2 d’octubre [Manuel Castells, LVG, 30/09/2017]
En el día de hoy, cautivo y desarmado el independentismo catalán, las tropas constitucionales han alcanzado sus últimos objetivos. La sedición ha terminado. Madrid, 1 de octubre del 2017”. Així podria ser l’ arrencada d’un reality show que intentés reflectir el desig íntim dels dirigents del Partit Popular i de Ciutadans, d’algun històric del PSOE i de certs mitjans jurídics. L’al·legoria és òbviament exagerada perquè no hi ha armes. Però connecta amb les imatges de columnes de la Guàrdia Civil partint marcials a la reconquesta de Catalunya des de diverses ciutats de la geografia carpetovetònica entre aclamacions a Espanya i crits d’“a por ellos”. Incloent comiats en locals de la Guàrdia Civil. I es relaciona amb l’absència de protecció policial a l’assemblea de càrrecs electes democràtics a Saragossa assetjats per centenars de nazis, per falta d’efectius, destinats al capdavant de Barcelona.
En aquell context no sembla del tot incoherent el passat falangista, evidenciat fotogràficament, d’Albert Rivera, instigador d’una repressió desmesurada. Com va dir Pedro Sánchez, cal deixar enrere la llei del més fort i apel·lar al diàleg. Perquè encara que s’imposessin les mesures de força ordenades pel TSJC i la Fiscalia, no s’apaivagaria el greu conflicte que estem vivint, sinó que s’ aprofundiria la fractura social. Entre Catalunya i Espanya, a Catalunya i també a Espanya. Apel·lar a una Constitució que molts ciutadans ja no reconeixen i que la dreta es resisteix a reformar és continuar amb el mano i disposo com a forma de govern. Una vella tradició espanyola que soscava la convivència en un país que, vulgui’s o no, és plurinacional, com sostenen el PSOE, Podem i el Partit Nacionalista Basc, entre d’altres. Temps hi haurà de depurar responsabilitats sobre qui és més culpable de la profunda crisi constitucional que ha trencat l’ Estat espanyol. És malintencionat assenyalar la Generalitat per la seva insistència en un referèndum democràtic com a causa del conflicte sense recordar que els Parlaments català i espanyol van aprovar el 2010 un Estatut d’Autonomia massivament ratificat per un vot legal a Catalunya. I que va ser el recurs del Partit Popular a un Tribunal Constitucional, esbiaixat en les seves opinions, el que va portar a judicialitzar la política i negar la sobirania popular, retallant autonomia en una provocació a la voluntat majoritària dels catalans. No val referir-se a la utilització electoral de l’ex-CiU de la indignació popular sense comptabilitzar el projecte deliberat de la dreta (PP i Ciutadans) de fundar bona part de la seva base electoral en l’anticatalanisme. Aquell sentiment que ara s’atribueix a la bona gent d’ Andalusia o de Madrid després d’haver estat atiats i manipulats per mitjans de comunicació al servei dels poders de sempre, sense oblidar que alguns mitjans públics catalans van caure en la temptació de pagar amb la mateixa moneda.
Els historiadors faran la crònica i la crítica d’aquest lamentable procés en el qual les aspiracions nacionals legítimes de molts catalans van ser menyspreades i humiliades fins a exasperar la confrontació. Per, al final, recórrer a aquella llei de la força que rebutja l’esquerra, des de Pablo Iglesias a Pedro Sanchez, igual com el nacionalisme basc i el nacionalisme gallec. Però aquestes són preguntes i respostes per al futur. Perquè, com que la història encara no està escrita, la qüestió candent no és com es va arribar a aquest 1 d’octubre d’ escoles tancades, independentistes detinguts, milers de ciutadans al carrer buscant espais de democràcia, Mossos esquinçats en la seva consciència i guàrdies civils obeint ordres i ocupant militarment tot un país.
La qüestió és què passa el 2 d’octubre. Les propostes més ben intencionades parlen de comissions parlamentàries de reforma de la Constitució, de negociacions amb el sobiranisme català (i basc de passada), de treva a canvi de concessions pressupostàries i competencials. Però com es pot esperar que una negociació entre polítics pugui estroncar les ferides profundes d’un poble humiliat en la seva dignitat? Perquè es parla d’una Catalu- nya dividida, però la divisió es refereix a la independència, no al dret a deci- dir en un referèndum, una opció avalada per tres quartes parts de la pobla- ció. El trepig brutal d’aquesta aspiració majoritària no permetrà una tornada a la normalitat com si no hagués passat res.
El 2 d’octubre no comença la negociació, sinó la resistència pacífica dels que volen votar. I no només d’aquella CUP magnificada i demonitzada pels mitjans de Madrid. Sinó de centenars de milers de ciutadans que no es rendiran tan fàcilment, encara que el seu esforç sembli fútil. Preveig que en dos terços dels municipis catalans s’arriarà la bandera espanyola. I
hi haurà universitats ocupades, acampades sembrant l’espai públic, edificis oficials bloquejats, calabossos assetjats, carreteres tallades, comunicacions pertorbades, intents de vaga general, aquí i allà, segons els humors, la repressió i la indignació. I amb una opinió pública internacional que comença a mobilitzar-se, sobretot entre milers de joves enamorats de Barcelona. Els meus estudiants als Estats Units em pregunten com anar a defensar Catalunya, com si fossin les Brigades Internacionals. Esclar que jo els calmo i els dic que simplement enviïn missatges. Però la tempesta es fa global: una nova causa encoratja els joves amants de la llibertat. Sobretot si l’amic de Rajoy es diu Donald Trump. I tot això comptant que no hi hagi un batibull de la policia, fins ara disciplinada, que ocasioni morts i ferits. Perquè allà tot pot passar.Però potser no arriba aquest 2 d’octubre. Si l’1 d’octubre aparegués un llampec de clarividència a Madrid i es negociessin condicions d’una votació de gent que només vol dir el que volen ser, podríem tornar a mirar al futur sense témer el passat.
