[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/OYWn6OaPCgg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Aquest és un vídeo promocional del PSOE. En aquest, el PSOE fa gala de la seva política d’esquerres mentre deixen a la dreta com la causa de tots els nostres mals. És realment la realitat tal i com s’exposa en aquest vídeo? Sigui com sigui, aquesta concepció de la realitat és compartida per una part molt gran de la població. I és que tot i que a vegades no es reconeix, ser de dretes no esta ben vist mentre que sí ser d’esquerres. I un exemple, és que durant aquesta campanya partits com el PSC, ICV-EUiA i ERC no s’han cansat de repetir una vegada i una altra que són partits d’esquerres. Ens plantegen aquestes eleccions com una lluita entre gent de dretes i d’esquerres. En canvi, molt difícilment ho veurem en partits considerats de dretes. Per què està mal vist ser de dretes? Quina concepció tenim d’aquestes dues posicions? Sabem realment què vol dir ser d’esquerres? I ser de dretes? Són conceptes tan teòrics com pràctics? En que es basen? Podem dir realment que una persona és de dretes o d’esquerres? Entenem que ser d’esquerres ara, vol dir el mateix que volia dir ser d’esquerres fa trenta anys? Té algun sentit aquesta diferenciació?
Molt sovint ens intenten persuadir, en que o ets d’esquerres o ets de dretes. Per què ha de ser així? Crec sincerament que hauríem d’aprendre anar més lluny. Puc entendre que hi hagin polítiques d’esquerra, polítiques de dreta i polítiques de més enllà de la dreta i encara polítiques més enllà de l’esquerra. Però realment podem dir que hi han partits/gent que sigui totalment de dretes o totalment d’esquerres? Creieu realment en què ens podem dividir d’aquesta manera?
Darrera d’aquelles persones o partits polítics que diuen ser d’una ideologia determinada, s’hi amaguen pensaments, idees, conviccions que molt sovint no escoltem perquè pertanyen a una ideologia diferent de la nostra. Les coses no són blanques o negres, i menys quan parlem d’aspectes tan complexes com poden ser les polítiques que han de regir la nostra societat.
Escoltar a la gent amb independència de si és de dretes o si és d’esquerres només ens pot beneficiar, i és sens dubte un element clau que ens permetria ampliar la nostra manera de veure les coses. Una societat en que només s’escolta a ella mateixa no pot ser bo. Junts hem de formar una Catalunya oberta, on valorar a la gent per el valor de les seves idees i no per quin bàndol creiem que és.
APM
Sembla que sempre es segueixi un mateix patró: a on hi ha una espècie de parlament sempre hi trobem, almenys a grans traces, 2 grups separats i confrontats; un grup és conservador i l’altre més progressista o popular. Això s’aprecia a l’antiga Grècia (recordem que a la democràcia grega hi havia el partit dels oligarques i el dels populars; Pèricles, tot i ser noble, lideraba el partit popular), a Roma, a Anglaterra i en fi, allà on la política intenar buscar una espècie de consens entre els diferents estaments socials.
Crec que per fer un bon anàlisi de la situació no s’hauria de discernir entre dretes i esquerres, sinó entre conservadors (els que volen conservar les coses tal i com són perquè a ells ja els hi va bé) i els progressites, els quals apel·len als canvis predicant un futur millor. I com que sovint és el poble qui viu malament, aquest és el que busca un progrés.
Si analitzem la situació des d’aquest punt de vista es pot observar com en el fons es tracta d’una qüèstió més aviat psicològica i moral; ens trobem davant de dues formes diferents d’entendre la felicitat d’un poble.