De la Medea d’Eurípides a la de Sèneca

El personatge de Medea és un dels més inquietants de la cultura mediterrània, pot ser que per això, aquest personatge mític hagi rebut una llarga i repetida atenció dels artistes i escriptors de tots els temps. Ens fa arribar les penalitats i sofriments de la figura femenina, com a dona, com mare i com a esposa, és el referent de dona venjativa per excel·lència, capaç fins i tot de matar els seus fills.

Nosaltres ens centrarem en la Medea d’Eurípides i la Medea de Sèneca. Per entendre els successos d’ambdues obres ens hem de remuntar a l’història de Jàson i els argonautes:

Jàson reclama el tro de Iolcos a Pèlies, el rei li diu que li donarà si ell li porta el famós velló d’or que hi ha a la Còlquida. L’heroi accepta i realitza una expedició per anar a cercar-lo a bord de la nau Argo, acompanyat per cinquanta-cinc herois més, coneguts com els argonautes.

L’heroi coneix Medea quan arriben a la Còlquida, regne del rei Eetes i pare d’aquesta. Quan Jàson li demana al sobirà que li entregui el velló d’or aquest li respon que ho farà sempre i quan aconseguís realitzar una sèrie de tasques. Hauria d’enjovar els bous amb les peülles d’aram que escopien foc pels queixals, llaurar amb ells una terra àrida i sembrar-hi les dents del drac de Cadmos.

Jàson i els argonautes desembarcant a la Còlquida, de Charles de La Fosse

Medea que es va enamorar perdudament de Jàson el va ajudar a complir les tasques encomanades. Li donà un bàlsam màgic que el protegiria durant tot un dia de les flames i d’atacs amb espases o fletxes. A més a més, el va avisar de que de les dents del drac en naixerien uns guerrers que l’atacarien, però que els podria vèncer amb una pedra que els desorientaria i que faria que es matessin entre ells. Així doncs amb el seu ajut Jàson surt victoriós de tots els treballs que li manen, tot i així el rei Eetes es nega a entregar-li el velló d’or, ja que sap que la prosperitat de la Còlquida resideix en ell.

És llavors quan Medea decideix adormir al drac que custodiava el velló d’or, per tal que Jàson pogués agafar-lo i tornar a la seva pàtria. Desprès de la traïció envers al seu pare va fugir amb l’heroi i aquest li va prometre que la faria la seva esposa.

Eetes va enviar llavors el seu fill gran Apsirt al capdavant d’una gran flota a perseguir-los. Quan va aconseguir a la fi atrapar-los, Jàson va acordar amb Apsirt lliurar Medea a canvi de poder continuar el seu viatge amb el velló d’or. Però Medea va pensar novament una estratagema perquè el seu germanastre es presentés sol a la negociació, cosa que va aprofitar Jàson per assassinar-lo a traïció i llançar el seu cos al mar, tallat en múltiples trossos.

Quan per fi van aconseguir retornar a Iolcos amb el velló d’or, Jàson tornà a reclamar el tro. Pèlies s’hi negà, va ser aleshores quan Medea hi va tronar a intervenir. Va idear un pla perquè fossin les mateixes filles de Pèlies qui l’assassinessin. Disfressada de vella sacerdotessa hiperborea de la deessa Artemisa els va demostrar que es podia rejovenir un ancià trossejant-lo i ficant els trossos a bullir en un calder. Els hi va demostrar fent-ho amb un carner vell i efectivament en va sortir un de jove de dins. Però quan les filles de Pèlies, exceptuant la menor d’elles, amb la millor intenció, van fer el mateix amb el seu pare, aquest no va sobreviure.

Jàson entregant-li el velló d’or, del museu Louvre.

Un cop mort Pèlies, la parella es va haver d’exiliar a Corint, allà creient que ambdós tindrien accés al poder però, un cop hi varen arribar Jàson va pactar amb Creont que abandonaria Medea i es casaria amb Creüssa (també coneguda com a Glauce), la seva filla. El rei que era conscient dels poders de Medea la volgué expulsar del seu regne per tal de protegir la seva filla de les seves arts malvades. La bruixa va aconseguir quedar-se un dia, el temps suficient per idear un pla i venjar-se de Jàson pel que li estava fent, desprès de tot el que ella havia sacrificat per ell. Va parlar amb Egeu, que tornava de Delfos per tal de tenir un lloc on anar desprès d’executar la seva venjança. Llavors, va fer-li un regal de noses a la núvia, consistia en una corona i un vel absolutament irresistibles. Creüssa emocionada se’ls va posar i es va prendre foc, Creont que es va abalançar sobre ella per salvar-la i morí junt a la seva filla. Però la venjança de Medea no va acabar aquí, per fer-li el màxim de mal possible a Jàson per l’ofensa que havia rebut va matar als fills que van tenir junts.

Medea, de Henri Klagmann.

Els habitants de Corint, bé en revenja per la mort de Creont o bé decebuts pel comportament de Medea, la van apedregar al temple d’Hera i la van obligar a abandonar la ciutat en el carro de serps alades que li havia regalat el seu avi Helios.

Comparació de les obres;

Per començar, cal esmentar que Eurípides és considerat el tràgic grec que més s’acosta a la posada en escena dels temes filosòfics (pròxims a la filosofia sofista), i Sèneca és sobretot el filòsof llatí divulgador de l’estoicisme.
Sembla bastant evident que la Medea d’Eurípides va ser una gran influència sobre Séneca per escriure’n la seva versió de l’heroina mítica de la llegenda dels argonautes. Un altra cosa seria precisar fins a quin punt Sèneca tingué en compte altres fonts gregues i llatines, especialment Apol·loni de Rodas.

Les trames argumentals de les dues obres comencen en el mateix moment en que s’inicia el conflicte entre els dos personatges principals, Medea i Jàson: exiliats a Corint, el drama comença en el moment de la ruptura matrimonial, quan Jàson pacta abandonar Medea i casar-se amb la filla del rei Creont, Creüssa.

L’estructura de l’obra de Sèneca no segueix les pautes del teatre grec.

La diferència més destacada en l’argument entre les dues obres l’aparició en Eurípides del rei d’Atenas, Egeu que parlarà amb Medea i deixarà que la bruixa trobi refugi al seu regne un cop hagi fugit de Corint.

La forma dramatitzada de l’argument i el mite de Medea presenta trets força diferenciats en un i altre autor. En l’obra del tràgic grec la intensitat dramàtica va augmentant a mesura que avança l’obra. Hi ha una molt bona tria de recursos per expressar els sentiments i les lluites que es debaten a l’interior de la protagonista. Per altre banda, l’obra de Sèneca tindria més interès retòric que no pas dramàtic, al ser un llenguatge més rebuscat, no està pensada per ser representada a un teatre es tornaria pesada o inclús poc comprensible pel públic.