Un paradís balcànic a Barcelona

 

Un paradís balcànic amb seu a Barcelona

 

De Bulgària a Sèrbia, hi ressonen acords ràpids i intensos protagonitzats per instruments de vent metall lluminosos. La festa està servida i la música balcànica s’ha expandit arreu fins a arribar a Barcelona. Una de les bandes que s’està fent un lloc a l’escena local és Balkan Paradise Orchestra, una fanfàrria formada per deu músiques a la qual avalen tres concursos musicals, un EP l’any 2016 i el seu primer llarga durada, K’ataka(Microscopi, 2018).

Però què és K’ataka? “És una onomatopeia, la transcripció del so que fan els contratemps de la música balcànica, molt típics; normalment els toquen el trombó i la trompa. Als assajos sempre ho cantem”, revela la clarinetista Laura Lacueva.

Guanyadores de la darrera edició del Concurs Sons –gràcies al qual han publicat el seu debut– també han estat premiades al concurs internacional de música al carrer Haizetara 2017, celebrat al País Basc, i al projecte Cabal Musical 2015. Després d’agafar rodatge i amb un calendari d’assajos intensos, el seu primer disc recull el repertori variat que defensen: “El balkan n’és l’eix vertebrador, però també bevem d’altres tradicions i per això hi hem inclòs melodies catalana, grega, romaní o macedònia”, valora la clarinetista.

La seva fórmula, que vesteix la música balcànica amb altres músiques, proposa una nova òptica de “La cançó del lladre”, rebatejada com a “Bolero del lladre” amb una aclucada d’ull a l’obra del compositor Maurice Ravel, i fins i tot la banda sonora de Star Wars: “Hem fet una mica el gamberro, la idea va sorgir d’un assaig i la vam integrar. La cançó és més aviat trista, però ens ha abocat a un vessant més humorístic”, explica Lacueva, que s’ha encarregat dels arranjaments del disc, juntament amb la trompetista Mila González.

Connexió Catalunya-Romania
El dissabte 28 d’abril hi haurà un bon sarau a la sala Apolo de Barcelona, una nit doblement balcànica amb Balkan Paradise Orchestra Fanfare Ciocarlia, referents de les barcelonines i de bona part de l’escena.

De fet, la BPO els ha versionat al nou disc a “Golden Days”, i la creació de la formació va sorgir arran d’un concert dels romanesos: “Els vam fer de teloneres en un concert fa un parell d’anys, a peu de públic, com una fanfàrria itinerant. Però ara que tornen podrem ser al mateix escenari i ens fa molta il·lusió”, comenta Lacueva.

Aquest estiu les barcelonines presentaran les noves cançons arreu de Catalunya i ja tenen concerts programats a Terol, Vitòria i fora de l’Estat espanyol a Escòcia i Hongria.

Parlament de Catalunya – 28 de març de 2018

Maragall a Iceta: “Fan com si arribessin d’un altre planeta”Crònica
[Antoni Bassas, Ara, 29-3-2018]

Ni en el supòsit que els desitjos de respecte expressats pels diputats al ple fossin sincers podrien portar-los a la pràctica, perquè els fets ho impedeixen: el bloc del 155 es va sentir expulsat per la unilateralitat del 6 i 7 de setembre i per haver estat assenyalats com a no grats aquests dies, i al costat independentista no cal que en parlem: violència policial l’1-O, 155, presó preventiva, boicot de l’Estat a tres candidats sorgits del 21-D, més les recents presons de Bassa, Forcadell, Romeva, Rull i Turull. Parlar de reconciliació en un saló de plens que cada dia té més escons buits és com tractar una pulmonia amb una aspirina. Així està el Parlament perquè així està Catalunya.

Hi va haver tantes intervencions que els grups van haver de moure la banqueta. Des del faristol es van sentir des de redaccions d’ESO (el sobiranisme necessita entendre d’una vegada les necessitats de comunicació al segle XXI) fins a confessions personals, catarsis, veritats com punys a la cara i un insuperable moment Ernest Maragall – Miquel Iceta. I una constant de fons: Ciutadans intentant deslegitimar Torrent, no fos cas que l’única presidència institucional catalana efectiva fos digna de respecte.

L’oferta del dia d’Arrimadas va ser “barbaritat”, que va col·locar molt bé. Va referir-se a la incapacitat dels sobiranistes d’investir un president com “el joc de la cadira”, i això que el ple anava d’empatia i aquestes coses. Gerard Gómez del Moral (ERC) no es va contenir i va estar elèctric castigant Arrimadas allà on li fa més mal, és a dir, en els pactes amb el PP. Albiol va anar directe a clavar el missatge perquè l’entenguessin els seguidors de Sálvame : no cal sentir cap pena pels presos perquè “Sànchez és a la presó per haver assaltat un cotxe de la Guàrdia Civil”. En canvi, Alejandro Fernández, diputat popular per Tarragona, va sonar sincer quan va demanar respecte pels sentiments dels que se senten dir “botiflers, colons i són declarats persones no grates”.

Eva Granados (PSC) va parlar en català excepte quan es dirigia a Cs (o sigui, als votants de Cs) en un d’aquells episodis que fan preguntar-se quan acabaran de tocar fons els socialistes catalans, que estan en l’origen, precisament, de la immersió lingüística. Jéssica Albiach va repartir a base de bé, fins a arribar al tuit d’Albert Rivera sobre Marta Rovira (“L’últim colpista que apagui el llum”). Quan va parlar de la “falta d’humanitat” de Cs va aixecar els aplaudiments indepes. I va rematar-ho amb un “¿No els fa reflexionar que havent guanyat no puguin pactar amb ningú?”

Però el més intens encara havia d’arribar. Iceta proposa i Artadi contesta: “Quants anys fa que treballes amb Turull? Visita els teus companys a la presó”. I Maragall, 75 anys, inclinat d’espatlles, va rejovenir: “No he aconseguit creure-me’l. Fan com si arribessin d’un altre planeta. Demani diàleg a qui el nega des de fa vuit anys”. Com va dir Natàlia Sànchez, de la CUP, “El 155 no són els pares, són vostès”. Iceta va haver d’obrir el paraigua abans de defensar-se per no haver tingut cap gest d’humanitat amb els familiars dels presos a l’últim ple: “Els gestos, als Parlaments, són polítics”. Molt trist. La reconciliació trigarà anys.