Els gèneres literaris com a testimoni històric

En aquest article ens proposem relacionar directament els gèneres literaris amb les etapes històriques gregues, com van influir en l’evolució de Grècia.

L’èpica (sobretot d’Hesíode i d’Homer) és el gènere literari per excel·lència de l’època micènica. La Ilíada d’Homer reflecteix com era llavors la política (aristocràcia), com es comportava la societat (conservadora i religiosa), quins eren els valors (honor, valentia, respecte, fidelitat al rei i a la pàtria) i quin paper jugaven els déus en el dia a dia dels grecs (en el cas de la Ilíada és molt evident que les divinitats olímpiques són imprescindibles en la victòria dels aqueus i el tràgic destí dels troians).

L’Odissea en canvi és molt més oberta i dinàmica. És cert que les dues obres homèriques reflecteixen una mateixa època, però hi ha elements en l’Odissea que mostren un avenç polític i social, per exemple els déus es troben més propers als humans, a diferència que a la Ilíada.

Vas grec del segle VI aC que representa Aquil·leu i Pàtrocle, personatges de la Ilíada.

La lírica representa l’època arcaica, en la que es reivindica la individualitat de l’autor i l’expressió de sentiments més íntims, en canvi a l’èpica la majoria dels autors eren anònims (de fet es dubta de l’existència d’Homer com a tal) i per tant expressaven sentiments col·lectius i populars com ara l’amor i la fidelitat a la pàtria i als déus. També es percep un cert avenç en el paper de les dones, en aquest període sorgeixen importants poetesses gregues com ara Safo de Lesbos, qui creà una escola femenina d’arts i de preparació al matrimoni. En aquesta època la major part dels regnes de Grècia encara són aristocràtics.

Al·legoria a l’elegia (subgènere líric) de William-Adolphe Bouguereau, 1899.

El gènere dramàtic, en canvi, està estretament lligat amb l’aparició de la democràcia i a l’inrevés. La tragèdia va aparèixer cap el segle VI aC, durant la tirania de Pisístrat a Atenes. Tespis, qui era poeta i director d’un cor, va tenir la idea d’introduir certs canvis al ditirambe. El ditirambe consistia en la recitació d’unes estrofes per part del cor i l’acompanyament musical d’una orquestra. Tespis va dividir el cor en dos grups per crear un diàleg entre ells, aquest seria el naixement del gènere dramàtic. Més endavant es dividiria en tragèdia, comèdia, drama satíric i mim.

A partir de les innovacions de Tespis, dramaturgs posteriors com ara Sòfocles, Èsquil i Eurípides; els quals coincidirien amb l’entrada de la democràcia a Atenes, introduirien els canvis definitius perquè aquests cants fossin considerats tragèdies.

Èdip maleeix Polinices (davant d’Antígona i Ismene) de Marcel Baschet, 1883. Es tracta de la recreació d’una escena de la tragèdia grega Èdip Rei de Sòfocles.

Per una altra banda, Aristòfanes va optar per representar obres dramàtiques de caire còmic: les comèdies, les quals tenien les mateixes característiques formals que la tragèdia (nombre d’actors, distribució d’aquests últims i de l’orquestra…), però la comèdia s’acostaria més al poble i tractaria temes més quotidians amb l’objectiu de fer riure als grecs o criticar aspectes de la societat que desagradaven a l’autor. Un altre dramaturg destacat va ser Menandre, aquest últim influí notablement en les comèdies de la Palliata romana, concretament en Plaute i Terenci. Sense cap dubte, l’època clàssica, que va coincidir amb la democràcia atenesa, fou l’esplendor literari, artístic i polític de Grècia.

Tanmateix, l’època hel·lenística, en la que Alexandre el Gran va imposar un estat autoritari semblant a l’imperi romà d’August, va restringir la cultura a un àmbit més reduït de persones. És per aquest motiu que Les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes reflecteixen una societat elitista, semblant al de l’època micènica o l’època arcaica.

Pintura que mostra una escena de Les Argonàutiques en la que apareixen Jason i la deessa Atena. El seu autor és Dúrides, un cèlebre pintor grec de vasos, aquesta obra pertany al segle V aC i es troba als Museus Vaticans.