Molts escriptors i artistes han volgut representar la tràgica història d’Antígona en les seves obres, sigui perquè s’han sentit commoguts per la seva gloriosa mort o sigui perquè li han trobat al mite certa vigència respecte als problemes universals de la humanitat, sobretot els morals. Ja vàrem parlar en una altra ocasió de l’adaptació literària que va fer Salvador Espriu de l’Antígona de Sòfocles, en la que l’escriptor català comparava el conflicte entre Etèocles i Polinices amb el de la Guerra Civil Espanyola i la tirania de Creont amb el règim franquista. No obstant, en aquest article parlarem d’una altra Antígona, que no és ni grega ni catalana, sinó alemanya, l’autor de la qual és Bertolt Brecht.
Contextualització
Bertolt Brecht fou un poeta i dramaturg alemany que va viure entre el 1898 i el 1956. Es tracta d’un dels dramaturgs més influents del segle XX que casualment va influir en la posada en escena de l’Antígona d’Espriu. Brecht va escriure la seva adaptació d’Antígona el 1947, un cop acabada la Segona Guerra Mundial (1939-1945), uns anys molt intensos i convulsos… Però a la dificultat i crueldat d’un conflicte internacional cal afegir que l’autor va viure en primera persona (tenint ideologies d’esquerres) l’apogeu, la consolidació i la caiguda del Nazisme alemany (1934-1945). Podem dir, per tant, que Bertolt Brecht i Salvador Espriu van compartir experiències molt semblants, pertanyents a una mateixa època com és la dels anys 30 i 40 del segle XX. Per aquest motiu, el dramaturg alemany va voler narrar i mostrar com es va viure a Alemanya el final de la guerra i el final de la dictadura feixista a partir del mite d’Antígona.
Bertolt Brecht, 1954
L’Antígona de Bertolt Brecht
L’acció es desplaça a l’abril de 1945 a Berlín, un mes abans que les forces aliades ocupin el territori alemany. Alemanya representa a Tebes i els seus enemics són Argos. A la primera escena apareixen dues germanes (Antígona i Ismene) que surten del refugi antiaeri després d’un bombardeig. La seva conversa mostra els horrors i la pobresa d’un conflicte tan llarg i dur i més endavant parlen dels seus dos germans: Etèocles és un soldat valent que ha mort lluitant per la seva pàtria i Polinices en veure el destí del seu germà ha desertat del camp de batalla. Les dues germanes en sortir del seu pis troben en Polinices penjat d’un clau i un agent de les SS que afirma haver “arreglat els comptes” amb ell, per traïdor. Poc després s’anuncia un decret en el que es prohibeix enterrar en Polinices.
Tot seguit Antígona i Ismene parlen sobre què han de fer a continuació: Antígona decideix donar sepultura al seu germà, Ismene prefereix callar perquè té por de les repressàlies de la rebel·lió. De la mateixa manera que en la versió de Sòfocles, un guàrdia ve a anunciar a Creont que algú ha enterrat al traïdor i que per tant ha incomplert les lleis del rei, del Führer. Al mateix temps el líder nazi celebra amb el consell d’ancians (l’èlit social del règim) la suposada victòria de la guerra per part d’Alemanya (encara no havia perdut l’esperança de capgirar la situació). Esmenta també els valents joves que es troben lluitant incansablement a Argos (França), en territori enemic.
Antígona fent una libació al cadàver de Polinices
Seguidament el guàrdia torna al palau de Creont per entregar Antígona, a qui ha enxampat enterrant Polinices. La filla d’Èdip afirma les acusacions com a vertaderes. Així que Creont i Antígona mantenen una discussió, molt semblant a la de la tragèdia original, sobre la moral i sobre la injustícia i la tirania del règim en el que viu Alemanya atrapada. Antígona acusa Creont d’haver fet entrar al país en guerra per caprici seu i el responsabilitza a més a més de la ruïna i la imminent derrota d’Alemanya:
ANTÍGONA
Por la conquista de una tierra extranjera.
No te bastaba reinar sobre mis hermanos
en tu propia patria, en esta hermosa Tebas.
No te bastaba gobernar en paz.
Tuviste que llevarlos a la lejana Argos
para dominar también allí,
también sobre ellos.
A uno lo convertiste en verdugo
de la pacífica Argos. Al otro
le invadió el terror y ahora lo exhibes,
pobre cuerpo despedazado,
para aterrorizar a los nuestros.
Antígona de Bertolt Brecht, Biblioteca Virtual Omegalfa, 2013.
Poc després els guàrdies porten també a Ismene, qui assegura haver col·laborat amb Antígona, tot i que aquesta segona ho refuta, Creont opina que una d’elles va perdre el seny en el naixement i l’altra l’acaba de perdre ara. Finalment, com a l’original, només Antígona és condemnada a mort. Després Creont i el seu fill petit Hèmon mantenen una interessant conversa amb la companyia del consell d’ancians. Hèmon intenta fer que el seu pare enraoni i que escolti la veu del poble, que veu a Antígona com a innocent i com a una persona admirable per les seves accions. Creont resisteix a ésser influenciat per algú altre ja que considera que sempre té raó i que Hèmon està parlant d’aquesta manera perquè s’ha convertit metafòricament en l’esclau d’Antígona, la seva promesa. El jove abandona l’escena rabiós.
La següent escena mostra el camí d’Antígona cap a la seva tomba, acompanyada pel consell d’ancians. Durant el trajecte ambdós es planyen pel destí de tot el país i també del d’Antígona, comparant-lo amb altres personatges mitològics que han patit cruels destins i morts. Antígona diu el següent als ancians:
ANTÍGONA
Vosotros que empujáis a Creonte
a llevar la guerra a tierra extraña, sabed
que ganará aún muchas batallas,
mas la última os devorará.
Aquest fragment fa referència al destí del règim d’Adolf Hitler, el qual va créixer incansablement i va guanyar centenars de batalles, però que al final amb un enorme territori desunit per controlar i ni un sol aliat va trobar la seva perdició. Ni tan sols Tirèsias, el mític endeví cec, va poder convéncer Creo
nt dels seus errors i dels seus edictes cruels. No va ser fins que un missatger va arribar des d’Argos per dir-li que les tropes tebanes havien perdut i que l’enemic es dirigia a Tebes per a conquerir-la. Però el què va fer vessar el got d’aigua fou la notícia de la mort del fill gran de Creont en combat: Megareu. Llavors el tirà acompanyat per la seva cort va afanyar-se a enterrar el cos de Polinices i quan va obrir la tomba d’Antígona se la va trobar penjada juntament amb Hèmon sanglotant. El fill de Creont va intentar ferir el seu pare amb l’espasa, però hi fallà. A continuació se la clavà i se suïcidà. Finalment Creont va ser conscient que havia arribat la fi del seu règim, però això sí: no va fer res per evitar que l’enemic conquerís el territori:
CREONTE
Es el fin de Tebas.
Tebas debe morir, morirá conmigo,
será aniquilada y abandonada a los buitres.
Es mi voluntad.
La ciutat de Berlín destruïda pels bombardetjos durant la Segona Guerra Mundial
Scoop.it Lectura de Clàssics
Em fa molt feliç, Laia, llegir aquesta entrada i veure com després d’haver llegit i analitzat l’Antígona de Sòfocles primer i després la d’Espriu, ara ho has amb la de B.Brecht, referida a la lluita del poble soviètic en contra de l’Alemanya nazi. Sens dubte l’Europa de la segona guerra mundial, dividida en dos blocs, és ben paral·lela a la de la Tebes de Creont.
Tindrem algun dia al bloc la de J. Anouilh?
Salve!
Jo no m’he llegit aquest llibre però segur que deu ser molt interessant! Enorabona Laia! A l’Antígona de Salvador Espriu succeix durant la Guerra Civil, i repren la mateixa història que l’Antígona de Sofòcles. Durant la guerra era habitual que als republicans no els deixessin ser enterrats en el seu país, ja que els consideraven traïfdors, és això el que succeix a l’Antígonad de Sofòcles, Antígona, tot i les normes del seu tiet i sogre Creont, decideix enterrar el seu germà Polinicles a la ciutat.
Xaipe!
Felicitats de nou Laia per relacionar el mite d’Antígona amb l’atac dels nazis contra els soviètics. En la tragedia de Sofocles, Antígona no se li permet enterrar els seus germans ja que havien estat enemics del rei Creont i per enterrar-los, aquesta és executada. Això passava molt sovint a les guerres que els enemics no deixaven enterrar els cadavers de les victimes de l’altre bàndol.
Molt interessant aquest artícle sobre l’Antígona de Bertolt Brecht Laia, felicitats!
Nosaltres estem fent ara a Literatura catalana l’Antígona de Salvador Espriu però també n’havíem parlat d’aquesta versió de l’autor alemany, ja que és possible que Espriu, tingués alguna influència en l’obra de Brecht en la segona edició de la seva obra, publicada el 1955.
Dir que tant Espriu com Brecht, fan grans paral·lelismes comparant l’argument original de Sòfocles basat en la ciutat de Tebes i el mite d’Antígona amb la Catalunya de la guerra civil espanyola amb el règim de Franco i amb la Berlín de la segona Guerra Mundial i el règim d’Adolph Hitler respectivament.
Salutacions!
Salve.
Bon article Laia. Enhorabona!. De fet, recentment hem començat l’Antígona de Salvador Espriu, tot i que el professor ha esmentat algunes referències sobre Bertolt Brecht. Aquest autor alemany va ser un dels dramaturgs i poetes més influents del segle XX. Fou guardonat repetides vegades, tant a l’Alemanya de l’Est com la del Sud, així com internacionalment.
Vale.
Salve!
Molt ben fet aquest apunt!
Els que hem fet literatura catalana i hem llegit l’Antígona de Salvador Espriu ja coneixem les dues Antígones que han pogut influenciar a l’obra d’Espriu, encara que no sigui així ja que la d’Anouilh va ser escrita més tard que la de Salvador Espriu; i la de Bertolt Brecht, que està ambientada a la Segona Guerra Mundial tampoc va influenciar a la d’Espriu ja que Brecht té una visió pessimista, en canvi, Salvador Espriu té una visió del món pessimista.
En l’obra que sí que es va ambientar és en l’Antígona de Sòfocles i Els set contra Tebes d’Èsquil.
Em sembla que està molt bé aquest resum i versió d’Antígona, i més ara pels que ens estem d’acabant de preparar la Selectivitat 2014 ja que és una possible pregunta d’examen d’aquest any. Trobo que està molt complet aquest resum i m’està éssent molt útil per aclarir-me moltes coses.
Moltes gràcies guapa!!