Maremar de Dagoll Dagom, dues històries en una

 

A Maremar, basada en Pèricles, Príncep de Tir, de William Shakespeare a partir de la traducció de Salvador Oliva i l’adaptació de Jofre Borràs, la companyia Dagoll Dagom, dirigida per Joan LLuís Bozzo, fa un bon cop de timó, es reinventa i ens emociona amb un musical diferent, en què tots els actors ballen amb una coreografia (contemporània i trepidant) d’Ariadna Peya i els nou intèrprets canten a cappella (i alguna peça amb percussió, violoncel o acordió) una dotzena de fragments de diferents temes actualitzats de Lluís Llach (L’estimada m’acompanya; Vinc de molt lluny; Som tu i jo; OnadesI si canto trist; Cançó a Mahalta; Abril del 74; Madame; Cant de l’enyor; Un núvol blanc i Maremar) i algunes creacions del director musical, Andreu Gallén. Acostumats als espectacles acolorits i plens de detalls en l’escenografia i vestuari, Maremar parteix d’un escenari minimalista i ben gris, per denunciar la crisi dels refugiats i la mort a la Mediterrània. Tot i així, a mida que avança l’obra i que es narra la història de Pèricles, els actors i actrius canvien constantment de vestuari colorit i perruques per encarnar els diversos personatges que cada un dels actors interpreta.

Per reforçar el dramatisme de l’obra i la contextualització de cada escena, a l’escenari hi pengen unes llargues teles que onegen des de dalt de tot del sostre  fins a tocar del terra de l’escenari, les quals tenen moviment i s’hi projecten les diferents animacions, a càrrec de Joan Rodón i Emilio Valenzuela, del mar i de les ciutats de la Mediterrània Oriental i fotografies reals de refugiats i de la destrucció de Síria.  

[youtube]https://youtu.be/49Z3IFb_HXU[/youtube]

Maremar comença amb un estremidor plany, el d’una nena (Elena Terrats) que ha perdut els pares i viu en un camp de refugiats.

La nena troba la deessa Diana (Mercè Martínez), que la reconfortarà explicant-li la història de Pèricles, príncep de Tir. És un títol de Shakespeare poc representat, malgrat haver estat un dels grans èxits populars en vida de l’autor. La dramatúrgia de Maremar insereix l’obra de Shakespeare en el context de l’onada migratòria que inunda de cadàvers i dolor les costes del Mediterrani i  trena una història d’exili, naufragis i aventures dissortades, gairebé totes marineres, que recorden molt la novel·la grega d’amor i aventures i alhora són una Odissea revisitada per l’extrem nord-oriental de la Mediterrània: Mitilene, Efes, Antioquia, Tarsus, Pentàpolis…

Localització geogràfica de l’acció dramàtica dels viatges de Pèricles, abans d’entrar a la sala del teatre Poliorama. Fotografia de Valèria Cuní

La dansa imita les onades del mar, ho amara tot. Un gran moment de l’espectacle és l’escena del prostíbul amb la interpretació d’Abril 74 (el poc que hi ha de reconeixible de Lluís Llach en el bon treball d’Andreu Gallén), o el torneig de candidats. 

[youtube]https://youtu.be/gx2LDbUYKog[/youtube]

Paraula, Dansa i Cançó per recordar-nos que encara hi ha esperança quan espera un món sencer, que és mentida que la mentida guanyi sempre a la bona gent. 

Dagoll Dagom setembre 2018

L’epíleg de Maremar supera el de Pèricles, príncep de Tir de Shakespeare i fa que el públic salti de les butaques per aplaudir amb entusiasme. És un espectacle colpidor, emociona i alhora denuncia.

El personal de Maremar el dia de l’estrena

A més de la bellesa poètica de la dansa i el cant, l’acció dramàtica de Shakespeare, la poesia de Màrius Torres i de Pere Quart, els referents clàssics a dojo i molts tòpics literaris de naufragis, pèrdues, i retrobaments… aquest espectacle trena dues històries en una: un relat dins un altre relat, un que passa a l’antiguitat i l’altra en l’actualitat. Ens parla d’exili forçós, de venjança, de tràfic d’éssers humans, de guerra, de mort,…  i revifa el drama dels refugiats que segueix tan present com quan era notícia cada dia en els telenotícies i en les classes, i ara sembla que s’hagi esvaït. 

Maremar una gran oportunitat per anar al teatre i gaudir-ne amb la família, amb els amics o amb l’escola.

Valèria Cuní

Abans de la representació de Maremar 6 d’octubre de 2018, fotografia de Valèria Cuní

Publicat dins de General, Musical | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Una Ilíada amb Eduard Farelo

Una Ilíada. Eduard Farelo

Eduard Farelo a Una Ilíada es posa a la pell de tots els personatges de l’epopeia d’Homer, la Ilíada, en un intens monòleg dirigit per Juan Carlos Martel Bayod i música de Juan Pablo Balcázar. Lisa Peterson i Denis O’Hare van agafar la Ilíada d’Homer, un dels textos més importants de la literatura universal, per reduir-la a un potent monòleg sobre la insalvable atracció humana per la violència, la destrucció i el caos.

Les veus dels déus, dels herois, dels guerrers i dels reis, el fragor de les batalles èpiques i el llunyà rumor de les passions transformades en mites gairebé universals. Tot condensat en la força de la paraula d’un sol actor.

Una Ilíada és una relectura actualitzada del text homèric. Aquesta Ilíada que l’Eduard Farelo té la necessitat vital i professional d’explicar sol cada nit davant el públic, resulta molt propera a l’espectador, la còlera funesta d’Aquil·les és el nostre cabreig incontrolable al volant o a la cua del supermercat, els morts de la Ilíada són els nostres morts i tenen noms molt propers i són d’indrets de casa nostra. Realment encara, després de milers d’anys, ens movem per la còlera, l’orgull, la gelosia, la fúria… fins al punt de no saber ja ni per què es fan les guerres? Per què no diem prou? “No vull barallar-me més, vull escoltar i intentar comprendre i construir”. El missatge de la Ilíada és d’amor i de pau.

S’estrena el dissabte 13 d’octubre al Temporada Alta i del 18 d’octubre al 4 de novembre al Teatre de la Biblioteca de Catalunya de Barcelona (entradas).

[youtube]https://youtu.be/k1wIQI2n1UE[/youtube]

“Cada vegada que explico aquesta història, tinc l’esperança que sigui l’última.”
Això diu El Poeta mentre s’endinsa en el cant de la història èpica d’Homer. De la guerra, l’honor, la violència i el setge grec a la ciutat de Troia. La Ilíada, de tradició oral, evoca des de fa segles herois i batalles. Ara, a l’ombra de la guerra a l’Iraq, Afganistan, Síria… la història ressona més que mai.

El Poeta, aquí, no només recita, també comenta, xerra i obliga a l’espectador a connectar amb el text, amb la seva pròpia història que és la de tota la humanitat. Per què caiem sempre en els mateixos paranys? El Poeta és clar: és la còlera individual dels éssers humans la que provoca les guerres amb milers de morts. El seu anhel, acabar amb la violència a partir de repetir i repetir la seva història. Aquest és el motor que empeny el nostre poeta, l’Eduard Farelo, a aixecar aquest monòleg.

Valèria Cuní

Publicat dins de Èpica grega, General, Mitologia | Etiquetat com a , , , | 8 comentaris

TEMPORADA Teatral 2018-2019

Cartellera teatral de Barcelona: TEMPORADA 2018-2019

Cliqueu damunt la imatge:

Programació teatres Barcelona 2018-19

Publicat dins de General, Teatres a Barcelona | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Filoctetes de Sòfocles: de Mèrida al Grec

L’última tragèdia de Sòfocles, en versió antibèl·lica de Jordi Casanovas, dirigida per Antonio Simón, Filoctetes, per primera vegada es representa aquests dies i fins diumenge al 64è Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida.

Dimarts 31 de juliol del 2018 la podrem veure al teatre Grec de Barcelona (comprar entrades i programa de mà).

Segons la mitologia del cicle troià, Filoctetes (interpretat per l’actor Pedro Casablanc), un dels herois grecs que participaven en l’expedició grega contra Troia, va ser mossegat per una serp. I la seva ferida infectada feia tanta pudor i els seus crits de dolor incomodaven fins a tal punt que els seus companys d’expedició el van deixar abandonat a l’illa deserta de Lemnos. Deu anys més tard d’aquesta traïció, els grecs que el van abandonar, entre els quals hi ha Ulisses, més conegut que Odisseu (interpretat per Pepe Viyuela), incapaços de vèncer Troia sense l’arc de Filoctetes, decideixen anar a buscar-lo i aconseguir el seu arc, una arma màgica i definitiva que li havia donat el fill de Zeus, Hèracles (Hèrcules, en llatí). Intuint la resistència de Filoctetes als desitjos dels companys que el van trair, Ulisses es fa acompanyar de Neoptòlem, fill d’Aquil·les, que havia estat el millor amic del guerrer abandonat. El jove, interpretat per Félix Gómez, aspira a formar part de l’elit, per la qual cosa haurà d’arrabassar a Filoctetes la seva arma. Però en aquesta operació s’haurà d’enfrontar als seus propis escrúpols. Ha de comportar-se de manera èticament justa o bé ha de servir el seu país abans de res i mantenir una conducta poc honorable per aconseguir l’arma que derrotarà els troians? Es tracta de servir-se del dolor i el patiment aliè, convenientment manipulats per un Ulisses convertit en encarnació del poder.

El director Antonio Simón signa una posada en escena que converteix el cor de mariners del Filoctetes de Sòfocles en un cor femení (amb Arantxa Aranguren, Sandra Arpa, Marina Esteve, María Herrero, Sara Illán, Nahia Laiz i Mónica Portillo), tot fent de contrapès a la cultura bèl·lica pròpia del món masculí i seguint una obra homònima i fragmentària d’Eurípides. Una proposta que extreu del text original tot de referències al món contemporani en presentar-nos uns personatges corruptes, depravats i mediocres que s’imposen, com passa avui, a uns personatges èticament positius que moren en la batalla o són exclosos de la col·lectivitat. L’obra acaba amb un deus ex machina d’Hèracles, interpretat per l’actor Miguel Rellán, i amb una doble interpretació que, de ben segur, ens farà reflexionar i potser ens portarà a la lectura de Iannis Ritsos. ¿I si Neoptòlem, el fill d’Aquil·les, ja s’hagués preguntat per què els homes són menats com xais a les guerres pels interessos dels altres?.

Potser a partir d’ara, Filoctetes es representarà més als nostres teatres i se’n faran més traduccions a més de la de Carles Riba publicada el 1977 per Clàssics Curial. Utilitzar la bona gent amb mentides amb pèrfides finalitats polítiques, comercials, bèl·liques … malauradament no ha perdut vigència des de l’època de Sòfocles i, fins i tot, ha cobrat actualitat.

Publicat dins de General, Mitologia, Tragèdia grega | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Èdip al Romea

Oriol Broggi dirigeix aquest text de Jeroni Rubió Rodon sobre la tragèdia d’Èdip Rei de Sòfocles amb un repartiment encapçalat per Julio Manrique i Carles Martínez, i amb Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon.

SINOPSI
Èdip regna a Tebes juntament amb la seva esposa Iocasta, la vídua de Laios, el rei mort. Quan la ciutat està colpejada per nombrosos mals, el poble demana ajuda al seu rei i ell els promet venjança. Des de Delfos, Creont porta una mala notícia: qui va matar Laios és el causant d’aquesta tragèdia i només el seu càstig pot salvar la ciutat. Quan el rei de Corint, Pòlib -el qual Èdip considera el seu pare- mor, arriba la veritat: Èdip és el causant dels problemes de Tebes, perquè sense saber-ho ha mort el seu propi pare, el rei Laios, i Iocasta, amb qui s’ha casat i amb qui ha tingut quatre fills, és també la seva pròpia mare. Quan ella s’assabenta d’això es lleva la vida i el seu fill, davant el cadàver de la seva mare i esposa, s’arrenca els ulls desesperat i reclama el càstig que ell mateix va prometre al culpable, per així salvar Tebes.

Crònica de Pep Vila a Catalunya Ràdio arran de l’estrena d’Èdip:

L’equip va viatjar a Grècia per connectar amb el paisatge i les ciutats que apareixen en aquesta obra escrita fa 2.500 anys: Tebes, Atenes i Delfos.

Però Manrique també ha preparat el seu rol tornant a visionar l’Èdip rei de Pier Paolo Pasolini i, fins i tot, les primeres dues pel·lícules de la saga cinematogràfica El padrí: «El fill del capo de la Màfia també vol escapar-se del seu destí i no pot. I la relació que s’estableix entre ell, Al Pacino, i el personatge que interpreta Robert Duvall també guarda paral·lelismes amb la que Èdip estableix amb el sacerdot conseller que interpreta Carles Martínez».

«Èdip, un heroi estimat per tothom, cau en un pou molt profund quan descobreix que en realitat és un monstre». Incapaç de suportar la veritat, s’arrenca els propis ulls per no veure-la i acaba necessitant l’ajuda de la seva filla i germana per seguir avançant. «En realitat la nostra història va més enllà d’Èdip», apunta Broggi. «Les tragèdies són finites i per explicar el mite d’Èdip hi hem afegit una part d’Èdip a Colonos, també de Sòfocles, que explica què se’n va fer d’Èdip després de deixar Tebes», afegeix.

El muntatge també inclou algunes idees extretes d’un text de Jorge Luis Borges i altres de la visió del mite d’Èdip que Wajdi Mouawad va mostrar al Lliure, dins del festival Grec. D’aquí sorgeix la idea de convertir el Romea en un teatre que cau a trossos, amb suports metàl·lics que aguanten l’estructura, teles polsegoses a les llotges i fins i tot una xarxa al sostre per protegir de possibles despreniments. Una plataforma comunica la platea amb l’escenari, totalment nu, tot en un to entre marró i rogenc. El vestuari, que és intemporal, utilitza tons grisos, la mateixa gamma de colors que reconeixen els cecs.

«Els clàssics, segons com es facin, poden resultar facilíssims i aptes per a tots els públics», afirma Broggi recordant l’èxit de la seva versió d’Antígona a la Biblioteca de Catalunya. «Aquests tipus de textos són dels que t’atrapen, no fa falta ser un públic entès per disfrutar-los». I els seus diferents nivells de lectura permeten diferents visions: una de més filosòfica, una altra de caràcter polític i una altra més naturalista. «Si els clàssics segueixen arribant als espectadors avui dia és perquè toquen moltes tecles de forma diferent», recorda Jeroni Rubió Rodon, traductor del text i col·laborador habitual de Broggi.

Julio Manrique, que interpreta Èdip, rei de Tebes, entre els actors Carles Martínez (un sacerdot) i Marc Rius (Creont). / DAVID RUANO

Èdip es podrà veure del 4 d’abril al 20 de maig de 2018 al teatre Romea de Barcelona.

  • Quin Èdip presenta Oriol Broggi?
  • Per què és imprescindible encara avui representar un clàssic teatral com Èdip?
  • Per què volem ser qui som?
  • És culpable Èdip o és una joguina del destí preestablert?

Publicat dins de General, Mitologia, Tragèdia, Tragèdia grega | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Troyanas d’Eurípides

Troyanas es va estrenar a Mèrida, va tancar el Grec 2017 i ara torna al Romea del 20 de març de 2018 al 25 de març de 2018.

Les troianes (415 aC) d’Eurípides és una tragèdia de guerra (o més aviat de repulsa de la guerra i de defensa dels drets humans) a través de les seves víctimes més doloroses: les dones i els nens. El drama es concentra a Troia, però Troia és a qualsevol lloc on hi ha guerra i on les dones ploren els seus morts i són botí de guerra. La tragèdia grega i els mites grecs són encara avui ben vigents. Les dones són víctimes de les guerres, violades, maltractades, assassinades…

Les troianes Hècuba, Cassandra, Hèlena, Andròmaca, Briseida o Políxena prenen a Troyanas, la paraula a partir del text d’Eurípides i denuncien els abusos patits durant la guerra. Un clam contra la violència de gènere amb un gran repartiment de dones, produït pel Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida 2017, Rovima Producciones, el Teatro Español i Pentación.

La magistral Aitana Sanchez-Gijón interpreta Hècuba amb uns crits de desesperació punyents

Alberto Conejero, un dramaturg que ha vist les seves obres representades en escenaris de mig món, i que ha creat dramatúrgies per a peces clàssiques (de Rinconete y Cortadillo a Macbeth), signa el text i el contextualitza a Síria, de fet comença l’obra amb unes projeccions de ciutats sirianes devastades.

El posa en escena Carme Portaceli amb una tria excepcional d’actrius, entre les quals Aitana Sánchez Gijón, Alba Flores, Pepa López, Míriam Iscla, Gabriela Flores, Maggie Civantos i, com a únic home, Ernesto Alterio.

“Me interesaba mucho ese retrato que hace de las mujeres como botín de guerra. Se habla mucho de los refugiados o los niños que llegan a nuestras costas pero, ¿qué pasa con las mujeres que son violadas y forzadas al éxodo? ¿Por qué no oímos sus historias? Recuerdo que tras la masacre en la discoteca gay de Orlando, unas 17 mujeres fueron quemadas vivas en jaulas por negarse a mantener relaciones sexuales con yihadistas… ¿por qué apenas encontré esa noticia o la de las nigerianas que llevan forzadas a los guerrilleros para que se acuesten con ellas?”. Portaceli

“El personaje de Hécuba es la resiliencia. Ella se levanta cada vez que se cae. Aunque desee morir por todas las pérdidas que ha tenido y las humillaciones, siempre se pone en pie. Tiene muy claro que la última palabra no puede ser de los vencedores, no quiere que el silencio siga al crimen. Reivindica la palabra y la memoria como esperanza y horizonte a pesar de toda la destrucción”. Aitana Sánchez Gijón

Publicat dins de General, Mitologia, Tragèdia, Tragèdia grega | Etiquetat com a , , , , , , , , | 1 comentari