La classe de primer de batxillerat estava de viatge final de curs a París. Venien de Roma, i tenien previst anar a l’Òpera a veure Turandot de Puccini. A molts d’ells no els agradava la idea, preferien un concert de “DJ Peres”. Però hi havia un problema que no acabaven d’entendre: les entrades eren del teatre Metropolitan de Nova York, i això estava bastant lluny de París i feia falta només una hora per al començament.

– Tranquils- va dir el professor.- arribarem a temps

– Però com?- va contestar un del batxillerat científic- . És impossible, això està a l’altra punta de món.

– Això ja us ho expliquem nosaltres, que sabem de què va – va dir Jaume -. Anirem amb el tren que creua el túnel transatlàntic. Amb una hora arribarem a Nova York.

– Efectivament, – va dir el professor-. No us en lliurareu de Turandot…

 

Aquesta història podria ser certa si es du a terme un túnel transatlàntic de 5000 kilòmetres per on circularien trens de levitació magnètica a 8000 Km/h. Per fer-vos una idea, el tren més ràpid ara mateix no arriba als 500 Km/h, i els avions comercials ho fan a uns 800 Km/h. Això suposa unir Nova York i Paris en poc menys d’una hora.

Aquest túnel es faria a 100 metres de profunditat, la justa per no tenir problemes amb els vaixells que circulen per la superfície, i que la pressió de l’aigua no sigui excessiva. Per que es mantingués quiet, s’anclaria al fons marí mitjançant cables d’acer. Aquest cables podrien destensar-se per evitar possibles impactes amb submarins o balenes.

La tecnologia per fer-los moure seria amb trens MAGLEV, de levitació magnètica, els únics que actualment podrien arribar a aquestes velocitats, ja que els elèctrics i els de gasolina no ho poden fer degut al fregament amb les vies tant gran que pateixen. Els trens magnètics no tenen fregament al volar literalment per la via. Però encara hi ha un fregament que tenen que vèncer: el de l’aire. Quan més es corre, més aire s’ha d’apartar i més fregament hi ha. Per això s’ha pensat en treure l’aire de túnel, crear el buit, el que afavoriria que arribessin a altíssimes velocitats.

Un altre problema és l’anomenada força G. És la sensació que es produeix quan es pateix una acceleració o desceleració. La sensació de que un cos pesa més és més gran quan més gran és aquesta variació de la velocitat, pel que s’ha pensat que per reduir aquesta força G, durant 18 minuts, uns 1200 Km, l’acceleració seria moderada, la justa per no partir aquest problema. Per frenar, el mateix: durant 18 minuts es frenaria molt a poc a poc per reduir la sensació d’aquesta força.

Un darrer problema és l’econòmic. S’han calculat desenes de bilions d’euros per dur-lo a terme. Per veure fins a quin punt és monstruosa aquesta obra, la quantitat d’acer necessària per fabricar-lo seria la producció mundial d’un any sencer si es treballés les 24 hores del dia.

Quedaria també el problema del jet lag, que son desequilibris del rellotge biològic de la persona que el pateix degut als canvis horaris. El cos es pensa que ha de ser de nit quan encara és de dia, o a l’inrevés, produint trastorns com insomni, marejos i fins i tot, vòmits. Però aquest seria un problema menor si la recompensa és veure una òpera al teatre Metropolitan de Nova York… no?

Que tingueu bon viatge i ens retrobem a la tornada de vacances.

Els següent vídeo explica com seria aquesta idea.

 [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/oLbDNO1z69w" width="425" height="350" wmode="transparent" /]