Category Archives: Text-Imatge

Una vida millor

lucky-blanconegro.jpg

Tot va començar una nit de pluja, quan van néixer uns cadells, els quals, quan van complir dos mesos, van ser venuts a diferents famílies. Un d’ells era de color negre, marró i blanc. Era un gos de pèl llarg, d’estatura petita, amb els ulls brillants i marrons. Tenia unes orelles grans i punxegudes. Va anar a viure amb la família Garcia. Era Nadal i el van posar a una capseta petita, estava molt espantat i no sabia què passava. Tot ho veia de color negre i escoltava gent parlar:
– Bé… aquest és el teu regal de Nadal, Sara.
– Papa, què és això? És una capsa molt petita.
– Obre-la i ho veuràs.
La nena va obrir la capsa. Quan va veure el gosset es va posar molt contenta. Li va donar un petó al seu pare i un altre a la seva mare i els va dir:
– Us prometo que el cuidaré molt bé.
– D’acord, – va dir el pare – però ara el que has de fer és posar-li un nom. Com li voldràs dir?
La nena semblava que ho tenia molt clar i va dir, tot donant un bot:
– Tobby, es dirà Tobby!
I, agafant-lo se’n va anar a la seva habitació. Al dia següent, va anar a la botiga d’animals. Va comprar-li de tot: menjar, joguines, una corretja, un plat amb el seu nom i, fins i tot, un llitet. La Sara estava molt feliç amb el seu gos i el portava a tots llocs.

Quan va començar l’escola, havia de deixar-lo sol a casa i li feia molta pena, perquè els seus pares treballaven tot el dia i no el podia veure fins a la tarda, que era el moment en el qual l’agafava i el portava a passejar. També el treia a passejar pels matins, abans d’anar-se’n a l’escola i per la nit, abans d’anar-se’n a dormir.
Van passar sis mesos i la nena se n’anava cansant. Ja no li feia tant de cas  i, de tres cops que el treia a passejar, el treia, només, un cop i, és clar, feia les seves necessitats a casa, la qual cosa feia que el pare de la nena el pegués molt fort.

Va arribar l’estiu i les coses seguien igual, però, ara cada cosa que feia, per petita que fos, al pare de la nena, li molestava molt i acabava pegant-li. Com que era estiu, havien d’anar-se’n de vacances i, a on anaven no els hi deixaven portar mascotes de cap tipus. Aquí va començar el seu calvari!

La nit abans d’anar-se’n de viatge l’home va agafar el cotxe, amagant-se de la filla i la dona, i es va emportar el Tobby. El gos estava espantat i no sabia on anava. El va posar al seient del darrere i  va posar el cotxe en marxa. Finalment, van arribar a un descampat on l’home el va deixar i li va dir:
– Vés-te’n, no et vull veure més!- i li va donar una puntada de peu al terra.
El gos va sortir corrents espantat i no sabia on anar.
Va passar una setmana i el gos no menjava gaire, només alguna cosa que trobava al terra d’un bosc on havia arribat sense saber com. Un dia donant voltes pel bosc, va arribar a una casa molt petita. La porta estava oberta així que va entrar-hi. No hi havia ningú, però es va quedar adormit allà dins. Quan va passar una estona el va despertar una veu que li creava molta tranquil•litat. Era una dona gran, d’uns seixanta anys més o menys. Li va donar aigua, menjar i el va rentar, ja que estava molt brut. A la nit va arribar el seu marit. També tenia uns seixanta anys i li va dir:
– Rosa, què fa aquest gos tan maco aquí?
– Doncs resulta que vaig anar a donar menjar als animals i quan vaig tornar me’l vaig trobar aquí dins, dormint i… és tan maco, perquè no ens el quedem? Fa poc que va morir l’altre i el trobo a faltar tant. Aquest gos em faria molta companyia mentre tu estàs treballant. Fins i tot l’he rentat, perquè, pobre, es veu que l’havien abandonat.
– Bé… si tu creus que et farà una bona companyia, doncs queda-te’l, a mi no m’importa.
– Gràcies, moltes gràcies!- li va donar un petó al marit- Fins i tot he pensat un nom perfecte per ell.
– De veritat, quin és aquest nom?
– Lucky, li diré Lucky.
El Lucky es va quedar a viure amb aquesta bona família i, ara, després de tres anys, segueixen estimant-lo com el primer dia que el van tenir a casa.

Maria González

Un passeig a Sant Mateu

 

Tot va començar un matí d’un dijous festiu. Em vaig llevar a les deu del matí per preparar-me la motxilla per anar a Sant Mateu en bicicleta amb en Guillem. Vaig fer-me dos entrepans i els vaig ficar a la motxilla.

A les deu i quart vaig anar al portal d’en Guillem per avisar que ja havia arribat. Vam començar a posar-nos en marxa fins arribar a la riera de Vilassar de Dalt per beure aigua. Aleshores, ens vam trobar un gos que ens va estar seguint durant quasi tot el nostre recorregut.

A la meitat de la nostra excursió, vam anar a un restaurant per menjar-nos els entrepans i beure molta aigua. Tot seguit, vam agafar les bicicletes i vam pedalejar per uns camins pedregosos fins arribar a la coneguda ermita de Sant Mateu.

Un cop vam arribar, ens vam seure damunt d’un mur per menjar-nos els últims entrepans. Quan vam acavar de menjar, vam contemplar el preciós paisatge i vam realitzar unes quantes fotos amb els mòbils.

De cop i volta, el blau cel es va enfosquir tan, que varem pensar que hi començaria a ploure. Doncs, vam decidir tornar cap a casa molt ràpidament, i així ho vam fer.

Adrián Jagustín

Una tarda a Badalona

Una tarda a badalona

Es un dia fred on l’olor a aigua salada no es dissimula. Agafo la meva taula i em dirigeixo a l’únic lloc on ara mateix em ve de gust ser-hi. Es la platja allà només hi som jo i les onades. Ningú que m’atabali amb qualsevol cosa insignificant, sense televisió, mòbil, internet.

Tot és perfecte, onadetes, la meva taula, l’olor a cera, posar-te el neopre i sentir aquella primera gota baixar per l’esquena…
El fred t’entra pel cos i se’t cala als ossos. Tu com una tortuga quan s’escalfa, mires el sol en busca d’algun raig de calor[NO ENTENC LA COMPARACIÓ]. Comença a caure la tarda acompanyada de fred…foscor…pau…tranquil·litat…sense sorolls de cotxes…com a molt en jack bordant per la sorra. Només faig que buscar grans onades per fer unes quantes maniobres sobre la meva taula encerada.

Ja és de nit i trobo convenient tornar cap a casa per aprofitar el poc temps de tarda-nit que ja em queda desprès d’haver fet una gran sessió de surf. Torno a sentir aquell fred que m’entra al cos i se’m cala als ossos, m’encanta…

Continuo dient que el millor de la tarda ha sigut l’absolut silenci.
Quin luxe.
Em fico al llit i encara i així no paro de pensar en el mar i en el que m’agradaria ser-hi dins!

Lanç Rodríguez

Passejada natural

Paisatge murcià

 

Quan el meu front ja començava a estar una mica moll, li vaig proposar descansar una estona. Va dir que sí, que ja estava una mica baldada de tant caminar per la muntanya durant tot el matí.

 

Vam asseure’ns damunt d’un turó, contemplant el paisatge que ens envoltava, mentre el silenci i el moviment de l’aigua del riu eren els únics sons que s’endinsaven per la nostra oïda.

 

El color verd s’estenia entre muntanya i muntanya. Cosa ben normal, ja que si alguna cosa havia d’envoltar l’anomenat Poble de l’Arròs, el més probable serien grans extensions d’arrossars.

 

El riu, que era el responsable d’aquesta vegetació, trencava per un moment aquesta taca verda, amb els seus meandres que, malauradament, anava reduint el seu cabal paulatinament amb el pas del temps. Era veure el riu i em venien a la memòria tots aquells dies que de petit, el meu pare, en Toni i jo ens refrescàvem al riu amb la companyia dels mosquits.

 

Si alçava més la vista, el que podia contemplar era una imponent serralada, molt més alta que aquesta en la que estàvem asseguts. Si haguéssim estat en algun turó d’allà, veuríem el poble amb més claredat, tot i que des d’on estàvem podíem entrellucar les ruïnes del castell i el campanar de l’església.

 

Si cadascun dels elements que formaven el paisatge ja era bonic per si sol, veure-ho tot en conjunt provocava una sensació indescriptible. L’aroma de les plantes, els insectes voletejant, el so del riu i del vent… En fi, qui no s’ha meravellat contemplant la natura?

 

– Què, continuem?

 

– Sí, anem-hi, que sinó no arribarem a temps per dinar!

 

J a v i   G o n z á l e z

Continue reading

Redacció imatge-text

Heu d’escriure un text d’un mínim de dues-centes paraules (en vers o en prosa) que estigui relacionat amb una imatge que hàgiu creat (dibuix, fotografia,…) vosaltres mateixos.

Quan ho tingueu ho entreu com una nova entrada dins d’aquesta mateixa categoria.  Heu d’anar en compte que la imatge no pesi més de 50 Kb.

Cal lliurar-ho abans del 22 de gener.

Aquí us presento una imatge d’Hèctor Zampaglione que va donar lloc a un poema de Gabriel Alejo i un poema de Papasseit que va generar una animació de l’Iris i la Laia.

Va de viaje

El domingo va de viaje.va-de-viaje.jpg

Camisa limpia,

maleta y pantalón.

Y el agua en el bidón.

Algo peinado,

serio, sin rubor.

Como un señor.

Así va el niño con su equipaje.

De viaje.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/YCvN7byZRtg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]