Exposició oral a classe. Esquema: Crims contra la humanitat

Un crim contra la humanitat és un terme de dret internacional que es refereix a actes d’assassinat massiu, persecució contra un poble, considerada com el delicte penal per sobre de tots els altres. El terme es va utilitzar per primer cop al preàmbul de la Convenció de La Haia de 1907 i següents, i posteriorment es va utilitzar durant els Judicis de Nuremberg (1945 al 1949), com a acusació per a les accions com l’Holocaust que no violaven un tractat específic però es considerava que exigien un càstig sever.

Segons té establert l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (1998) es denomina Crim contra la humanitat a les conductes tipificades com
• Assassinat: homicidi intencionat.
• Extermini: imposició intencional de condicions de vida, entre unes altres la privació de l’accés a aliments o medicines, encaminades a causar la destrucció de part d’una població.
• Esclavitud: exercici de drets de propietat sobre una persona, inclòs el tràfic de persones, en particular de dones i nens.
• Deportació o trasllat forçós de població: expulsió de persones de la zona on estan presents legítimament sense motius autoritzats pel dret internacional, entenent-se que la deportació suposa creuar fronteres nacionals i que el trasllat forçós, no.
• Empresonament o altra privació greu de la llibertat física en violació de normes fonamentals de dret internacional.
• Tortura: dolor o sofriments greus, físics o mentals, causats intencionadament a una persona que l’acusat tenia sota la seva custòdia o control.
• Violació, esclavitud sexual, prostitució forçada, embaràs forçat, esterilització forçada o altres abusos sexuals de gravetat comparable.
• Persecució d’un grup o col•lectivitat amb identitat pròpia per motius polítics, racials, nacionals, ètnics, culturals, religiosos o de gènere o per altres motius universalment reconeguts com inacceptables conformement al dret internacional.
• Desaparició forçada de persones: detenció o segrest de persones per un Estat o una organització política o amb la seva autorització, consentiment o aquiescència.
• El crim d’apartheid: actes inhumans comesos en el context d’un règim institucionalitzat d’opressió i dominació sistemàtiques d’un grup racial per un altre amb la intenció de mantenir aquest règim.
• Altres actes inhumans de caràcter similar que causin intencionadament grans sofriments o atemptin contra la integritat física o la salut mental o física

Característiques d’aquests delictes:
1. Aquest tipus d’acció no només es refereix a atacs militars. Pot produir-se tant en temps de guerra com en temps de pau.
2. Es dirigeix contra una població civil.
3. L’atac ha de ser generalitzat o sistemàtic.
4. Han d’haver-se comès amb la conformitat d’una política estatal.
5. Els actes aïllats o comesos a l’atzar no poden ser considerats amb aquesta tipificació.

Amnistia Internacional a Catalunya

Ja que estem estudiant els drets humans a la nostra classe, aprofito per enllaçar la pàgina d’Amnistia Internacional a Catalunya, amb una breu explicació sobre la seva història que trobo força interessant. L’explicació comença així:

“Orígens i història

Present a 150 països, Amnistia Internacional va ser fundada el 1961 per Peter Benenson. Aquest advocat britànic va llegir un dia a la premsa la crònica sobre uns estudiants portuguesos que havien estat empresonats per fer un brindis per la llibertat al seu país. Va ser el catalitzador que va portar-lo a publicar el 28 de maig de 1961 l’article Els presos oblidatsal diari The Observer.

A l’article instava persones de tot el món a actuar per aconseguir l’excarceració de sis reclusos que va anomenar “presos de consciència”: persones empresonades per les seves conviccions polítiques, religioses o altres motius de consciència, que no han utilitzat la violència ni n’han propugnat l’ús.

Per a la seva sorpresa, més d’un miler de lectors van participar en aquesta acció. Potser sense adonar-se’n, Benenson havia donat forma a un tipus d’activisme que donaria excel·lents resultats en la lluita contra la injustícia: l’acció de moltes persones anònimes a favor d’unes altres persones víctimes de violacions dels drets humans.”

Continua aquí: http://www.amnistiacatalunya.org/paginas/qui-som/ai-catalunya/origens-i-historia/

Raons per creure en un món millor segons “Coca-Cola”

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

La multinacional Coca-Cola ha tret aquest spot de publicitat a principis de l’any. L’anunci es basa en un cert estudi que demostra que existeixen moltes raons positives al món i no negatives, acompanyada per la esperançadora cançó “Whatever” d’Oasis.

El fet que una empresa tan gran hagi idealitzat la felicitat i l’hagi relacionat amb el seu producte ha provocat polèmica. També, una de les frases, que relaciona els científics amb la fabricació d’armes, ha provocat descontent degut a aquesta manera de presentar la investigació científica.

Segons Coca-Cola, podem creure en un món millor. Però, podem basar-nos en un estudi fer per un anunci? És correcte que tal multinacional faci servir la idea de la felicitat i la relacioni amb el consum del seu producte? O simplement és publicitat i hem de tenir en compte que la finalitat és vendre la Coca-Cola i no conscienciar a la gent dels aspectes positius del món?

Totalitarisme.

Esquema sobre alguns aspectes importants del totalitarisme.
Ideologia política/sistema polític/forma de governar en la que l’estat està sotmès al control, o el poder recau en mans de una sola persona, classe, partit…

Etimologia, orígens de la paraula “totalitarisme”
El terme es va començar a fer servir al règim feixista italià de Mussolini deia que el sistema politicalitzava tots els aspectes de la vida: “tot a dintre de l’estat, tot per a l’estat, res a fora de l’estat i res en contra de l’estat”. Ell feia servir totalitarisme com a paraula positiva per definir el feixisme. Hitler no va fer servir la paraula i Stalin el creia aplicable a Itàlia i Alemanya però no Rússia.

Diferència amb règim autoritari:
• Al totalitarisme es neguen totalment els drets individuals i la llibertat. Dominació total de la societat.
• Autoritari: govern. Totalitarisme: govern + societat (versió extrema de l’absolutisme)
• El sistema autoritari autoritza fins a un punt el pluralisme (més ideologies) però el totalitarisme no.
Exemples de règims totalitaris més coneguts i importants: Règim feixista Italià de Mussolini, Nazisme alemany de Hitler i La Unió Soviètica de Stalin, destacant els dos últims. No es podria aplicar el terme “totalitarisme” a la dictadura de Franco ja que és més aviat autoritarisme.

Aspectes que caracteritzen els règims totalitaris de Hitler i Stalin.
Semblances
1. Liquidació del pluralisme, partit únic i ideologia oficial de l’Estat; rigorisme moral i rebuig de l’art modern, qualificat de ‘decadent’; culte al capdavanter i obediència cega, evitant tota desviació ideològica.
2. Des d’un punt de vista quantitatiu, els dos sistemes són igualment comparables: el seu terrorisme d’Estat ha produït milions de víctimes. Si es pogués disposar d’estadístiques fiables, probablement la Unió Soviètica de Stalin tindria un avantatge numèric respecte a l’Alemanya d’Hitler, però aquesta destacaria pel seu odi absolut.
Diferències
1. Diferències respecte als seus orígens ideològics i als seus objectius proclamats. El nazisme s’origina i s’organitza entorn del concepte d’exclusió, de rebuig de tot lo altre i proclama obertament la superioritat de la raça ària; conseqüentment, tot es reorganitzarà en favor dels considerats superiors i es procedirà a l’extermini dels jueus i de tots els «altres». El comunisme s’origina entorn del concepte d’emancipació humana universal, una lluita de classes: proclama que el proletariat té la missió històrica d’alliberar la societat de les seves classes.

2. El comunisme va destruir la burgesia, va liquidar la propietat privada i amb ella tota activitat econòmica autònoma, és a dir, la qual cosa es coneix com a mercat. Per tot això, en aquesta societat és tan difícil avui restaurar la democràcia. El nazisme no aspirava destruir el mercat, aspirava exterminar un poble, uns pobles als quals se’ls negava el dret a existir. Desgraciadament, l’extermini dels jueus a Europa (l’Holocaust) té una singularitat mai coneguda abans: pel sol fet d’existir, unes persones eren perilloses i odiades.

DUESS TEORIES SOBRE EL TOTALITARISME.
En el seu llibre, Orígens del totalitarisme, Hannah Arendt explica que la causa de que el totalitarisme s’hagi acceptat és per la seva ideologia, que proporciona una sola resposta a totes les incògnites i els misteris del passat, present i futur. Al nazisme, tota la historia és la història d’un conflicte de raçes, al marxisme, de classes. Un cop que és acceptat aquesta premissa, totes les accions de l’estat es justifiquen amb la fal•làcia de que és natural o és històric.
«Els moviments totalitaris són organitzacions de masses d’individus atomitzats i aïllats. En comparació amb els altres partits i moviments, la seva característica externa més manifesta és l’exigència d’una lleialtat total, sense restricció, incondicional i inalterable del membre individual. Aquesta exigència és formulada pels dirigents dels moviments totalitaris fins i tot abans de l’arribada al poder.»
Hannah Arendt Los orígenes del totalitarismo, cap. X, Madrid, Taurus, 1999

Durant la guerra freda: Historiadors Carl Friedrich i Zbigniew Brzezinski van definir que el totalitarisme tenia sis punts:
• Una ideologia oficial que pretenia arribar a una sola idea o estereotip d’individu.
• Un sol partit. Típicament manat per una sola persona.
• Control monopolístic de les forces armades.
• Un sistema de terror aplicat a les forces armades (persecució del opositors, amenaces, por a la forces armades…)
• Control monopolístic de les masses de comunicació (propaganda massiva)
• Control i direcció central a l’economia.

¿Es legítimo el uso de la violencia por parte del Estado?

A veces, el estado puede verse obligado a utilizar la violencia en situaciones extremas, pero en muchos casos, las situaciones no son tan extremas. El dilema está en buscar la frontera entre cuándo puede aplicarse violencia y cuándo hay otras soluciones.

Para entender la violencia estatal, hay que definir el concepto de estado, y conocer los elementos que controla. Un estado es una forma, reconocida internacionalmente, en que se manifiesta el poder político de forma independiente, ejerciendo soberanía sobre las personas de un determinado territorio. El estado integra un conjunto de instituciones y organizaciones especializadas: el gobierno, la administración pública, los parlamentos, los tribunales, la policía y el ejército.

Hemos oído muchas veces noticias sobre detenciones forzadas o abusos violentos por parte de los cuerpos de seguridad, y la opinión general coincide en que el Estado no debe intervenir con violencia en tales situaciones. El Estado nunca debería tener derecho a utilizar la violencia inapropiadamente o exageradamente si hay otros métodos de solución, que, en la mayoría de estos casos, las hay.

Por ejemplo, cuando un cuerpo de policía se ve obligado a detener un ladrón, y éste no se deja detener, no hay que aplicar métodos violentos para pararlo. Ahora bien, si este ladrón lleva un arma y dispara a un miembro del cuerpo, los otros miembros deben detenerlo por la fuerza, y si es preciso, aplicar la violencia de la manera menos exagerada posible. En este caso, un policía tendría derecho a tirar al suelo de manera violenta al ladrón. Si esto no resulta efectivo, se intentará un grado mayor de fuerza, hasta inmovilizar al agresor.

A gran escala, por ejemplo, cuando los ciudadanos de un Estado son atacados por el ejército de otro, entonces existe el derecho a utilizar la violencia para defenderse. El concepto es exactamente el mismo a nivel individual: cuando alguien nos ataca, nos quiere matar, o quiere dañar a alguien de nuestro entorno, nos podemos defender violentamente si el diálogo u otros métodos no funcionan.

Por lo tanto, lo que consideramos un abuso de la violencia por parte del Estado es cuando hay otras maneras pacíficas de solucionar los conflictos, pero es aplicada la violencia. Opuesto a mi argumento, la violencia puede actuar como el remedio más rápido y eficaz, pero va en contra la moral de las personas y los derechos humanos utilizar la violencia cuando se puede evitar su uso.

En conclusión, en algunos casos de defensa, el uso de la violencia por parte del estado puede ser necesario, pero siempre de la manera más sutil posible. En ninguna otra circunstancia debe ser empleada.

NCW.