[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/CqEsmNjMwkA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Us deixo aquest vídeo que he trobat pel Youtube sobre la revolta popular dels contraris al règim de Mubàrak. En ell es mostren escenes interessants que a vegades costa d’assimilar que estiguin succeint ara mateix tot i que a un altre punt del món. També us enllaço una pàgina web on podem trobar dos reportatges de fotos (aquí i aquí) impressionants.
És realment impressionant el que fa aquesta gent…Això sí que és lluitar per allò en el què creus, algo que sembla que aquí ja no recodem…Trobo encertadíssima la frase final: Those who make peaceful revolution impossible, make violent revolution inevitable. En definitiva veure com aquesta gent lluita per la seva causa malgrat les dificultats, m’ompla d’orgull…Haurem d’esperar en quina direcció van totes aquestes revolucions, però esperem que s’acabin inclinant cap a la democràcia perquè al cap i a la fi és l’únic camí possible. No serà un camí fàcil…
La democràcia és l’únic camí possible? Deixa’m ser escèptic… Per començar, el teorema de Arrow ho posa en dubte.
Però també cal sospitar que la voluntat general (essència de la democràcia), per sí mateixa no té perquè estar encertada, és a dir, la decisió de la majoria no té perquè ser la més efectiva.
I sobretot, cal diferenciar els drets humans de la democràcia. En l’època moderna s’han confòs interessadament, però no tenen perquè implicar el mateix; els ateneus, per exemple, no tenien res d’humanitaris i tant mateix, ells foren els primers de defensar la voluntat general com a llei universal, repudiant la voluntat personal.
De fet, caldria estudiar fins a quin punt s’ha promugut interessada i pèrfidament la idea que la democràcia implicaria certa superioritat política (de la mateixa forma que s’ha promugut interessadament que els drets humans implicarien una superioritat moral) i per tant, s’utilitzaria la democràcia per dominar i influir sobre altres règims polítics.
D’altra banda, com denuncien ja els grecs (Plató i Aristòtil), caldria estudiar fins a quin punt la democràcia, més tard o més d’hora, comporta l’entrada de dictadures.
Salut.
Establir quin és el millor sistema de govern no és fàcil. No crec que la democràcia, sigui el millor sistema possible si parlem en termes d’efectivitat d’un govern, perquè la democràcia com qualsevol altra sistema té les seves limitacions. Òbviament la democràcia no té perquè ser efectiva, i s’hi observes les actuals societats democràtiques és fàcil adonar-te’n compte. Però tampoc podem dir que la democràcia no pugui ser efectiva perquè crec que això depèn de nosaltres. El problema crec que resideix en establir que és la efectivitat, com crear un sistema polític eficaç quan estem parlant d’un concepte tan subjectiu i ambigu que depèn clarament dels interessos i judicis de valors de cadascú. Què vol dir que un sistema de govern sigui efectiu? El que per alguns serà eficaç, per altres no ho serà. No trobo que sigui el millor sistema possible però crec que els usos que es fan actualment d’altres sistemes són molt pitjors. És per això que crec que actualment és la millor solució pel conflicte egipci.
Hola Anna;
Sobre el millor sistema polític… Em sembla que de ordinari es comet un error destacable: creure que la política és una qüestió que, en essència, consistiria en discutir sobre els sistemes o règims polítics. I en base a tal error es sol discutir sobre el millor règim polític possible.
A mi em sembla, però, que si analitzem i reflexionem sobre la “cosa política” ens adonarem que l’essència de la política no és el sistema pròpiament, sinó els objectius que una societat (o una èlite social) desideix posar-se.
Entenc, doncs, que fer política és, primer de tot, posar-se uns objectius. Llavors apareix, en tot cas, el sistema o els possibles sistemes que pretenen satisfer aquests objectius (les normes, les institucions, les lleis, la organització, etc). Aquí ja té sentit discutir sobre quin sistema organitzatiu és el millor per assolir-los.
En efecte, el que he comentat sobre el teorema de Arrow va en aquest sentit: si un dels objectius socials que es reclamen és el de la llibertat de decisió a l’hora d’escollir més d’un possible representant per tal d’evitar, així, que els càrregs públics s’aconsegueixin a través de la voluntat personal d’algún poderós, llavors, resulta que no hi ha cap sistema organitzatiu que pugui satisfer aquestes condicions d’elecció. Per tant, no és un problema pròpiament de la democràcia, sinó dels objectius que es reclamen i que la democràcia promet assolir-los, tot i ser inviables. Vet aquí la demagogia democràtica. I cal tenir present que si bé pot ser útil durant un temps predicar allò que no és viable (Un mestre en predicar impossibles ha estat ZP), a la llarga, de la impotència pot sorgir la frustració i de la frustració les crisis i de les crisis els canvis.
Enfocant la cosa política des d’aquesta visió dels objectius i els sistemes, només dir que la famosa frase de Churchill “la democràcia és el millor dels pitjors governs possibles” és una fal·làcia. La democràcia intenta satisfer certs objectius reclamats per certes societats (com la nostra), però cal tenir present que una societat pot demanar altres objectius; com no s’abandonarà llaovrs la democràcia? Així va passar a Alemania i a Itàlia durant els totalitarismes: la societat demanava uns objectius polítics que no tenien res a veure amb els que predicava la democràcia i per tant, se la varen passar pel forro (I si la 2º guerra mundial hagués tardat una mica més a explotar potser inclús a EE.UU s’hagués impossat un regim totalitari).
En els totalitarismes els objectius socials ja no són crear un sistema polític que “salvi” i cuidi a tots els individus, o sigui, en què la salvaguarda i la protecció de la dignitat de l’individu sigui la tasca fonamental de la soceitat, sinó imposar un sistema organitzatiu capaç de crear una gran nació que domini el món durant mil·lennis. Els totalitarismes són un remament de l’època imperial romana. En aquest sentit, els ciutadans són educats i cuidats de tal forma que poguin sacrificar-se i contribuir, de la millor manera, a la grandesa de la nació. En el totalitarisme l’individu és una peça d’un gran engranatge que ha perdurar segles i selges; en la democràcia, en canvi, l’individu és la finalitat de la societat: la vida és breu i atzarosa, i s’ha d’intentar que a través de l’Estat democràtic tots els individus passin aquesta vida fugaç i sense sentit de la forma més agradable, protegida i significativa possible.
Discutir de política acaba essent, en el fons, una discussió d’interessos i objectius. I fer ciència política, des del meu parer, consisteix en estudiar i analitzar per quins motius, condicions i circunstàncies uns defenden uns objectius i despotriquen contra uns altres.
Salut -I disculpeu, que m’he enrollat molt.