7 comentaris a “Víctimes de la crisi: tots nosaltres”

1. A mi sincerament (suposo que com a tots…) em va impactar profundament aquest vídeo. Una cosa és sentir a parlar de la Crisi, tenir dades, opinar, creure això o allò… i l’altra és veure realment que hi ha gent que no té res per viure, que no té diners per comprar menjar i -ja no dic tenir unes condicions de vida mínimament dignes- no té per sobreviure. Aquest pobre home és un de tants que s’ha vist afectat per la crisis i, a més a més, per les mesures del govern “””socialista””” del PSOE… No sé, a mi la veritat em sembla molt fort tot el que està passant. Mica en mica ens anem enfonsant en la misèria tots plegats, vés a saber si ens haurà de rescatar Europa com va passar amb Grècia; els drets dels treballadors s’estan veient retallats com a excusa del context en que ens trobem i les reformes dels sistemes de pensions estan arruinant vides senceres. Jo no sé com acabarà tot això, però el futur pinta tant negre per tots nosaltres…

2. Buah…
   Ha sigut molt dur.
   Aquesta crisi està colpejant massa.
   No se ben bé com explicar tot el que sento respecte a la situació que vivim, però se que el meu futur ja s’està veient afectat.
   No em puc comarar, ni molt menys, amb aquest home, no puc sentir el que sent, però si que se com m’he sentit jo en escoltar això. resumint-ho, han sigut uns sentiments de profunda impotència, pena, odi (no per ell), indignació… no sé…
   Jo veig que la crisis m’afecta veient com, potser, no podré arribar a cursar els estudis que tenia proposats fer a causa de que la renda familiar no podria assumir totes les despeses del meu trasllat, matricula, manutenció, etc.
   Veig que el meu futur és realment incert. L’únic que se és que acabarem amb molt de odi, cap al govern i cap a nosaltres mateixos, perque haurem de competir, lluitar i fins i tot, actuar de manera extrema, només per aconseguir un treball digne per poder sobreviure.
   Tenia la intenció de deixar anar una parrafada amb el que sento i amb el que vaig a venir, però es que no em sento en condicions.
   Em sento enganyada i defraudada per uns demagogs que no son capaços ni de retallar-se uns milers d’euros del seu sou (que cobra 7.442 € bruts al més, es a dir, sense comptar amb el que guanya amb els medi de comunicació etc…) per contribuir a la causa. A casa meu entren uns 2.500 o una mica més per a 5 persones que han de pagar una casa (que no viuen en una gran moncloa) dinar per a tots, estudis de 3 nens, transports o desplaçaments (que ell no paga per això) etc, etc.
   Se que m’estic expressant malament, o que potser aquesta no és la gran solucio, però pas a pas… i sense perjudicar de tal manera al poble només per guardar les aparences d’una economia sana…
   no se com dir-ho. Ja he dit que no estic en condicions d’escriure un gran text però…
   definitivament, el bon futur, almenys durant els proxims 10-15 no està garantitzat per als espanyols, ni per a espanya…

3. Si algú de vosaltres té el neguit i la curiositat d’estudiar els grans períodes de decadència (èpoques de crisis) que recull la història podrà advertir amb certa facilitat com en aquestes èpoques s’hi solen donar dos corrents oposats: els d’aquells (normalment són uns pocs) qui creuen treure’n un avantatge de la crisis i dels qui s’hi veuen arrastrats i per tant, veuen el seu futur ben negre.

   Quan algú veu que la seva vida es parteix pel mig i s’avoca a la caiguda lliure, quan deixa de tenir expectatives de futur i se’n adona que en el joc de la vida ha perdut, llavors pot actuar de maneres molt divereses segons siguin les seves condicions.

   Per un costat tenim els nobles: aquells qui sempre ha viscut en una situació socialment privilegiada, és a dir, sempre s’han sentit lliures de fer una mica allò que els hi donava la gana, ja pels seus recursos materials ja pels seus privilegis socials. Aquests, quan veuen que el seu món s’arruïna, no és estrany que es tornin uns complets llibertins; els grans exemples són: Petroni (autor del “Satiricon”; Roma s.I dc) o el Marquès de Sade (Autor dels “Justine i infortunis de la virtud”; França. S.XVIII). Havien viscut la major part de la vida amb la sensació que eren immortals, però de cop senten que la vida és breu, cruelment canviant, incerta… que tot és fum i que quan s’arriba al final, llavors, què més dóna tot plegat -Complet nihilisme. En certa mesura, aquests solen prendre consciència que ja han viscut la vida i per tant, simplement només els queda morir de la forma més desimbolta possible.

   Per un altre costat tenim els qui tot i perdre les seves expectatives davant la vida s’hi neguen. Aquest, elaboren un raonament d’allò més capciós: si en aquesta vida no hi veig futur, llavors, és necessari que hi hagi una altra vida on vegi que es poden satisfer les meves expectatives. Bé, aquí cal apreciar fins a quin punt ens altera el raonament el nostre egoisme.

   El cristianisme i l’islam, durant 2000 anys s’han dedicat, precisament, a aprofitar aquest egoisme decadent i aterroritzat. Per fer-ho s’ha dedicat a predicar que la vida mundana (la vida que en efecte vivim) no té cap mena de futur (tot és pols i cendre) i que les autèntiques expectatives es troben, realment, en el Més Enllà. Aquestes religions han promogut que els homes deixessin de banda qualsevol expectativa en la vida sobre la terra i es centressin en el Regne de Déu. D’aquí tots els monestirs (vida ascètica), tota la prèdica contra la sexualitat, contra els poderosos i els victoriosos, contra la bellesa i la riquesa, contra el coneixement del món físic (contra la medicina, contra la cosmologia, etc), etc…

   En fi, es veu el futur negre quan es perden les expectatives i tot queda buit. El buit s’apropia dle nostre pit ens asfixia. Tanmateix, les nostres expectatives són tant manipulables… Depenen tant de la nostra mirada.

   Quan veiem el futur negre en realitat notem l’absoluta incapacitat de satisfer certes expectatives que ens haviem forjat. No obstant això, aquesta sensació d’impotència no treu que ens poguem forjar noves expectatives i noves esperances i així, veure com el sol i el cel blau apareix de nou. És llavors, que el nostre egoisme torna a permetre’s el goig de desitjar un futur.

   Intentem, però, no posar les nostres expectatives més enllà del que en efecte podem viure i gaudir. I saber construir unes pròpies expectatives és un art que rarament s’ensenya.

   Salut.

4. RDC, trobo molt interessant tot el que has comentat en un principi i com ho has anat desenvolupant fins arribar a les expectatives de futur.

   És cert que no ens podem tancar en banda i resignar-nos a viure el futur negre que suposadament ens ”espera”, però no es pot negar que, per moltes noves expectatives que ens forjem, sempre serà més dificil amb aquests, com dir-ho, inconvenients (?) que no sense ells. No sé si m’explico (no sóc molt bona redactant en fred).

   Jo sempre he tingut unes metes a seguir, que sempre s’han anat adaptant a les circumstàncies. Mai he desistit, i just ara, a punt d’arribar a la selectivitat, fent un Batxillerat que farà que la meva mitjana baixi radicalment, i amb, segurament, menys possibilitats que altres joves, ho penso fer.
   Tot i així, està clar que no serà tan fàcil com si hagués fet un cicle formatiu amb el qual podria entrar, sense haver treballat tant, i amb moltes més oportunitats d’entrar que un de batxillerat (potser exagero, però la cosa va per aqui).
   és per això que dic que el futur no el veig en Espanya, no pel fet de que no n’hi hagi (es que no m’he explicat abans…) sinó perquè, per obtenir el mateix resultat, hauré de patir molt més que en altres llocs.
   Almenys jo ho veig així. Potser encara em falten coses per apendre sobre la vida (només tinc 17 anys, 11 o 12 dels quals no són de gran ajuda, jaja).
   Gràcies per la teva aportació RDC. Ens agrada molt que intervinguis en aquest blog.

   (Disculpeu si faig gaire faltes d’ortografia o de redacció: són les 11 de la nit i no estic en les meves forces, alguns ja m’enteneu je,je.)

5. A mi personalment aquest video m’ha xocat bastant. Sempre sents que hi ha crisi, que el percentatge d’atur que cada cop va a més, que algunes persones viuen en situacions extremes… A vegades penso que, per sort, estem com en una bombolla en la que tenim les necessitats bàsiques cobertes i només et preocupes de les coses que et concerneixen directament, o sigui que si no t’afecta la crisi directament, tampoc n’ets realment conscient del que passa de veritat a molta gent.

   Fins que no veus exemples clars com aquest video no ets gaire conscient del que realment provoca la crisi, i llavors entens un simple percentatge, que sents de passada a les notícies, com milers de persones que s’estan quedant sense feina, veient com se’ls tanquen sortides, va passant el temps i la seva situació no millora. I el que veuen en el govern que ha de posar les solucions a la seva situació és un grup de polítics amb sous elevats, que viuen més que bé i que tot i parlar molt, no els solucionen gaire res. No estic totalment informada de les mesures exactes que ha près, i seguramen en conec poques però no sembla que hagin estat gaire eficaces, potser fins i tot al contrari. Sembla que siguin ells els que visquin en una bombolla, i no són conscients de que la seva responsabilitat és intentar solucionar els problemes que tenim, i no només mirar per ells. A mi em dona la impressió de que es preocupen més, com diu l’home del video, de mantenir el seu poder i criticar a l’oposició que no pas buscar solucions més eficaces per aquesta gent… bé, es la meva opinió.

6. Buff…Testimoni esgarrifador de la crisi. No hem d’oblidar que hi han més de quatre milions de persones que es troben en la mateixa situació… A vegades sembla que ens en oblidem, però el problema d’atur d’Espanya si bé ja era estructural, amb la crisi s’ha accentuat d’una manera important.

   A partir d’aquí què fa el govern de Zapatero? Primer va negar la crisi (cosa que molts es van creure!), i un cop guanyades les eleccions decideix fer mesures que en la majoria de casos no serveixen per res i no solucionen el problema, sinó que l’han agreujat en la meva opinió. El govern pot fer miracles? No, està clar que no, però tenen molta responsabilitat en la nostra situació econòmica actual. Països com Alemanya i França ja s’estan recuperant i sembla que encara hauran de passar molts de trimestres fins que la nostra economia es recuperi. Trobo que hi hauran moltes coses que hauran de canviar, perquè sí una cosa ha demostrat la crisi és la debilitat econòmica d’Espanya. En resum, la economia espanyola pels terres i ciutadans com aquest home sembla que encara viuran temps dolents. Al capdavall, tots pensem: ¿ Què hi puc fer jo? El govern no sé si ha fet els deures, però sí els ha fet no els ha fet bé i ara tots naveguem a la deriva, una deriva que durarà molt de temps, i que per persones com aquest home malhauradament encara es farà més llarga.

7. No em vull extendre massa. Però deixeu-me comentar un parell de coses respecte allò que heu comentat (especialment la Jessica).

   Primer, que durant 5 o 6 anys a Espanya hi hagi hagut una borratxera econòmica no vol dir que Espanya anés bé (els números sempre són interpretables). Espanya era, estructuralment un desastre ja fa 10 o 20 anys enrere. O fa 5 anys, si un volia ser el nº 1 en alguna cosa el millor tb era marxar; si li anava bé ser becari, llavors no tenia cap problema en quedar-se 😉 Tret d’uns pocs sectors (Esports, bancs, construcció i turisme) les oportunitats laborals espanyoles i catalanes són endèmicament força lamentables. De fet, Espanya, des de que ha entrat a la U.E s’ha construït, conscient o incosncientment, com una economia de 2º nivell, subjecte als interessos de França i Alemanya. Però en fi, per resumir aquesta inferioritat espanyola que no sempre s’ha volgut treure a la llum només cal senyalar una cosa: sembla com si els espanyols per ser feliços només sàpiguen emborratxar-se -Ho dic literal i simbòlicament.

   Segon, crec que seria interessant prendre atenció amb aquesta frase de la Jessica: “resumint-ho, han sigut uns sentiments de profunda impotència, pena, odi (no per ell), indignació… no sé…”. Caldria analitzar aquests sentiments; i precisament d’això va un dels textos que heu d’estudiar-vos per selectivitat (pels qui feu selectivitat és clar); a saber: “La generalogia de la moral” de F. Nietzsche.

   En aquest text es parla del ressentiment; de les diferents formes en què aquest sentiment s’expressa segons les condicions dels individus. A més, Nietzsche pretén desenvolupar una teoria que explica com a partir de certa expressió del ressentiment s’ha construït tota una moralitat, una justicia, unes exigències de conducta, inclús una política occidental. És cert que es tracta d’un llibre “difícil de comprendre”, no perquè sigui imfumable, tal i com ho poden ser moltes obres de Heiddeger o Hegel, sinó perquè per entendre’l un ha de saber, ja a priori, de què va el llibre, què pressuposa, quines fonts omiteix, etc. Llegir-se’l tal qual, sense més, és com possar-se davant de la teoria especial de la relativitat, per exemple, i esperar entendre-la simplement perquè un coneix el teorema de pitàgores, sap resoldre arrels quadrades i no té problemes a l’hora de treballar amb equacions de segon grau.
   També aquest llibre de Nietzsche, i el qual presenta un següit de tractats (hipòtesis psicològiques), està ple d’implicits. Per exemple, fa un munt de referències implícites a Plató (el Gorgies), a Aristòtil (la política i l’ètica), a Ciceró i Salusti. I això només és per possar un exemple.

   En fi, està bé que un comenti el que pensa i sent i deixi que els seus raonaments siguin conduits precisament pels seus sentiments i pensaments, però diria que és millor (no vol dir més agradable) si, a més, analitza i estudia fredament el que sent i pensa. Potser això forma part de l’art de conèixer’s a un mateix. Encara que, en última instància, val a dir: qui sap 😉

   Salut.