La ciutat de Troia es consumeix entre flames, i Helena des de ja la llunyania, veient aquella esgarrifosa escena, es lamenta, pujada en un mont, amb els peus despullats i una blanca túnica que tremola amb el suau remor del vent.
Troia es mor, es converteix en cendra.
El cor d’Hèlena es parteix en dos, l’omple la pena.
Les llàgrimes cauen i es penedeix d’haver Paris estimat,
potser si l’hagués refusat, aquesta guerra podria haver evitat.
Qui sap si els déus l’han castigat per la infidelitat?
Qui sap si tot el viscut és somniat?
Qui sap si tota aquest desgràcia és veritat?
Hèlena vol creure que a l’endemà es despertarà a Palau,
i que el seu cor és exclusivament de Menelau.
Vol oblidar l’atractiu d’aquell jove gallard,
que havia d’acabar en una guerra travessant el mar.
Hèlena se sent una víctima de la voluntat de les divinitats,
Per què l’havien triat per portar la perdició a aquella ciutat?
Hèlena de Troia d’Anthony Frederick Augustus Sandys, 1867.
Scoop.it Lectura de Clàssics
Salve.
Moltes felicitats Laia per aquest poema tan maco. Trobo que has sapigut trobar d’una manera molt encertada les rimes, que a mi personalment em costen força de fer.
Segueix escrivint poemes tan bons com aquest!
Vale.