(Abans de continuar llegint, us adverteixo que és totalment personal el que dic en aquesta entrada…)

El moviment okupa consisteix en l’ocupació d’habitatges en desús. A Catalunya va impulsar-se bàsicament a la dècada dels seixanta i dels setanta com a resposta de la gran petició de llocs on viure deguda a l’afluència de població des del camp cap a  les ciutats. El ventall de sortides que es donen a aquests espais és molt ampli, des d’habitatges per la pròpia residència fins a CSO (Centres Socials Okupats). Es sol relacionar aquest moviment amb l’anarquisme ja que és una ideologia que manifesta obertament el rebuig a la possessió i que la diferencia de la propietat, dos termes en essència diferents. Segons l’anarquisme la propietat no ha d’existir, però el que sí seria legítim per una persona seria posseir. Okupar un edifici en desús, per tant, no suposaria una violació de la possessió de ningú ja que ningú l’estaria utilitzant.

És difícil posicionar-se en aquest tema tenint en compte la educació capitalista que hem rebut, en que des de sempre s’ha defensat la propietat privada de l’individu. Els okupes sovint són vistos com a dropos, mandrosos… que volen divertir-se, joves irreflexius que actuen inconscientment. Inaveixen les propietats privades de les altres persones. Perquè ells no han de pagar hipoteques si tots ho fem?

Però els okupes van més enllà i es plantegen un seguit de qüestions que inciten a la reflexió i en les que crec que és interessant pensar. Les okupacions, diuen, es duen a terme per tal de denunciar l’especulació que es fa amb un dret bàsic com és el de la propietat. Són conscients que és il·legal okupar els espais per a donar-los nous usos mentre que no és il·legal especular amb el dret a l’habitatge, però també saben que la seva acció és més legítima -moralment parlant- que no pas aquella contra la que lluiten.

Els beneficiats per l’actual sistema de propietat (privada, evidentment) som els que posem al crit al cel -com a societat- quan es duen a terme les okupacions i veiem totalment correcte l’actuació dels cossos de seguretat nacionals contra ells.  Sol ser al revés quan els perjudicats són els que es veuen perjudicats per aquest, que al haver de defensar els seus interessos (a nivell personal, o de classe) per sota dels d’algú altre ho troben quelcom totalment legítim. No només volen aconseguir quelcom que els beneficii a ells (com seria okupar una casa i quedar-s’hi a viure, que ja n’hi ha de gent així) sinó que en la majoria de casos les okupacions són reivindicatives, i en que es volen manifestar els motius pels quals es duen a terme per tal de donar-los a conèixer entre l’altra gent de la societat.

Què en penseu vosaltres? Hi esteu a favor, no? Perquè?