El conegut sociòleg, politòleg, economista… del que hem parlat a classe, Noam Chomsky, ha publicat un decàleg sobre estratègies de manipulació que utilitzen els mitjans per a aconseguir que els espectadors no puguin copsar les tècniques que s’apliquen per a controlar-los.
1. La estratègia de la distracció.
(..)Consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. (..)És igualment indispensable per a impedir que el public s’interessi pels coneixements essencials de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Mantenir distreta l’atenció del públic, allunyar-la dels veritables problemes socials, captivar-la amb temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar.
“El terror es basa en la incomunicació i l’aïllament” (Rodolfo Walsh)
2. Crear problemes i després oferir solucions
O “problema-reacció-solució“. Es crea un problema, una “situació”, prevista per causar certa reacció al públic, per tal que la gent desitgi les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple: Deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana (Delinqüència), o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de polítiques i lleis estrictes de seguretat, en perjudici de la seva pròpia llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials, de les privatitzacions i dels serveis públics.
3. La estratègia de la gradualitat.
Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, any rere any, com es ve fent amb certes privatitzacions. D’aquesta manera, durant les dècades de 1980 i 1990, es van anar imposant condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme): estat del benestar mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents… tants canvis que, si s’haguessin aplicat a la vegada, haurien provocat una revolució.
4. La estratègia de diferir.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa, però necessària” obtenint així l’acceptació pública al moment en que es publicita la decisió, i preparant el terreny per a una aplicació futura (com l’actual reforma del govern sobre l’edat de les pensions i la oposició que ha generat en la societat). És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç que implica la decisió impopular no s’ha de fer immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “després d’això tot anirà a millor i es podrà evitar el sacrifici”. Així es dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.
5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.
La majoria de la publicitat televisiva adreçada al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat o deficient mental. Com més gran sigui l’engany a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? “Si un es dirigeix a una persona com si aquesta tingués 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, aquesta persona tendirà a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític, com la d’una persona de 12 anys.
6. Utilitzar l’aspecte emocional més que reflexiu.
Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un Shock, una mena d’embotiment de l’anàlisi racional, i, finalment, del sentit crític dels individus. (Exemple: mostrar contínuament a les víctimes d’un desastre, d’un atemptat o d’una crisi econòmica, per utilitzar-les com a justificant i així dur a terme “Decisions impopulars, però necessàries”. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.
“L’art dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir als pobles. Els pobles deprimits no guanyen. Res gran es pot fer amb la tristesa” (Arturo Jauretche)
7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavitud. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible amb l’accés a la menor quantitat d’informació veritable, de manera que la distància de la ignorància que es planeja entre les classes inferiors i superiors sembli, sigui i romangui inabastable per a les inferiors ”
“La majoria dels professors ensenyen fets, els bons professors ensenyen idees i els grans professors ensenyen com pensar” (Jonathan Pool)
“La ignorància és el pitjor enemic de la civilització, i la ignorància sol ser, en els seus efectes, tan malvada com la pròpia maldat” (Eugenio María de Hostos)
8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.
Induir al públic a creure que ser simple, estúpid, vulgar i inculte és “La moda”, i instant a tractar com a “Bitxo estrany” a qui pensa més del compte. ¿Irònic, no?
9. Reforçar l’auto-culpabilitat.
Fer creure a l’individu que ell és l’únic culpable de la seva pròpia desgràcia, deguda a la seva poca intel·ligència, mínimes capacitats, o al seu esforç insuficient. Així, en lloc de rebel·lar-se en contra del sistema econòmic l’injust en el què viu, l’individu s’auto-devalua i es culpa, cosa que li genera un estat depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció.
10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una esquerda cada cop més gran entre els coneixements del públic i els de les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “Sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de la seua forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l’individu comú, del que ell es coneix a si mateix. Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control i un poder més grans de manipulació i utilització dels individus. Un control i un poder més grans que el dels individus sobre ells mateixos.
(FONT) Què en penseu? Té raó Chomsky a l’hora de redactar aquest decàleg? La veritat és que és molt arriscat dir el que ell diu, pel caràcter més aviat incert de les justificacions de les seves afirmacions, però no és cert que hi ha moltes raons que ens poden dur a pensar això? Què creieu?
Chomsky m’ha semblat sempre un personatge “gris”; li costa gaudir de la vida. I així s’aprecia en la seva forma de pensar i la seva constant denúncia contra el que viu -Arreu hi veu conspiracions.
Intel·lectualment em sembla força fluix -Em sorprèn que, avui en dia, sigui un pensador de referència. Després de Nietzsche sona ridícul escoltar a Chomsky continuar exposant que només el coneixement ens pot permetre actuar correctament i per tant, ser lliures, mentre que la ignorància ens converteix en esclaus, en éssers manipulables i instrumentalitzats. Després de Nietzsche, insisteixo, un veu clar que aquí, Chomsky, simplement es munta la seva veritat; una veritat que només sedueix a gent que sent el món com ell; a saber: que el món no està bé i que hauria de canviar.
Sobre la falsedat o la qüestionabilitat d’aquest decàleg només cal dir, que dominar al poble no resulta ser una tasca tant senzilla i simple com exposa aquí Chomsky. Si fos així, el PP no hauria perdut el govern en mans de ZP o el tripartit encara estaria governant. Inclús els republicans estarien governant a EE.UU. La nostra societat no seria dinàmica, amb crisis i canvis constants; i bé que ho és.
Que el poble sigui sentimental, irreflexiu, mediocre, immadur no és culpa dels governants. Aquí Chomsky sembla tergiversar el causa-efecte. El poble per naturalesa és així i els qui volen el poder han de rebaixar-se a aquest nivell per tal de ser acceptats pel poble (tots els bons governants són aquells que saben crear-se una pròpia màscara). Aquí succeeix el mateix que en un negoci; suposem que som uns fabricants de vi: si ens dediquem a fer vins exclusius i selectes, només pels paladars més educats, reflexius i primmirats, la nostra venta serà reduïda, perquè són pocs els qui porten a sobre un bagatge suficient com per ser capaços d’apreciar-ho i per tant, escollir-ho lliurement. En canvi, si elaborem un vi de “batalla”, les nostres ventes creixeran exponencialment; podem aspirar a arribar a totes les cases. Aquí, doncs, no som nosaltres, com a fabricants, qui estem pervertint i mediocritzant el paladar de la majoria de la gent, sinó que la majoria de la gent només té capacitat de valorar aquest nivell, mentre troba l’alta qualitat extravegant, frívola i sobretot, cara (i només la respecten pel preu, ja que són incapaços d’apreciar-ho per la qualitat). Un paladar groller, doncs, només demana que el vi pugi, i poca cosa més.
En fi, des del meu parer i la meva experiència Chomsky tergiversa un munt de coses.
Cadascú enfoca la vida influenciat per les seves experiencies. No sabem res de la vida de Chomsky, però per les seves reflexions, no crec que hagi viscut una vida de floretes.
A mi no em desagraden els plantejaments de Chomsky, però per a mi són uns altres. Més, o menys pessimistes, més, o menys optimistes.
No sé.
És ben cert (crec jo) que aprofitant la mediocritat de la societat -una societat aburrida, sense esma, i que es deixa portar- les èlits, els medis, poden manegar-la una mica. Però està clar, que aquesta es deixa. Ningú pren consciència perque aquesta és massa mandrosa, i com que, ara per ara, no els provoca cap inconvenient, es deixa fer.
Això és el que penso, això és el que veig: dia a dia. I cada vegada més clar.