Exposició oral a classe. Esquema: Crims contra la humanitat

Un crim contra la humanitat és un terme de dret internacional que es refereix a actes d’assassinat massiu, persecució contra un poble, considerada com el delicte penal per sobre de tots els altres. El terme es va utilitzar per primer cop al preàmbul de la Convenció de La Haia de 1907 i següents, i posteriorment es va utilitzar durant els Judicis de Nuremberg (1945 al 1949), com a acusació per a les accions com l’Holocaust que no violaven un tractat específic però es considerava que exigien un càstig sever.

Segons té establert l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (1998) es denomina Crim contra la humanitat a les conductes tipificades com
• Assassinat: homicidi intencionat.
• Extermini: imposició intencional de condicions de vida, entre unes altres la privació de l’accés a aliments o medicines, encaminades a causar la destrucció de part d’una població.
• Esclavitud: exercici de drets de propietat sobre una persona, inclòs el tràfic de persones, en particular de dones i nens.
• Deportació o trasllat forçós de població: expulsió de persones de la zona on estan presents legítimament sense motius autoritzats pel dret internacional, entenent-se que la deportació suposa creuar fronteres nacionals i que el trasllat forçós, no.
• Empresonament o altra privació greu de la llibertat física en violació de normes fonamentals de dret internacional.
• Tortura: dolor o sofriments greus, físics o mentals, causats intencionadament a una persona que l’acusat tenia sota la seva custòdia o control.
• Violació, esclavitud sexual, prostitució forçada, embaràs forçat, esterilització forçada o altres abusos sexuals de gravetat comparable.
• Persecució d’un grup o col•lectivitat amb identitat pròpia per motius polítics, racials, nacionals, ètnics, culturals, religiosos o de gènere o per altres motius universalment reconeguts com inacceptables conformement al dret internacional.
• Desaparició forçada de persones: detenció o segrest de persones per un Estat o una organització política o amb la seva autorització, consentiment o aquiescència.
• El crim d’apartheid: actes inhumans comesos en el context d’un règim institucionalitzat d’opressió i dominació sistemàtiques d’un grup racial per un altre amb la intenció de mantenir aquest règim.
• Altres actes inhumans de caràcter similar que causin intencionadament grans sofriments o atemptin contra la integritat física o la salut mental o física

Característiques d’aquests delictes:
1. Aquest tipus d’acció no només es refereix a atacs militars. Pot produir-se tant en temps de guerra com en temps de pau.
2. Es dirigeix contra una població civil.
3. L’atac ha de ser generalitzat o sistemàtic.
4. Han d’haver-se comès amb la conformitat d’una política estatal.
5. Els actes aïllats o comesos a l’atzar no poden ser considerats amb aquesta tipificació.

A theory of Justice (J Rawls)

«La justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria,  per molt elegant i econòmica que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera; així mateix, les lleis i les institucions,  independentment del seu grau d’eficiència i bon disseny, han de ser reformades o abolides si són injustes (…)

Cada persona posseeix una inviolabilitat fonamentada en la justícia que ni el benestar de la societat en conjunt  pot vulnerar. Per aquesta raó la justícia nega que la pèrdua de llibertat per part d’alguns pugui esdevenir correcta en virtut d’un major bé compartit per uns altres. No permet que els sacrificis imposats sobre una minoria pesin menys que la suma més gran d’avantatges que pugui gaudir una majoria. Per consegüent, en una societat justa s’estableix que la ciutadania és igual i té les mateixes llibertats; els drets que garanteix la justícia no estan subjectes a la negociació política o al càlcul de l’interès social. L’única cosa que ens permet acceptar una teoria errònia és la manca d’una teoria millor; anàlogament, una  injustícia és tolerable solament quan és necessària per tal d’evitar una injustícia encara més gran. Essent les primeres virtuts de les activitats humanes, la veritat i la justícia són innegociables».

(A Theory of Justice, pp.3-4)

Crec que aquest fragment reflecteix a trets molt generals però molt clars alhora el pensament de John Rawls i la seva teoria de la Justícia Social que hem tractat a classe. Què en penseu, d’ella? Us sembla que té raó quan afirma que veritat i justícia són innegociables i invulnerables?

Llibertat vs Igualtat?

equalityfreedom1d2

En aquesta fotografia s’observa clarament la idea de què la llibertat i la igualtat sempre han anat en sentit contrari. Sovint s’ha considerat la igualtat com un perill per la llibertat, de la mateixa manera que són moltes també les persones que creuen que la llibertat també constitueix un perill per la igualtat. Realment són conceptes tan oposats? Llibertat sense igualtat és injustícia, igualtat sense llibertat és opressió. Esteu d’acord amb aquesta frase? Creieu que tenen alguna relació aquests dos conceptes?  Hi ha algun concepte per sobre d’un altra?  Què en penseu del tema ?

En aquest enllaç es pot escoltar un debat de Catalunya ràdio en el què parlen del tema: http://www.catradio.cat/audio/34354/Llibertat-o-igualtat-Que-es-mes-important

APM

El cas d’Islàndia i la informació que ens arriba aquí.

En el següent blog: http://www.jivablog.com/11-03-2011/los-ciudadanos-de-islandia-dan-una-leccion-al-mundo.html, hi he trobat una interessant reflexió sobre la situació política actual d’Islàndia, de la qual els mitjans no diuen res. El poble, pacíficament, ha destituït el govern que els va portar a la crisi econòmica total del país, i actualment s’ha creat una assamblea popular per tal de reescriure la seva constitució.

Als mitjans de comunicació europeus ha arribat tota la informació de les revoltes populars a Egipte o a Libia entre altres (o almenys pensem que n’estem ben informats), però del cas d’un país com Islàndia no ens ha arribat res. És una mostra de que actualment la informació que ens arriba està censurada? Realment estem informats del que passa al món? O només ens informen del que volen determinats grups? Per què ens amaguen informació, notícies del que passa al món? Quina raó hi ha al darrere?

JVP

10 estratègies de manipulació. Noam Chomsky

El conegut sociòleg, politòleg, economista… del que hem parlat a classe, Noam Chomsky, ha publicat un decàleg sobre estratègies de manipulació que utilitzen els mitjans per a aconseguir que els espectadors no puguin copsar les tècniques que s’apliquen per a controlar-los.

1. La estratègia de la distracció.

(..)Consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. (..)És igualment indispensable per a impedir que el public s’interessi pels coneixements essencials de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Mantenir distreta l’atenció del públic, allunyar-la dels veritables problemes socials, captivar-la amb temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar.

“El terror es basa en la incomunicació i l’aïllament” (Rodolfo Walsh)

2. Crear problemes i després oferir solucions

O “problema-reacció-solució. Es crea un problema, una “situació”, prevista per causar certa reacció al públic, per tal que la gent desitgi les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple: Deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana (Delinqüència), o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de polítiques i lleis estrictes de seguretat, en perjudici de la seva pròpia llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials, de les privatitzacions i dels serveis públics.

3. La estratègia de la gradualitat.

Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, any rere any, com es ve fent amb certes privatitzacions. D’aquesta manera, durant les dècades de 1980 i 1990, es van anar imposant condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme): estat del benestar mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents… tants canvis que, si s’haguessin aplicat a la vegada, haurien provocat una revolució.

4. La estratègia de diferir.

Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa, però necessària” obtenint així l’acceptació pública al moment en que es publicita la decisió, i preparant el terreny per a una aplicació futura (com l’actual reforma del govern sobre l’edat de les pensions i la oposició que ha generat en la societat). És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç que implica la decisió impopular no s’ha de fer immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “després d’això tot anirà a millor i es podrà evitar el sacrifici”. Així es dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.

La majoria de la publicitat televisiva adreçada al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat o deficient mental. Com més gran sigui l’engany a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? “Si un es dirigeix a una persona com si aquesta tingués 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, aquesta persona tendirà a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític, com la d’una persona de 12 anys.

6. Utilitzar l’aspecte emocional més que reflexiu.

Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un Shock, una mena d’embotiment de l’anàlisi racional, i, finalment, del sentit crític dels individus. (Exemple: mostrar contínuament a les víctimes d’un desastre, d’un atemptat o d’una crisi econòmica, per utilitzar-les com a justificant i així dur a terme “Decisions impopulars, però necessàries”. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

“L’art dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir als pobles. Els pobles deprimits no guanyen. Res gran es pot fer amb la tristesa” (Arturo Jauretche)

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.

Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavitud. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible amb l’accés a la menor quantitat d’informació veritable, de manera que la distància de la ignorància que es planeja entre les classes inferiors i superiors sembli, sigui i romangui inabastable per a les inferiors ”

“La majoria dels professors ensenyen fets, els bons professors ensenyen idees i els grans professors ensenyen com pensar” (Jonathan Pool)

“La ignorància és el pitjor enemic de la civilització, i la ignorància sol ser, en els seus efectes, tan malvada com la pròpia maldat” (Eugenio María de Hostos)

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.

Induir al públic a creure que ser simple, estúpid, vulgar i inculte és “La moda”, i instant a tractar com a “Bitxo estrany” a qui pensa més del compte. ¿Irònic, no?

9. Reforçar l’auto-culpabilitat.

Fer creure a l’individu que ell és l’únic culpable de la seva pròpia desgràcia, deguda a la seva poca intel·ligència, mínimes capacitats, o al seu esforç insuficient. Així, en lloc de rebel·lar-se en contra del sistema econòmic l’injust en el què viu, l’individu s’auto-devalua i es culpa, cosa que li genera un estat depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció.

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una esquerda cada cop més gran entre els coneixements del públic i els de les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “Sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de la seua forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l’individu comú, del que ell es coneix a si mateix. Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control i un poder més grans de manipulació i utilització dels individus. Un control i un poder més grans que el dels individus sobre ells mateixos.

(FONT) Què en penseu? Té raó Chomsky a l’hora de redactar aquest decàleg? La veritat és que és molt arriscat dir el que ell diu, pel caràcter més aviat incert de les justificacions de les seves afirmacions, però no és cert que hi ha moltes raons que ens poden dur a pensar això? Què creieu?

Entrevista a Milton Friedman

Milton Friedman on Donahue 1979

Aquest vídeo pertany a un tros d’una entrevista a Milton Friedman, que he trobat que és molt interessant. Milton Friedman va ser un economista nord-americà guardonat amb el Premi Nobel d’Economia l’any 1976 per els seus anàlisis del consum, la història i la teoria monetarista. De tendència liberal, és considerat un dels màxims exponents i més importants economistes de l’escola de Chicago, fins i tot un dels grans economistes de les últimes dècades.

En aquesta entrevista Friedman exposa les seves raons per creure que el capitalisme és el millor sistema que pot garantir el progrés, davant de la pregunta de l’entrevistador de si no dubta d’aquest sistema quan veu les desigualtats de la riquesa, el patiment de les persones dels països subdesenvolupats que envolten el món,etc.  

Estic totalment d’acord amb el què exposa Friedman. Crec que val la pena reflexionar sobre aquesta qüestió i sobre les paraules d’aquest economista. Molt sovint s’ha atribuït al capitalisme al causant de la pobresa i de tots els nostres mals, quan crec personalment que no és així, ans el contrari.

Què en penseu de tot això? Penseu què la causa de la pobresa i de les desigualtats que envolten el món actualment és culpa del capitalisme? Què en penseu d’aquest sistema? Penseu què sistemes com el que proposa el socialisme serien millor?

Us convido a veure la resta de la entrevista en el següent enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=1EwaLys3Zak&feature=channel

APM

És millor la llibertat dels Antics o la dels Moderns? Petita reflexió.

La divisió entre llibertat dels antics i llibertat dels moderns fou ideada pel filòsof francès Benjamin Constant l’any 1819 al veure com havia evolucionat aquest concepte des dels orígens de la democràcia grega fins a l’actual.

La llibertat dels antics s’entenia com a la possibilitat dels que eren considerats ciutadans de participar activament de la vida política de les seves Polis, és a dir, que podien exercir de primera mà la seva sobirania, podien influir en les decisions que es prenien, etc.

La llibertat dels moderns és totalment diferent. L’evolució de la llibertat dels antics a la dels moderns cal entendre-la de la mà del fet que les societats han evolucionar i les Polis s’han convertit en grans ciutats on, degut al gran nombre d’habitants que hi resideixen, el sistema polític imperant és la democràcia representativa. La llibertat dels moderns es basa en les Teories del dret natural, segons les quals totes les persones tenim uns drets (internacionalment anomenats com als Drets Humans) que la societat ha de respectar. Així doncs, aquesta llibertat només existeix si els drets naturals de l’individu són respectats i, a més, si aquest pot elegir un representant –normalment mitjançant el sufragi– que exerceixi la sobirania en nom seu per tal que pugui gaudir d’una vida privada confortable on pugui intentar trobar la felicitat.

Ambdues llibertats tenen aspectes positius i negatius en comparació l’una amb l’altra. Per exemple, la llibertat dels antics era excloent ja que no contemplava la llibertat ni de les dones, ni dels esclaus, ni dels metecs (els immigrants d’altres Polis) ni dels menors de 30 anys. Tots aquests col·lectius eren marginats de la vida pública i no es consideraven ciutadans, és a dir, no es consideraven persones lliures. D’altra banda, aquesta llibertat era molt positiva en el sentit de que qui exercia la sobirania era un mateix: l’individu podia influir de forma real i immediata a les decisions de caire polític ja que era ell mateix qui decidia què expressava i què no.

La llibertat dels moderns és positiva en el sentit que no crea desigualtats entre ciutadans en el sentit de que tots poden ser lliures, tots poden elegir qui serà el representant que exercirà la seva sobirania en nom seu. Però el representant que finalment arriba al poder mai és votat pel conjunt sencer dels ciutadans, car sempre hi ha diferents opcions (sinó no caldria votar, és evident). Al sortir elegit un representant, doncs, implica que n’hi ha un/uns altre/s que no ho són i, en conseqüència, la sobirania d’uns quants ja no s’exercirà tal i com ells volien. Aquest seria un dels inconvenients de la llibertat dels moderns, que si bé tens llibertat per anar a votar ningú et garanteix que la sobirania s’exerceixi com tu volies. Però això succeeix, en part, en favor dels individus ja que guanyen la creació d’un espai personal, d’una independència individual de la societat en la que poden decidir com viure per tal de ser feliços, al contrari dels antics que només podien trobar-la en societat. Però aquest individualisme també té el seu costat negatiu, ja que pot derivar en un individualisme totalment possessiu i egoista en que els individus només busquessin el seu propi benefici i en que les relacions interpersonals només estiguessin orientades al interès propi.

Personalment no sabria cap a quina de les dues inclinar-me ja que, com he exposat, totes tenen els seus avantatges i inconvenients. Així doncs crec que allò millor seria una síntesi de les dues: una democràcia representativa en que els ciutadans tinguessin llibertat per elegir uns representants més pròxims ells i que poguessin controlar amb més facilitat per tal d’assegurar que apliquessin unes polítiques que els garantissin una vida privada confortable.

M. A.

¿Cuales son los límites del poder del estado y la sociedad sobre el individuo?

El debate sobre la relación entre el individuo y el poder que ejerce sobre él el estado ha sido presente en toda la historia. La diversidad geográfica, social, de liderazgo e histórica ha llevado a la presencia de innumerables modelos de relación entre el hombre y el poder, siendo las libertades del primero y los derechos del segundo objeto constante de confrontación. A partir de esto surge la duda sobre los límites de la influencia del estado en el individuo.
Diversas teorías han aparecido alrededor de esta problemática, y aquí se exponen algunas de ellas, ordenadas de mayor independencia del individuo respecto al estado hasta la subordinación total del primero al segundo.
En primer lugar se encuentra el modelo de estado neoliberal o liberal extremo, defendido por el filósofo Nozyck. De acuerdo con su teoría, el individuo no tiene ningún tipo de deber respecto al estado, goza de plena libertad positiva. Sin embargo, el estado tiene el deber de proteger los derechos básicos de los individuos como la vida, la propiedad y la salud. No obstante, para proteger dicha libertad el estado requiere cierto poder, de modo que puede regular las relaciones entre individuos. Por este motivo los individuos ceden al estado la capacidad legislativa y judicial. La pertinencia de este poder del estado sobre el individuo está sujeta a la capacidad del primero de protección de los derechos mencionados del individuo, pues de otro modo éste puede volver al estado de libertad anterior, caracterizado por la plena libertad e igualdad entre hombres.
Fruto de la inestabilidad de las monarquías absolutistas del siglo XVII-XVIII, surgieron en Francia diversos pensadores que reflexionaron sobre cuales debían ser las libertades de los individuos para que fuesen compatibles con los estados. Basándose en la antigüedad clásica Rousseau concibió el modelo de estado democrático moderno. Como el individuo por si solo se encuentra en perfecto estado de armonía y felicidad, el estado no debe estar sometido al mandato de una persona. Por esta razón, el mejor sistema de gobierno es el de seguir el criterio de la mayoría. La mayoría dicta los límites del poder del estado sobre el individuo. Como los votantes constituyen parte del estado y son individuos, el equilibrio será adecuado, siempre basándonos en la corrección de las decisiones de la mayoría. Pero ¿Qué ocurre con aquellos que no piensan igual? Rousseau opina que, como el estado es libre y sus decisiones también, debe obligarse a los opositores de las decisiones a “ser libres”. El resultado de este sistema es la dictadura de la mayoría, por lo que esta tiene el poder de limitar y eliminar toda libertad de los individuos, aunque también el de permitir a los individuos gozar de plena libertad negativa.
Los resultados que se obtendrían de una dictadura de la mayoría que tendiese a restringir la libertad de los individuos serían similares a los de la teoría de Tomas Hobbes, recogida en la obra El Leviatán. La teoría que defiende este contractualista se basa en el estado de guerra insoportable existente entre los hombre en la ausencia del estado. El miedo y el deseo de paz llevan a los individuos a definir unos derechos naturales y, para protegerlos, realizan convenios entre ellos. En estos convenios los individuos pactan entre ellos la creación de una personaje artificial, el monarca (o el estado). La única finalidad del monarca es la protección de sus súbditos, pero como este no ha realizado ningún pacto con ellos, su poder es ilimitado. Su capacidad de restringir las libertades es absoluta, tiene el total de derecho de procurarse su máxima felicidad y de coartar la libertad negativa de los súbditos al máximo. El modelo de estado resultante es la monarquía absolutista.
La evolución de este modelo de estado absolutista y la corrección de sus errores lleva a la aparición del estado totalitario, que se deriva del modelo de estado ideado por Marx y Hegel. En el estado colectivo que proponen, la subordinación del individuo al estado es total. Los derechos del último son totales, siendo el individuo un sujeto sin libertad alguna, solamente alguna, controlada por el estado. El estado decide los derechos de los individuos, y la prioridad yace en el mantenimiento del estado, por lo que la oposición, la libertad de expresión, opinión, e incluso de conciencia pueden (y acostumbran) a ser prohibidas.
Tras analizar las diversas libertades que pueden permitir los distintos modelos de estado ideados, se llega a la conclusión de que una magnífica opción es la del liberalismo moderado. La libertad positiva del individuo es total, es completamente libre y está en armonía con los demás. Sin embargo, el estado expolia la libertad de ciertas acciones y actitudes de los individuos, pudiendo legislar y ejercer la justicia.
Estos derechos solamente pueden ser utilizados para limitar las libertades de los individuos cuando estos atenten contra otros individuos y sus acciones supongan la violación de las libertades de estos. En ningún caso un individuo verá su libertad coartada por oponerse al estado, siempre y cuando no ataque a los derechos de los demás de tener un estado que vele por ellos.

À. Casadevall
2n Bat –A-

Por del govern xinès a unes revolucions com les de Tunísia i Egipte

Sembla difícil de creure com al segle XXI encara hi ha països com Xina, amb grans deficiències democràtiques. Es vergonyós que un país que s’ha convertit tant important en les relacions internacionals, tingui aquesta manca democràtica! Però el govern xinès no sembla molt predisposat a la causa, ans el contrari. Estem ja acostumats a veure com violen una vegada i una altra el drets humans,a la seva repressió política ( com la seva gestió en l’assumpte del Tíbet) , manipulacions, censures, les seves prohibicions, injustícies, veure com reparteixen una justícia clarament lligada als interessos del govern…i el que no sabem…

Totes aquestes polítiques es tradueixen en una falta greu de llibertat del poble xinès. El govern xinès intenta controlar-ho tot, sobretot allò que pugui desacreditar-lo. La censura és important al país fins el punt que ja són molts els portals d’internet i les pàgines a les quals els ciutadans xinesos no poden accedir. Controlar una eina tan important com Internet és també controlar en certa manera al poble. Fa unes setmanes, vam poder veure com restringien informació sobre el nomenament del dissident Liu Xiaobo al  Premi Nobel de la Pau d’aquest any. ( Fins i tot van crear un Nobel alternatiu!!) Ara, el govern xinès  -una vegada més- per mitjà d’Internet ha bloquejat tots els continguts referents a Egipte per por que  revolucions com aquestes es traslladin al país. Com veieu la situació de Xina? Creïeu realment que es pugui desenvolupar una situació semblant  a la d’Egipte i Tunísia? Serà mai un país democràctic, i de ser així passarà gaire temps? De totes maneres, Xina i la seva situació política donarà peu a molts debats.

Al capdavall Xina no és una excepció. Si fos l’únic…

Més informació en una notícia publicada al diari la Vanguardia el dia 1 de febrer: http://www.lavanguardia.es/internacional/20110201/54107961829/china-bloquea-la-informacion-sobre-egipto.html

APM