Arxiu diari: 17 setembre 2017

Igualtat o desigualtat entre els espanyols?

Publicat el per
Respon

[Carles Castro, LVG, 17-9-2017] La igualtat dels espanyols és un objectiu que sembla que obsessiona tots els governs centrals, fins i tot aquells amb una ideologia que s’oposa obertament a l’igualitarisme. I, de passada, la igualtat és un dels principals arguments de l’immobilisme autonòmic.

Tot i això, la suposada igualtat dels espanyols és un dels mites que pitjor se sostenen quan se’ls confronta amb la realitat. Diferents nivells de finançament, diferent dotació en infraestructures, desigual qualitat en els serveis públics… Un simple repàs dels diferents indicadors autonòmics deixa al descobert la magnitud d’aquesta desigualtat.

Per començar, la desigualtat és especialment visible entre les comunitats de règim comú –Catalunya per exemple– i les de règim foral ( País Basc i Navarra, que es financen directament amb els impostos que recapten, que són gairebé tots). És veritat que aquestes últimes suposen només un 6% de la població i menys del 8% del producte interior brut (PIB) espanyol.

Infografía sobre la España desigual

Tot i això, alguns indicadors molt vinculats a la qualitat dels serveis públics reflecteixen un nivell de desigualtat clamorós. Per exemple, en despesa sanitària per habitant, el País Basc és l’autonomia que més inverteix (més de 1.600 euros segons dades del 2015), fins al punt de superar en un 60% la que menys diners en destina: Andalusia (1.090 euros per habitant). I una distància similar s’aprecia en la despesa pública per alumne en ensenyaments no universitaris. Mentre que el País Basc gasta gairebé 9.000 euros per alumne, la mitjana espanyola se situa en poc més de 5.000.

Tot i això, Navarra i Euskadi no són els únics territoris amb un règim fiscal diferenciat. També les Canàries gaudeixen d’un règim econòmic i fiscal especial, amb l’objectiu de “mantenir una significativa menor pressió fiscal que la mitjana de la resta d’ Espanya”. I això s’explica per les característiques geogràfiques de l’arxipèlag canari.

Ara bé, la desigualtat també es reprodueix entre les autonomies de règim comú… encara que no sempre en la mateixa direcció. En molts casos, a més, les diferències estan determinades per l’ús de les competències i dels recursos que fa cada comunitat autònoma. Per exemple, la despesa pública per alumne situa Catalunya en la part baixa de la taula (4.746 euros), a una distància sideral del País Basc, Navarra, Cantàbria, Astúries i Galícia (totes molt per sobre dels 6.000 euros per alumne). Però la cua l’ocupen Madrid, Andalusia i Castella-la Manxa (amb 4.500 euros per alumne). I això repercuteix en el nombre d’escolars per professor: més de 13 a Andalusia i Catalunya, i més de 14 a Madrid, però menys d’11 a Galícia o Astúries. I a tot això cal afegir una dada que influeix en la complexitat del repte educatiu: Catalunya i Madrid tenen un dels percentatges d’alumnat estranger més importants d’ Espanya (entre l’11% i el 13%), mentre que Galícia només en té un 2,6%.

El que és significatiu d’aquestes dades és que els pitjors registres se solen produir en les comunitats que més aporten al PIB espanyol: Catalunya (19%), Madrid (18,9%), Andalusia (13,3%) i Comunitat Valenciana (9,4%). El contrast s’accentua en l’àmbit de la despesa sanitària per habitant. Al marge del cas ja esmentat d’ Andalusia, les comunitats de Madrid (amb 1.243 euros per habitant), València (amb 1.308) i Catalunya (amb 1.312) se situen a la banda baixa de la taula (llocs 16, 12 i 11, respectivament). A la banda alta, a més del País Basc, figuren Astúries (1.526 euros), Navarra (1.510) i Extremadura (1.501).

Tenen res a veure aquestes diferències de despesa amb les necessitats objectives de cada territori? Les taxes de pobresa podrien ser-ne un indicador. Andalusia, però, que és la que menys gasta en sanitat per habitant (i que és als llocs de cua pel que fa a la despesa educativa per alumne) és precisament l’autonomia que encapçala el rànquing de pobresa: un 35,7% el 2015, seguida de Múrcia (31,8%), Extremadura (29%) i les Canàries (28,5%). Al costat contrari, els territoris amb menys nivell de pobresa són les dues autonomies forals (Navarra, 9,6%, i País Basc, 10,9%), seguides de Catalunya (13,9%) i Aragó (14,4%). Madrid (15,1%) ocupa la sisena plaça.

L’atur podria ser un altre indicador de la situació social de cada comunitat. I aquí, de nou, les autonomies forals (Navarra i País Basc) mostren els millors indicadors, amb taxes d’atur entorn de l’11% (que comparteixen amb La Rioja i Aragó), mentre que les més mal col·locades són Extremadura i Andalusia, amb percentatges per sobre del 25%. Catalunya i Madrid se situen a la zona mitjana, amb índexs d’atur del 13%, quatre punts per sota de la mitjana estatal. La paradoxa, una vegada més, rau en el fet que les autonomies que disposen de més recursos són, justament, les que menys pobresa i atur pateixen.

Quins indicadors podrien explicar, llavors, el malestar i la desafecció catalana? O potser no és només una qüestió de diners? Algunes xifres revelen una heterogeneïtat en el desplegament de l’administració pública que podria alimentar el sentiment de greuge. Per exemple, la distribució territorial dels empleats públics. És veritat que Catalunya és la tercera comunitat amb més efectius al servei de l’administració (més de 300.000), per darrere d’ Andalusia (gairebé 460.000) i Madrid (amb prop de 400.000). Però, en termes relatius, mentre que a Catalunya hi ha 40 empleats públics per cada mil habitants, a Extremadura n’hi ha 82, i a Aragó, Castella i Lleó i Madrid n’hi ha més de 60. I la resta d’autonomies, tret de la Comunitat Valenciana (amb 45 per cada 1.000 habitants), tenen més de 50 empleats públics per cada mil habitants.

En aparença, les xifres que explicarien més bé el sentiment objectiu de greuge se situen en l’àmbit històric de les infraestructures. I això més enllà d’un model radial que permet viatjar en alta velocitat de Conca a Albacete o de Segòvia a Zamora, però no de València a Barcelona (on encara queda algun tram de via única com passava en bona part de les línies entre Saragossa i Barcelona abans de l’obertura de l’AVE). El nucli del problema s’ha anat situant al capítol de les inversions. I si res reflecteix més bé aquestes desigualtats és la xarxa de carreteres estatals i autonòmiques. Amb dades del 2015, la correlació entre autovies lliures i autopistes de peatge ofereix la millor imatge del greuge comparatiu. Mentre que Catalunya té la xarxa de pagament més extensa d’ Espanya (633 quilòmetres, quatre vegades més que Madrid, el triple que Andalusia i les dues Castelles o el doble que Galícia, amb una superfície similar), els seus quilòmetres d’autovia (815) gairebé suposen una tercera part dels construïts a Andalusia o Castella i Lleó, la meitat que a Castella-la Manxa i només un 30% més que a Madrid, malgrat que Catalunya quadruplica la seva superfície.

I un altre exemple vistós de la discriminació inversora s’aprecia en el tracte que rep l’aeroport de Barcelona en contrast amb el de Madrid, malgrat que el Prat registra un trànsit de passatgers (44 milions anuals) bastant proper al de Barajas (50 milions) i uns resultats (339 milions d’euros) molt per sobre dels de Madrid (27 milions). La inversió a ­Barajas per als pròxims quatre anys, en canvi, triplica la destinada al Prat.

El gràfic dibuixa una radiografia completa d’aquesta Espanya desigual, però els nombres no ho diuen tot. La desafecció catalana també té a veure sense cap dubte amb el seu nivell d’autogovern i el respecte a la seva identitat.

Autoritarismo posdemocrático

Publicat el per
Respon

He escrito algunas veces que el autoritarismo posdemocrático es la amenaza que se cierne sobre el futuro de las democracias liberales por la pérdida de peso que los gobiernos están sufriendo en el proceso de globalización. Con un poder económico globalizado y un poder político que sigue siendo nacional y global los problemas de gobernanza son manifiestos, la capacidad de la política de poner límites al dinero y a los mercados es cada vez más débil, incapaz de combatir el chantaje fiscal o los ataques contra la deuda del Estado. Y la impotencia genera autoritarismo. Con los gobiernos cada vez más reducidos a las funciones de seguridad y orden público, la tentación de limitar paulatinamente derechos y libertades y reforzar la dimensión represiva (con la coartada de la amenaza terrorista) es constante.

Estos días me pregunto si el gobierno de Rajoy representa un experimento en la construcción del autoritarismo postdemocrático. En este sentido la gestión del caso catalán con la renuncia, desde el primer día, a afrontarlo políticamente y con la estrategia de parapetarse detrás del poder judicial, trasladando al terreno del delito un debate que nunca tenía que salir del ámbito de la política, es un caso de estudio. Los primeros años de Rajoy fueron profundamente ideológicos, con batallas en el terreno de la educación y de los derechos personales, con una reforma laboral de clase que ha dejado a los trabajadores al margen de la recuperación, con voluntad de renacionalizar las políticas de enseñanza y de revisar la legislación del aborto. Una restauración conservadora que en parte quedó frustrada, y pagaron por ello sus principales tenores Wert y Ruiz Gallardón, por el impacto de la crisis económica, por la herida de la corrupción y por el rechazo de una parte de su propio electorado. El ritmo cambió bruscamente. De la batalla ideológica se pasó al liderazgo del hombre imperturbable, a la minimización de los problemas, a la inacción como solución. Fue la apoteosis del sentido común, como le gusta decir a Rajoy, que, según, se le recordaba con ironía está a punto de caducar.

Durante estos años, Rajoy ha ido parapetándose detrás de los tribunales, en manifiesta dejación de responsabilidades que eran estrictamente políticas, generando además una creciente confusión entre poder político y poder judicial. Fracasado en parte su proyecto de restauración ideológica, Rajoy se ha enfrentado a la cuestión catalana desde el desdén, agazapado en “un debate estéril sobre legitimidad y legalidad que no resolverá el problema” (editorial del Financial Times). Y ahora lo paga. Negó el problema político desde el primer momento. Lo traspaso a los tribunales hasta el punto de que en 2015 perpetró algo insólito en las democracias liberales: atribuir al Constitucional funciones penales, desnaturalizando su función de responsable del control de las normas. Probablemente, Rajoy ha sido víctima de un autoengaño: la creencia de que el independentismo se hundiría sólo, la fantasía de que los catalanes como siempre frenarían antes del choque, el fatalismo de un problema que está allí pero que no pudo imaginar que saliera de su ámbito habitual de confort (que en tiempos de Pujol había tenido retroalimentación mutua) Los problemas políticos se afrontan políticamente, Rajoy se negó a hacer política, nunca se planteó trabajar para construir una mayoría alternativa en Cataluña, porque siempre la ha visto como territorio ajeno, y ahora no le queda otra vía que desplegar la vía autoritaria, con el traslado a los tribunales del problema que no resolvió. Triste favor a la justicia, cuya imagen saldrá tocada de esta aventura.

Y lo hace con la única estrategia que le queda tras descartar todas las demás: buscar la propagación del miedo. Llamar a declarar a 720 alcaldes, amenazar a los ciudadanos que formen parte de las mesas electorales y a los que vayan a votar un referéndum ilegal, prohibir mítines, es un intento de socialización del pánico, que no le evitará tener que mandar a la policía el 1-0. Por su desidia. Los derechos se conquistan colectivamente, pero son siempre individuales. Nadie puede tenerlos por nosotros. De ahí, la sospecha de Yuval Noah Harari, el autor de Homo Deus: Las dictaduras del futuro, alimentadas por una masa de datos, no oprimirán más a los grupos, sino directamente a los individuos de los que se sabrá todo. Autoritarismo posdemocrático es la figura.