L’altre dia, a les notícies del canal televisiu del metro de Barcelona, podíem veure com s’informava que el petit i mitjà comerç de joguines havia tingut pèrdues perquè havien baixat les vendes, i que això era degut a l’increment de vendes de la joguina tecnològica.

Amb aquesta notícia, que veuen milers de persones cada dia, d’alguna manera es mostrava una queixa on la modernitat trenca amb allò que és tradicional o convencional.

Segurament és veritat, les cartes dels reis ja no s’omplen només de ninos o jocs de taula, sinó amb consoles, siguin portàtils o de taula, amb comandaments que et fan moure o amb els que jugues assegut, l’ordinador amb les possibilitats d’internet i webcam, els mp3 i els mp4, les càmeres digitals…. pot ser que el joc tradicional hagi quedat relegat a un altre nivell, o a un altre moment en l’edat dels nois i noies.

Aquesta és la cultura dels nostres joves, hi ha qui anomena aquest moment tecnològic i audiovisual com a pantalles. Abans era la televisió la pantalla per excel.lència, en canvi ara són moltes les que els nois i noies tenen a l’abast, i cal que reflexionem sobre quin és l’ús que en fan els nostres fills o els nostres alumnes, així com veure quines possibilitats ens donen i com les podem utilitzar a nivell social i fins i tot didàctic.

Aquests nous mitjans són sovint criticats, no només en la vessant mercantil (per la pèrdua econòmica d’un sector com és el món de les joguines convencionals), sinó perquè es diu sovint que fomenten la individualitat.

Jo discrepo totalment: D’entrada, podem veure com molts jocs de taula han editat el clàssic joc però amb suport de pantalla, un dvd on a part d’explicar les instruccions, els jugadors han de prémer un botó del comandament de la televisió per continuar el joc…. aquí tenim el joc de taula convencional actualitzat del tot en el moment actual.

Pel que fa a si els nens s’individualitzen, o s’enganxen, tampoc hi estic d’acord… d’entrada els nens es comuniquen quan juguen, intercanvien els jocs de les seves consoles, juguen junts perquè poden fer partides col.lectives, a través de l’ordinador es connecten i parlen…fins i tot el Manel Castells, professor de sociologia, afirma que qui xateja és més social.

Té perills, és clar, però si els nens i nenes s’enganxen no és per la tecnologia en si, sinó per com els adults ens situem davant d’ella.

Si hem deixat que juguin quan han volgut, que hagin triat el joc que han volgut sense reflexionar si és apropiat o no, si no hem pactat les hores ni els dies que es pot jugar amb aquestes plataformes… és quan perdem el valor didàctic que tenen les pantalles: el parlar, el reflexionar, el pactar i el saber triar… si eduquem els nostres joves en aquests valors us asseguro: les joguines tecnològiques seran sempre socials.

El 9 de desembre es celebra el Dia Internaciona de la Ràdio i la Televisió en favor de la Infància. El tema triat per a aquesta ocasió ha estat “EL MÓN QUE VOLEM: UN MÓN APROPIAT PER ALS NENS I LES NENES”, triat especialment perquè els nens i les nenes del món exerceixin de portaveus a l’hora d’expressar els seus drets i opinions.

Haver d’inventar "dies de", o "dies internacionals de" ens fa
replantejar si la resta dels dies que no són "especials" tenim present
el tema que ens proposa el dia internacional. Tenim el perill de caure
en marcar en el calendari dies que celebrem any rera any, però que un
cop passat el dia en qüestió oblidem .

Per altra banda, aquests dies i aquestes celebracions, ens obliguen si
més no a pensar-hi i a fer-nos més conscients del tema proposat.

Fer que els nens i nenes utilitzin els mitjans de comunicació per
pensar en el món que volen és una bona idea, perquè a la pregunta de
quin món vols, reflexiones sobre quin món tens, i els nostres infants
estan acostumats a viure la realitat que tenen com si fos única i sense
possibilitat de canvi.

Potser si els hi donem un micro i la possibilitat de parlar els hi
donem alhora la possibilitat d’imaginar, i tal com va dir Martin Luter
King per avançar cal somiar, perquè només si som capaços d’imaginar
noves situacions, de somiar un món millor, podrem algun dia fer els
somnis realitat.

A la pregunta de quin és el món apropiat als nens i a les nenes cal que
escoltem als infants i parem ben bé l’orella… serem capaços de ser
receptius al que ens poden explicar? O continuarem dissenyant un futur
on no tinguem en compte als nostres joves?

Sovint veiem com les decisions es prenen sense preguntar, tant entre
els adults com entre els infants i els joves. Quan algú vol aconseguir
alguna cosa passa per davant el desig individual i el fet d’intentar
guanyar. La manca de diàleg és força comú en molts àmbits de la vida,
així com la manca de reflexió sobre el què fem en la nostra
quotidianitat… És necessari doncs buscar espais per poder aturar-nos
a pensar, i a pensar de forma col.lectiva sobre el que volem i sobre el
que necessitem. Pensar de forma col.lectiva és parlar i comunicar-nos,
tenir la capacitat d’aprendre els uns dels altres i anar formant les
pròpies idees tot tenint present que vivim en col.lectivitat, i que per
tant és necessari buscar el que pot anar més bé a tothom.

Preguntar als més joves quin món volen, pot ser un bon moment de crear
aquests espais de reflexió, perquè no cal oblidar que el pensament és
paraula.

Donem-lis doncs la possibilitat de poder-se expressar i fem-ho a més
permetent que puguin interactuar entre ells, que amb el micro a la mà
expliquin quins són els seus desitjos, quines són les seves opinions i
fem que a més puguin parlar entre ells, que es preguntin, que es
qüestionin… que s’entrevistin i que es connectin… En definitiva que
es coneguin, perquè el llenguatge audiovisual, i la ràdio com a gran
mitjà de comunicació, té una gran capacitat integradora.

Intentem que a partir dels mitjans tecnològics que tenim a les escoles
els nens i nenes siguin protagonistes del seu món, tot començant a
pensar que poden ser capaços de millorar el seu entorn. Que imaginin i
que expressin com pot ser un món millor… i donem-lis la possibilitat
que ho comencin a fer. D’entrada, emetent a través de les ràdios
escolars les seves idees i les seves propostes de millora…d’aquesta
manera poden prendre consciència del molt que hi ha per fer. Al mateix
temps ens poden ajudar a recuperar la capacitat d’imaginar, i
adonar-nos, que tal com diu el poeta: tot està per fer i tot és possible.

Diuen que una imatge val
més que mil paraules! I això ho constatem cada dia a través de la
publicitat: Milers d’imatges acompanyades de músiques, d’efectes sonors
i sobretot de lemes, frases que intenten convèncer.

Ara ja estem immersos dins la campanya de Nadal… si, si, encara
falten dies, però cada vegada la campanya publicitària de les festes de
Nadal comença abans, i els nostres nens i nenes conviuen amb una gran
quantitat de missatges, de paraules i frases que acompanyades d’imatges
en moviment els intentaran convèncer de demanar als reis allò que
s’anuncia….

I la imatge pren força quan de cop i volta tot l’anunci s’envolta de
color rosa… seran nines, cuines o infermeres… o nenes que es pinten
igual que les seves nines i afirmen que seran la noia amb qui tothom es
voldria casar.

O la imatge també pren força quan
s’envolta de colors forts, vermell o blau fort…. seran ninots que es
transformen en monstres inimaginables cotxes de competició o soldats
d’acció… sigui com sigui es veurà un nen triomfador aixecant els
punys amb posat triomfal.

I els jocs electrònics? o els jocs més tecnològics…? fins i tot una
càmera digital per infants té les dues modalitats, la rosa per a les
nenes i el blau per als nens. Les videoconsoles portàtils tampoc
s’escapen d’aquesta dualitat... jocs d’acció per nens, jocs de simulació de professions assistencials i socials per noies…
I els jocs de taula? Doncs tampoc s’escapen a aquests missatges. Aquí
podem veure nens i nenes jugant junts, però per regla general
fixeu-vos, sempre guanya el nen.

Els anuncis estan plens d’imatges que a través de les seves frases
desprenen ideologia, i malgrat estiguem en ple segle XXI, i semblar que
aquestes coses eren del passat, cada vegada els anuncis transmeten
missatges més sexistes.

Realment els anuncis, sobretot els dirigits als més petits, són el reflex d’una societat determinada. Cal doncs analitzar bé aquests missatges que no són gens inofensius i treballar-ho amb els nens i nenes…tant si som mestres o com si som pares. I educar-los des de petits per tal que captin què se’ls està dient exactament.

I aquí caldrà fer un treball d’observació, fer que s’adonin del que
estan veient i de quines imatges surten: si la joguina es mou sola o
si està situada en un espai impossible de tenir a casa, però també de quins colors predominen, i de qui són els protagonistes.

Però no només ens fixarem en la imatge, les imatges prenen força quan
van acompanyades d’una bona banda sonora, d’una música que enganxi, que
fixi l’atenció i que doni ritme a la frase, al missatge que acompanya
l’anunci. Amb la combinació perfecta entre imatge i paraula les idees
prenen vida…cal però, educar per poder distingir quins són els
nostres interessos respecte als interessos de la publicitat. Cal saber
llegir la publicitat.

Amb tot això no pretenc carregar-me la publicitat, tot el contrari, és un art!

I la prova està en la quantitat d’exemples que podem trobar, des dels
cartells de la guerra civil del bàndol republicà on frase i imatge
prenien una força brutal per tal de comunicar als ciutadans ànims de
lluita; passant per les cèlebres frases que ens han acompanyat durant
tant de temps: "La xispa de la vida", "Si encuantra algo mejor,
cómprelo", "las muñecas de…. se dirigen al portal"."Te gusta
conducir?"…etc, etc…..

I obres d’art visuals i sonores, com l’anunci aquell d’un cotxe on una coral canta els sons que fa el vehicle a la carretera.

Treballar la publicitat pot ser una bona manera de treballar l’art de
convèncer. Podem realitzar campanyes on la imatge, acompanyada de
frases escrites o orals, donin les raons per millorar un comportament,
o prendre una actitud col.lectiva, podem treballar les frases visuals
per tal d’acostumar als nois i noies a saber decidir per sobre de la
publicitat… podem treballar els lemes, les frases per tenir la
capacitat de sintetitzar una idea i de comunicar un missatge d’una
manera ràpida i sintètica…si a més acompanyem la frase, que pot ser
oral o escrita, d’una imatge o d’un conjunt d’imatges amb una música
de fons, estarem treballant amb els nens i nenes la capacitat
d’expressar-se de manera multimèdia…. capacitat digital necessària
per entendre els missatges que rebem avui dia.

Quan obrim el televisor veiem sovint com la violència i la força són
les eines que habitualment s’utilitzen per imposar idees o per
aconseguir uns objectius concrets. I això ens ho mostren
des dels telenotícies fins a la majoria de les sèries… de fet no cal
que aquestes siguin policíaques, una baralla a temps ho pot aconseguir
tot.

Els nostres alumnes són receptors d’aquest missatge igual que ho som els adults: és el poder de la violència.

Precisament per aquest motiu, des de l’escola, és tan important
ensenyar i demostrar que hi ha un poder molt més gran i aquest és el
poder que té la paraula.

Amb la paraula podem convèncer! Gràcies a ella podem organitzar els
nostres arguments i exposar-los, tot aprenent a defensar allò en que
creiem.
Amb la paraula podem denunciar el que és injust, el que no està bé, el que no funciona, el que no ens agrada… i amb la paraula podem exigir que les coses es facin com s’han de fer!

Amb la paraula podem explicar vivències, idees, coneixements….fins i
tot podem explicar acudits i compartir el riure… perquè la paraula és
bàsicament comunicació, ens permet crear els llaços que ens uneixen i
ens fan ser més forts.

Amb la paraula ens enfadem és veritat… però també podem fer les paus.
La paraula ens permet pactar i arribar a acords que faran possible la
convivència.

I sobretot la paraula ens permet pensar, perquè el pensament també és
paraula… amb ella podrem reflexionar abans d’actuar i haurem après a
valorar els pros, els contres, i a preveure les conseqüències de les
nostres accions.

Cal doncs que tinguem aquest poder! però per fer-ho, cal tenir molt
clar que només ho podrem aconseguir si primer prenem la paraula. I
l’escola ha de permetre que els alumnes prenguin la paraula.

Es pot fer de diverses maneres: a partir de les assemblees de classe,
actuant després d’un conflicte a través del diàleg, organitzant un
debat a classe, fent que els alumnes exposin els temes que treballen…
i evidentment possibilitant que facin produccions on la paraula sigui la
protagonista. La ràdio a l’escola és un bon exemple de com els alumnes
poden explicar, convèncer, debatre, argumentar…. són protagonistes de
la seva feina. Han pres la paraula!

I molt important!: Avui en dia, les seves produccions poden quedar a la xarxa. Si
naveguem per internet i tafanegem per diferents blocs, veurem que els
seus usuaris incorporen eines de podcasting: senzilles plataformes que
et permeten pujar arxius d’àudio, o gravar directament per tal de ser
escoltats… i això és una gran revolució!

El so, les idees, els arguments, travessen fronteres, tal com ho permet
internet. A més a més, permet que la pròpia producció sigui escoltada
en qualsevol moment i evidentment des de qualsevol lloc del món….

Amb el podcasting, molta gent arreu del món pren la paraula i explica
les coses tal com les viu, tot creant continguts nous… d’aquesta
manera, qualsevol persona pot ser l’informador: l’emissor de fets i
notícies.

L’escola, davant aquestes possibilitats tècniques no pot quedar
enrera…. Val la pena aprofitar el que aquestes plataformes ens
ofereixen per tal de donar la paraula als nostres alumnes…. així
s’adonaran de com és d’important parlar, alhora que podrem trencar amb
aquella frase que hem sentit tant sovint de "les paraules se les
emporta el vent"…. ara ja no, queden per sempre a la xarxa i tothom
les pot escoltar.

Article llegit a l’AltraRàdio a l’escola:

powered by ODEO