Des d’ahir a la nit, el senyal de la Televisió de Catalunya que s’havia estat emetent durant més de vint-i-cinc anys al País Valencià s’ha traduït en una trista pantalla en negre. Després d’haver superat fins ara, no sense esforços, totes les adversitats que, sobretot per part de la Generalitat Valenciana se’ls havien imposat, Acció Cultural del País Valencià s’ha vist forçada a cancel·lar definitivament les emissions en no poder fer front a les elevades multes amb què el govern de Francisco Camps els amenaça.

Aquesta és, sens dubte, una mala notícia per a la cultura catalana que obre un interrogant sobre les conseqüències reals que ha tingut la implantació de la TDT al nostre país. Si ho recordem, la tecnologia digital a la televisió havia de suposar un valor afegit no tan sols pels avantatges tècnics que suposa, com la millor qualitat de so i d’imatge o la major capacitat d’interacció. Com podem comprovar amb el següent vídeo, més enllà de poder triar l’idioma amb què volíem veure els programes o la possibilitat d’afegir-hi subtítols, la Televisió Digital Terrestre havia d’obrir-nos les portes a una àmplia i millor varietat de canals. El cas és que, en algunes ocasions, ha suposat més aviat el contrari.

Recordem també que a les Illes Balears els resultats no han estat gaire més favorables. S’ha substituït l’emissió íntegra dels canals catalans per una versió reduïda, “tv3cat”, que no contempla les pel·lícules, els partits de futbol i alguns altres programes, i tampoc es rep, per exemple, el canal cultural 33. Davant d’aquests fets, ara que s’ha complert gairebé un any d’ençà de l’apagada analògica, és interessant reflexionar sobre quin tipus de diversitat ens ha aportat realment la televisió digital quan una part del territori catalanoparlant ha vist censurat el seu espectre televisiu i, sobretot, quan una gran majoria dels nous canals a què tenim accés són de dubtosa qualitat cultural o informativa.