La divisió entre llibertat dels antics i llibertat dels moderns fou ideada pel filòsof francès Benjamin Constant l’any 1819 al veure com havia evolucionat aquest concepte des dels orígens de la democràcia grega fins a l’actual.
La llibertat dels antics s’entenia com a la possibilitat dels que eren considerats ciutadans de participar activament de la vida política de les seves Polis, és a dir, que podien exercir de primera mà la seva sobirania, podien influir en les decisions que es prenien, etc.
La llibertat dels moderns és totalment diferent. L’evolució de la llibertat dels antics a la dels moderns cal entendre-la de la mà del fet que les societats han evolucionar i les Polis s’han convertit en grans ciutats on, degut al gran nombre d’habitants que hi resideixen, el sistema polític imperant és la democràcia representativa. La llibertat dels moderns es basa en les Teories del dret natural, segons les quals totes les persones tenim uns drets (internacionalment anomenats com als Drets Humans) que la societat ha de respectar. Així doncs, aquesta llibertat només existeix si els drets naturals de l’individu són respectats i, a més, si aquest pot elegir un representant –normalment mitjançant el sufragi– que exerceixi la sobirania en nom seu per tal que pugui gaudir d’una vida privada confortable on pugui intentar trobar la felicitat.
Ambdues llibertats tenen aspectes positius i negatius en comparació l’una amb l’altra. Per exemple, la llibertat dels antics era excloent ja que no contemplava la llibertat ni de les dones, ni dels esclaus, ni dels metecs (els immigrants d’altres Polis) ni dels menors de 30 anys. Tots aquests col·lectius eren marginats de la vida pública i no es consideraven ciutadans, és a dir, no es consideraven persones lliures. D’altra banda, aquesta llibertat era molt positiva en el sentit de que qui exercia la sobirania era un mateix: l’individu podia influir de forma real i immediata a les decisions de caire polític ja que era ell mateix qui decidia què expressava i què no.
La llibertat dels moderns és positiva en el sentit que no crea desigualtats entre ciutadans en el sentit de que tots poden ser lliures, tots poden elegir qui serà el representant que exercirà la seva sobirania en nom seu. Però el representant que finalment arriba al poder mai és votat pel conjunt sencer dels ciutadans, car sempre hi ha diferents opcions (sinó no caldria votar, és evident). Al sortir elegit un representant, doncs, implica que n’hi ha un/uns altre/s que no ho són i, en conseqüència, la sobirania d’uns quants ja no s’exercirà tal i com ells volien. Aquest seria un dels inconvenients de la llibertat dels moderns, que si bé tens llibertat per anar a votar ningú et garanteix que la sobirania s’exerceixi com tu volies. Però això succeeix, en part, en favor dels individus ja que guanyen la creació d’un espai personal, d’una independència individual de la societat en la que poden decidir com viure per tal de ser feliços, al contrari dels antics que només podien trobar-la en societat. Però aquest individualisme també té el seu costat negatiu, ja que pot derivar en un individualisme totalment possessiu i egoista en que els individus només busquessin el seu propi benefici i en que les relacions interpersonals només estiguessin orientades al interès propi.
Personalment no sabria cap a quina de les dues inclinar-me ja que, com he exposat, totes tenen els seus avantatges i inconvenients. Així doncs crec que allò millor seria una síntesi de les dues: una democràcia representativa en que els ciutadans tinguessin llibertat per elegir uns representants més pròxims ells i que poguessin controlar amb més facilitat per tal d’assegurar que apliquessin unes polítiques que els garantissin una vida privada confortable.
M. A.