Literatura grega a escena | Els clàssics grecs que hem de conèixer

Els cavalls en la literatura grega

Publicat el 31 gener 2014 per martaverde8

Entre els segles VIII-VII aC el cavall comença a introduir-se a Grècia. Aquest animal sempre ha tingut una gran importància en la història de l’ésser humà, començant pels primers domadors de cavalls, els indis, passant pels romans i acabant per nosaltres.

El món del cavall està molt lligat amb la pervivència del grec (ϊππος), d’aquí deriven els noms d’hipoteràpia, la teràpia amb la que s’aprofita el moviment del cavall per a persones amb defectes del moviment locomotriu. Gràcies al moviment tridimensional del cavall, la força muscular i l’equilibri de la persona augmenta, ja sigui genets amb discapacitat tant física com mental, ja que la relació cavall-genet produeix un augment de la seguretat i l’autoestima ja que en dirigir un animal tan gran els proporciona molt benestar.

Podem trobar el cavall en molt àmbits, com per exemple a la mitologia, a la literatura o a les constel·lacions, que ja tenim molt ben explicat per l’Andrea i la Irina al seu Treball de Recerca en format web: El cel dels mites

Pegàs (Πήγασος) va ser un cavall amb ales. Hi ha diverses versions sobre el seu naixement. Es diu que va néixer a partir de la sang del coll de Medusa, quan Perseu la matà. Pegàs és el que té el paper més important en la llegenda de Bel·lerofont, sobre qual hi ha diverses versions que diuen que Zeus el va convertir en constel·lació per fer-lo immortal. Podríeu dir algun referent de Pegàs que podem trobar actualment?

Quadre de Pegàs de Jacob Jordaens

Taraxip (Ταράξιππος), conegut per “qui torba els cavalls”, és un geni que freqüentava l’hipòdrom d’Olímpia i espantava els cavalls que feien les curses.

Xantos i Bali (Χανθος i Βαλιος) formaven la parella de cavalls immortals que van regalar a Peleu quan es va casar amb Tetis i van tenir un fill anomenat Aquil·les, Xantos era el cavall d’Aquil·les. La llegenda assegura que Xantos era un cavall negre Pura Raça Persa, tenia tres anys i era molt veloç. En canvi, Bali era de color blanc però igual de ràpid. La rapidesa d’ambdós cavalls tenia un inconvenient: Aquil·les no podia incloure més cavalls al seu carruatge, tal com era tradició en els carruatges grecs.

Els cavalls de la Ilíada són molt importants ja que sense ells no es concep l’obra d’Homer ni la guerra de Troia.

Xantos i Bali

Escifi (Σκύφιος) és el primer cavall engendrat per Posidó (Ποσειδών) déu dels oceans, els seus atributs són el cavall i el trident. El déu va mullar una pedra amb el seu semen i la terra fecundada va produir Escifi, es diu que això va passar a Tessàlia.

Teseu (Θησεύς) amb l’amazona Hipòlita (reina de les amazones) van tenir un fill que es va dir Hipòlit, de la seva mare va heretar la passió per la caça i pels exercicis violents. Fedra era la segona dona del seu pare Teseu, la qual es va enamorar d’Hipòlit. El jove no sentia el mateix, menyspreava totes les dones i va refusar-la, llavors Fedra es va suïcidar i va deixar una nota en la que acusava Hipòlit d’haver-la volgut violar. Teseu, creient que el seu fill era culpable, va invocar el seu pare, Posidó, per tal que castiguès Hipòlit. Per això el déu va enviar un monstre marí que va espantar els seus cavalls. Hipòlit va perdre el control dels cavalls i va ser arrosegat per un pedregar i finalment va morir sent innocent.

Bucèfal (Βουκέφαλος) era el cavall d’Alexandre el Gran. El va domar quan Alexandre era molt jove i el va acompanyar sempre. En esdevenir rei, damunt Bucèfal que Alexandre dirigeix la cavalleria macedònia, en totes les batalles que el menaren de Grècia a l’Índia. El cavall va morir de vellesa o d’una ferida rebuda a la batalla de l’Hidaspes, un dels principals rius de Pakistan. En memòria seva Alexandre va fundar una ciutat que es va dir Bucefàlia.

Mosaic de Bucèfal i Alexandre el Gran d’autor anònim

Pirecmes (Πυραίχμης) a la Ilíada, és el rei d’Eubea i va atacar Beòcia però va ser vençut per Hèracles i esquarterat per uns cavalls, aquests esdeveniments van succeir prop d’un rierol anomenat Heracleu, el rierol d’Hèracles. Cada vegada que els cavalls bevien d’aquell curs d’aigua, els sortia un renill.

Resos (᾿Ρῆσος) és un heroi traci que va lluitar al costat dels troians durant la Guerra de Troia. Resos era cèlebre pels seus cavalls blancs i molt ràpids. Havia acudit a ajudar els troians a ajudar els troians, però en arribar la nit Ulisses i Diomedes van anar al campament troià, on van sorprendre’l, van matar-lo i van emportar-se els seus cavalls.

Podríeu afegir textos grecs referents al cavall?

Marta Verde

Grec 2n batx C

Publicat dins de Èpica, General, Mitologia, Pervivència | Etiquetat com a Aquil·les, bali, bucèfal, cavalls, Eneida, Escifi, Grec, Ilíada, Medusa, pegàs, Pervivència, Pirecmes, Posidó, Resos, Taraxip, Teseu, Ulisses, Xantos | 1 comentari

Les històries verídiques de Llucià

Publicat el 28 gener 2014 per balart-irina1120

“Les històries verdaderes o verídiques” de Llucià són una obra narrativa en prosa on es relata un viatge per l’oceà a bord d’un vaixell. L’obra està dividida en dues parts. El protagonista d’aquest viatge s’identifica amb el narrador gràcies a l’ús de la primera persona narrativa. La raó d’aquest viatge seria segons l’autor el desig de “conèixer els límits de l’oceà i els homes que viuen més enllà”. Pertanyen al gènere de la ciència ficció, encara que sigui difícil d’imaginar, tracta sobre uns relats d’aventures que passen uns viatgers que van a la Lluna (tema que no s’abordaria fins a molts segles després).

L’autor grec-sirià a través dels seus diferents textos posa en dubte la religió i els seus dogmes, i fa una crítica contra la filosofia i les seves diverses escoles. A més, qüestiona els costums socials basats en la falsedat i en l’aparença.

Els crítics estan dividits sobre la consideració d’aquesta obra com a ciència-ficció. Per a alguns autors, l’argument és tan ridícul que no pot ser qualificat de ciència-ficció. La seva visita a la Lluna, per tant, no és una possibilitat seriosa ja que tota l’obra rebutja la serietat. Ara bé, si tenim en compte que en aquells anys una de les missions de la ciència era revelar les falsedats i contradiccions de les teories defensades pels filòsofs, trobarem un enfocament diferent del que l’irònic títol ja ens dóna una pista perquè Llucià utilitza la ciència per dissenyar terres i continents alternatius que desconcerten el lector i posen de manifest quantes de les seves creences i conviccions sobre les més diverses coses estan basades en relats de poc fiar. Per tant, sí que podem considerar Llucià com el primer autor de la ciència-ficció.

El viatge comença a l’extrem occidental del món conegut, les columnes d’Hèracles, és a dir, l’estret de Gibraltar, i transcorre per l’oceà, el riu que envolta la terra que els antics creien farcit de tota mena de monstres i criatures estranyes. La primera part consta de 42 capítols. Els quatre primers estan dedicats íntegrament a exposar les motivacions literàries de l’obra. Al capítol cinquè llegim la preparació i l’inici del viatge. Els dos capítols següents transcorren a l’illa de Dionís, on els viatgers descobreixen les primeres meravelles -les petjades d’Hèracles i Dionís, el riu de vi- i topen amb els primers éssers monstruosos- les dones cep-, les quals incorporen a la seva soca els mariners que s’hi uneixen sexualment. La tempesta que precedeix l’arribada de la nau a aquesta illa és una mena de símbol del pas d’un món conegut a un altre de desconegut on tot és possible.

Després d’un capítol de transició, el novè, la nau del protagonista s’enlaira i fa un viatge celeste que el porta fins a la lluna. Els capítols que van del 10 al 26 narren l’estada dels navegants celestes a la lluna i la seva participació en una guerra dels selenites amb els habitants del sol. Als capítols 22-26 podem llegir la primera de les divertides descripcions d’un poble estrany i els seus costums que s’aniran trobant a l’obra. En aquest cas es tracta dels selenites, és a dir, els habitants de la lluna. Els capítols següents exposen el viatge de retorn a la terra i la represa de la navegació per l’oceà.

Al capítol 31 el vaixell del narrador és engolit per una balena de dimensions extraordinàries. Al seu interior els nàufrags descobreixen una illa i prenen contacte amb els seus habitants, un vell i un jove grecs. Amb el seu ajut lluiten contra els restants pobladors de l’illa, uns éssers monstruosos de caràcter salvatge i violent, i els maten o bé els expulsen. Des de l’interior de la balena tenen també ocasió d’assistir a l’espectacle d’una batalla naval lliurada a l’exterior per uns gegants que naveguen sobre illes. D’aquesta manera, al capítol 41, acaba la primera part de l’obra.

El llibre II comença amb la mort de la balena i la represa de la navegació (capítol 1 i 2), i té com a motiu central l’estada del protagonista a l’Illa dels Afortunats (capítols 6 a 29). En aquesta illa passen pel tribunal de Radamant, assisteixen al convit dels Afortunats, conversen amb Homer, presencien l’arribada dels Pitagòrics, assisteixen a uns Jocs Mortuoris i són testimonis d’una rebel·leió dels condemnats, que s’estan a una illa pròxima, i del rapte d’Hèlena per Cínaras. Entremig hi ha descripcions del país, dels seus habitants i dels seus costums. Abans i després de l’arribada a aquesta illa, però, els nostres amics arriben a altres illes, coneixen altres gents i assisteixen a altres prodigis: abans de tocar terra al país dels afortunats, pateixen freds polars (capítol 2), naveguen per mars de llet (capítol 3), descobreixen illes de formatge i de suro (capítols 3 i 4 respectivament); després de sortir-ne, coneixen l’illa dels condemnats (30-31), la dels somnis (32 i 33) i l’homèrica Ogígia (35 i 36). Més endavant topen amb pirates que naveguen sobre carbasses (37), sobre nous (38) i sobre dofins (39). Desembarquen a un niu d’alció gegantí (40). Veuen florit el pal major de la nau i altres prodigis (41). Al capítol 42 naveguen per un bosc marí, han de superar una fractura immensa del mar, i pateixen la violència dels bucèfals i de les dones-ase. El llibre II, i l’obra, s’acaba amb la promesa de continuar narrant les vicissituds del viatge de retorn a casa.

Tot aquest relat de viatges fabulosos no és més que una paròdia d’altres, des de la poesia èpica (els viatges d’Odisseu i dels Argonautes) als historiadors (Heròdot i Ctèsias) i els novel·listes (probablement l’obra és una sàtira a una obra anterior, Els prodigis més enllà de Thule ( 100 dC ) de Diògenes, Jambul un escriptor asiàtic en llengua grega del segle II o I a. C).

Llucià recorre de manera enginyosa als diversos recursos de l’humor: la ironia, la sàtira, la paròdia, la caricatura, l’al·legoria… Per exemple, quan Menip deixa la Lluna per volar al Cel, la pròpia Lluna es presenta davant d’ell com una figura femenina. Li demana que pregui a Zeus de la seva part perquè destrueixi els filòsofs que “vessen abusos” sobre ella: “alguns d’ells diuen que estic habitada, altres que estic suspesa sobre el mar com un mirall, i altres diuen qualsevol cosa que se’ls passi per la imaginació. Recentment, fins i tot han declarat que la meva llum és robada i il·lícita, ja que prové del Sol”. El que molesta especialment a la deessa lunar és que ella és testimoni de com aquests mateixos filòsofs a la nit realitzen actes “vergonyosos i depriments, cometent adulteri. I encara que veig tot això, no dic res, no crec que sigui apropiat revelar aquestes activitats nocturnes.”

La pervivència que podem trobar d’aquest llibre és de la primera pel·lícula de cine titulada el “Viatge a la lluna” per Georges Méliés. El director francès segurament va haver d’ inspirar-se, directament o indirectament, en un fragment d’“Històries verdaderes” de Llucià de Samosata.

Creus que Llucià ha influït en els narradors de viatges imaginaris?

Irina & Andrea Balart Casanovas
Grec 2n Batx.

Publicat dins de Ciència-ficció, Cinema, General | Etiquetat com a Històries vertaderes, Llucià, Lluna | 7 comentaris

D’ Aristocles a Plató

Publicat el 22 gener 2014 per noradomingo

Plató (Πλάτων) va néixer el 427 i va morir el 347 aC. Va ser un filòsof d’immensa influència a la Grècia clàssica on va desenvolupar un sistema filosòfic anomenat: Platonisme i va fundar un centre de formació, l’Acadèmia.

El nom vertader de Plató era Aristocles (Ἀριστοκλῆς), però el seu entrenador de lluita lliure, Ariston d’Argos, el va anomenar Plató, que significa “ampli”, a causa de la seva figura robusta. D’acord amb les fonts esmentades per Diògenes, Plató deriva el seu nom de l’amplitud (πλατύτης). La llegenda sobre el seu nom, Aristocles, es va originar en l’època hel·lenística.

Plató va ser deixeble de Sòcrates, el qual va tenir molta influència per ell. I va ser mestre d’Aristòtil. El treball més important de Plató és la República, en el qual proposa una manera ideal de governar un estat.

La filosofia grega ha utilitzat diferents gèneres literaris, Sòcrates, que mai no va escriure, amb el seu mètode filosòfic (la ironia i la maièutica) va ser l’impulsor del gènere literari del diàleg i gràcies al seu deixeble Plató coneixem el seu pensament, amb els seus diàlegs és considerat el màxim representant d’aquest gènere.

Les obres de Plató es basen en diàlegs on el protagonista és Sòcrates. Es poden dividir en quatre etapes:

Bust de Plató

1. Diàlegs de joventut: També anomenats diàlegs socràtics, ja que són just després de la mort de Sòcrates. Són diàlegs curts, d’unes vint pàgines, gairebé tots tenen la mateixa estructura: Sòcrates està amb uns amics comencen a parlar sobre un tema moral o polític i algun d’aquests amics defineix aquell concepte i Sòcrates el contradiu a través de preguntes. Els diàlegs més importants estan relacionats amb la mort de Sòcrates:

– Critó: és el diàleg on Plató reflecteix el moment on Critó i altres amics de Sòcrates van a veure’l a la cel·la on esta tancat i condemnat, esperant la seva mort. Els seus amics es queden sorpresos en veure Sòcrates amb tanta tranquil·litat, quan està a punt de morir. Sòcrates els hi fa veure que ell ja no pot tornar enrere i que tampoc vol tornar-hi, ja que ell ha fet el que havia de fer, no s’arrepenteix absolutament de res fins i tot si el perdonessin a la condemna, seguiria fent el que havia fet fins ara, per tant Sòcrates té molt clar que pel que l’estan jutjant és una injustícia i que tots aquells pagaran per l’error que han comès.

2. Diàlegs de transició: En aquesta etapa Plató ja ha fet un viatge a la Magna Grècia a visitar els pitagòrics, per tant es pot observar una influència pitagòrica on s’observa la immortalitat de l’ànima i la importància de les matemàtiques. Són diàlegs curts i predomina la fase de la Maièutica de Sòcrates. El diàleg més important és:

– Menó: el tema principal és la virtut. Plantegen les preguntes de què és la virtut, si és ensenyable i si es pot adquirir amb la pràctica. La conclusió d’aquest diàleg és que la virtut no espot ensenyar sinó que ve donada per adjudicació divina i gràcies a la reminiscència la reconeixem.

3. Diàlegs de Maduresa: Es perfila i consolida la teoria de les Idees com a nucli fonamental de la seva filosofia i desenvolupa altres grans teories.

El diàleg més important és el Fedó: El tema principal és la importància de la mort en la Filosofia. La filosofia ens prepara per morir ja que aprenem la mínima importància del cos i per tant no hi ha por a deixar-lo enrere quan morim. Fins i tot ens ho mostra com quelcom bo, deixa enrere el cos i seguir endavant amb l’ànima. El millor de la vida és que al morir es perd el cos i l’ànima perdura.

4. Diàlegs de vellesa: Els diàlegs platònics adopten un to autocrític i matisa el seu pensament a la vegada que el caràcter ontològic que la teoria de les idees. Perd importància davant el seu aspecte merament lògic.

El diàleg més important és el Polític: És una discussió entre Sòcrates i el matemàtic Teodor. La intenció d’aquest escrit és d’explicar que el poder polític necessita d’un tipus especialitzat de coneixement. El polític era qui posseïa aquest coneixement per a governar justament.

En conclusió, Plató és un filòsof molt important tant com pels seus diàlegs com també per la seva teoria de les idees. Sabríeu dir de què tracta aquesta teoria de Plató?

Nora Domingo i Marta Verde Tamayo
2n Batxillerat
Grec

Publicat dins de Filosofia, General, Mitologia | Etiquetat com a Aristòfanes, Critó, diàlegs, Fedó, Grècia Clàsssica, Maièutica, Menó, Plató, Platonisme, Polític, Siracussa, Sòcrates, Teodor | 12 comentaris

Llucià: vida i obra

Publicat el 16 gener 2014 per noradomingo

Bust de Llucià

Llucià (en grec Λουκιανός ο Σαμοσατεύς, en llatí Lucianus) va néixer a Samosata o de Samòsata, identificada amb l’actual Samsat, a Turquia, a la riba esquerra del curs superior del riu Eufrates, en aquell temps una de les localitats comercials més importants de la Commagene (nord-est de Síria), que fou incorporada a l’imperi romà l’any 72 dC. Llucià fou escriptor sirià d’expressió grega, un dels primers humoristes, pertanyent a l’anomenada Segona Sofística. Va néixer en el si d’una família semita a finals del regnat de Trajà o al principi del regnat d’Adrià, entre el 115 i el 125 dC. Tanmateix, les úniques notícies que podem intuir de la seva família i la seva infantesa provenen de la seva obra El somni, on evoca records personals de la seva primerenca vocació per la retòrica. Enviat de jovenet com a aprenent d’escultor al taller d’un oncle seu, el primer dia de feina va fer una destrossa i, havent tornat a casa, va tenir un somni en el qual se li aparegueren dues dones, l’Escultura i la Cultura, que li mostraren cadascuna la pròpia virtut; Llucià es deixà persuadir per la segona i abandonà la tradició de l’ofici familiar per dedicar-se a la retòrica, que en aquell moment oferia força més recursos per a guanyar-se la vida. Estudià retòrica i literatura. Va viure a Jònia més tard es va dedicar a l’advocacia a Antioquia, sense gaire èxit. Després va visitar Grècia, Itàlia i la Gàl·lia i fou mestre de retòrica. Al final de la seva vida va tornar a Síria i va morir a Atenes entorn el 180.

Llucià no va portar una existència triomfal ni ignorada o fosca: va viure afablement consagrat a les lletres, lliure de tot prejudici i sostenint amb enteresa les seves opinions, sense ser estrictament ni filòsof ni sofista, sinó només un home de lletres. No obstant això, la seva postura és la d’un escèptic integral i un antidogmàtic convençut, algun cop s’ha recolzat en l’epicureisme però solament per hostilitat cap a la religió, i el mateix passa amb el cinisme. No s’ha de comparar amb Aristòfanes, com ja s’ha fet, ja que aquest ataca personatges i costums en funció d’un sistema de diverses creences, posseeix una doctrina i un ideal, mentre que Llucià es burla, per la indignitat de l’atacat, i per darrere de la seva sàtira hi ha un escepticisme absolut.

Llucià va adoptar el diàleg de tradició platònica. Segons Bompaire (1958), els mètodes bàsics utilitzats per Llucià per dur a terme la seva tasca creativa són la contaminació i la transposició, la mímesi. La contaminació consisteix bàsicament en la mescla de gèneres preexistents per crear una forma nova. És el que fa que Llucià en els seus diàlegs, on barreja la sàtira menipea, el diàleg platònic, l’estil cínic i la Comèdia Antiga. La transposició té lloc quan s’adapta una obra literària a un gènere diferent.

Llucià prova de presentar la Comèdia Nova i la poesia alexandrina sota la forma de diàleg.

Pel que fa al pensament, es pot destacar l’escepticisme filosòfic, la incredulitat religiosa i l’estimació pels homes senzills, honests i instruïts.

Pel que fa a l’estil, cal destacar el domini i la facilitat de paraula, la ironia, l’humor i un impressionant coneixement de la cultura àtica.

Llucià fou un escriptor molt prolífic. Més de vuitanta obres li són atribuïdes. De totes elles, val a destacar els Diàlegs:

Els Diàlegs dels morts agrupen trenta escenes on intervenen diversos personatges, tant històrics com contemporanis des del punt de vista de l’autor, també es poden trobar fragments de filosofia cínica i per un dels seus principals defensors, el filòsof Menip.

Els Diàlegs marins, en número de quinze, són més tranquils i presenten les representació d’unes vivències marines protagonitzades per diverses divinitats; que també són objecte de censura.

Els Diàlegs dels déus, són vint-i-cinc diàlegs on es presenten deu dels déus i deesses del panteó grec en situacions compromeses, en una visió còmica i racionalista d’algunes de les més inversemblants tradicions mítiques. Per exemple, el naixement d’Atena. Podríem dir que Llucià representa uns déus, en els quals no creia, en escenes familiars i amb gairebé tots els vicis humans.

Els Diàlegs de les heteres, quinze episodis de vida quotidiana, escenifiquen des dels carrers d’Atenes, lluny de l’Hades, de l’Olimp o del mar, les habilitats, neguits i recursos de l’ofici més vell del món. Les protagonistes, femenines majoritàriament, no en surten gens ben parades, cosa fàcil de preveure.

Heu llegit alguna obra llucianesca? Us hi animeu? És un autor molt divertit!

Nora Domingo Luengo Marta Verde Tamayo

2n Batxillerat C Grec

Publicat dins de Filosofia, General, Pervivència | Etiquetat com a diàlegs, escriptor, Filosofia, Grec, Jònia, llatí, Llucià, Menip, retòric, text | 13 comentaris

L’Antígona de Bertolt Brecht

Publicat el 12 gener 2014 per Laia Muñoz Osorio

Molts escriptors i artistes han volgut representar la tràgica història d’Antígona en les seves obres, sigui perquè s’han sentit commoguts per la seva gloriosa mort o sigui perquè li han trobat al mite certa vigència respecte als problemes universals de la humanitat, sobretot els morals. Ja vàrem parlar en una altra ocasió de l’adaptació literària que va fer Salvador Espriu de l’Antígona de Sòfocles, en la que l’escriptor català comparava el conflicte entre Etèocles i Polinices amb el de la Guerra Civil Espanyola i la tirania de Creont amb el règim franquista. No obstant, en aquest article parlarem d’una altra Antígona, que no és ni grega ni catalana, sinó alemanya, l’autor de la qual és Bertolt Brecht.

Contextualització

Bertolt Brecht fou un poeta i dramaturg alemany que va viure entre el 1898 i el 1956. Es tracta d’un dels dramaturgs més influents del segle XX que casualment va influir en la posada en escena de l’Antígona d’Espriu. Brecht va escriure la seva adaptació d’Antígona el 1947, un cop acabada la Segona Guerra Mundial (1939-1945), uns anys molt intensos i convulsos… Però a la dificultat i crueldat d’un conflicte internacional cal afegir que l’autor va viure en primera persona (tenint ideologies d’esquerres) l’apogeu, la consolidació i la caiguda del Nazisme alemany (1934-1945). Podem dir, per tant, que Bertolt Brecht i Salvador Espriu van compartir experiències molt semblants, pertanyents a una mateixa època com és la dels anys 30 i 40 del segle XX. Per aquest motiu, el dramaturg alemany va voler narrar i mostrar com es va viure a Alemanya el final de la guerra i el final de la dictadura feixista a partir del mite d’Antígona.

Bertolt Brecht, 1954

L’Antígona de Bertolt Brecht

L’acció es desplaça a l’abril de 1945 a Berlín, un mes abans que les forces aliades ocupin el territori alemany. Alemanya representa a Tebes i els seus enemics són Argos. A la primera escena apareixen dues germanes (Antígona i Ismene) que surten del refugi antiaeri després d’un bombardeig. La seva conversa mostra els horrors i la pobresa d’un conflicte tan llarg i dur i més endavant parlen dels seus dos germans: Etèocles és un soldat valent que ha mort lluitant per la seva pàtria i Polinices en veure el destí del seu germà ha desertat del camp de batalla. Les dues germanes en sortir del seu pis troben en Polinices penjat d’un clau i un agent de les SS que afirma haver “arreglat els comptes” amb ell, per traïdor. Poc després s’anuncia un decret en el que es prohibeix enterrar en Polinices.

Tot seguit Antígona i Ismene parlen sobre què han de fer a continuació: Antígona decideix donar sepultura al seu germà, Ismene prefereix callar perquè té por de les repressàlies de la rebel·lió. De la mateixa manera que en la versió de Sòfocles, un guàrdia ve a anunciar a Creont que algú ha enterrat al traïdor i que per tant ha incomplert les lleis del rei, del Führer. Al mateix temps el líder nazi celebra amb el consell d’ancians (l’èlit social del règim) la suposada victòria de la guerra per part d’Alemanya (encara no havia perdut l’esperança de capgirar la situació). Esmenta també els valents joves que es troben lluitant incansablement a Argos (França), en territori enemic.

Antígona

Antígona fent una libació al cadàver de Polinices

Seguidament el guàrdia torna al palau de Creont per entregar Antígona, a qui ha enxampat enterrant Polinices. La filla d’Èdip afirma les acusacions com a vertaderes. Així que Creont i Antígona mantenen una discussió, molt semblant a la de la tragèdia original, sobre la moral i sobre la injustícia i la tirania del règim en el que viu Alemanya atrapada. Antígona acusa Creont d’haver fet entrar al país en guerra per caprici seu i el responsabilitza a més a més de la ruïna i la imminent derrota d’Alemanya:

ANTÍGONA

Por la conquista de una tierra extranjera.

No te bastaba reinar sobre mis hermanos

en tu propia patria, en esta hermosa Tebas.

No te bastaba gobernar en paz.

Tuviste que llevarlos a la lejana Argos

para dominar también allí,

también sobre ellos.

A uno lo convertiste en verdugo

de la pacífica Argos. Al otro

le invadió el terror y ahora lo exhibes,

pobre cuerpo despedazado,

para aterrorizar a los nuestros.

Antígona de Bertolt Brecht, Biblioteca Virtual Omegalfa, 2013.

Poc després els guàrdies porten també a Ismene, qui assegura haver col·laborat amb Antígona, tot i que aquesta segona ho refuta, Creont opina que una d’elles va perdre el seny en el naixement i l’altra l’acaba de perdre ara. Finalment, com a l’original, només Antígona és condemnada a mort. Després Creont i el seu fill petit Hèmon mantenen una interessant conversa amb la companyia del consell d’ancians. Hèmon intenta fer que el seu pare enraoni i que escolti la veu del poble, que veu a Antígona com a innocent i com a una persona admirable per les seves accions. Creont resisteix a ésser influenciat per algú altre ja que considera que sempre té raó i que Hèmon està parlant d’aquesta manera perquè s’ha convertit metafòricament en l’esclau d’Antígona, la seva promesa. El jove abandona l’escena rabiós.

La següent escena mostra el camí d’Antígona cap a la seva tomba, acompanyada pel consell d’ancians. Durant el trajecte ambdós es planyen pel destí de tot el país i també del d’Antígona, comparant-lo amb altres personatges mitològics que han patit cruels destins i morts. Antígona diu el següent als ancians:

ANTÍGONA

Vosotros que empujáis a Creonte

a llevar la guerra a tierra extraña, sabed

que ganará aún muchas batallas,

mas la última os devorará.

Aquest fragment fa referència al destí del règim d’Adolf Hitler, el qual va créixer incansablement i va guanyar centenars de batalles, però que al final amb un enorme territori desunit per controlar i ni un sol aliat va trobar la seva perdició. Ni tan sols Tirèsias, el mític endeví cec, va poder convéncer Creo

nt dels seus errors i dels seus edictes cruels. No va ser fins que un missatger va arribar des d’Argos per dir-li que les tropes tebanes havien perdut i que l’enemic es dirigia a Tebes per a conquerir-la. Però el què va fer vessar el got d’aigua fou la notícia de la mort del fill gran de Creont en combat: Megareu. Llavors el tirà acompanyat per la seva cort va afanyar-se a enterrar el cos de Polinices i quan va obrir la tomba d’Antígona se la va trobar penjada juntament amb Hèmon sanglotant. El fill de Creont va intentar ferir el seu pare amb l’espasa, però hi fallà. A continuació se la clavà i se suïcidà. Finalment Creont va ser conscient que havia arribat la fi del seu règim, però això sí: no va fer res per evitar que l’enemic conquerís el territori:

CREONTE

Es el fin de Tebas.

Tebas debe morir, morirá conmigo,

será aniquilada y abandonada a los buitres.

Es mi voluntad.

Berlín