Seguint el debat del mes d’educa’t-educa’m, el paper del professor:

Sempre he comparat el compromís dels mestres amb el compromís dels metges. Explico per què?
Doncs perquè tots els mestres hem d’anar al metge… un dia o altre. Per això ho comparo, crec que és un exemple que podem entendre:

Si tenim hora concertada (i des de fa dies) i aquell dia el metge no hi és ens posem de mal humor. Si el metge no ens tracta d’una manera amable ens fa sentir malament, si passa de nosaltres… ens emprenyem, si no sap o si s’equivoca el qüestionem i si podem, després de queixar-nos de la seva manca de formació canviem de metge.

Per tothom és sabut que la responsabilitat del metge és molt gran, depenem d’ell en molts moments.

Però en canvi, de la responsabilitat del mestre no se’n parla. Com a molt es parla socialment de les vacances, del paper "guarderia" de l’escola,…. però del paper de la responsabilitat que tenim ben poques vegades. Bé de la responsabilitat civil si… si un nen se’ns fa mal anem ben servits. Em refereixo a la responsabilitat pedagògica que de fet, és la nostra feina i responsabilitat més gran.

Com a col.lectiu estem farts de veure com diferent professorat s’excusa en els nens i en les famílies… com el dret adquirit del funcionariat passa per sobre de les hores de dedicació o de les responsabilitats que els nens aprenguin (podem passar per aquí des del profe més funcionari i recalcitrant, al "que va d’innovador" que no té una línia clara perquè tot ho vol provar i no consolida res, podem passar per aquí al funcionari-funcionari a l’interí o al que ha aprovat les opos fa poquet… l’estat de funcionari no vol dir necessàriament estar en aquesta situació administrativa, és l’actitud que un pren: faig el que vull).

Quan veig això em pregunto….: permetríem que un metge s’excusés en que una persona no la pot curar pels seus mals hàbits, o perquè la seva família és desestructurada per no curar-la?
Permetríem que un metge ara provés una tècnica, però demà una altra, i demà passat una altra, que no consolidés res de res i que li fos igual el pacient… sense que ningú li passés comptes del seu rendiment?
Permetríem que un metge no es formés? Que no apliqués els avenços tecnològics…. simplement perquè no van amb ell? Permetríem que un metge funcionés a part del seu hostpital?…

Crec que la primera cosa que s’hauria de dir i inculcar a les facultats de formació de professorat (escoles universitàries) és que ser mestre és un compromís (jurar un jurament com fan els metges?), que la formació no s’acaba aquí i que evidentment entrar en una escola vol dir esntrar en una "línia d’escola", no fer el que tu vols si no tot el contrari: treballar en equip i autoavaluar-se sempre (cosa que com a col.lectiu no sabem fer tot i passar-nos la vida avaluant).

Crec que cal dir el que no funciona per tal de poder dir el que SI funciona, i dir-ho ben alt i des del mateix col.lectiu, i que des de dins ens hem d’autoexigir i no deixar passar.

Hi ha un parell de links que parlen dels mals professors:

Wiki learning: "No existen malos alumnos, existen malos profesores" Sobre cursos de formació e-learning i la seva capacitat de formació.

Desde mi tarima: Les paraules de Steve Jobs

Desde mi tarima: Les característiques d’un bon professor

Aquí alguns exemples a ampliar:

• "Primera: sin excepción, los profesores extraordinarios conocen su
  materia extremadamente bien. Pero no son meros eruditos. Utilizan su
  conocimiento para ir al fondo de los asuntos, a los principios
  fundamentales y a los conceptos básicos; son capaces de simplificar lo
  complejo de manera que motivan el aprendizaje. Tienen además una
  comprensión intuitiva del aprendizaje humano.
• Segunda: dan gran importancia a su tarea docente, tanta como a su
  investigación. Al programar sus lecciones (seminarios, prácticas,
  tutorías), se plantean los objetivos del aprendizaje.
• Tercera: son exigentes con sus alumnos, esperan mucho de ellos.
  Pero plantean objetivos ligados a las salidas profesionales de sus
  estudiantes y a la formación que estos necesitarán a lo largo de su
  vida, es decir, no se trata de proyectar dificultades arbitrarias.
• Cuarta: en sus lecciones intentan crear un entorno para el
  aprendizaje crítico natural, en el que los estudiantes se enfrentan con
  su propia educación, trabajan en colaboración con otros, confían en la
  valoración de sus tareas.
• Quinta: confían en sus alumnos, son francos y abiertos con ellos, y siempre son amables.
• Sexta: evalúan el resultado de su tarea y saben rectificar cuando
  es necesario. Califican a los estudiantes según objetivos de
  aprendizaje básicos."