El Petit Príncep fa 70 anys

Posted by

0

El 6 d’abril de l’any 1943 es va publicar a Nova York per primera vegada El Petit Príncep.

Aquest fantàstic llibre, escrit per Antoine de Saint-Exupéry, va esdevenir un gran èxit editorial fins arribar a ser tot un clàssic de la literatura universal.

El Petit Príncep és un conte per a nens i nenes i també per als més grans; un relat filosòfic sota l’aparença d’un conte per a infants.

Narra la història d’un aviador atrapat al desert perquè se li ha espatllat l’avió i les converses que manté amb un nen, El Petit Príncep. Amb aquestes converses, el Petit Príncep fa replantejar-se la vida a l’aviador a través de les seves reflexions sobre la lògica absurda del món adult.

Escrit d’una manera clara i senzilla, amb un llenguatge planer perquè els nens i nenes el puguin entendre sense cap dificultat, El Petit Príncep també es caracteritza per les seves il·lustracions, fetes pel propi Saint-Exupéry, les quals han esdevingut tan famoses o més que el propi llibre.

Per a aquells que encara no han tingut l’oportunitat de llegir-lo o per a aquells que el volen tornar a llegir, us deixem un enllaç al llibre perquè el pugueu llegir des de la web.

10 anys de la mort de Terenci Moix

Posted by

0


Avui recordem la figura de Terenci Moix, genial escriptor català que va morir tal dia com avui fa 10 anys.

Terenci Moix (Barcelona, 5 de gener de 1942 – 2 d’abril de 2003) va ser un novel·lista que va escriure en català i en castellà. La seva figura està lligada, evidentment, a la literatura però també al cinema, ja que va ser articulista especialitzat en cinema i també dramaturg.

La seva obra navega entre la crítica i la mitificació de la cultura catalana, els valors de l’època franquista, l’educació religiosa i el sexe i una incommensurable devoció per la història d’Egipte imbuint-se de ple en el món del cinema. Per aquest fet les seves novel·les més cèlebres es basen en amors i desamors durant l’imperi faraònic.

L’any 1967 guanya el Premi Víctor Català pel recull de contes La torre dels vicis capitals, el 1968 el Josep Pla de narrativa per Onades sobre una roca deserta i la novel·la El dia que va morir Marilyn rep el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (1970). El 1974 publica l’obra de teatre Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe. Descontent amb el seu entorn, però, i concentrat en altres afers literaris, no torna a publicar una novel·la fins al 1983, i ho fa en castellà: Nuestro virgen de los mártires. Les últimes dues dècades de la seva vida publica en castellà, sobretot, amb gran èxit de lectors. El 1986 rep el Premi Planeta, per No digas que fue un sueño, novel·la d’abast popular incalculable. El 1992 apareix la seva última novel·la en català, El sexe dels àngels -guanyadora del Premi Ramon Llull-, autèntic vademècum de la societat i la cultura catalana del moment.

“Conocerme es quererme“. Així és com Terenci Moix es “ven” en una de les entrevistes que es recullen al capítol que li va dedicar el programa televisiu Retalls. Aquest capítol repassa la seva trajectòria vital des dels vessants més remarcables, com ara la infantesa o les aficions més conegudes: el cinema i Egipte.

El seu arxiu filmogràfic casolà (amb centenars de pel·lícules i fotografies dels seus mites de Hollywood), fotografies poc conegudes de la seva joventut, i una visita a la seva casa de Ventalló (on passava llargues temporades escrivint) són alguns dels atractius que ofereix el capítol per saber, una mica més, qui era i com vivia Terenci Moix.

 

Vicent Andrés Estellés

Posted by

0

Ahir es va commemorar el 20è aniversari de la mort del poeta i periodista valencià Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993), considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània i el millor poeta valencià des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat, és a dir, des de l´època d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella.

L’obra d’Estellés, per volum, per riquesa estètica i per diversitat temàtica, ocupa un lloc d’honor en el panorama de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX.

Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l’Obra Completa, Les pedres de l’àmfora, el qual va rebre els premis Lletra d’Or (1974) i Crítica Serra d’Or (1975). També s’han de destacar dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984).

Diversos cantants han posat música als seus poemes, entre els quals destaca Ovidi Montllor amb Coral romput.

Va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Us deixem un programa de ràdio elaborat per Ràdio Escairats i Ràdio Esparreguera dedicat a la figura del poeta valencià.

 

Josep Maria Benet i Jornet, 45 Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Posted by

0

Josep Maria Benet i Jornet, dramaturg i guionista català, ha estat guardonat amb el 45 Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, una distinció que atorga Òmnium Cultural.

Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940), fascinat pel teatre ja des de ben jove, ha convertit el món escènic en la seva gran passió. Als vint-i-tres anys s’estrenà com a autor dramàtic amb Una vella, coneguda olor (1963), a la qual han seguit fins avui una quarantena de peces teatrals, que li han valgut nombrosos guardons.

La seva producció, caracteritzada al principi pel to realista i la problemàtica col·lectiva –Berenàveu a les fosques (1973), La desaparició de Wendy (1971), Revolta de bruixes (1975), ha anat evolucionant cap a temàtiques més íntimes i existencials. En aquesta línia cal destacar les obres Desig (1989), Fugaç (1992) i Testament (1993). Algunes de les seves produccions han estat adaptades al cinema. També ha conreat el teatre infantil i juvenil. Des dels anys setanta col·labora amb la televisió, on ha demostrat la seva capacitat d’adaptar-se amb encert al gran públic amb sèries de llarga durada com Poble Nou (1992-95), Laberint d’ombres (1998-99) i Ventdelplà (2005-06).

En aquest capítol de la sèrie Veus literàries farem un repàs a la seva trajectòria.

 

Toyo Ito

Posted by

0

L’arquitecte japonès Toyo Ito ha estat guardonat amb el Premi Pritzker d’arquitectura 2013 per una obra que “combina innovació conceptual amb edificis superbament executats”, per una arquitectura “excepcional” i per “la dimensió espiritual i poètica que transcendeix de totes les seves obres“, segons ha declarat el jurat.

Aquest guardó és considerat un dels premis més importants del món de l’arquitectura, comparable al premi Nobel.

Toyo Ito (Seül, 1 de juny de 1941), és conegut pels seus treballs en arquitectura conceptual, on cerca l’expressió simultània del món físic i el món virtual. És un dels màxims exponents de l’arquitectura que cerca la noció contemporània de la “ciutat simulada”, i és considerat un dels arquitectes més innovadors i influents del món.

Alguns l’han arribat a considerar com el nou Antoni Gaudí, ja que té diverses obres a Barcelona: les Torres Porta Fira i l’edifici Suites Avenue; aquesta última, davant de la Pedrera, és un modern homenatge a Gaudí.

Amb motiu d’aquest guardó, aprofitem per conèixer millor la figura i obra del genial arquitecte japonès de la mà del també arquitecte català Juli Capella, qui al programa Arquitectures comenta els detalls de la Mediateca de Sendai, obra de Toyo Ito.

Juli Capella explica que coneix l’obra de Toyo Ito i que ha visitat alguna de les seves construccions a Tòquio. Capella pensa que l’avantguarda de l’arquitectura en aquest inici del segle XXI mira cap al Japó.

També comenta que l’arquitectura de Toyo Ito té tots els ingredients necessaris: es desfà de l’ordre, té accés lliure i és flexible. També pensa que la Mediateca de Sendai, al Japó, és el paradigma de la desaparició: la columna no existeix, sinó que explota, i la paret com a estructura queda descartada.