Llucià: vida i obra

Bust de Llucià

Llucià (en grec Λουκιανός ο Σαμοσατεύς, en llatí Lucianus) va néixer a Samosata o de Samòsata, identificada amb l’actual Samsat, a Turquia, a la riba esquerra del curs superior del riu Eufrates, en aquell temps una de les localitats comercials més importants de la Commagene (nord-est de Síria), que fou incorporada a l’imperi romà l’any 72 dC. Llucià fou escriptor sirià d’expressió grega, un dels primers humoristes, pertanyent a l’anomenada Segona Sofística.  Va néixer en el si d’una família semita a finals del regnat de Trajà o al principi del regnat d’Adrià, entre el 115 i el 125 dC. Tanmateix, les úniques notícies que podem intuir de la seva família i la seva infantesa provenen de la seva obra El somni, on evoca records personals de la seva primerenca vocació per la retòrica. Enviat de jovenet com a aprenent d’escultor al taller d’un oncle seu, el primer dia de feina va fer una destrossa i, havent tornat a casa, va tenir un somni en el qual se li aparegueren dues dones, l’Escultura i la Cultura, que li mostraren cadascuna la pròpia virtut; Llucià es deixà persuadir per la segona i abandonà la tradició de l’ofici familiar per dedicar-se a la retòrica, que en aquell moment oferia força més recursos per a guanyar-se la vida. Estudià retòrica i literatura. Va viure a Jònia més tard es va dedicar a l’advocacia a Antioquia, sense gaire èxit. Després va visitar Grècia, Itàlia i la Gàl·lia i fou mestre de retòrica. Al final de la seva vida va tornar a Síria i va morir a Atenes entorn el 180.

 Llucià no va portar una existència triomfal ni ignorada o fosca: va viure afablement consagrat a les lletres, lliure de tot prejudici i sostenint amb enteresa les seves opinions, sense ser estrictament ni filòsof ni sofista, sinó només un home de lletres. No obstant això, la seva postura és la d’un escèptic integral i un antidogmàtic convençut, algun cop s’ha recolzat en l’epicureisme però solament per hostilitat cap a la religió, i el mateix passa amb el cinisme. No s’ha de comparar amb Aristòfanes, com ja s’ha fet, ja que aquest ataca personatges i costums en funció d’un sistema de diverses creences, posseeix una doctrina i un ideal, mentre que Llucià es burla, per la indignitat de l’atacat, i per darrere de la seva sàtira hi ha un escepticisme absolut.

Llucià va adoptar el diàleg de tradició platònica. Segons Bompaire (1958), els mètodes bàsics utilitzats per Llucià per dur a terme la seva tasca creativa són la contaminació i la transposició, la mímesi. La contaminació consisteix bàsicament en la mescla de gèneres preexistents per crear una forma nova. És el que fa que Llucià en els seus diàlegs, on barreja la sàtira menipea, el diàleg platònic, l’estil cínic i la Comèdia Antiga. La transposició té lloc quan s’adapta una obra literària a un gènere diferent.

Llucià prova de presentar la Comèdia Nova i la poesia alexandrina sota la forma de diàleg.

Pel que fa al pensament, es pot destacar l’escepticisme filosòfic, la incredulitat religiosa i l’estimació pels homes senzills, honests i instruïts.

Pel que fa a l’estil, cal destacar el domini i la facilitat de paraula, la ironia, l’humor i un impressionant coneixement de la cultura àtica.

Llucià fou un escriptor molt prolífic. Més de vuitanta obres li són atribuïdes. De totes elles, val a destacar els Diàlegs:

Els Diàlegs dels morts agrupen trenta escenes on intervenen diversos personatges, tant històrics com contemporanis des del punt de vista de l’autor, també es poden trobar fragments de filosofia cínica i per un dels seus principals defensors, el filòsof Menip.

Els Diàlegs marins, en número de quinze, són més tranquils i presenten les representació d’unes vivències marines protagonitzades per diverses divinitats; que també són objecte de censura.

Els Diàlegs dels déus, són vint-i-cinc diàlegs on es presenten deu dels déus i deesses del panteó grec en situacions compromeses, en una visió còmica i racionalista d’algunes de les més inversemblants tradicions mítiques. Per exemple, el naixement d’Atena. Podríem dir que Llucià representa uns déus, en els quals no creia, en escenes familiars i amb gairebé tots els vicis humans.

Els Diàlegs de les heteres, quinze episodis de vida quotidiana, escenifiquen des dels carrers d’Atenes, lluny de l’Hades, de l’Olimp o del mar, les habilitats, neguits i recursos de l’ofici més vell del món. Les protagonistes, femenines majoritàriament, no en surten gens ben parades, cosa fàcil de preveure.

Heu llegit alguna obra llucianesca? Us hi animeu? És un autor molt divertit!

  Nora Domingo Luengo Marta Verde Tamayo

2n Batxillerat C Grec