ENXAMPADA A DALT D’UN OLIVER

Eric Chito Garcia

– No sé què em passa! Des que l’Antonia, que té llengua d’escurçó, em va avisar que anés amb compte amb els meus olivers, perquè hi havia molts pocavergonyes pel poble que s’estaven emportant la collita dels pagesos.Estic una mica inquiet, perquè a l’estar tot el dia a la botiga despatxant cigrons i patates, no puc parar de pensar en el meu bocí de terra, que vaig heretar del meu oncle Tomàs, per si m’estan robant la collita.-Aquesta Antonia m’ho ha ficat al cap i ara no penso en altra cosa.Al principi em feia molta il·lusió llaurar el bocí de terra, però d’en mica en mica, a mesura que passa el temps vaig anar perdent la il·lusió pels meus olivers, ja que no sé si és perquè sóc molt treballador, i l’únic dia que puc anar és el diumenge, perquè no obro la botiga, i com que és un dia de descans a mesura, que em faig vell no tinc ganes de posar-me a fer llistat de feines, després de molts dies darrere  el taulell despatxant.I com que ja els arbres estan per fer la collita, tinc pensat fer-la aquest diumenge. Però la sorpresa me la van donar una inseparable parella molt amiga meva, des de fa una cinquena doble d’anys que ho són, que com són tant muntanyencs, perquè els agrada introduir-se en aventures per camins de la muntanya, donà la casualitat que havien passejat feia una miqueta d’estona a prop dels meus olivers, llavors es van recordar de mi, i van decidir anar a veure’m a la meva botiga dient-me, que l’home que hi havia deixat perquè recollís la collita era molt treballador, i anava bastant ràpid.No se’m va ocórrer una altre cosa que tancar la botiga i sortir com quan a algú se li escapa un barril de sabó moll carrer cap a baix. I com sempre vaig trobar a moltes persones pel camí, com en Víctor Cardona el ferrer que s’estava prenent un descans, i em veurem la cara em va preguntar què em passava, l’únic que li vaig dir que m’estaven robant, no podia trigar massa perquè sabia que sinó s’escapava el lladre, però amb el pas que portava trobant-me tothom com en Jaume Vilanova, on vaig notar com em mirava els peus, és la mania que té sempre el sabater del poble, mai arribaria. Però quan ja pensava que no em trobaria ningú, vaig trobar-me  l’Antonia, encara que aquesta ni em va preguntar què em passava sinó que ja s’havia assabentat fins i tot qui era el pocavergonya, i m’ho va dir!.Una vegada vaig saber qui era, vaig afluixar una miqueta el pas, perquè sabia fins i tot on vivia aquest pocavergonya de veí que teníem al poble, però encara el volia enxampar d’imprevist.En arribar al meu bocí de terra, vaig veure l’home a sobre d’un oliver.Aquest home el coneixia jo de quan érem petits i, de quan vam anar junts a la guerra. I quan em va veure es va quedar gelat, però és molt astut i volia donar-li la volta a la truita dient-me que només em volia fer un favor que si no m’ho havia dit la seva dóna. Però ja em va veure la cara que no m’ho creia, llavors em va dir, que no em creiés desprès de tantes excuses el que xerra la gent del poble, que tenien llengua d’escurçó . Però no se’m va ocórrer altre cosa que agafar el bastó que hi havia al costat meu i… ell no parava de donar-me més excuses…!  

One thought on “ENXAMPADA A DALT D’UN OLIVER

  1. Joan Marc Post author

    La veritat és que està força bé aquest canvi de punt de vista d’una història. És un exemple excel·lent de la influència del narrador en una història. Estic molt orgullós del teu progrés escriptor: un bon NOTABLE.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *