pressions i temperatures i l’absència d’oxigen van crear el mineral. Depenent de l’altura a la que es troben, reben diferents noms: torba, lignit, hulla, antracita. Però també es va formar un gas format per metà i altres gasos que va quedar atrapat formant bosses entre les vetes de carbó. Aquest gas s’anomena grisú, i és el gran mal de cap dels miners. És altament inflamable, i quan queda alliberat, pot explotar amb una petita flama.

Els miners usaven làmpades de gas per poder il·luminar-se, pel que amb contacte amb el grisú explotava, produint morts i despreniments. El problema era que no podien saber quan sortia el gas mentre estaven picant, ja que el gas no fa cap tipus d’olor. Tenien un problema, i gros.

Les morts per grisú cada cop eren més comuns, i se’ls va ocórrer utilitzar canaris com a detectors de grisú. Els canaris són molt més sensibles que l’esser humà al gas, i amb una petita quantitat morien. Així que baixaven un canari amb ells i el posaven prop la zona on extreien carbó. Si el canari es moria, senyal que havien perforat una bossa de grisú i havien d’apagar les làmpades. Però a pesar dels canaris la gent seguia morint. El gas sortia de vegades amb tanta força que no eren a temps d’apartar-se per no a que no explotés.

La solució els va venir d’un inventor anglès l’any 1814. Un dia, els miners d’un poble escocès van demanar a George Stephenson que inventés una làmpada de seguretat. Stephenson va acceptar i s’hi va posar. Quan l’invent el va tenir llest, l’havien de provar. El que va fer va ser cobrir amb una tela metàl·lica soldada al cos de la làmpada. El metall és bon conductor, i l’escalfor de la làmpada es dissipava. Com que estava menys calenta, el gas ja no esclatava. Els miners, contents d’haver resolt el seu gran problema, li van donar mil lliures esterlines (uns dos mil euros), molts diners per aquella època.

George Stephenson també va tenir temps de guanyar un concurs per fer una locomotora de vapor per la primera via fèrria del món… però això ja és una altra història… 

Els canaris del grisú

canario.pngLa mina estava molt fosca, i Bart es va quedar atrapat dintre un pou. Quan es van assaventar, tot el poble es va posar a cavar un altre pou al costat per poder treure’l sa i estalvi. De sobte, el canari que havien baixat es va morir. Tots van pujar corrents esporuguits a la superfície.

– El canari ha mort de vell.- va dir el doctor.
– Tot-hom al pou!!- va dir WIlly.-a seguir cavant!! 

Aquesta història va passar a un capítol de la sèrie els Simpsons: volent fer una broma, Bart es queda atrapat dintre un pou i no pot sortir. Però, què feia un canari dintre un pou? Continue reading

El museu tèxtil de Terrassa

terrassa0816.jpgEl passat dia 19 de febrer, els alumnes de segon de la ESO de l’IES Julio Antonio van anar al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa amb una excursió organitzada pel Departament de Tecnologia. Es tracta d’una antiga fàbrica tèxtil reconvertida en museu on s’ensenyen les màquines, la forma de treballar els teixits, i la vida dels obrers durant la Revolució Industrial de finals del segle XIX a Catalunya.

L’arribada a Terrassa va ser a les 12 hores, i ens van dividir en tres grups de 20 alumnes per fer la visita. L’edifici és d’estil modernista dissenyat per l’arquitecte Moncunill, que el va fer molt pràctic per aprofitar, entre d’altres coses, l’aigua de la pluja que baixava pels pilars buits de l’edifici. Una de les grans característiques de l’edifici és el sostre, fet amb la Volta Catalana, un tipus d’arc molt característic del Modernisme.

terrassa0808.jpg

La maquinària de la fàbrica conserva les característiques originals, tot i que funcionen amb electricitat i no amb vapor com llavors. Una de les joies del Museu és precisament la gran màquina de vapor que feia moure tota la fàbrica, l’anomenada popularment com a “burra”. La sala on està ubicada és la més luxosa de la fàbrica, i estava fet expressament per a que servís d’aparador a la gent del carrer quan hi passava per davant.

 terrassa0805.jpg

A part de la visita a la fàbrica, ens van fer un itinerari a través de les energies. Varem veure les primeres fonts energètiques que van existir, la de la sang, i varem acabar amb l’electricitat. Aquí ens varen ensenyar unes experiències de descàrregues elèctriques de 150.000 Volts molt espectaculars. Com a mesura de seguretat, aquests experiments estaven dintre una caixa metàl·lica anomenada caixa de Faraday, que evita que les descàrregues puguin sortir de dintre.

terrassa0820.jpg

La visita es va acabar a les tres, i a la tarda els alumnes van poder anar a voltar durant una hora per la rambla de Terrassa, on varen aprofitar per fer més d’una compra… però això és una altra història…

Per cert, si voleu veure com funcionava la màquina de vapor, podeu veure aquest vídeo.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/96-yNq96zMQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

El museu tèxtil de Terrassa

terrassa0816.jpgEl passat dia 19 de febrer, els alumnes de segon de la ESO de l’IES Julio Antonio van anar al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa amb una excursió organitzada pel Departament de Tecnologia. Es tracta d’una antiga fàbrica tèxtil reconvertida en museu on s’ensenyen les màquines, la forma de treballar els teixits, i la vida dels obrers durant la Revolució Industrial de finals del segle XIX a Catalunya.

Continue reading

La navalla d’Occam: “Keep it simple, stupid”

occam2.jpgLa classe de tecnologia era molt avorrida. El professor estava parlant sobre la fusió nuclear amb molta passió. Paco, Xavi i Àlex estaven fent especulacions sobre un tema una mica més atractiu i distret

-Aquest mestre ha degut estudiar a Barcelona- deia Xavi
-Què dius? – va replicar Paco.- Com a mínim ho ha hagut de fer a Londres, on va estudiar Newton.
-A mi em sembla que és físic nuclear i ha treballat a la NASA- deia Àlex.- I segur que va participar en l’arribada de l’home a la lluna…

Albert, que estava amb la conversa, i sense cap tipus de problema, li va preguntar al professor on havia estudiat, explicant-li que dubtaven entre tres llocs.

– A Barcelona- va contestar.- De vegades, l’explicació mes senzilla és la més lògica…

 Aquest principi s’anomena la navalla d’Occam, i ve a dir que moltes vegades l’explicació més senzilla és la més lògica entre totes les teories que expliquen una mateixa cosa. Occam va ser un monjo franciscà que va viure al voltant del segle XIII. Va estudiar a Òxford i va començar a explicar diferents postulats religiosos aplicant les teories més senzilles, i retallant les que eren massa complexes per explicar el mateix, el que li va valdre el nom de la navalla d’Occam. Aquests principi s’ha usat amb la ciència per explicar teories descartant les més descabellades segon el principi d’Occam. No sempre resulta factible aplicar-ho, però pot ajudar a simplificar els problemes.

Amb l’escalfament global podria passar el mateix. Actualment hi ha dues teories que l’expliquen: el CO2 humà i les taques solars. Aplicant la navalla d’Occam, la teoria més complexa és la de les taques, ja que a més taques solars, més vents solars; a més vents solars, menys rajos còsmics; a menys rajos còsmics, menys núvols; a menys núvols, més calor. Per tant, aplicant aquest principi, només queda la teoria que l’escalfament global sigui a causa del CO2 expulsat per l’home: a més CO2, més temperatura: així de simple. Però… és la correcta? És la que ho explica millor? Es pot aplicar el principi de la navalla d’Occam per descartar les taques solars? I tu, què n’opines?

La navalla d’Occam es pot trobar amb diverses versions: “Si sents renillar, pensa en cavalls i no en zebres”, o “Keep it simple stupid”, que significa “fer-ho simple, estupid

La navalla d’Occam: “Keep it simple, stupid”

occam2.jpgLa classe de tecnologia era molt avorrida. El professor estava parlant sobre la fusió nuclear amb molta passió. Paco, Xavi i Àlex estaven fent especulacions sobre un tema una mica més atractiu i distret

-Aquest mestre ha degut estudiar a Barcelona- deia Xavi
-Què dius? – va replicar Paco.- Com a mínim ho ha hagut de fer a Londres, on va estudiar Newton.
-A mi em sembla que és físic nuclear i ha treballat a la NASA- deia Àlex.- I segur que va participar en l’arribada de l’home a la lluna…

Albert, que estava amb la conversa, i sense cap tipus de problema, li va preguntar al professor on havia estudiat, explicant-li que dubtaven entre tres llocs.

– A Barcelona- va contestar.- De vegades, l’explicació mes senzilla és la més lògica… Continue reading

El terrorista mediambiental més gran del món

cfc.jpgUn dels personatges més desafortunats que ha donat la humanitat ha estat Thomas Middley. Aquests enginyer va descobrir dues aplicacions que han estat nefastes per la humanitat: el plom de les gasolines i els CFC. És cert també que la ignorància de les conseqüències d’aquests dos productes eren desconegudes per complert en aquella època.

Middley se’n va adonar que si es posava plom a les gasolines dels automòbils, els motors retronaven menys. Aquest fenomen es produeix degut a la violència del moviment del pistó dintre el cilindre dels motors, pel que es produeixen unes vibracions que feien retronar les parets del cilindre. El plom ho reduïa considerablement, pel que les gasolines amb plom van començar a ser les més usades. El problema era que aquest plom sortia pels tubs d’escapament dels cotxes en forma de gas que era inhalat per les persones sense saber-ho. El plom és un metall pesant molt contaminant que s’acumula al cos degut a que no som capaços d’extreure’l. Molta gent va començar a tenir problemes respiratoris, fins i tot van morir per unes causes que ningú sabia. Es van fer investigacions i es van relacionar les intoxicacions amb el plom, pel que van haver de ser retirats definitivament al ser extremadament perillós.

Middley va seguir investigant, però en un àmbit molt diferent: la refrigeració. Va inventar un gas refrigerant que va passar a ser un autèntic mal de cap per als científics: els clorofluorocarbonis, els CFC. Es van introduir els anys 30, i les neveres i frigorífics van començar a usar aquest gas per refrigerar els aliments, així com els aires condicionats i els aerosols. El que ningú sabia era que aquests gasos, al ser alliberats a l’atmosfera, destrueixen la capa d’ozó de la estratosfera. Aquesta cap ens protegeix de les radiacions ultraviolades. Es va detectar un forat a la capa i es va veure que era culpa dels CFC. De seguida es va retirar del mercat a finals dels anys 70.

La mort de Middley també va ser una desgràcia. Va quedar paralític per la polio i va inventar un aparell amb politges motoritzades que el permetien moure’s pel llit. L’any 1944 es va quedar enredat entre els cordons del seu invent quan es va posar en marxa i va morir estrangulat. Ja ho diu la frase: n’hi ha que neixen estrellats…

El terrorista mediambiental més gran del món

cfc.jpgUn dels personatges més desafortunats que ha donat la humanitat ha estat Thomas Middley. Aquests enginyer va descobrir dues aplicacions que han estat nefastes per la humanitat: el plom de les gasolines i els CFC. És cert també que la ignorància de les conseqüències d’aquests dos productes eren desconegudes per complert en aquella època. Continue reading

El plom de Beethoven

beethoven.jpgEl compositor alemany Ludwig van Beethoven va morir per una intoxicació per plom segon ha determinat un estudi recent. Es veu que un metge va tractar al músic d’una pulmonia amb unes sals amb plom molt habituals a l’època i que donaven bons resultats. Però degut a uns efectes secundaris, li van haver de fer unes puncions al ventre amb sabó de plom, que a més de rentar impedien la entrada de bactèries. L’ús del plom a una època on no hi havia antibiòtics era considerada bona idea, però resulta que Beethoven tenia un cirrosi hepàtica i l’acció del plom amb aquesta malaltia el va fer empitjorar de manera irreversible.

El plom és un metall pesant molt tòxic per al cos humà. Aquest metall era usat antigament a les canonades d’aigua, amb les més que probables intoxicacions de l’aigua que hi passava per dintre. Ha estat substituït per altres materials que no són perillosos per a la salut, com el plàstic o els coure.

Però al plom encara se li pot treure’n profit, i molt, i en dos camps molt especialitzats. El primer com a recipient de productes tant perillosos com els àcids. Les bateries estan fetes de plom per poder contenir àcid sulfúric, i les indústries petroquímiques l’utilitzen per als productes tòxics que obtenen.

Però el gran favor que ens fa el plom és com a absorbidor de les radiacions, com els raig gamma o els raig X. Les parets de les sales de les radiografies dels hospital tenen plom per absorbir radiacions, i les centrals nuclears també en tenen absorbir la radioactivitat.

El plom s’extreu d’un mineral anomenat galena (sulfur de plom, PbS). Una de les mines més importants a Catalunya es trobava a Bellmunt del Priorat, a la província de Tarragona. Aquestes mines es poden visitar, on s’ensenya com s’extreia el plom i la forma de vida que tenien els miners que es passaven moltes hores a la foscor de les profunditats dels pous.

El plom de Beethoven

beethoven.jpgEl compositor alemany Ludwig van Beethoven va morir per una intoxicació per plom segon ha determinat un estudi recent. Es veu que un metge va tractar al músic d’una pulmonia amb unes sals amb plom molt habituals a l’època i que donaven bons resultats. Però degut a uns efectes secundaris, li van haver de fer unes puncions al ventre amb sabó de plom, que a més de rentar impedien la entrada de bactèries. L’ús del plom a una època on no hi havia antibiòtics era considerada bona idea, però resulta que Beethoven tenia un cirrosi hepàtica i l’acció del plom amb aquesta malaltia el va fer empitjorar de manera irreversible. Continue reading

La pilota més esfèrica del món

teamgeist.jpgEl partit de futbol s’estava acabant i anaven perdent. Necessitaven empatar per passar a la següent fase i en un desesperat atac, Roger va caure dintre l’àrea al ser entrat per un defensa. L’àrbitre va xiular penal. L’encarregat de tirar aquestes faltes normalment era Paco, però estava lesionat i cap al punt de penal es van dirigir Xavi i Jaume. Xavi va agafar la pilota i es va fixar amb com estava cosida.

– Has vist quina forma més estranya tenen les peces de cuir que estan cosides?

– Sí, tens raó -va dir Jaume.- No tenen forma d’hexàgons i pentàgons com les de sempre.

– Fins i tot sembla molt més esfèrica – va dir Xavi.

– Bé, qui el tira el penal, tu o jo? – va preguntar Jaume

-L’últim el vas tirar tu, ara em toca a mi – va dir Xavi

– No és just, tu n’has tirat més que jo –va replicar Jaume

– Et proposo una cosa. – va dir Xavi

La proposta que va fer Xavi a Jaume li va agradar, pel que es van disposar a dur-ho a terme.

La pilota que tenen entre mans s’anomena Teamgeist. Està feta amb 14 peces i arriba a ser el 99% d’una superfície esfèrica. A més, no hi ha costures ja que la unió d’aquestes peces han estat termosellades. Aqueta pilota es va utilitzar per primer cop al mundial de futbol a Alemanya al 2006. Des de que es va inventar el futbol, s’ha estat perseguint la esferificació de la pilota de futbol jugant amb la geometria de les peces de cuir que van cosides.

telstar.jpgPerò la figura geomètrica més usada per fer pilotes de futbol  és la formada per 12 pentàgons i 20 hexàgons. Aquesta figura s’anomena icosàedre truncat i, tal com es pot veure a la foto, els hexàgons estan al voltant dels pentàgons formant una figura regular. Quan està inflat, aquest cos arriba al  94% del que hauria de ser una esfera perfecta, que és molt. La gran majoria, per no dir totes, de les pilotes que es poden trobar a qualsevol botiga són icosaedres truncats.

 

rombicosidodecaedro.gifPerò aquestes dos no són la única forma d’aconseguir la perfecció de la esfera en pilotes de futbol. Hi ha una figura geomètrica que també ho pot aconseguir: el rombicosidodecaedre. És tracta d’una figura formada per 45 peces, que són: 12 pentàgons, 30 quadrats i 20 triangles distribuits tal com es pot veure al dibuix del costat i que, sense estar inflat, s’apropa al 94% d’una esfera. Aquest cos quan s’infla és gairebé 100 % una esfera. De moment ningú s’ha atrevit encara a fer-ne cap, però és qüestió de temps. Així que ja ho saps, si a una retransmissió d’un partit de futbol sents que “l’esfèrica ha creuat la línia de gol”, no és del tot correcte, seria la “quasi-esfèrica”.

Per cert, si mires el següent vídeo podràs veure a quin tipus de pacte van arribar Xavi i Jaume.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/pk82RttNss8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La pilota més esfèrica del món

teamgeist.jpgEl partit de futbol s’estava acabant i anaven perdent. Necessitaven empatar per passar a la següent fase i en un desesperat atac, Roger va caure dintre l’àrea al ser entrat per un defensa. L’àrbitre va xiular penal. L’encarregat de tirar aquestes faltes normalment era Paco, però estava lesionat i cap al punt de penal es van dirigir Xavi i Jaume. Xavi va agafar la pilota i es va fixar amb com estava cosida.

– Has vist quina forma més estranya tenen les peces de cuir que estan cosides?

– Sí, tens raó -va dir Jaume.- No tenen forma d’hexàgons i pentàgons com les de sempre.

– Fins i tot sembla molt més esfèrica – va dir Xavi.

– Bé, qui el tira el penal, tu o jo? – va preguntar Jaume

-L’últim el vas tirar tu, ara em toca a mi – va dir Xavi

– No és just, tu n’has tirat més que jo –va replicar Jaume

– Et proposo una cosa. – va dir Xavi

La proposta que va fer Xavi a Jaume li va agradar, pel que es van disposar a dur-ho a terme. Continue reading