No han passat ni dues hores des de que ens hem separat, que ja no he pogut  deixar de pensar en tu, de recordar com junts rèiem, com ens abrasàvem, dintre del meu cor he sentit una sensació estranya, fa temps que per mi ets més que una amiga, fa temps que ets la reina del meu món, la noia que hem fa somriure, la noia que hem fa plorar a bots i barrals quan les coses no surten bé, la que fa que passin las hores i jo em quedi embovat mirant com passa el temps.  Fa temps que  ets dintre de lo més profund del meu cor, però només som amics i això es el que hem fa viure un patiment intens dintre  del meu cor. Porto dies perdut buscant-te , al meu pensament només hi ets tu, a cada instant per el meu cap es reflexa el teu rostre somrient com sempre i del meu cap no s’esborra l’ultima abrasada viscuda entre els dos.Està plovent, vaig caminant a pas lent per els carrers de la ciutat, poc a poc l’aigua de la pluja va mullant el meu rostre i se m’escapen les llàgrimes pensant si tu m’estimes, si sents el mateix que sento jo per tu, si aniries a qualsevol racó del món per mi, si ho donaries tot per estar amb mi com jo faria per tu. Cada cop la pluja es més intensa, la por i el pànic s’apoderen de mi, pànic per si no sents el mateix que jo per tu, per entrar en un món sense sortida, on l’única sortida ets tu, por de perdre la nostra amistat.  Si tu marxessis del meu costat seria la meva perdició, seria el meu naufragi en el oceà més profund, sense tu no puc deixar d’estar ni un segon, perquè ets la meva vida, ets la meva llum a la foscor, ets la meva única esperança de vida quan tot es fosc, cada cop que t’apropes a mi i m’abrases suaument em sento com si estigues al paradís i jo sigues Adam i tu Eva. (oració subordinada adverbial)La pluja ha parat i jo m’assec a un banc d’un parc, els arbres estaven tristos i deprimits i el meu cor pateix un dolor intens, sincerament ja estic cansat de veure’t patir per un altre noi que no et mereix, que no t’estima com jo t’estimo a tu, que t’enganya,que et fa plorar cada cop que veus que només ell té el seu cor per altres noies i no per a tu. Quan si estiguessis amb mi tot seria molt diferent, mai t’enganyaria, mai et faria patir, sempre estaria al teu costat contant els segons al teu costat, mirant com surt el sol a la platja junts i abraçadets, un amor sense final, entregar-te el meu cor i que tu m’entreguis el teu, et construiria un palau amb les meves mans si fes  falta, infinitats de coses arribaria a fer per a tenir-te el meu costat, per a donar-te el meu amor. 

Bufa un vent fort de tramuntana per l’oest i cada cop la por s’apodera més de mi,no puc parar de tremolar, les cames no em responen, i es que se de sobres que desprès d’aquesta carta les coses entre tu i jo canviaran molt i aniran a pitjor, quan em vegis ja no m’abrasaràs com quan ho feies avanç, totes les tardes que junts hem viscut es transformaran en un senzill record que es quedarà clavat al meu cor perquè se de sobres que no hi hauran més tardes al teu costat durant molt de temps, que quan passi per al teu voltant faràs veure com si no em coneguessis, que ja no confiaràs els teus secrets amb mi,que ja no sabre per quina raó estàs trista o alegre, per quina raó pateixes o quin es el noi que et fa patir,se de sobres que quan acabis de llegir aquesta carta tot serà molt diferent com es ara.  

Cada cop el vent bufa més fort i està començant a ploure com una espècie de aiguaneu molt estranyà, cada cop fa més fred i jo amb la meva samarreta de tirants m’estic congelant,però que més dona si neva o si fa sol, si m’estic morint de fred o cau un raig sobre meu, si per molt que faci per tu, mai hi seràs amb mi, mai podré tornar-te a abrasar ni podré besar els teus llavis suaus amb sabor a carmí(adjectiva), mai podré veure com surt el sol amb tu a la platja, ni viure una vida junts, no podré donar-te tot el meu amor, però dintre del meu petit cor queda una petita esperança, i ara només li demano a Déu, que res canviï entre nosaltres,que passi el que passi siguem seent amics i mai et separis del meu costat, perquè ets la millor persona del mon que tinc al meu costat i per re del mon m’agradaria que marxessis del meu costat, si marxessis per a mi seria un infern, ja que ets la persona que més estimo del mon. 

Vaig a la deriva per els carrers de la ciutat, trist i pensatiu, esperant saber si tu m’estimes o no m’estimes (cordinada),si vols viure la resta de la teva vida al meu costat o si tot canviarà i perdrem la nostra amistat que tant ens va costar aconseguir,espero que re canviï i que em responguis aviat. 

Esperant un t’estimo dels teus dolços llavis.

Antonio Giménez sanz