Pervivència de Medea a “La sang” de Mercè Rodoreda

Ha arribat a les meves mans (gràcies a la Lida) l’Antologia de Contes Catalans II. En aquest llibre la meva companya Cristina Álvarez Barraca va trobar un conte de Mercè Rodoreda titulat La sang, de l’obra Vint-i-dos contes que va escriure al 1958. Per començar he trobat molt curiós que la protagonista de la història passi a Premià de Mar les vacances d’estiu i a més hi podem trobar un paral·lelisme entre el conte i el mite de Medea.

La famosa escriptora, Mercè Rodoreda possiblement es va inspirar en el mite de Medea a l’hora d’escriure el conte, no seria estrany ja que aquest mite ha aconseguit arribar als nostres dies a través de molts canals; l’art, el cinema i també com veurem ara, l’escriptura.

En el conte, una dona ens explica com va ser el seu matrimoni. Explica que al principi ella i el seu marit s’estimaven i estaven molt units, no tenien fills però sempre plantaven dàlies a una panera que tenien al jardí i el seu marit sempre feia broma dient que eren com els seus fills:

“I el meu marit deia que les dàlies eren els nostres fills, perquè el meu marit era així, sap?, ple d’acudits i sempre amb ganes de fer broma, per fer-me riure.”

Més endavant, van fer fora el seu marit de la feina i va començar a treballar a una cafeteria de la Rambla. La dona i el seu marit cada vegada estaven més lluny l’un de l’altre. Un dia, el seu marit li va parlar d’una noia, veïna d’ells, que es veu que treballava amb ell de caixera, si ja el sentia lluny aleshores encara es va amoïnar més.  No dormia i sempre s’esperava desperta a que tornés el seu marit, fins que un dia, un dels germans de la caixera la va veure com l’esperava i desprès s’amagava corrents a casa, i el seu marit se’n va assabentar. Ho passava tant malament que va quedar molt prima i quan va anar el metge, aquest li va recomanar que reposes i s’agafés unes vacances.

Van fer-li cas i van anar a estiuejar a Premià de Mar, allà l’escriptora ens desvetllà el perquè del títol del llibre; un dia a la platja, es mira les cames i s’adona de que s’ha fet gran i troba a faltar la sang, aquella sang que l’empipava al començament però que, quan marxava, li deixava una sensació renovada i ara que ja no hi era trobava a faltar. Quan tornaren a casa, replantaren el jardí:

“Quan vam tornar de les vacances, el jardí feia pena. […] Amb el meu marit ens vam posar de debò a fer el jardí nou; vam fer portar fems, vam plantar les dàlies, amb una mica de retard si vostè vol, i al cap de quinze dies el jardí semblava el jardí d’una casa de senyors. Aquell any, el darrer, les dàlies van florir tan grosses que cada flor semblava un cap de criatura.”

Un cop van haver tornat la dona estava disposada a fer alguna cosa al respecte del tema que la tenia tan preocupada, convençuda de que, en part, era culpa seva, però no va aconseguir tot el valor per dur-ho a terme.

El dia que va florir la primera dàlia, la veïna li va comentar que la noia que feia de caixera a la cafeteria on treballava el seu marit es casava i des del jardí va poder veure-ho. Aquell dia va tenir una alegria immensa dins seu, no podia parar de cantar i fer coses, va esperar el seu marit amb tots els llums oberts i un ressopó a taula. Quan va arribar, estava molt estrany, va treure’s l’americana i es va dirigir directament a la cadira que hi havia davant de la finestra i aquella nit va plorar, va plorar moltíssim.

“Quan va ésser el temps, com cada any, vaig arrencar les dàlies i vaig guardar les cabeces en un prestatge de la cambra dels mals endreços, al terrat.”

A partir d’aquests esdeveniments tot va anar cap a pitjor, discutien, passaven llargues temporades sense parlar i el seu marit va començar a mortificar-la amb petites accions que la destrossaven per dins. A partir d’aquí, va decidir separar-se del seu marit malgrat que el seu marit s’hi negava alegant que ja eran massa grans com per fer aquestes coses… Però ella estava convençuda, i així ho van fer, es van acabar separant.

“[…] mai més no hi ha hagut dàlies en aquesta panera. A vegades, quan hi ha massa herba, l’arrenco i cavo una mica de terra perquè no faci lleig i si veig dàlies en un aparador em ve com una mena de mareig i tinc ganes de vomitar… Dispensi.”

Després de llegir aquest últim fragment és quan podem establir el paral·lelisme entre Medea i la protagonista del conte. En quant es separa del seu home “es desfà per sempre” de les dàlies, aquelles que havien tractat/considerat les seves criatures i a partir de la separació, ja no les pot ni veure. Medea també es va haver de “desfer” dels seus fills, cosa que li costà moltíssim. Quan Jàson la va deixar, després de venjar-se de Creüsa es va dirigir a la cambra dels seus fills i els va matar, en gran part per venjança envers Jàson i per un altre banda per compassió, per evitar el sofriment i la persecució al fruit del seu ventre.