Arxiu mensual: juny de 2019

Societat de Nacions: 100 anys

Publicat el per
Respon

  1. [ara, dossier, 23-6-2019] Cronologia: un segle d’acords i desacords de la comunitat internacional

    El juny del 1919, finalitzada la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà Woodrow Wilson va plantejar la creació d’un ens de nacions per resoldre diplomàticament conflictes bèl·lics

    28 de juny del 1919

    Finalitzada la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà Woodrow Wilson planteja la creació d’un ens de nacions per resoldre diplomàticament conflictes bèl·lics. Dirigents d’una trentena de països signen el que es coneixerà com el Tractat de Versalles, que recull la constitució de la Societat de Nacions. Els Estats Units no s’hi adheriran mai.

    Juny del 1921

    La Societat de Nacions, que va arribar a tenir 54 membres, va intervenir en diversos conflictes territorials. Un dels primers va ser el de les illes Aland, al mar Bàltic, que involucrava Finlàndia, tot just independitzada de Rússia, i Suècia. L’ens multilateral va concloure que l’arxipèlag, de parla sueca, havia de ser territori finès desmilitaritzat.

    Agost del 1936

    Després del cop d’estat del 18 de juliol del 1936 del general Franco, França i el Regne Unit van impulsar el pacte de no intervenció a la Guerra Civil Espanyola, i la Societat de Nacions es va desentendre de les súpliques del govern republicà d’ajuda davant dels atacs dels sublevats amb suport dels exèrcits alemany i italià.

    Setembre del 1939

    Amb els exiliats espanyols camí de França, Europa torna a patir en carn pròpia l’horror de la guerra, que té en la invasió alemanya de Polònia la guspira que farà esclatar i escampar el conflicte bèl·lic a escala mundial i que paralitzarà el món durant sis anys. La Segona Guerra Mundial serà el fracàs definitiu de la Societat de Nacions.

    Octubre del 1945

    En plena Segona Guerra Mundial, el president Franklin D. Roosevelt impulsa la Declaració de les Nacions Unides, que donarà pas a l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb la firma de la Xina, els Estats Units, el Regne Unit, França i l’URSS. L’abril del 1946 la Societat de Nacions es dissol.

    Novembre del 1947

    La 181, sobre la creació de dos estats, és la primera de les resolucions aprovades per l’Assemblea General sobre el conflicte entre Palestina i Israel, que continua sent un dels punts negres per la incapacitat de la comunitat internacional de resoldre per la via diplomàtica una qüestió que traspassa les fronteres.

    Juliol del 1951

    L’ONU fa una reunió extraordinària per aprovar el reconeixement de l’estatus de refugiat, pensat només per als europeus desplaçats per la Segona Guerra Mundial, i no és fins al 1967 que s’amplia la protecció. Avui s’estima que hi ha més de 70 milions de desplaçats al món.

    Novembre del 1956

    L’Assemblea General convoca durant 10 dies la primera sessió especial d’emergència en un intent de resoldre la crisi del canal de Suez. De la trobada en surt la la Força d’Emergència de les Nacions Unides, un cos pensat per al manteniment de la pau que serà la llavor dels futurs Cascos Blaus, formats per soldats dels països membres.

    Novembre del 1963

    Es crea el Comitè Especial per a la Descolonització, que exigeix a les potències europees iniciar processos de descolonització, cosa que afavoreix l’aparició de nous països a l’Àfrica i l’Àsia. Actualment encara no s’ha completat el mandat, i països com ara Espanya, França i el Regne Unit mantenen colònies.

    Juliol del 2002

    Amb les experiències prèvies dels tribunals especials per a l’ex-Iugoslàvia i Ruanda, l’ONU obre a l’Haia el Tribunal Penal Internacional, el primer que permet perseguir els crims més greus contra la humanitat. El TPI neix amb les absències de grans estats, com la Xina, Rússia i els Estats Units, que no reconeixen la seva jurisdicció.

    Març del 2003

    Deu anys després del gran fracàs que va suposar per al multilateralisme la guerra iugoslava i el genocidi ruandès, l’ONU pateix un nou revés quan els Estats Units i el Regne Unit, amb l’ajuda d’Espanya, envaeixen l’Iraq de Saddam Hussein en una guerra que es va declarar “il·legal” perquè no comptava amb el suport del Consell de Seguretat. Mai es van trobar les armes de destrucció massiva que es van esgrimir per justificar la guerra.

    Juliol del 2011

    El Sudan del Sud es va convertir en el país 193 –i últim– que va ingressar al club internacional, després que gairebé el 99% de la seva població aprovés en referèndum separar-se dels veïns del Sudan. L’alegria de la independència va durar poc i l’ONU ha hagut d’enviar una missió de pau al territori sud-sudanès, que poc després de guanyar-se la sobirania va iniciar una guerra civil entre faccions pel control dels rics recursos naturals.

    Setembre del 2016

    La cruesa de la guerra de Síria expulsa milions de persones del país mentre els països europeus s’emboliquen en debats i cimeres per decidir finalment que no els donaran asil. Síria exemplifica el fracàs no només de la gestió col·lectiva dels conflictes, sinó també dels fluxos migratoris: els sirians han superat de llarg el rècord de refugiats de la Segona Guerra Mundial i van forçar una cimera extraordinària de l’ONU, també fallida.

2. 

ara, 23-6-2019

3.

De la guerra de trinxera a la protecció dels drets humans

L’aparició de nous actors bèl·lics ha transformat els conflictes [Marta Rodríguez, ara, 23-6-2019]

 

Accident de Txernòbil

Publicat el per
Respon

1.

2.

3.

L’accident de Txernòbil (Txernóbil) fou un accident nuclear,……..[Viquipèdia]

 

4. Txernòbil, una amenaça invisible [TEXT: JUAN CARLOS MENESES / INFOGRAFIA: ESTHER UTRILLA

Han passat 33 anys des que es va produir l’accident a la central nuclear ucraïnesa. Avui ha tornat a l’actualitat després de l’emissió de la sèrie ‘Chernobyl’ a la HBO, que ha sigut un èxit tant de crítica com d’audiència. En aquest reportatge s’analitzen les conseqüències del desastre nuclear més gran de la història de la humanitat

 

Tot va començar en els primers minuts d’un dissabte d’abril de l’any 1986. Era dia 26, i just quan el rellotge marcava la 1.23 es va produir una de les catàstrofes tecnològiques més grans de la història de la humanitat. Els enginyers de la central nuclear de Txernòbil realitzaven unes proves per augmentar la seguretat dels reactors. Però el resultat no va ser l’esperat. De fet, mentre buscaven aconseguir una central més segura, van caure en el caos absolut. El reactor 4 es va descontrolar, i quan els tècnics es disposaven a apagar-lo, va passar el que ningú pensava que podia passar: el nucli va explotar i va alliberar quantitats de radiació que l’ésser humà mai havia arribat a experimentar. La central de Txernòbil va deixar anar 100 cops més radiació que les bombes nuclears llançades sobre Hiroshima i Nagasaki.

La falta d’estudis dels efectes de la radiació sobre la població japonesa, amagats per la seva aliança amb els Estats Units, va provocar que moltes persones menyspreessin les conseqüències d’unes partícules capaces de travessar qualsevol ésser viu i destrossar-lo per dins. La radiació va esdevenir una amenaça invisible, per la falta d’informació i perquè és indetectable físicament fins que no n’arriben les primeres conseqüències.

Un impacte a llarg termini

Els treballadors de la central i liquidadors que van rebre altes dosis de radiació en van poder notar els efectes ràpidament. Però la resta de la població, exposada a nivells menors, no va poder saber quin n’era l’abast fins que van passar els anys. Com més baix sigui el nivell de radiació a què s’exposa una persona, més llarg serà el període de latència abans que n’esclatin les conseqüències. En aquest sentit, han calgut molts anys per saber si la radiació ha produït càncer en les poblacions que no van rebre dosis letals. A més, el càncer pot trigar molt de temps a mostrar els primers símptomes, en alguns casos fins a 25 anys.

Txernòbil també va demostrar que el càncer no és la principal conseqüència de la radioactivitat. El més freqüent és un envelliment prematur, que dona lloc al deteriorament del sistema nerviós, respiratori, digestiu i fins i tot a depressions i problemes psicològics. De fet, l’explosió de la central ha tingut conseqüències molt inesperades segons la comunitat científica. Normalment, sempre neixen més noies que nois, però a les zones més pròximes a l’accident aquesta tendència es va invertir en els anys posteriors a l’explosió.

La comunitat científica encara està lluny de saber quin serà l’impacte de Txernòbil a llarg termini. De fet, la radiació no s’atura en qui la rep, també es transmet als fills a través dels gens. Un dels principals efectes de l’explosió ha estat, precisament, la mortalitat infantil. L’alteració genètica dels pares ha provocat que neixin molts fills malalts o amb malformacions. I no s’atura aquí, ja que només un 10% del dany genètic esperat passa a la primera generació.

Els liquidadors

Va ser el col·lectiu més perjudicat per la catàstrofe nuclear. Després que es produís l’explosió, les autoritats soviètiques els van portar a Txernòbil des de tots els racons del país per eliminar la radiació, però no van ser informats de la dimensió del desastre ni de les conseqüències d’exposar-se a nivells tan elevats de material radioactiu. Els que es van acostar més a la central van haver de suportar nivells de radiació nou cops superiors a la dosi letal. Molts d’ells han mort i la majoria han quedat incapacitats, ja que han envellit de manera prematura i han desenvolupat diferents formes de càncer, leucèmia, malalties psiquiàtriques, psicològiques i cataractes. Els fills dels liquidadors nascuts després de la catàstrofe van heretar la radiació dels seus pares, cosa que els va provocar malalties i, en molts casos, la mort.

El nou sarcòfag

Les autoritats soviètiques van instal·lar una cúpula de formigó sobre el reactor 4 de Txernòbil per contenir la radiació, però era una solució a curt termini. Per aquest motiu, a finals dels anys 90 els països del G-7 van realitzar una inversió de 2.100 milions per construir una altra cúpula que contingués la radiació durant almenys 100 anys. La construcció va acabar el 2014 i ha estat un èxit. Tot i això, no es tracta del remei definitiu, ja que els residus radioactius de la central nuclear seguiran emetent altes dosis de radiació durant els pròxims 300.000 anys.